La concha de nuestras madres

Tret d'algunes mostres desperdigades en el temps de comportament modern en els homo sapiens (closques ornamentals, pigments...) que comentàvem aquí, els sapiens, quan vam entrar a Europa per primera vegada farà una 40.000 anys, erem més aviat rudimentaris.

Per rudimentaris que ens imaginem aquells avantpassats nostres, sempre tendim a imaginar-nos els Neanderthals encara més simplots. Els artefactes currats, alguns trobats en disposició de culte funerari, quasi sempre dataven en el periode posterior a l'arribada dels sapiens. La gent assumia que els neander s'ho havien copiat del sapiens, o que havien adquirit els objectes via comerç. No sé molt bé què consideraven que els neander podien donar a canvi. “ Mira, Hruuugh. Hruuugh m'has dit que et dius no? Et canvio el meu maravellós raspador-percutor-foradador multisusos, que també fa massatge als cabells, pel teu... pedrot negre de tres quilos... i... el taparrabos XL!”

Doncs mira, ja podem riure ja. Que potser la cosa va anar molt diferent. En Joao Zilhao, de la universitat de Bristol, ha estudiat les restes de dos jaciments d'Espanya (la Cueva de los Aviones i la Cueva Antón). Entre les restes d'aquest jaciments ha trobat coses com aquesta:


Un altra peça d'ornamentació sapiens? Pues no. Els sapiens vindrien a Europa 10.000 anys després. Doncs la peça data de fa 50.000 anys. Abans d'entrar a Europa, els sapiens no feien aquestes coses amb les closques. Apareixen només una vegada hi han entrat. Vés que no fossin els neanders els qui van fotre una lliçó de manualitats als sapiens!

En una entrevista amb Kate Wong, del Scientific American, el Zilhao enumera les possibles interpretacions: O bé la cognició i el comportament moderns van emergir independentment en les dues branques, o bé existien ja en l'avantpassat comú de neanders i sapiens. O potser, els grups que anomenem neander i sapiens en realitat no són espècies diferents i no hauríem, per tant, d'esperar diferències cognitives. Aquesta darrera interpretació és la que li fa més il·lusió a en Zilhao.

M'agrada particularment la seva visió de com va anar això de la innovació cosmètica. Diu que a mida que la població va anar creixent es va fer més important la identificació personal, més que res per saber a quin grup pertanyia cadascú. La innovació tecnològica que acaba en l'explosió d'habilitats del paleolític superior és el que ja van discutir en aquest post.

Li pregunten si considera que aquest salt endavant va requerir algun tipus de canvis en el cervell. Respon que si, però fa com a molt aviat 500.000 anys! Si agaféssim un individu d'aquells temps, el clonéssim i l'eduquéssim en el present a pilotar avions, segons en Zilhao, ho faria de perles.

Referència:

Did Neandertals think like us? Scientific American. June 2010.

Dodger

Il mio CUORE di piombo

Benvolguts amics. Fa tota la pinta que Abulafia es troba a les portes de la mort, que finalment ha trencat el porquet per arreplegar les dues tristes monedes que custodiava i pagar el barquer de la llacuna, que l'ha de portar al seu lloc de descans definitiu, el llegendari cementiri de blogs.

Però no. Encara que en Frij hagi abandonat la civilització i s'hagi perdut per la selva de Mèxic i servidor treballi tot el dia davant de l'ordinador i li estigui agafant mania Abulafia resistirà. Oi tant que si! (Sentiu com sonen les trompetes? Veieu com es mouen les cortines? Percebeu la piloerecció massiva? No podeu resistir-vos a envair alguna cosa? Tranquils, són els efectes de la pura èpica. Si nois. Hem tornat.).

En aquest post no parlaré del nou australopitec, però li enviem una cordial salutació de totes maneres, perquè tot i que trobo molt bé que la blogosfera sigui redundant, és un conyàs ser l´últim. I no serà per temes. Així que aquest post va dedicat al comerç romà del plom, i com aquest es relaciona amb l'estudi dels neutrins i de la matèria fosca de l'univers. Que tampoc és moc de gall d'indi.

Quan mires al cel per la nit ja fa l'efecte que la gran majoria del què abasta la vista és ben fosc. I és una bona metàfora del què sabem dels elements constituents de l'univers. L'estudi del satèl·lit WMAP sobre el fons cosmic de microones, que bàsicament són els fotons que primer van poder escapar-se de la sopa superdensa primordial de quan l'univers tenia només 400.000 anys, va fer sorgir unes quantes implicacions importants: Que l'univers és plà, que la seva densitat és de 9,9x10(-30)g/cm3 (per entendre'ns és com dir 5,9 protons per cada metre cúbic), i que en aquesta densitat trobem: un 4% d'àtoms normals i corrents (protons, neutrons i electrons. Matèria bariònica, que es diu), un 23% de matèria fosca freda i un 73% d'energia fosca.

És a dir, que a hores d'ara un 96% de l'univers està constituït de coses fosques, o sigui, ni repajolera idea.

Aquest escandalós 73% d'energia fosca s'ha de tractar, si les lleis que tenim fins ara funcionen com deu mana, d'alguna classe d'energia estranya o propietat del buit que tingui una gran pressió negativa. És el que es necessita per explicar l'expansió accelerada que pateix el nostre univers.

La matèria fosca és un altre rotllo completament diferent. Es dedueix des de fa temps a partir de coses que no quadren. Per exemple, els braços de les galàxies necessiten molta més massa de la que s'observa per poder girar a la velocitat a la que ho fan. En general, la massa que els astrònoms calculen per les galàxies és 10 vegades més gran que la massa que es pot associar mirant les estrelles, gas i pols d'aquestes. Hi ha d'haver alguna cosa més, que no es detecta.

Avui en dia es proposen diferents possibilitats per explicar aquesta matèria fosca: les nanes marrons i altres MACHO's (si, vol dir: Massive Compact Halo Objects, i estan fetes de matèria bariònica de tota la vida). Forats negres supermassius i noves formes de matèria. Aquestes noves formes són les que han d'anar apareixent en els supercolisionadors de partícules. En general es busquen el que genèricament s'anomenen WIMPs (Weakly Interacting Massive Particles) o matèria no-bariònica. És matèria que al no interactuar gairebé gens amb la matèria ordinària, doncs com que passa desapercebuda.

Un dels WIMPs que es va proposar com a candidat és el neutrí. Aquests particuleta amb més de 10.000 vegades menys massa que l'electró, que ja és dir, viatja a velocitats properes a la de la llum. És per tant el que s'anomena una partícula relativista, o també matèria calenta. Tot i que continua sent un candidat per matèria fosca, ara per ara la seva principal avantatge és que existeix, mentre que altres candidats millors han de ser demostrats encara. Però per altra banda, es considera que el neutrí, per ser matèria calenta té una massa tan ínfima que no pot explicar la ingent quantitat de matèria fosca que hi ha d'haver a l'univers.

L'estudi d'aquestes partícules és al·lucinant. Com detectes una partícula que és capaç de travessar la matèria com si res? Es diu que es necessita una planxa de plom d'un any llum d'espessor per parar la meitat de neutrins d'un feix.

Els neutrins que ens poden travessar diàriament provenen de diferents fonts: el sol (a partir de les desintegracions que es produeixen al seu nucli), supernoves, la radiació còsmica de microones (els neutrins es van poder posar a viatjar des del primer segon de l'univers, a diferència dels fotons, que van haver d'esperar 400.000 anys per poder escapar de la sopa super densa de les primeres etapes de formació). I també fons humanes, centrals nuclears i acceleradors de partícules. I per últim, la pròpia Terra té les seves desintegracions d'isòtops radioactius que produeixen neutrins.

Detectar aquesta classe de partícules esquives és l'objectiu dels experiments que es realitzen a la muntanya de Gran Sasso, a Itàlia. Al seu interior, el Laboratori Nazionali del Gran Sasso ha muntat famosos i costosos experiments per detectar elements de matèria fosca. La idea és que aïllat sota terra es col·loquen determinats elements (xenó líquid, iodur de sodi, aigua pesada i d'altres) depenent del tipus de detector que en quan ve un neutrí a tota llet i de miracle es troba un nucli atòmic de l'element del detector aquest al ser desplaçat xoca contra electrons dels àtoms del voltant i crea ions excitats. Aquest tornen a captar un electró i en alguns materials com el xenó el procés emet fotons, senyal que es pot amplificar i finalment detectar.

