Trepanació a consciència

Si teniu ganes d'eliminar tota una sèrie de pensaments dolents i desitjos egoïstes del vostre interior, no esteu sols. Parlo d'aquelles males passades que ens juga la ment a vegades, com quedar-te els diners de la cartera que has trobat al terra, o fer-te el dormit quan puja una iaia al metro per no haver de ser tu el que s'aixeca.
Estic segur que després us inunda un sentiment de mala persona, segur que us agradaria alliberar el cervell de la presó en què es troba, ser una persona més pura, tenir plena consciència, ser més clarivident i més innocent...
Existeixen varies opcions: 1) passar d'aquesta xorrada neo-hippie, deixar d'agobiar-vos i esperar que comenci el nou capítol del Gran Hermano. 2) intentar canviar aquests pensaments amb força de voluntat. 3) trucar ràpidament per demanar visita a el Gran Maestro Mandango, aleja los malos pensamientos con el mango. 4) foradar-te el crani.

Si, això mateix. Aquesta és la opció que va triar Bart Hughes per tal de deslliurar el cervell de la presó en què es troba. Corria l'any 1962 quan ell se'n va assabentar que el grau de consciència d'hom està relacionat amb el volum de sang que arriba al cervell (potser va ser la mescalina el que va fer que se n'adonés...).
Per ell, era evident que l'evolució s'havia equivocat al posar-nos el cervell per sobre del cor; l'havia d'haver posat arran de terra!!
Per sort hi ha maneres de corregir aquest petit defecte. Qui no s'ha posat mai cap avall amb la intenció d'augmentar el nivell de consciència? Llàstima que és un pèl incòmode... Hi ha altres maneres d'incrementar el reg en el cap, com les drogues, però totes tenen la pega de que són temporals... Bart Hughes volia arribar a un nivell visionari perpetu.
Ell pensava que els nens tenien un estat mental més elevat i ho va relacionar amb el fet que neixem amb el crani per segellar, de fet, fins entrada l'adolescència no s'acaba de tancar. Al créixer el crani se'ns va tancant, i per això els adults perden el contacte amb els somnis, la imaginació i les percepcions perden intensitat. Creia, que per aquesta raó l'estat mental de l'adult s'omplia d'egoïsme i neurosis varies (i això que encara no s'havia fet el forat!). Així, que la trepanació era la solució.
La trepanació, com ja us imagineu, consta en fer un tall a l'òs i extreure'n un bocinet, deixant un forat.
En Bart Hughes al llarg dels anys va anar acumulant deixebles i seguidors dels llocs més inhòspits del planeta (un total de 2): en Joseph Mellen i la seva companya, n'Amanda Fielding.
La senyora Amanda va acabar grabant un video en directe de la seva pròpia trepanació, s'anomenava HeartBeat in the Brain i el van anar passant arreu d'Europa i Amèrica a grups de doctors i altres persones interessades.
En Joseph va ser a qui més li va costar... Després de força intents fallits i visites a urgències per pèrdua de consciència, el metge li va dir que li havia anat d'un mil·límetre de palmar, i que desistís en el seu intent. En Joseph va tornar a casa, i aprofitant el forat que ja tenia, va seguir burxant fins a foradar-se el crani. I no només això, sinó que més endavant se'n va fer un altre. Així demostrava dues coses: que els metges no sempre l'encerten; i que estava com un llum de ganxo.
Però bé, això no és una cosa nova, i si no que li ho preguntin al registre fòssil, que ens ha anat deixant cranis trepanats, convertint-se en un dels mètodes més antics coneguts de cirurgia.
Sembla que els cranis més antics trepanats pertanyen a el jaciment Vasilyevica II, a Ucraïna, i tenen una antiguitat d'uns 8000 anys. Posteriorment, ho han practicat els antics egipcis, els xinesos, indis, romans, grecs,...
Les primeres trepanacions es pensa que es podrien haver realitzat amb pedres afilades com l'obsidiana o sílex, per acabar convertint-se en estris molt complicats en l'edat mitjana, o en un trepant elèctric en el cas d'en Bart. (Segurament el Memecio ens podria demostrar l'evolució cultural mitjançant la filogènia dels estris trepanandors).
El per què les civilitzacions antigues practicaven trepanacions és encara una incògnita, ja que molts cops eren realitzades en absència de traumatismes. A diferència d'avui en dia, que encara ho utilitzem en casos de tumors cerebrals o en traumatismes cranials per alliberar l'hemorràgia interna que es produeix. Justament aquest fet és el que indica que d'alguna manera, ja havien relacionat el comportament amb el cervell, i ho podien utilitzar en casos de mals de cap, epilèpsies, desordres mentals, supersticions rituals,...
Finalment, el que si és comprobable, és que l'operació tenia un gran èxit de supervivència. S'han estudiat col·leccions cranials inques i pre-inques, on un 6% dels cranis són trepanats. Dels quals, un 60% presentaven signes de formació d'òs nou abans de la mort. Una xifra no gens menyspreable...

