Insectes per donar i vendre

Si es posem a mirar les espècies llistades descobertes, salta a la vista que els insectes s’enduen la palma. Hi ha insectes per donar i per vendre, hi ha insectes per tots els gustos i per tots els racons. Per què carai, es podria un preguntar, hi ha tantes espècies d’insectes? A la imatge més propera a aquesta frase, podem veure els diferents taxa representats amb diferents tamanys segons la seva diversitat d’espècies. Veieu quin escarbat més gros?

Què fa que els insectes s’hagin diversificat tant ? En Terry Pratchett va abordar el problema en un dels seus llibres, El País del Fin del Mundo, de la saga del Mundodisco. Uns mags es troben amb Déu i en un moment ja el tenen atabalat amb mil preguntes…:

“Y de repente echó a correr a través de la caverna atestada […].
- Lo siento, pero he de hacer uno –dijo-. Me calman, ¿sabe?
Ponder lo siguió. La caverna que había al otro lado de las puertas era más grande y se hallaba brillantemente iluminada. El aire estaba lleno de cositas relucientes: había millones de ellas, y todas flotaban en el vacío como cuentas colgadas de hilos invisibles.
- ¿Escarabajos? – Preguntó Ponder.
- ¡Cuando te sientes deprimido, no hay nada como un escarabajo!- Dijo el dios. Se había detenido junto a un gran escritorio metálico y estaba abriendo febrilmente los cajones y sacando recipientes de ellos-. ¿Podría pasarme la caja de las antenas? Está en ese estante de ahí. Oh, sí, nada como un escarabajo para levantarte el ánimo… A veces pienso que en el fondo todo se reduce a eso, ¿sabe?
- ¿A qué todo se refiere? – Preguntó Ponder.
El dios hendió el aire con un brazo.
- ¡A todo!- Dijo alegremente-. A todo lo que existe. Árboles, hierba, flores… ¿Para qué creía que servía todo eso?
- Bueno, nunca pensé que fuera para los escarabajos- dijo Ponder-. ¿Qué me dice de… los elefantes, para empezar?
El dios ya sostenía un escarabajo a medio terminar en una mano. El escarabajo era verde.
- Estiércol- dijo triunfalmente.
Cuando es unida a un cuerpo ninguna cabeza debería producir el mismo sonido que un corcho al ser introducido en una botella, pero ése fue exactamente el sonido que produjo la cabeza del escarabajo entre las manos del dios.
- ¿Qué?- Exclamó Ponder-. Pero eso es tomarse mucha molestia sólo para acabar teniendo un poco de estiércol, ¿no?.
- Bueno me temo que la ecología es así- dijo el dios.
- No, no, eso no puede ser –insistió Ponder-. ¿Qué me dice de las formas de vida superiores?
- ¿Superiores? Ah, las de más arriba… Supongo que se refiere a los pájaros, ¿no?.
- No, me refería a… - Ponder titubeó. El dios había mostrado una notable falta de interés hacia los magos, posiblemente debido a la ausencia de similitud entre ellos y los escarabajos, pero aún así Ponder ya podía divisar un considerable extensión de terreno teológicamente peligroso-. Estaba pensando en… en los monos.
- ¿Los monos? Oh, muy graciosos, desde luego, y obviamente así los escarabajos tienen algo con lo que entretenerse, pero…- El dios le miró-. Oh, cielos… No estrá pensando que son el auténtico propósito de todo el montaje, ¿verdad?
- Había dado por sentado que…
- Cielos, cielos. – Dijo el dios-. Verá el autentico propósito de todo el montaje es, de hecho, ser todo el montaje. Aunque- añadió con un bufido- me encantaría que pudiéramos hacerlo todo con escarabajos.”

Doncs bé, a la teoría de què a Déu li encanten els insectes s’hi afageixen una gran quantitat d’altres toeries que els biòlegs han anat collint de les seves sinapsis i que fa poc es van plantejar en conjunt en un extens review a la revista Biological Reviews, per Peter J. Mayhew, del departament de biologia de la Universitat de York.

El tema es presenta com un problema macroevolutiu: quines característiques de la biologia d’aquest grup són les responsables de la seva riquesa en espècies?

Per explicar això s’han posat damunt la taula la friolera de 18 hipòtesis diferents. L’autor les divideix en dos grups. 1) relacionades amb variables cladogenètiques (edad del clado, taxa d’especiació, taxa d’extinció o limitació a la riquesa d’especìes), i 2) relacionades amb variables fenotípiques o ecològiques.

Els hexàpodes són realment antics, del devonià, de fa uns 411-407 milions d’anys. La primera hipòtesi ens diu que hi ha tants insectes gràcies a una sostinguda, encara que no necessàriament elevada, taxa de diversificació. Una altra hipòtesi ens diu que la clau está en l’elevada taxa d’especiació d’aquests animalons. Encara que aquesta és una mica dubtosa. Ho és menys la que diu que els insectes presenten una menor taxa d’extinció (que els tetràpodes, per exemple). Una altra diu que la capacitat de riquesa d’espècies del grup és particularment alta. Això vol dir que el petit tamany corporal, les especialitzacions ecologiques, el fet que mengin plantes i les múltiples innovacions morfològiques que presenten fan que els insectes tinguin una gran capacitat de presentar espècies noves.

El segon grup d’hipòtesis va més pel tema de les seves característiques morfològiques. Una responsabilitza el pla corporal, amb la boca externa i l’ovopositor, com la causa de la seva major capacitat de colonitzar diferents nínxols i per tant, especiar-se més. Un altre, ens parla de la seva capacitat de volar, i per tant, de dispersar-se també. Altres defensa la metamorfosis insectil, amb les seves formes juvenil i adultes, com a manera d’incrementar les oportunitat de colonitzar habitats diferents. Altres se centren en la boca i les seves múltiples i diversificades/ables parts, com a manera també de ocupar nínxols bens diferents, consumints fonts d’aliment diferents. Altres presenten la hipòtesis d’una manera més genèrica, la segmentació del cos, permetent l’especialització de les parts i altra vegada l’explotació de nínxols diferents. La cutícula, l’exoesquelet, tambés es proposa com a element que afavoreix la resistència a diferents ambients. La sofisticació sensorial i nueronal (ulls amb capacitat de formar imatges) permet també comportaments especialitzats a diferents nínxols. El seu petit tamany corporal, que els permet ficar-se a tot arreu, augmentant les taxes d’especiació, els temps de generació i poblacions de molts individus, que al mateix temps comporta una baixa taxa d’extinció. La seva dispar interacció amb d’altres organismes, en especial les plantes, que els porta a un augment d’especialització, etc. etc. Els factors de selecció sexual que fan que apareixin problemes en trobar parella i faciliten l’aïllament sexual, la qual cosa és un gran motor d’especiació. Una altra una mica més patillera ens anomena com a causa la distribució tropical, si estás al tropic on hi ha una gran diversitat el teu grup es beneficia d’aquest efecte. Per últim, la versatilitat genètica permetria als insectes agunatar canvis ambientals i aprofitar nous nínxols i oportunitats ràpidament.
No està malament, eh? No serà per falta d’hipòtesis. Si algú us pregunta per què hi ha tants insectes pel món escolliu l’explicació que us agradi més. De moment totes estan sobre la taula.

Referència:

Peter J. Mayhew. Why are there so many onsect species? Biological Reviews 82 (2007) 425-454.

Dodger