Per aconseguir estudiar els neutrins que venen del sol per exemple, o d'una supernova, has de poder preservar el detector dels neutrins que venen de la radiació de la pròpia Terra o dels rajos còsmics. El primer objectiu es minimitza revestint el detector de plom. I el segon, enterrant el detector a molts metres sota terra. Però encara hi ha un petit problema, i aquest es troba en el propi plom que s'utilitza de revestiment. El plom té el seu propi isòtop radioactiu , el plom 210, que pot esconyar tota la història. Afortunadament aquest té un període de semidesintegració de 22,3 anys. També hi ha el plom 214 que podria interferir, però té un període només de 26,8 minuts.

Per tant, el problema de la gent del Gran Sasso va ser trobar suficient plom i suficientment antic, com perquè hagués ja deixat de ser radioactiu.

En algun moment o altre dins del primer segle adC, una nau romana es va enfonsar davant de l'illa del Mal de Ventre, a prop d'Oristano, Serdenya. No se sap si van ser pirates, conducció temerària o un incendi, però si se sap que ve deixar el fons marí completament cobert de lingots de plom. En època romana el plom feia servei en revestiments de cases, tubs d'aigua o encunyació de monedes. Se'n van recuperar 999 lingots de 33 kilos cada un, i presenten el nom del productor gravat al damunt. Hi posa SOC M C PONTILIENORUM MF, és a dir Soc(ietas) M(arci) C(aius) Pontilienorum M(arci) F(iliorum). Aquí es pot veure part dels lingots recuperats que tenen exposats al museo civico de Cabras, prop d'Oristano, que val la pena visitar.

Així és com la tràgica desgràcia naval d'un comerciant de plom romà ha acabat propiciant 2000 anys després l'acord entre la Soprintendenza archeologica di Cagliari e Oristano i l'Instituto Nazionale di Fisica Nucleare per tal que aquest últims utilitzin part del plom per fabricar un revestiment aïllant de plom no radiactiu pel seu nou experiment CUORE, que es dedicarà a detectar neutrins i tota aquella matèria fosca que la fortuna derivi cap allà. Vegeu-ne la pàgina web per més detalls.

Referències:

- David B. Cline. La Búsqueda de la Materia Oscura. Invest. y Cienc. Mayo 2003.

- Univers Cosmology. NASA. (Molt recomanable).

- Model estàndard i les seves partícules.

Dodger

Crònica d'una discussió de merda

El setembre de l’any passat es va publicar la troballa d’uns copròlits de fins 14.000 anys d’antiguitat a Pasley Caves (Oregon). L’estudi de l’ADN d’aquests va mostrar que era humà i va, juntament amb la troballa d’unes eines amb algues incrustades al jaciment de Monteverde de també 14.000 anys, acabar d’evidenciar la presència d’humans abans dels Clovis (en vam parlar en més detall aquí i aquí).

Però la cosa dels copròlits ha resultat no està tan clara per alguns. Que hi ha hagut bufetades, vaja. Molt entretingut. L’equip de Thomas Gilbert, de la Universitat de Copenhaguen, els autors dels anàlisis dels copròlits, ha hagut de fer front a dues publicacions al Science en forma de « Technical comment » que els deixen verds. Us comentaré les acusacions i les rèpliques en ordre cronològic.

1) L’article original.

Tres dels copròlits analitzats daten de 14.000 anys d’antiguitat i segons els anàlisis genètics són humans. Admeten contaminació de les mostres, cosa inevitable degut a que l’excavació ho és tot menys estèril, i també la presència d’ADN de cànid en els copròlits. La primera contaminació es resol veient l’haplotip de tots els membres de l’excavació, cap d’ells tenia haplotip de nadiu americà, i si que es troba en la mostra. El problema dels cànids s’explica pel fet que és molt probable que els gossos pixessin sobre les caques dels seus amos. Un altra font de contaminació de l’ADN és el filtratge (leaching) d’ADN extern als copròlits a través del sòl, aquesta s’exclou mitjançant dos tests. Un prova d’amplificar ADN de rosegador dels copròlits i surt negatiu. L’altre prova d’amplificar ADN humà en 14 mostres de sediment proper agafades a l’atzar, algunes surten contaminades d’ADN humà, però cap amb l’haplotip de nadiu americà. Finalment, la datació d’artefactes associats d’obsidiana mitjançant la tècnica de la hidratació de l’obsidiana dóna una època similar.

2) Poinar i col·legues ataquen

“We question the aunhenticity of their DNA results and argue that in the absence of intact stratigraphy and diagnostic artifacts, and in view of carbon isotope anomalies, the radiocarbon dates of the oldest specimens are unreliable”.

Ni un dels punts de l’article original queda indemne segons aquests autors. Critiquen la tècnica d’amplificació i seqüenciació, critiquen la falta de quantificació de les quantitats d’ADN endògen respecte el contaminant, només posen els ratios i aquests només afavoreixen la presència de l’haplotip americà en una de les mostres i aquesta és de només 6000 anys i no serveix per res, que per aquestes èpoques ja se sap que estava a rebentar d’americans.

També es carreguen els test del leaching d’ADN a través del sòl. No hi ha prou controls de la sensibilitat del test, diuen. També qüestionen el fet que hi hagi tan poca contaminació d’ADN humà en les 14 mostres de sediment que miraven per descartar el leaching. Segons Poinar et al. El leaching està molt lluny de ser descartat.

També diuen que a jutjar pel tipus d’anàlisi realitzat els copròlits tenen tantes possibilitats de ser humanes com de cànid. També critiquen que per tal de descartar la contaminació del grup de treball, s’hauria de poder atribuir l’ADN contaminant a persones determinades del grup, per exemple, seqüenciant la regió hipervariable mitocondrial (aquí es passen una mica, si). Com que no sabem de qui és què, diuen, la contaminació pot haver vingut de qualsevol lloc i que ells no tenen perquè creure’s que el jaciment només ha estat contaminat per l’equip d’en Gilbert, i que entre els contaminants anònims bé podria haver-n’hi un amb l’haplotip americà.

La datació de l’obsidiana també se la passen pel forro. Com pot ser que un artefacte es dati en 16.900 anys d’antiguitat, 2.500 anys més vell que la bonyiga del mateix estrat?
I per últim, es fiquen amb els anàlisi de C13 de les mostres de copròlits, que segons Poinar, cauen en el rang de del què s’esperaria d’una dieta herbívora, i no d’un omnívor. Els és igual que sigui de gos que de vaca, mentre no sigui humana.

3) Rèplica d’en Gilbert et al.

“The arguments of Poinar et al. neither challenge our conclusions nor would contribute to the verification of our data. We counter their questions about the authenticity of our ancient DNA results and the reliability of the radiocarbon data and stand by the conclusion that our data provide strong evidence of pre-Clovis Americans”

Segons Gilbert, ells han aplicat els millors controls en ADN antic que s’han aplicat fins el moment. “These controls were stricter than those used by our critics in related studies on coprolites, ancient humans, or both” Toma ya, que s’han pensat aquests, criticar és molt fàcil.

Sobre això d’haver d’identificar qui del grup va contaminar les mostres, els autors diuen que això va ser impossible degut al nivell de contaminació i a la degradació de l’ADN. Posen de manifest que la font de contaminació més probable és de la gent de l’època. Seria molt sorprenent, diuen, que humans i els seus gossos no defequessin tots a la mateixa zona. Els és igual, la qüestió és que hi ha ADN amb haplotip americà a les bonyigues.

Sobre el tema del requeriment de dades més quantitatives sobre de l’ADN, els autors diuen que no és freqüent de presentar-les en aquest tipus d’estudi i cita dos articles del grup de Poinar per refregar-li per la cara que ell tampoc no ho fa (com nens). Gilbert explica amb tot detall perquè això no és un problema amb la tècnica de seqüenciació que ells utilitzen. Els primers que fan servir han d’amplificar tots o res, i l’única manera de que la sensibilitat del primer afectés és que diferències al·lèliques (d’un sol nucleòtid, eh, SNP) dels fragments afectessin la unió del primer, la qual cosa és una burrada, en principi.

El tema del leaching d’ADN sobre els copròlits si que els preocupa més, però posar-se a fer PCR de tota la cova és una bestiesa. Els autors consideren que han fet prou controls, i si les mostres de sediment no estaven tant contaminades d’ADN modern com els copròlits és perquè els copròlits els toquetejaven i el sediment anava directe als contenidors perquè no era tant divertit per jugar.

Sobre el contingut vegetal dels cagallons, els autors diuen que és que precisament van agafar només matèria vegetal fibrosa del copròlit per datar. Per altra banda, en Gilbert fa notar que en Poinar en un treball similar va agafar el copròlit i el va matxacar abans de datar-lo, per la qual cosa és normal que observi aquestes diferències en el contingut de C13. Sobre els artefactes d’obsidiana, estan ben datat si punt, i si els estrats fan formes rares no és culpa de ningú tret de la capritxosa geologia de les coves.