Finalment per acabar, us deixo el link d'un video d'una trepanació en directe duta a terme per la tribu dels Kisi (Kenya). Aviso de nou, és una trepanació en directe, si us impressionen aquest tipus de coses (no sou extranys), millor no veureu-ho.

Links:
- http://neurophilosophy.wordpress.com/2007/06/12/an-illustrated-history-of-trepanation/
- http://www.trepanationguide.com/history.htm

Frij

T'estimo marona...

Entre totes les persones que passen per la nostra vida, n'hi ha una que ens marca més que les demés i que estimem per sobre totes les coses. L'hem escoltat des d'el primer dia de la nostra vida i recorrem a ella sovint perquè "ningú ens entendrà com ella". Estic parlant és clar, de les mares.
Segurament algun cop haureu sentit a parlar dels experiments d'en Konrad Lorenz amb els ànecs. Sembla ser, que els ànecs li posen l'etiqueta de mare a allò que veuen primer; i si és la cara d'un home, doncs molt bé, el seguirem allà on vagi. Com que en condicions normals, el primer que veuen al sortir de l'ou és a la mare, és un patró establert de conducta que els ha funcionat al llarg dels anys.
Ara bé, tots sabem que en els humans la cosa no funciona ben bé així, sinó estariem tots anant darrera de la llevadora (bé, pot ser que alguns ho facin...).