4) Goldberg ataca

“Results of our micromorphological and Fourier transform infrered spectroscopy analyses of one of the reported coprolites are difficult to reconcile with the DNA results identifying the coprolite as human”

Va nois, una mica més que ja acabo amb la brasa. Al 2007, el grup d’en Gilbert va encarregar un anàlisi del coprolit al grup de Goldberg. Però en Gilbert va decidir no incloure els resultats a la publicació. Analitzant la famosa merdarufa, Goldberg i col. van trobar-hi restes vegetals, fibres que podrien ser plomes, petits ossets i brutícia (?). De tot això van agafar petits trossets i en van fer l’anàlisi micromorfològic (és a dir, mirar les formes al microscopi). On van veure la tira de fibres vegetals i fitòlits. Externament tenien claríssim que s’assemblaven molt a la cagada d’un herbívor. L’analisi de Fourier per veure els compostos, va ensenyar que hi havia molts silicats i matèria orgànica (de la corrupció dels compostos orgànics), però molt poc fosfat. Els zurullos humans són ben rics en fosfats (6% de mitjana).

En una altra mostra analitzada el 2009 d’un copròlit hi van veure un fragment de ploma encara queratinitzada, la qual cosa indica que potser no va passar pel tracte digestiu de ningú, sinó que va caure allà sobre. Tampoc es veia en cap de los dues mostres el típic ciment groguenc repulsiu que es troba en les defecacions dels humans o carnívors.

A més, quan els humans mengen cel·lulosa com que no la poden digerir bé es veu a les cacotes perquè és birefringent al microscopi. En aquest copròlits no es vèia birefringència, la qual cosa indica un cel·lulosa ben digerida.

Res tu. Que això és un herbívor, una caca de vaca. Què me’n dius d’això Gilbert?

5) Rèplica de Rasmussen del grup d’en Gilbert

“We argue that the diagnostic capability of the technics used by Goldebrg et al. are limited, and we present new genetic data that support our original claims”

Ni curts ni mandrosos, Rasmussen i col. s’en van a rescatar una caca humana de l’interior del cul d’un mòmia núbia, o més aviat de l’evaginació postmortem del cólon, per si no era prou desagradable. A part de tenir un bon nombre de fitòlits, també, demostren la incosistència del mètode alhora d’identificar els components amb aquesta tècnica.

Les coses trobades en el copròlits americans no tenen res d’extranys, diuen els autors tot citant un apassionant treball de dos autors (Bryant i Cummings) que s’han dedicat a analitzar centenars de merdes humanes i animals per tot arreu. La merda humana varia enormement. Pot tenir la tira de coses incloses les plomes i les llavors trobades a Pasley Caves, i poden ser fàcilment confoses per caca d’herbívor. Sobre el tema dels fosfats, altres han vist que varia molt amb la dieta i l’aigua dels autors de la cagada. Sobre les llavors tampoc n’hi ha per soprendre’s tant, s’ha vist que algunes poblacions de nadius americans mengen llavors de 161 espècies de plantes diferents.

De totes maneres els autors tornen a engrapar les pipetes per fer PCR i descobrir si es troba en els corpòlits ADN d’herbívor. Però no, totes les seqüències d’ADN de mamífer eren humanes... i una mica de Bos taurus (vaca). Hostia! Però traquil tothom, la vaca encara no havia arribat a Amèrica en aquelles èpoques i no ho faria fins que la portessin els europeus, a més, és un contaminant freqüent en els reactius de laboratori.

I ja està. Ja veieu quin festival. Això no està gaire clar, encara, oi? Sens dubte el tema no s’acabarà aquí. El poblament pre-Clovis però cal recordar que no sols es basa en aquestes tifes. Seguirem informant.

Referències en ordre cronològic:

1) DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America.
Gilbert MT, Jenkins DL, Götherstrom A, Naveran N, Sanchez JJ, Hofreiter M, Thomsen PF, Binladen J, Higham TF, Yohe RM 2nd, Parr R, Cummings LS, Willerslev E. Science. 2008 May 9;320(5877):786-9. Epub 2008 Apr 3.

2) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America".
Poinar H, Fiedel S, King CE, Devault AM, Bos K, Kuch M, Debruyne R.
Science. 2009 Jul 10;325(5937):148; I la rèplica

3) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America". Goldberg P, Berna F, Macphail RI. I la rèplica.

Dodger

Trepanació a consciència

Si teniu ganes d'eliminar tota una sèrie de pensaments dolents i desitjos egoïstes del vostre interior, no esteu sols. Parlo d'aquelles males passades que ens juga la ment a vegades, com quedar-te els diners de la cartera que has trobat al terra, o fer-te el dormit quan puja una iaia al metro per no haver de ser tu el que s'aixeca.
Estic segur que després us inunda un sentiment de mala persona, segur que us agradaria alliberar el cervell de la presó en què es troba, ser una persona més pura, tenir plena consciència, ser més clarivident i més innocent...
Existeixen varies opcions: 1) passar d'aquesta xorrada neo-hippie, deixar d'agobiar-vos i esperar que comenci el nou capítol del Gran Hermano. 2) intentar canviar aquests pensaments amb força de voluntat. 3) trucar ràpidament per demanar visita a el Gran Maestro Mandango, aleja los malos pensamientos con el mango. 4) foradar-te el crani.

Si, això mateix. Aquesta és la opció que va triar Bart Hughes per tal de deslliurar el cervell de la presó en què es troba. Corria l'any 1962 quan ell se'n va assabentar que el grau de consciència d'hom està relacionat amb el volum de sang que arriba al cervell (potser va ser la mescalina el que va fer que se n'adonés...).
Per ell, era evident que l'evolució s'havia equivocat al posar-nos el cervell per sobre del cor; l'havia d'haver posat arran de terra!!
Per sort hi ha maneres de corregir aquest petit defecte. Qui no s'ha posat mai cap avall amb la intenció d'augmentar el nivell de consciència? Llàstima que és un pèl incòmode... Hi ha altres maneres d'incrementar el reg en el cap, com les drogues, però totes tenen la pega de que són temporals... Bart Hughes volia arribar a un nivell visionari perpetu.
Ell pensava que els nens tenien un estat mental més elevat i ho va relacionar amb el fet que neixem amb el crani per segellar, de fet, fins entrada l'adolescència no s'acaba de tancar. Al créixer el crani se'ns va tancant, i per això els adults perden el contacte amb els somnis, la imaginació i les percepcions perden intensitat. Creia, que per aquesta raó l'estat mental de l'adult s'omplia d'egoïsme i neurosis varies (i això que encara no s'havia fet el forat!). Així, que la trepanació era la solució.
La trepanació, com ja us imagineu, consta en fer un tall a l'òs i extreure'n un bocinet, deixant un forat.
En Bart Hughes al llarg dels anys va anar acumulant deixebles i seguidors dels llocs més inhòspits del planeta (un total de 2): en Joseph Mellen i la seva companya, n'Amanda Fielding.
La senyora Amanda va acabar grabant un video en directe de la seva pròpia trepanació, s'anomenava HeartBeat in the Brain i el van anar passant arreu d'Europa i Amèrica a grups de doctors i altres persones interessades.
En Joseph va ser a qui més li va costar... Després de força intents fallits i visites a urgències per pèrdua de consciència, el metge li va dir que li havia anat d'un mil·límetre de palmar, i que desistís en el seu intent. En Joseph va tornar a casa, i aprofitant el forat que ja tenia, va seguir burxant fins a foradar-se el crani. I no només això, sinó que més endavant se'n va fer un altre. Així demostrava dues coses: que els metges no sempre l'encerten; i que estava com un llum de ganxo.
Però bé, això no és una cosa nova, i si no que li ho preguntin al registre fòssil, que ens ha anat deixant cranis trepanats, convertint-se en un dels mètodes més antics coneguts de cirurgia.
Sembla que els cranis més antics trepanats pertanyen a el jaciment Vasilyevica II, a Ucraïna, i tenen una antiguitat d'uns 8000 anys. Posteriorment, ho han practicat els antics egipcis, els xinesos, indis, romans, grecs,...
Les primeres trepanacions es pensa que es podrien haver realitzat amb pedres afilades com l'obsidiana o sílex, per acabar convertint-se en estris molt complicats en l'edat mitjana, o en un trepant elèctric en el cas d'en Bart. (Segurament el Memecio ens podria demostrar l'evolució cultural mitjançant la filogènia dels estris trepanandors).
El per què les civilitzacions antigues practicaven trepanacions és encara una incògnita, ja que molts cops eren realitzades en absència de traumatismes. A diferència d'avui en dia, que encara ho utilitzem en casos de tumors cerebrals o en traumatismes cranials per alliberar l'hemorràgia interna que es produeix. Justament aquest fet és el que indica que d'alguna manera, ja havien relacionat el comportament amb el cervell, i ho podien utilitzar en casos de mals de cap, epilèpsies, desordres mentals, supersticions rituals,...
Finalment, el que si és comprobable, és que l'operació tenia un gran èxit de supervivència. S'han estudiat col·leccions cranials inques i pre-inques, on un 6% dels cranis són trepanats. Dels quals, un 60% presentaven signes de formació d'òs nou abans de la mort. Una xifra no gens menyspreable...

Finalment per acabar, us deixo el link d'un video d'una trepanació en directe duta a terme per la tribu dels Kisi (Kenya). Aviso de nou, és una trepanació en directe, si us impressionen aquest tipus de coses (no sou extranys), millor no veureu-ho.

Links:
- http://neurophilosophy.wordpress.com/2007/06/12/an-illustrated-history-of-trepanation/
- http://www.trepanationguide.com/history.htm

Frij

Per què va costar tant aprendre a tocar la flauta?

Es publica a Nature (1) la troballa d’unes flautes d’òs al jaciment de Hohle Fels. Una d’elles, d’os de voltor, és l’instrument musical més antic trobat fins ara, dels principis de l’Aurignacià, al començament del paleolític superior. A partir del colagen de l’os, s’ha datat en 40.000 anys d’antiguitat. Hi ha set flautes més, sumant també les d’altres jaciments d’aquesta zona d’Alemanya (alguns excavats els anys 70), algunes d’elles d’altres aus i també de mamut (de mamut! Si. Tranquil, Dodger, tranquil). La flauta de voltor presenta cinc forats i les marques al costat de cada un. Aquestes marquen creuen que servien per assenyalar el lloc on s’havien de fer les perforacions per tal que l’instrument sonés bé. M’ha fet gràcia una cosa que recollia la Vanguardia. En Nicholas Conrad, el primer firmant del Nature, de la universitat de Tübingen i colegues van fabricar una flauta a partir d’os de voltot fent els forats al mateix lloc i es veu que sonava força bé. “Hem intentat tocar l’himne americà i recordava la versió de Jimmy Hendrix a Woodstock”. Jaja, eh? Quina gràcia. La pregunta més important que ara queda per respondre és: Per què uns alemanys troben una flauta a Alemanya i els dona per interpretar l’himne americà? No ha de ser bo anar a exacavar encara tenint al cap la Segona Guerra Mundial.

No ens quedem aquí. Es considera que la demostració d’habilitats musicals, va molt de la mà de les altres habilitats que considerem de “comportament modern”. Dius, vale, l’home modern, l’Homo sapiens tal i com el coneixem morfològicament, va aparèixer per allà a l’Àfrica farà entre 150 i 200 mil anys. Però quan preguntes per les primeres obres i creacions dels nostres avantpassats sempre acabem parlant de fa uns 45.000-30.000 anys, de finals dels pleistocè. És quan a Europa comença la transició al paleolític superior, que apareixerà més tard a Asia oriental, Austràlia i Àfrica. En aquesta època comença a desplegar-se el pack de virtuts humanes totes al mateix temps; que si ornamentació personal (ocres, cargolets perforats, etc), eines de pedra molt petites i especialitzades, artefactes d’os, evidències de rituals, estratègies de caça millorades amb millor tecnologia (propulsors de llança, arcs, boomerangs i xarxes), obtenció de materials de fonts més llunyanes, i etcètera. I instruments musicals, com aquesta flauta. De fet, al jaciment de Hohle Fels ja s’havien trobat altres restes importants d’art figuratiu, com una figura femenina de 35.000 anys, la venus de Hohle Fels, publicada recentment, o un híbrid entre home i lleó de 30.000. També un talla d’au aquàtica i l’escultureta d’un cap de cavall.

Desde que apareix el primer sapiens fins a fa 45.000 anys queden una quantitat espectacular d’anys que fan pensar: i què carai fotien aquells? Si que s’ho van rumiar abans no van començar a tocar la flauta o a fer figuretes amb els ossos i les pedres, etc. Així que la pregunta que ens fem avui és: Què faltava, o què havia de passar, durant tot aquest llarguíssim temps previ a l’aparició de totes aquetes primeres joies de la humanitat perquè comencessin a aparèxier?

Es podria pensar que van desenvolupar les capacitats cognitives necessàries mica en mica. Fins que no van tenir el hardware a la versió “Pentium” adequada no van poder començar a demostrar les seves noves capacitats.

Aquesta teoria implicaria unes mutacions que s’haurien d’haver extès amb l’Out of Africa i per tant haver-se produït abans. A més, la teoria té un problema més greu. No explica les troballes esporàdiques d’alguns d’aquests elements de “cultura superior” que s’han anat trobant de manera desconnectada però de molta més antiguitat. Dic de manera desconnectada per expressar que no venen amb tot el pack del paleolític superior, sinó que són allò i prou, en un lloc molt concret i que potser el registre arqueològic s’interromp allà durant milers i milers d’anys fins la següent troballa del fet en qüestió. L’Homorgasmus en va parlar en alguns posts. Per una banda tenim la publicació al Nature el 2007 que ens presenta evidències de pigments i util·lització de recursos marins a la base dels sapiens, fa 164.000 anys. Després tenims les primeres proves d’ornamentació personal amb objectes; són les closques de cargol perforades de la cova dels coloms, al Marroc, de fa 85.000 anys. Les segones més antigues són les de la famosa cova de Blombos, a Sud Àfrica, 41 closques de 77.000 anys. A la mateixa cova, es van trobar ocres de 100.000 anys. Falta per determinar la veracitat del les closques que podrien ser les més antigues de totes, del jaciment Skhul (Israel). entre 100.000 i 135.000 anys. segons la datació del sediment de la closca. Sembla que faltaven dades importants sobre l’estratigrafia del jaciment a la publicació. Homorgasmus dixit again.

Així que podríem dir que el potencial per ornamentar-se i pintar-se i canviar les estratègies d’obtenció de recursos ja hi era. Faltava alguna cosa per l’eclosió del paleolítc superior, però no sembla que hagués de ser una mutació i una organització sinàptica diferent.

Arran d’aquesta qüestió s’han proposat diverses opcions, i moltes d’elles tenen a veure amb la demografia. Les coses s’inventen quan es necessiten, i aquesta necessitat la pot provocar l’expansió deguda a una demografia creixent. La competició intergrupal també és un bon estimulant de l’enginy tecnològic (i si no recordem la guerra freda, per exemple, o les pel·lícules sobre la mateixa, els que no puguem recordar res).

Fa dues setmanes, es va publicar a Science (2) un estudi que parteix d’altres que recolzen la teoria de que un augment del tamany d’una població incrementa també l’acumulació d’habilitats beneficioses heredades culturalment. En aquest nou estudi, intenten modelitzar d’una manera més finals-del-pleistocènica la pèrdua o guany de complexitat cultural en relació a factors demogràfics com el tamany de la població o les migracions.

Les simulacions que presenten semblen capaces d’explicar 1) l’aparició primerenca del comportament modern i la subsegüent desparició del registre fòssil.2) Les diferències en el temps de l’aparició d’aquest trets a diferents indrets del món. 3) El retard en l’aparició de la conducta moderna desde l’aparició dels primers sapiens. Tots aquests factors estan en estreta relació amb els demogràfics. Els nous trets apareixen quan la densitat demogràfica necessària es dona. Per exemple, les estimacions per Nord Àfrica de quan hauria de tenir la densitat poblacional adequda és de fa 40.000 anys, consistent més o menys amb el què diu el registre arqueològic de l’aparició del comportament modern en aquesta zona. Les estimacions sobre les densitats de població a finals del pleistocè es poden treure de l’estudi de l’ADN mitocondrial.

Sobre el fet que algunes d’aquestes mostres de comportament modern han aparegut molt en el passat de manera independent semblen qüestionar el model. Si hi havia prou població per fer sorgir aquelles habilitats culturals (closques, ocres) què va passar després? Es va reduir la població? El mètode que hem dit per reconstruir les grandàries poblacionals no indica als autors que hi hagués un pèrdua de població. Els propis autors critiquen aquests mètode d’estimació d’històries demogràfiques, diuen que molts esdeveniments pasen desaparceburts pel mètode. En canvi, estudis paleoclimàtics mostren que les condicions van empitjorar força fa entre 75 i 60.000 anys, possiblement reduint la població. Aquesta interrupció s’ha trobat en alguns jaciments de sudàfrica.

Tot i que falten dades reals per testar un cop i un altre aquest model, sembla que sobre el paper i reduint la transmissió cultural d’habilitats a un tal factor alpha, factors demogràfics com la grandària poblacional, la densitat de poblacions i les migracions han pogut ser la clau de l’aparició del nostre comportament modern fa uns 40.000 anys.