A què és deguda doncs aquesta inclinació que tenim des de petits envers les mares?
Durant la primera meitat del segle XX, els partidaris d'una corrent anomenada conductisme ens haguessin contestat que aquesta inclinació es deu a un reforçament positiu. O sigui, la mare et dóna menjar i tu te l'estimes. En el cas que el reforçament fós negatiu, que no et donés menjar, no tindriem aquest sentiment d'amor.
Però a la dècada dels 50 van aparèixer una sèrie d'investigadors, entre ells Harry F. Harlow, que volien desmentir aquesta corrent de pensament i demostrar que totes aquestes idees no eren certes. Amb aquesta intenció en Harry F. Harlow va dur a terme un dels experiments més criticats de la història degut al maltractament a què va sometre als animals amb els que treballava.
Bé, no cal dir que en des d'aquest blog ens posicionem totalment en contra de qualsevol maltractament animal i de les brutalitats a les que poden estar sotmesos alguns en nom de la ciència. I més, quan existeixen altres formes de comprovar el que es pretén.
Dit això, val la pena parlar d'aquest experiment perquè encara que el mètode no fós l'adequat, se'n poden extreure unes conclusions d'enorme utilitat.
En Harlow treballava amb Macaco rhesus i el que pretenia era demostrar que el fet que ens sentim depenents de la nostra mare, no depenia de si ens donava menjar o no.
Va separar infants macacos de les seves mares i els va col·locar unes mares substitutes. Les dues mares consistien en un tub de tel·la metàl·lica amb un cap de fusta, però les diferenciava que una tenia una espècie de biberó al que el mico podia accedir sempre que volgués, mentre que l'altre no. En canvi, la que no tenia biberó, estava forrada de felpa.Contra el que haurien esperat els conductistes, els macacos no triaven a la mare que els subministrava menjar, sinó que s'aferraven a la de felpa. De tant en tant, anaven a menjar, però rapidament tornaven als braços de la mare suau.
Com deia Harrow, "l'amor és una emoció que no s'ha d'alimentar amb llet i cullera".
No es va quedar aquí, i els seus experiments-tortura van continuar. Tenia al seu abast uns dispositius que al activar-los la mare substituta es movia de manera violenta, acabant molt cops amb el macaco contra la paret. Un cop la mare acabava aquests períodes de violència, el mico s'acostava a ella i l'abraçava amb més passió i entusiasme que abans, com si implorés el seu perdó. D'aquesta manera, sembla que podria haver demostrat com podem estimar a persones que ens tracten molt malament.
Altres experiments consistien en treure la mare de felpa de l'habitació un cop s'havia creat el vincle, per observar com l'animaló plorava i queia en una imparable depressió. Va separar d'altres animals durant molt de temps en unes gàbies on no podien tenir contacte amb ningú, per veure fins a quin punt era d'important el contacte amb altres individus en el seu creixement.
Va crear al final una mena de macaco-monstres que al arribar a l'edat adulta eren incapaços de relacionar-se amb ningú, de tenir relacions sexuals o de tenir cura dels seus fills, el que ens pot ajudar a entendre com persones maltractades en la seva infància són probablement pares maltractadors també.
Amb tot això Harry F. Harlow va acabar demostrant que l'amor que regalem a les mares és un resultat del contacte i del comfort que ens ofereixen, i no del fet de tenir uns pits que ens alimenten. Va servir per confirmar que qualsevol contacte amb el nadó era bo per al seu desenvolupament, en contra dels que pensaven que agafar el nadó en braços massa sovint impedia als nens convertir-se en ciutadans drets i independents.
Finalment, em quedo amb la reflexió que va escriure Harlow:
Es possible que els meus coneixements mai hagin arribat al coneixement del sentit comú.

Referències:
- http://psychclassics.yorku.ca/Harlow/love.htm
- Robert M. Sapolsky, ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Alianza editorial