Referències:

- 1) New flutes document the earliest musical tradition in southwestern Germany .Nicholas J. Conard, Maria Malina & Susanne C. Münzel

- 2) Late Pleistocene demography and the appearance of modern human behavior. Powell A, Shennan S, Thomas MG. Science. 2009 Jun 5;324(5932):1298-301.

Dodger

Tattoopuntura

Quan parlem de tatuatges, jo m'imagino aquell tio que surt a la tele ple de colors fins a la punta dels cabells (ja no recordo si no en té) i tot d'arrecades penjant-li per tot arreu.

Des de sempre, els tatuatges sembla que han estat un senyal de distinció, d'ostentació i poder. I per això, aquest tio de la tele és el meu gurú, el meu mestre, el meu tsentsei,....
L'home dels gels és el primer registre tatuat que tenim. Estem parlant de l'Ötzi, un home que va morir fa uns 5200 anys allí per la zona dels Alps italians, i gràcies al seu cos momificat, s'han pogut escriure les primeres històries sobre traïcions i assassinats. A més, (ja en va parlar en Memecio) en el cos de l'Ötzi, s'han trobat molts tatuatges són els primers tattoos dels que tenim constància. Es disposen el llarg de l'esquena, canells i cames formant 15 grups de línies i/o formes geomètriques. Tot i que Ötzi podria haver estat el cap desbancat d'una tribu que e smovia per la zona, els seus tatuatges no impressionen massa i no semblen pas ornamentals, ja que la majoria no passen de simples ratlletes verticals o creus.

És possible que aquests tatuatges tinguéssin una importànciua mèdica?
Alguns autors han estat estudiant aquesta hipòtesi, basant-se en els punts clàssics de l'acupuntura xinesa.
De tots els tatuatges sque s'han trobat en el cos momificat de l'home dels gels, 9 d'ells estan situats just a sobre un punt utilitzat per l'acupuntura tradicional, i 6 més estan a una distància de 6-10 mm del punt més pròxim.
En l'acupuntura, aquests punts energètics es distribueixen en 12 meridians, canals o vies de comunicació, i cada una d'aquestes vies, correspon a un òrgan. En el cas de l'Ötzi, 9 dels 15 grups de tatuatges, estan sobre el meridià de la bufeta urinaria i 3 sobre el meridià de la vesícula biliar.
A més, si avui en dia, un acupunturista (desconec si es diu així) ens diagnostiqués artrosi lumbar, ens punxaria amb l'agulla en els punts que utilitza el sistema urinari del cap fins als peus. Sembla que un punt molt important en el tractament de l'artrosi, és el punt UB60, just en aqeust punt, l'home dels gels hi té un tatuatge. Per confirmar aquesta hipòtesi, s'han fet diversos estudis radiològics de la mòmia que han confirmat una artrosi moderada en genolls, turmells i columna vertebral.
Queden encara uns altres grups de tatuatges, els que es troben sobre els meridians del fetge i la melsa. Aquests llocs són utilitzats per l'acupuntura en el tractament de malalties abdominals. Doncs bé, estudis en el còlon de la mòmia han servit per trobar ous del cuc Trichuris trichiuria, un paràsit intestinal. A més, entre les pertenences de l'Ötzi s'hi van trobar uns trossos del bolet Piptoporus betulinus, que és conegut per ser un remei de la fitoterapia contra els problemes del sistema digestiu.


S'han fet estudis histològics dels tatuatges de l'Ötzi i s'hi han trobat pigments que podrien ser de carbó vegetal. Sent així, el que pensen els investigadors, és qeu els tatuatges e spodrien haver realitzat mitjançant un tall a la pell i cremant alguna espècie vegetal a sobre. Aquesta tècnica és molt semblant a la que s'utilitza actualment en els tatuatges terapèutics en l'Àfrica i l'Índia.

Els següents tatuatges dels que es tenen constància són els que s'han trobat en algunes mòmies de l'antic Egipte, la gran majoria dones, com per exemple la de la deesa Amaunet, que també tenia tatuatges geometrics en abdomen, cuixes i braços. I sembla que podria tenir la mateixa funció.
Avui en dia segueixen sent un distintiu ornamental o simplement un tret més de la moda, com molts altres mems de les nostres societats copiadores actuals, però potser, en el seu inici, es realitzaven tatuatges per guarir malalties i amb el temps han perdut la seva funció.

Link interessant:
- http://iceman.eurac.edu/ (pots fer-li un zoom a la mòmia de l'Ötzi)

Frij

Paleopatologia, natura bucòlica al Museu Egipci

Per fi, després de molts intents acabats en fracàs, hem aconseguit visitar l’exposició temporal del Museu Egipci de la Fundació Clos sobre paleopatologia titulada: esquelets malalts. Ha estat una grata sorpresa, la veritat. Molt material (136 peces de diferents col·leccions) i molt ben recolzat amb textos ben redactats i amb gran quantitat d’informació útil. Aprofitem, per tant, per felicitar als comissaris de l’exposició, el Dr. Albert Isidro, Traumatòleg i Cirurgià de l’Hopsital Universitari Sagrat Cor de Barcelona. Paleopatòleg i membre del Grup de Recerca en Osteobiografia de la Universitat Autònoma de Barcelona; i la Dra. Assumpció Malgosa, directora del Grup de Recerca en Osteobiografia citat.

L’exposició comença amb un repàs molt breu de la paleopatologia aplicada a restes fòssils no sapiens. Desde malformacions congènites a trilòbits, a evidències de tumors i artrosi presents en dinosaures. Algú s’havia imaginat mai un tiranosaure artrític? Després ens informen de patologies detectades en homínids extingits com infeccions dentals o marques de depredació trobades en restes d’austrolopitecs. Hipervitaminosi i miositis ossificant en Homo erectus; artrosi i altres afeccions osteomusculars en neandertals; i diversos tipus de tumors, infeccions i malformacions en l’home del paleolític superior. Ens mostren una reproducció del famós crani 5 d’un Heidelbergensis de la Sima de los Huesos amb una infecció dental extesa fins a una òrbita ocular. I un individu de l’edat de ferro de Mongòlia que patia d’atrèsia anal, o altrament dit, anus imperforat, oh déu meu! L’Homorgasmus va fer una sèrie de post en el seu estil profusa i rigurosament referenciat de paleopatologia humana que podeu llegir clicant aquí, on parla més detalladament d’alguns d’aquests casos.

L’estudi de determinades malalties en el passat poden donar informació, i aquesta és la idea, sobre el medi, els patògens i sobretot, el grau de cura dels malalts que es tenia, en funció, per exemple, dels anys que va sobreviure un malalt a una malaltia incapacitant en determinada època. Com que les UCI són més aviat modernes, en el passat una gota o un tumor podia ben bé posar a prova l’abnegació dels familiars o del grup.

L’efecte d’alguns patògens microscòpics com Treponema palidum, causant de la sífilis, ha deixat records tan macos com diversos cranis esponjats i destrossats o la pèrdua total del nas. O el Mycobacterium leprae, deixant marques terribles com un forat enorme al paladar. Els forats al crani, però, no sempre han estat causats per microorganismes. De vegades els han causat macroorganismes tals com el veí trepanador del costat. A l’edat mitjana, els mestres barbers presentaven entre els seus serveis arrencar dents corcades o trepanar el crani. Les trepanacions que es troben a diferents indrets i èpoques poden tenir motius rituals o clínics per tal d’alleujar determinadas malalties, i es pot realitzar amb barrines o rascant el crani fins que es forada. En tot cas la cosa és probablement tan dolorosa com sembla i es possible que els narcotitzessin fins dalt, almenys això indiquen els panells pel què fa als homes. Vol dir això que a les dones ho feien sense miraments? No hu vull pensar. Un dels cranis que presenten es pot util·litzar de colador, va resistir un seguit de trepanacions múltiples i a jutjar per la regeneració del teixit ossi del voltant del forat, va sobreviure sense més incidents. Quina angúnia i quin patir, no? Doctor, puc fer puenting amb el crani multitrepanat?

Altres traumatisme anguniosos són els causats per aquelles discussions tontes que acaben amb un cop de massa al crani o amb un mandoble al front. Aquests impulsos acostumen a deixar una marca inborrable a l’individu tals com foradots al cap, com el del cartell de l'exposició. Es mostren els cranis de guerrers que van posar-se a intercanviar punts de vista a les estepes de Mongòlia al segle V-VI. Un d’ells, que anava particularment desencaminat, mostra marques al crani interpretades com l’evidència d’una extracció hàbil de tot el cuir cabellut.

Els arqueòlegs i paleopatòlegs de vegades aconsegueixen fites increïbles, com les de trobar elements tan petits i indicadors com pedres del ronyó, es mostren càlculs renals d’un jaciment de Casserres del segles V-VIII! Elements més petits encara són restes conservades d’ADN, que en alguns casos permeten trobar mutacions patogèniques com en determinats oncogens. Al 1999, per exemple, es va trobar una mutació al gen K-Ras, que va provocar un adenocarcinoma i la mort del rei Ferran I d’Aragó.

Acabo animant-vos a visitar aquesta exposició, que de moment acaba al 30 de juny, i que tot i que val uns quants euros val realment la pena. És lògic pensar que les malalties d’ara també són les d’abans, i així és. Però en tenir aquestes restes al davant permet pintar-se un quadre mental molt més ric i entenedor del què havia de significar això a nivell social, en especial quan veus terribles i cruels fractures, o deformacions varies, que van soldar-se molt abans que l’individu morís. Recomano molt especialment aquesta exposició a tots aquells partidaris del disseny intel·ligent. M’ofereixo a esperar-los a la porta de sortida i fotre’ls un calbot si encara insisteixen en el tema després de veure tot això.

Dodger

Diamants de sang de mamut

No. No em penso cansar de parlar de mamuts. És fotut, però és així. Avui tornarem a donar voltes al tema de la seva desaparició, concretament d’Amèrica del Nord. Recordem primer de tot les tres teories en dansa, de les que ja vàrem parlar aquí: 1) El canvi climàtic. 2) La cacera despietada per part dels Clovis. 3) Un virus mortal.

Agafar únicament la 1 o la 2 té els seus problemes. Algunes crítiques ja les vam comentar en el post anterior esmentat. Altres fets que les posen en dubte el canvi climàtic (en aquest cas parlem de glaciació sobtada) són per exemple que s’han donat altres fenòmens de glaciació durant el pleistocè que han deixat els mamuts impertèrrits, què té de diferent aquest últim per aconseguir extingir-los? Si no és el canvi climàtic i proposem la cacera, com s’explica que mai s’hagin trobat restes d’altres 33 gèneres d’animals dels pleistocè que també es van extingir per aquelles dates? Sobre el virus mortal la crítica és la de sempre: troba el virus que dius McPhee, i llavors en parlarem. De moment, ni rastre.

El tema de les extincions de la megafauna del pleistocè a Nord-Amèrica encén el debat com pocs entre els científics. La qüestió és que alguna cosa va passar pels voltants de fa 13.000 anys que va acabar tant amb la megafauna (inclosos mamuts) com amb la cultura Clovis (segons indica l’abrupte buit de troballes arqueològiques). Per damunt de molts jaciments Clovis i amb una datació de 12.900 anys bp (before present) sempre es troba un estrat negrós i finet que coincideix amb el principi d’una intèrval de glaciació que va durar uns 1300 anys i que s’ha anomenat Dryas recent (Young Dryas). Dryas octopetala, de qui rep el nom aquest sobtat periode glacial, és una flor alpina la mar de mona. La cultura clovis, per tant, realment va durar poquets segles i a partir del Dryas recent es va veure substituida per moltes altres cultures locals post-Clovis.

Per què de sobte apareix el Dryas recent, per què es moren els mamuts i per què els Clovis es transformen són tres preguntes a les que un grupet de científics va proposar l’any passat una sola resposta : l’impacte d’un pedrolo extraterrestre.

A partir d’aquesta proposta que no van tardar gaire en publicar al PNAS (1) es va produir un revol·lució mediàtica amb reportatges al National Geografic, als diaris i per tot arreu (les caixes dels cereals, etc.). Mentrestant, molts altres científics arrufaven el nas amb clara senyal d'hostil desaprovació. Alguns (p.e. en Dr. Koeberl, geoquímic especialista en impactes) ho van expressar de manera subtil: “Tot l’assumpte és controvertit. Les seves dades no lliguen amb res del què sabem sobre impactes. Simplement no té cap sentit. La navalla d’Occam s’ha ben desat en algun calaix”. En el fons, el malestar entre partidaris (els autors) i detractors (els altres) es resumeix en una qüestió de diamants.

- Què dius ara de diamants?

Si. M’explico. Els arguments publicats al PNAS a favor d’un impacte a Amèrica del Nord, com a causa de tot el què hem comentat, es basaven en la presumpta troballa de nanodiamants i iridi a l’estrat negrós que marca l’origen del Dryas recent. Els nanodiamants es veu que es troben associats a impactes de cossos de l’espai, com en el cas de les restes de l’impacte que es va endur els dinosaures. Els asteroides el poden transportar i també es poden formar a partir del grafit per culpa del propi impacte; també es poden formar per condensació de vapor de carboni en el núvol de l’impacte. Pel què fa a l’iridi, sembla ser que és un element que es troba en molt poqueta quantitat a l’escorça terrestre, però com els nanodiamants, es pot trobar present en els meteorits.

Per tant, molt bé. Aleshores, quin problema hi ha, no són proves prou clares?

El PNAS va ser molt discutit (2) per culpa de les tècniques util·litzades per detectar nanodiamants. Mentre que en el congrés on es van presentar les primeres dades els autors deien que habien util·litzat microscopia electrònica de transmissió (TEM), en el PNAS només apareixien experiments fets amb ressonància magnètica nuclear (NMR). Els experts amb aquesta última tècnica i a la llum de les dades publicades van llançar-se al coll dels autors. El dr. Cody, geoquímic, per exemple va afirmar que ell mai hauria dit que aquell espectre de NMR tingués res a veure amb nanodiamants.

Amb l’Iridi, els autors tampoc ho van tenir fàcil. Van enviar a un altre analista mostres del sediments del Dryas recent i aquest no va ser capaç de trobar Iridi per enlloc. El debat va acabar l’any 2007 amb frases com aquesta a la revista GSA today: “spectacular stories to explain unespectacular evidence consume the finite commodity of scientific credibility”. Toma cleca!

Però això no es podia acabar aquí. El 2 de gener del 2009 apareix un brevia al Science amb aquest títol: Nanodiamonds in the Younger Dryas Boundary Sediement Layer (3). Si, els mateixos autors ataquen de nou amb la teoria d’un cos de l’espai que va matxacar Amèrica del Nord, una vegada fragmentat al cel, amb una sèrie de shocks aeris (rollo el meteorit de Tunguska). Aquesta vegada presenten evidències de la presència de nanodiamants util·litzant la tècnica promesa de TEM a l’estrat finet negrós, però no per sobre ni per sota d’aquest.

Però això no ha acabat amb el debat ni molt menys (4). Els científics no es convencen a la pirmera de canto. Les frases més neutres són “Potser han trobat nanodiamants, o potser no” o “Sembla interessant , però no hi ha prou informació a l’article per dir si han trobat diamants”. Les més negatives podrien ser “Hi ha molts materials que tenen aquesta estructura. Podria ser només metall”. Les més positives potser en realitat són les més negatives com “Estic convençut de que són nanodiamants, però això no ha d’estar relacionat necessàriament amb impactes ».

La qüestió que preocupa ara és averiguar d’on venen realment aquests nanodiamants. Hi ha moltes coses que no se saben sobre la seva proporció en estrats no relacionats amb impactes. Hi ha investigadors que n’han començat a trobar en zones que sempre han estat geològicament molt tranquil·letes. Ja es veurà, ja es veurà, l’asunto està que crema!

Referències:

1- Evidence for an extraterrestrial impact 12,900 years ago that contributed to the megafaunal extinctions and the Younger Dryas cooling.

2- Paleontology. Experts find no evidence for a mammoth-killer impact.

3- Nanodiamonds in the Younger Dryas boundary sediment layer.

4- Planetary impacts. Did the mammoth slayer leave a diamond calling card?

Dodger

La pelvis vertebra la societat

Quan a les classes d’evolució humana en Daniel Turbón en explicava conceptes com l’encefalització, el bipedisme, el desenvolupament dels infants Homo i el desenvolupament dels comportaments de cohesió social, no parava un de sentir anomenar dos parts de l’esquelet: el coll del fèmur i la pelvis. Com aquests dos òssos tenen el poder d’ajudar-nos a entendre aspectes comportamentals o fins i tot demogràfics de l’home, és el què pretenc explicar en aquest post.