Frij

Els coloms d'Skinner

Com ja tots deveu saber (o no llegiu els diaris?), el Papa va confirmar la propera Jornada Mundial de la Joventut a Espanya el 2011. N'hi haurà de més contents i de menys, la nostra íntima amiga Esperanza Aguirre ja ha dit que és una gran oportunitat per a tots els joves i que Madrid rebrà al Papa tal i com es mereix.
Bé, us explico això més que res per a poder introduïr el tema del que volia parlar avui.
Molts cops ens preguntem (o potser només ens ho preguntem els ateus) quina és la raó de que la humanitat tingui i hagi tingut sempre aquesta necessitat de creure en quelcom més enllà de la pròpia naturalesa humana. Està clar que avui abunden els exemples de col·lectius de gent (per dir-ho d'alguna manera) que fan tota una sèrie de rituals sense sentit biològic amb diferents finalitats. Vull dir que per a qualsevol observador ocasional, per exemple un extraterrestre que estudïi la nostra espècie, li podria resultar bastant ridícul veure com els humans fem la dansa de la pluja durant hores i hores perquè els Déus ens deixin caure quatre gotes (per no parlar de 200.000 joves escoltant a un paio amb un gorret i una creu des de un balcó).
Jo crec que a aquest nivell tots podem acceptar que és un comportament bastant curiós i que segurament no val la pena si no hi ha pluja, perdre el temps amb aquestes danses (que consti que tampoc he dit que això ens permeti perdre'l en fer transvassaments). Però tot i així és ple de gent que no passa mai per sota una escala, d'altres que li tenen pànic al numero 13, que li fan petons a una medalleta abans de començar un partit de futbol..fins i tot, ara que hi penso, sempre que em poso el despertador intento que els numeros sumin un número senar,... és que així dóna bona sort!
L'any 1948 Burrhus Frederic Skinner va realitzar un experiment utilitzant una caixa que porta el seu nom: Caixa d'Skinner. En aquesta caixa s'hi posaven típicament rates o coloms i ell n'estudiava el seu comportament. El joc consistia en que dins de la caixa hi havia una palanqueta que quan l'animal accionava queia menjar; així l'animal acabava relacionant el fet de prémer la palanca i rebre menjar. El joc es podia anar complicant, només se li donava menjar alguns cops que apretava la palanca, així, l'animal "aprenia" que si apretava la palanca el menjar podia caure o no. Skinner va veure que aquest tipus de relació última era la que l'animal tardava més temps a oblidar, l'animal esperava a que algun cop caigués el menjar.
En el seu experiment més interessant però, el que feia era donar menjar a uns coloms independentment del que fessin. En aquest joc el menjar queia cada quinze segons. De vegades coincidia amb que el colom s'estava rascant l'orella, en d'altres estava movent el coll cap a un costat, o feia un saltet tres giragonses i aixecava l'ala dreta. Si en un espai curt de temps, per pur atzar l'animal s'havia gratat l'orella algun cop que queia el menjar, no tardava gens en relacionar (de manera totalment equivocada) el fet de gratar-se l'orella i l'aparició de la teca.
Skinner en un moment tenia a 6 coloms amb comportaments completament extranys fent, el que podríem dir, el ritual de la caiguda del menjar. Curiosament, cada un tenia el seu propi: un colom donava voltes un parell o tres de vegades repetidament, un altre es donava cops de cap contra un cantó de la caixa, un altre es balancejava d'un lloc a un altre,...fins i tot es podia observar que si el menjar tardava a caure exageraven tots aquests moviments. Així, Skinner va donar una nou punt de vista sobre la superstició i la creació d'aquesta en coloms.

Ràpidament em ve al cap una escena de sequera continuada, els humans esperant els mesos de pluja per poder menjar, i una nit, a la vora del foc un tio s'aixeca i fa un ball d'allò més curiós, o sacrifiquen un animal per menjar-se'l; i l'endemà s'aixeca amb pluja, tots els que estaven allí ràpidament relacionen aquell ball o aquell sacrifici amb la bona nova. Els humans, a més, tenim l'eina del llenguatge que permet propagar de forma molt extensa aquests coneixements, de manera que a part de les supersticions de cadascú ens és molt senzill adquirir les dels veïns; si tu ja saps què hem de fer per què plogui, perquè no fer-ho jo també? Ja tenim un comportament supersticiós arrelat a la població.
Entre això i treure una verge al carrer o posar unes espelmetes a algun sant perquè et treguis l'exàmen de conduir no em sembla que hi hagi cap diferència. Al final tots sóm uns coloms d'Skinner.


Referències:
- Skinner BF. 'Superstition' in the pigeon. (1948) J Exp Psychol Gen. 1992 Sep;121(3):273-4.
- http://www.bfskinner.org/video_audio.html