Salta a la vista que l’home és un animal que tarda molt en desenvolupar-se fins a l’edat reproductiva. Fins als 6 o 7 anys un nen és incapaç de protegir-se, de procurar-se menjar, en definitiva, de sobreviure. Ens costa el doble que als ximpancès esdevenir adults, en part perquè la cria humana neix comparativament menys desenvolupada. Per què passa això? Tradicionalment s’explica dient que l’home necessita molt temps per desenvolupar-se per tal de donar temps al cervell a madurar; i també s’argumenta que la infantesa i juventut ens permet aprendre dels altres per millorar les nostres habilitats de supervivència per quan ens toca ser pares. Això ens podria explicar perquè ens desenvolupem lentament però no perquè apareixem al món amb tanta feina per fer. Anem a la pelvis i al coll del fèmur:

Comencem amb el gènere homo que presenta una tendència persistent i estranya a incrementar el seu pensament simbòlic, la qual cosa li va de perles per la creació d’eines i altres aspectes que li faciliten la supervivència (estem en el primer punt de l’esquema que poso aquí dalt, sempre va seguint d’esquerra a dreta). Això sembla indissociable d’un augment cerebral (o del que s’anomena coeficient d’encefalització). Costa parir aquest capgros i el canal del part (pelvis) s’ha d’adaptar; es produeix un augment del canal de part. El coll del fèmur s’escurça, el caminar bípede s’ha de conservar però les reorganitzacions biomecàniques tenen un límit i s’ha d’arribar a un compromís; i quan s’hi arriba, la solució ha estat reduir el tamany del cap del fetus al néixer. Augmenta, per tant, la dependència dels nadons així com la necessitat d’assistència al part i la cura parental. A nivell cerebral s’observa un increment de zones del cervell relacionades amb l’experimentació de sensacions de plaer, com el sèptum i l’amígdala (com explicava en Frij aquí). Aquest “enriquiment emocional” permet la cohesió grupal que ha d’ajudar a aquests requeriments en el part i en la cura parental. I tot això té un impacte en la demografia com proposa la hipòtesi demogràfica de Lovejoy (que explicàvem aquí i enriquia l'Homorgasmus en els comentaris).

Aquest entremat (matitzable) és un paradigma molt entenedor que poso per tal de copsar la importància i celebrar la troballa i publicació a Science de la primera pelvis quaaaasi completa d’un Homo erectus (d’una dona, sortosament). La pelvis s’ha trobat a Gona, Etiopia i fa replantejar algunes qüestions. Amb els anàlisis que s’havien dut a terme amb el material que es tenia fins ara, l’esquelet d’un jove erectus de Kènia, es considerava que la pelvis estava bàsicament constrenyida per la locomoció i només permetia el part de nens amb caps petits que després creixein molt ràpidament requerint un sistema de cura parental similar al dels humans moderns. Com que la pelvis era d’home la cosa anava d’estimació amunt, estimació avall per deduir com podia ser la de la dona. L’estudi de la nova pelvis indica que si hi havia modificacions per pemetre el part de criatures amb el cap més gran i que res tenien a veure amb la locomoció. Els fetus erectus, segons els autors de la troballa, desenvolupen rápidament el seu cervell dins l’úter just abans de néixer, perquè la pelvis de la mare els ho permet, igual que el sapiens. La diferència és que quan neixen i acaben el desenvolupament fora l’úter, a les cries sapiens els queda un cervell més gran. Els erectus es troben, per tant, en un punt intermig entre els australopitecs i el sapiens pel què fa al desenvolupament de les cries i a la història vital. L’inici de la nostra llarga infància si comença en els erectus és molt subtil, hem de mirar més cap aquí.

I més cap aquí pot ser l’Homo antecesor (fa uns 800.000 anys) on gràcies a les marques microscòpiques de creixement de les dents, en Bermúdez de Castro d’Atapuerca va trobar de forma preliminar que aquesta espècie madurava com els sapiens moderns. Això va ser al 1999 i la comunitat encara espera que aquesta frase deixi de ser “preliminar”.

I quan dura la infància dels Neandertals? Preguntareu. Doncs no es posen d’acord. Mentre que uns estudis dentals suggereixen que els Neandertals es desenvolupaven més ràpid que nosaltres, altres diuen allò contrari. El què si sembla és que el cervell dels Neandertals els creixia més rápidament després de néixer. Això, però, no vol dir necessàriament que tinguessin una infància més curta tenint en compte que el seu cervell era més gran que el nostre, i potser el tenien completament desenvolupat al mateix temps o després que nosaltres (vegeu la notícia a Mundo Neandertal).

La conclusió és que encara no sabem massa sobre el quan de l’allargament de la infantesa fins a nosaltres, però que desocobriments com el d’aquesta pelvis d’Etiòpia són collonudament il•luminadors.

Referències:

- A female Homo erectus pelvis from Gona, Ethiopia. Simpson SW, Quade J, Levin NE, Butler R, Dupont-Nivet G, Everett M, Semaw S. Science. 2008 Nov 14;322(5904):1089-92.

- The Birth of Childhood. Ann Gibbons. Science Nov 14;322 1040-43.

Dodger

Stonehenge o el regne dels morts

Aquest any s’ha sentit a parlar molt de més o menys noves perspectives per explicar Stonehenge. Ja vam parlar aquí de les excavacions a l’interior del monument d’uns arqueòlegs que proposaven Stonehenge com a candidat a una espècie de Lourdes primitiu.

Doncs la National Geographic Society ha finançat part d’unes excavacions a Stonehenge i llocs propers amb els diners dels membres, i part dels resultats i especulacions dels autors es van publicar al juny a la revista versió anglesa. El mateix article ha sortit aquest més a la versió espanyola, i de cop i volta he recordat que no havia ni mencionat el tema. Si que ho van fer l’Homorgasmus (no ell, sino la perspicaç IA que habita el planetoide Calamocha) i Magonia.

Cada any visiten el monument unes 800.000 persones, que és el més famós d’entre els aproximadament 1300 monuments megalítics circulars del regne unit. Stonehenge deixa flipat a qualsevol, però encara no en sabem del cert gaire coses i moltes, molt probablement, no les sabrem mai. És el que té la prehistòria.

L’excavació finançada per la NG, dirigida per l’arqueòleg Michael Parker Pearson, de la Universidat de Sheffield, aporta dues idees particularment interessants. La primera és que re-datant restes humanes enterrades pertanyents a algun tipus d’èlit social neolítica han descobert que com a mínim Stonhenge va ser un cementiri durant més de 500 anys (del 3000 adC al 2340 adC).


La segona cosa és el resultat de les excavacions del poblat neolític, que ja comentavem aquí, que es va descobrir a la zona de Durrington Walls (veure el mapa), a uns tres quilòmetres d’Stonehenge. Aquest poblat es troba al costat d’un enorme henge que ja s’havia identificat a principis del segle XIX. Aquí és on es suggereix que hi van viure els constructors d’Stonehenge i s’estima que hi podrien haver unes 300 cases. La proposta de Parker Pearson es basa en estudiar les troballes d’aquesta zona en conjunt, i donar sentit als dos jaciments tot rel·lacionant-los; en resum el què suggereix és el següent: Durrington representa el regne dels vius i Stonehenge, el regne dels morts.

Per comparació amb jaciments i cultures d’on havia treballat amb anterioritat, a Madagascar (una mica lluny de Salisbury, jo també ho penso), Parker Pearson proposa que la pedra es considerava la immutabilitat, la masculinitat i el millor per commemorar la mort. Mentre que la fusta, al descomposar-se era una metàfora excel·lent de la transitorietat de la vida; “sua i dúctil com les dones i els nadons”. Stonhenge és de pedra, Durrington de fusta (totes les seves construccions incluits els woodhenges). Una avinguda amb rases a banda i banda comunica tant Stonhenge com Durrington amb el riu Avon. Però l’avinguda Avon-Stonhenge és molt més llarga, la qual cosa suggereix a Pearson una funció ceremonial. Un altre aspecte és l’orientació dels complexes: Stonhenge està orientat de manera que queda alineat amb l’eix de la sortida del sol al solstici d’estiu i amb l’eix de la posta de sol al solstici d’hivern. Mentre que un dels cercles més gran de l’interior de henge (el cercle sud) durant el soltici d’hivern queda alineat amb la sortida del sol. Per últim la cosa més òbvia: Stonehenge està plè de cadàvers incinerats o enterrats i Durrington quasi no presenta restes humanes.

Stonehenge és un gran cementiri, doncs, això no es pot negar. La teoria del regne dels morts? això ja costarà més de demostrar. Però que s’hi posin amb ansia perquè se li tira al damunt encara una altra teoria.

Referència:

- Caroline Alexander. Si las piedras hablasen, en busca del significado de Stonhenge. NG Setembre 2008.

- Nationalgeographic

Dodger

Hipòtesis rupestres (III)

Ja hem parlat en algun altre post (aquí i aquí) de les pintures rupestres i del seu possible significat, sobretot en el marc del xamanisme. És clar que no és l'única teoria existent per donar un sentit a aquestes pintures que trobem abastament, i esperem en el futur donar una ullada a les altres teories que ara per ara potser són la hipòtesi amb que treballen els arqueòlegs (segurament ells ens ho confirmaran).