Foto dansa: - http://albertomuriel.blogspot.com/

Frij

El plaer és nostre

Corria l'any 1954 quan un grup d'investigadors que liderava el senyor James Olds, de la Universitat de McGill (Canadà), es va equivocar a l'hora d'implantar un electròde.
Estaven estudiant el son i la vigilia en rates, i el disseny experimental d'aquest incloïa la implantació d'uns electrodes en l'hipotàlam, mitjançant el quals, la rata es podia autosubministrar unes descàrregues apretant una palanqueta que tenia a la gàbia (tal i com es pot veure en la fotografia).
El cas, és que aquesta línia d'investigació va deixar de tenir interès per ells el dia que per error, van col·locar l'electròde una miqueta més avall del que tocava, justament en unes zones que es coneixen com a feix prosencefàlic medial i els nuclis septals (ja vam parlar un altre dia del creixement que ha sofert el sèptum al llarg de l'arbre evolutiu de la nostra espècie). Avui en dia, se sap que aquesta zona se sap que es una part molt important del sistema de recompensa del cervell i juga un paper important en la sensació de plaer.
L'animal va apretar un cop la palanqueta, i a través de l'electròde una corrent de no més 0.0005 ampers va estimular aquesta zona del cervell. Fins aquí, tot va ser com el senyor James Olds ho havia vist fins llavors, però alguna resposta es va desencadenar en el cervell de la rata perquè ja no va parar d'estimular-se, va arribar fins a 7000 estimulacions per hora, oblidant-se de l'exploració, el dolor, el menjar, la beguda, el sexe,... Evidentment, ràpid s'en van adonar, que estaven estimulant el nucli del plaer.
Els investigadors van anar provant de canviar l'electròde per diferents zones del cervell, van trobar que n'hi havia algunes que la seva estimulació produïa reaccions aversives, d'altres que produïen algun tipus de recompensa (ja que els animals no deixaven d'estimular-se) i la gran majoria que eren zones neutrals. Afortunadament per a nosaltres tenim en el cervell més zones estimulables generadores de plaer que d'aversió.
L'animal, fins i tot era capaç de travessar una zona electrificada per arribar fins la palanca i seguir estimulant-se com es pot veure (amb poca qualitat) en aquest video:



Hi ha una cosa que és comú en aquestes regions que produïen plaer, totes utilitzen com a neurotransmisor la Dopamina. No podia ser d'una altra manera, i ràpidament va ser anomenada: la substància del plaer. Amb el temps però, s'ha discutit que sigui realment la dopamina la substància encarregada de la sensació de plaer.
En uns treballs més recents, el senyor Kent Berridge, de la Universitat de Michigan, va proposar que la dopamina no seria la substància del plaer, sinó que seria la substància del desig. Va veure que quan a les rates se'ls hi donava un bon menjar, alguna cosa dolça per exemple, es llepaven els llavis en acabar, més o menys com ho faria un nen petit. Quan va modificar els nivells de dopamina en el cervell de les rates, va observar que el comportament, no canviava, i va proposar que la dopamina jugava un paper en el desig, no pas en el plaer. Més tard, va proposar el sistema opioide com a l'encarregat del plaer en el cervell.
És un tema que desperta gran interès, ja que al final d'aquest camí hi espera la substància de la felicitat, en el moment que siguem capaços d'estimular aquestes zones del cervell a voluntat ens trobarem (com les rates d'Olds) a punt de travessar la línia de l'èxtasi. Algú apretarà primer la palanqueta?
Vist que això de l'estiu disminueix el ritme de publicació en molts dels blocs que normalment visitem, del qual aquest no n'és cap excepció, jo proposo la primera candidata a ser la nostra substància del plaer: la cervesa.

Referències:
- http://www.wireheading.com/index.html
- http://news.bbc.co.uk/2/hi/programmes/happiness_formula/4880272.stm

Frij

Degradar el plàstic

No entenc què fan els organismes que dóna la sensació que vetllen per nosaltres, el nostre estat de salut, per la recuperació de les espècies en perill d'extinció, pels productes contaminants que es llancen a l'atmosfera, pels problemes que tenim amb l'aigua,....
Si, és un tòpic molt utilitzat per la gent que n'està al marge, és molt fàcil criticar les polítiques de conservació fins que un no s'hi posa i descobreix les dificultats que hi ha. Però, permeteu-me que avui critiqui amb indignació a aquestes entitats (en general).

Els plàstics fa uns 80 anys que existeixen, i les bosses de plàstic que avui en dia utilitzem en tota classe de botigues es van introduïr als voltants dels anys 70, o sigui fa uns 30-40 anys, però actualment estant extenent-se pel que entenem com a tercer món, o sigui, que podriem dir que tot el món les utilitza.
Actualment, es calcula que cada un de nosaltres consumeix unes 238 bosses de plàstic anuals, que acaben (la gran majoria) en algun lloc desconegut, ja que tan sols se n'incineren menys d'un 5%. Molts països, davant l'aclaparadora evidència del mal que aquests plàstics estan causant (ja sigui degut a la contaminació del plàstic en si, o degut a la contaminació i guerres que es generen per fabricar-lo), s'han proposat uns objectius per reduïr-ne el seu ús. Espanya, per exemple, s'ha proposat per al 2015 (amb tranquil·litat) que el 70% de les bosses de plàstic siguin biodegradables. França pretén que el 2010 totes les bosses que utilitzin siguin biodegradables. Altres països opten des de ja fa temps a cobrar per cada bossa utilitzada i d'altres se t'enduen a la policia si et veuen amb una bossa de plàstic a la mà (com per exemple a Bangladesh).
Doncs bé, si imaginem el millor dels casos, o sigui que d'aquí a uns anys es deixen d'utilitzar les bosses de plàstic en benefici de les biodegradables, què se'n farà de totes les tones de plàstic que haurem generat durant tant temps?
Aquest 95% de bosses escampades poden tardar en descomposar-se uns 100 anys, matant animals marins i contaminant ecosistemes.
Bé, sembla clar que algú hauria d'estar investigant amb fons públics (en el millor dels casos) o privats, en millorar la descomposició d'aquestes bosses. I la veritat és que ho desconec, però si algú ho està fent, concloc que no s'hi està trencant molt les banyes.
El cas és que un nen de 16 anys de Waterloo (Canadà), ha aconseguit aïllar la bactèria que degrada el plàstic, i ho ha fet a casa seva. Ha descobert que les dues bacteries capaces de degradar-lo pertanyen al gènere Pseudomonas i Sphingomonas respectivament.
Ha aconseguit retallar el temps de degradació fins a 3 mesos, el que és un gran pas endavant. Ell ja ha trobat la solució, ara, per la seva aplicació industrial es necessita un fermentador, el medi de creixement, els microbis i milions de bosses de plàstic.



Notícia:
- http://news.therecord.com/article/354044

Frij

Falta de son

Molts de nosaltres pensem que ens falta descans, que no dormim prou i se'ns acumulen les hores de son. Però per altra banda també ens agrada aprofitar el dia (i la nit) i no ens importaria que no fós necessari dormir les nostres 7 o 8 horetes diaries. És necessari?

No us parlaré de per què serveix dormir, d'això amb una mica de sort en podríem fer un post més endavant, sinó que us parlaré de la bogeria que va fer un marrec de 17 anys el 1964, que va estar 264 hores despert (uns 11 dies).

Aquest noi es deia Randy Gardner, llavors era un estudiant de secundària, que amb l'ajuda d'un parell d'amics i l'atenció de l'investigador William Dement va entrar al Guiness Book of World Records com la persona que ha estat més temps sense dormir.

Gardner, no va voler fer com el seu precedent Peter Tripp, un discjòckey que uns anys abans, el 1959, havia estat 201 hores sense dormir. No va voler prendre cap tipus de drogues, ni cap altre estimulant per mantenir-se despert; va batre el rècord amb l'ajuda dels seus amics, documentals de TV i jugant a bàsquet.

Quan es parla del cas d'aquest noi, la majoria de cops es diu que l'informe mèdic no esmentava que Gardner hagués patit al·lucinacions, paranoies o cap canvi d'humor extrany, i que les seves facultats motores, sensorials i mentals van ser força bones durant tot l'experiment. Aquest informe mèdic és el resultat de l'entrevista que va fer-li W. Dement durant el desè dia. Dement explica també que es va emportar a Gardner a jugar una partida de pinball i que va jugar molt bé i el va guanyar.