Avui el tema que volia tractar és el de l'escultura.

Ja fa uns anys que es va donar a conèixer la troballa d'una figura antropomorfa entre uns sediments que dataven de 300000 a 500000 anys d'antiguitat. Aquesta figura va ser trobada per un grup d'arqueòlegs encapçalat per Lutz Fieldler juntament amb una col·lecció de destrals de mà i altres eines utilitzades per l'espècie que habitava la zona en aquell moment, Homo heidelbergensis o Homo erectus.
Estem parlant del que es coneix com a Venus de Tan-Tan, una figura de quarcita de 6 cm. de llarg, que esperava ser descoberta a la vora del riu Draa, a prop de la localitat de Tan-Tan (al nord del Marroc). Un cop va ser estudiada en detall per l'antropòleg Robert Bednarik, se'n va adonar que a la peça hi havia 8 solcs, 5 dels quals havien estat realitzats amb alguna altra pedra; també s'hi van trobar una sèrie de cops o impactes que semblaven tenir un origen intencionat per donar forma humanoide a la pedra. Ràpidament es van deixar sentir les veus d'altres antropòlegs que no els hi agradava l'explicació de Bednarik i opinaven que la figura humanoide era fruit de l'erosió i el desgast, o potser fins i tot, alguns deien que es podria haver utilitzat en el passat com a enclusa. Per afegir més ferro a l'assumpte, posteriorment es van trobar restes d'ocre vermell a la figura, la qual cosa li conferia un grau superior d'intencionalitat i artístic.
Encara avui, la cosa no està clara. Realment ens trobem davant d'un descobriment únic i que genera una gran controvèrsia degut a la seva rellevància, si acceptem que es una figura deliberada, podríem anar a buscar els inicis de l'art, el simbolisme i el pensament abstracte lluny de la nostra espècie, lluny de l'Homo sapiens, fa uns 400000 anys a l'Àfrica.

Juntament amb aquesta Venus, n'hi ha una altra que data de fa 250000 anys, és la Venus de Berekhat Ram (Israel), una peça de 3,5 cm. de pedra volcànica que recorda a una forma femenina. En aquest cas és més difícil la búsqueda d'intencionalitat en la petita escultura, ja que no té pigments ni sembla que hagi estat colpejada amb cap finalitat.


Així doncs, ens trobem davant d'unes peces que poden reescriure els inicis del pensament simbòlic i l'art en l'evolució de la nostra espècie; sembla que les proves es van acumulant per indicar-nos que, aquelles personetes que corrien per l'Àfrica, a part de crear eines tenien certa debilitat artística també.

Frij

El volcà del Camp dels Ninots. Un tresor per la biologia

Fa uns dies vam veure a diferents medis de comunicació, la notícia de la troballa d'un esquelet complet de tapir en el jaciment del Camp dels Ninots a Girona. Són unes restes úniques a Europa, que se sumen a totes les altres que any rere any van fent que aquest jove jaciment guanyi importància.
Els codirectors del projecte de recerca són els amics Bruno Gómez i Gerard Campeny, ambdós de l'institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), i com no podia ser d'altre manera els vam demanar si ens podien fer una explicació del jaciment i de com havia anat la campanya d'aquest any.

Molta sort companys!

"Els treballs arqueopaleontològics que s’estan duent a terme en el jaciment del Camp dels Ninots de Caldes de Malavella (la Selva, Girona) posen al descobert noves dades per a la investigació paleontològica, geològica i paleobotànica internacional. Si bé el projecte d´investigació és relativament jove (es va iniciar al maig del 2003) els resultats obtinguts fins ara són extraordinaris. La gran quantitat de fòssils recuperats, així com les nombroses impromtes vegetals i restes de pòl.lens, fan d’aquest jaciment un indret indispensable per a conèixer els darrers 4 milions d’anys de la història biològica del continent.

Geològicament, el volcà del Camp dels Ninots és un clar exemple a la Península Ibèrica de construcció freatomagmàtica. És a dir, en la seva formació hi juguen un paper fonamental l’aigua i el magma emergents del subsòl. La interacció d’aquests dos elements és el què ha construït l’edifici volcànic. Posteriorment a l’erupció del volcà, en el cràter s’hi formà un llac d’aigües termals que el van omplir de sediments, essencialment d’argiles i sorres. Durant el Pliocè mitjà (fa aproximadament 3,5 milions d’anys) aquest llac va esdevenir un important focus d’atracció per a un conjunt d’animals i plantes, els quals hi trobaven els recursos necessaris per tal de sobreviure i reproduir-se.

Climàticament, és durant el Pliocè quan es passa d´un clima tropical a un període glacial, regit pels episodis glacials-interglacials, típicament quaternaris. Aquest canvi en el clima va fer que, a inicis del Pliocè (5,5 a 4 milions d’anys), es frenés el refredament climàtic del període anterior, fent que durant el Pliocè mitjà (4 a 3 milions d’anys) es donés el què es coneix com a “Òptim Climàtic”, el qual va durar uns 300.000 anys i en que la temperatura global de la terra va ser uns 3ºC superior a l’actual.

La vegetació documentada en el Camp dels Ninots ens parla d´un moment d’inici de transició entre les selves tropicals de finals del Neògen (24 a 1,8 milions d’anys) i els actuals boscos mediterranis del Quaternari (1,8 a l’actualitat). Diferents arbres de coníferes com les secuoies i espècies de pins que avui dia només es conserven arraconats al continent asiàtic estarien representats en el territori, juntament amb espècies actuals de pins com les savines, càdecs, ginebres i efedres. No obstant, al costat d’aquestes abundants coníferes, el bosc mediterrani s’anà introduint amb la presència d’alzines, roures, arboç i brucs, amb avellaners i boga a prop de les zones d’aigua. Així mateix, a la vora del llac hi hauria zones de pastura com ens ho constata la troballa de pòl.lens de gramínies, artemises i cebollins, entre d’altres herbes menys representades. Per tant, podem parlar de que els prats s´intercalararien entre el paisatge selvàtic predominant del moment.

A nivell paleontològic, la informació que proporciona el Camp dels Ninots és també molt important. En aquest sentit, les restes de macrovertebrats (rinoceronts, bòvids, cèrvids, tapirs, etc.) i de microvertebrats (rosegadors, rèptils, amfibis, etc.) localitzades, ens expliquen com era aquest entorn i quines eren les relacions que hi establiren les diverses espècies animals.
El registre paleontològic recuperat consisteix en tres esquelets complerts i en connexió anatòmica d’una espècie de bòvid anomenada Alephis tenegrisi, una espècie molt poc coneguda a Europa i mai localitzada en connexió anatòmica. Per altra banda, s´ha recuperat restes de dos rinoceronts (Stephanorinus). En el Camp dels Ninots s´ha recuperat restes aïllades (extremitats posteriors) d´un individu adult i l’esquelet complert i en connexió anatòmica d’un individu jove. En aquest darrer cas es tracta de l’esquelet de rinoceront més complert del registre fòssil de Catalunya.

Finalment, durant la campanya d’excavació del 2008 s´ha recuperat un esquelet també complert d’un tapir, provablement de l’espècie Tapirus arvenensis (malgrat que encara està en estudi). Aquest tipus d’animals són molt extranys en el registre fòssil europeu, essent el del Camp dels Ninots el més complert conegut a Europa d’una cronologia de 3,5 milions d’anys. Actualment els tapirs els podem localitzar a zones de Sudamèrica i Àsia, amb climes clarament subtropicals i tropicals. Els tapirs són mamífers que s´alimenten essencialment de fruites i plantes que aconsegueixen en espais de selva relativament tancada i amb presència d’aigües permanents. El seu pes oscil.la entre els 100 i els 10 kg.

Certament, el jaciment del Camp dels Ninots esdevé un dels enclaus més importants a l’hora de conèixer l’evolució climàtica i biològica del sud d´Europa en els darrers 4 milions d´anys. I ho és per l’extraordinària riquesa i diversitat de dades que està posant al descobert i perquè proporciona als científics importants eines d’estudi i reconstrucció del passat. Aquest coneixement del passat ens permet entendre molt millor fenòmens que es produeixen en l’actualitat. És, per exemple, el coneixement de les realitats tant diferents a nivell de clima, de paisatge, de flora, de fauna, etc. que s´ha anat succeint al llarg del temps el què ens ajuda a reflexionar sobre moltes qüestions que es produeixen en el present.

Imatges (l’autoria de totes les fotos és: Gerard Campeny/IPHES)