Per altra banda, un comandant de la U.S Navy Medical Unit, anomenat John J. Ross, al qual els pares de Gardner, preocupats per la salut del seu fill, van demanar que li fés un seguiment durant tots els dies, va explicar una història ben diferent:

Deia que el segon dia, Gardner tenia problemes en reconèixer els objectes pel tacte (astereognosis), al tercer dia era incapaç de repetir un embarbussament. El quart dia, Gardner va patir la seva primera al·lucinació, va pensar-se que un signe del carrer era una persona i després va tenir un episodi delirant en què s'imaginava que era un jugador famós de futbol americà. Durant el cinquè dia va continuar tenint alucinacions i el sisè dia tenia problemes en nombrar objectes d'ús comú. Després d'uns dies en que mostrava irritabilitat, lapsos de memòria i problemes en acabar les frases, el desè dia va patir la paranoia de que un presentador de ràdio l'estava intentant tornar boig. Finalment, l'últim dia, se li va proposar una sèrie en què havia de restar 7 començant des de 100. Va arribar fins al 65 i allí es va parar, quan Ross li va preguntar la raó de que no seguís, Gardner li va contestar que no recordava què havia de fer.

Des de llavors, hi ha hagut diversos intents de batre aquest rècord, i depenent de les fonts es parla de diferents persones que han aguantat més hores que Gardner, però el Guiness Book of World Records va decidir que no acceptaria més rècords relacionats amb la falta de son degut als problemes que podien comportar per a la salut.

Fonts:

- Wikipedia (http://en.wikipedia.org/wiki/Randy_Gardner_(record_holder)

- Coren S. Sleep Deprivation, Psychosis and Mental Efficiency. Psychiatric Times Vol.15 Nº3

Frij

El nen i el mono

Què ens fa humans als humans? Què fa micos als micos? O a qualsevol altre ésser viu? Fins a quin punt la nostra naturalesa ens ve dictada pels gens i/o fins a quin punt per l'entorn?

Són preguntes que no m'atreveixo a discutir i sobre les quals ens podríem passar debatint molt de temps. Però justament aquestes preguntes són les que es va formular un filòsof i psicòleg anomenat Winthrop Niles Kellogg a principis de segle. En Kellogg va néixer el 1898 a Mount Vernon (New York) i va morir el 1972. Va dedicar més de 40 anys de la seva vida a la recerca, en els que va investigar sobre la por en rates i ocells, activitat fetal, emocions, comportament en serps d'aigua i condicionament en gossos, entre molts d'altres camps. Entre tots els seus treballs en destaquen dos, sobre els quals en va escriure dos llibres: The Ape and the Child (Kellogg & Kellogg, 1933) i Porpoises and Sonar (Kellogg, 1961). Avui parlarem sobre el primer.

La idea per realitzar aquest estudi li va sorgir el 1927, ell encara era un estudiant de doctorat, quan va ser estimulat per un article sobre uns "nens llops" a la Índia. En aquest article es parlava de dues nenes salvatges que van ser trobades en una cova habitada per llops i que es comportaven com si fóssin llops. Les nenes utilitzaven les extremitats anteriors només per caminar a quatre potes i bebien i menjaven com si fossin llops. Amb el temps, aquestes nenes van aprendre a caminar dretes de forma esporàdica, tot i que mai van poder arribar a córrer, i una va ser incapaç d'aprendre a parlar, mentre que l'altre va aprendre un vocabulari de 100 paraules. En aquell temps es va argumentar que aquelles noies tenien dèficits intel·lectuals (éren subnormals) i això no les havia permès a adaptar-se al seu nou entorn. En Kellogg es va mostrar molt en desacord amb aquesta explicació i ell defensava que les nenes eren ben normals, però que havíen esdevingut salvatges perquè era el que l'entorn demanava d'elles.
Kellogg volia comprovar la seva hipòtesi, i la seva idea hagués estat posar un humà d'una intel·ligència normal en un ambient salvatge i observar el seu desenvolupament, però vist que era d'una immoralitat aplastant, va decidir fer l'experiment a la inversa, col·locar un simi en un ambient "civilitzat" (la qual cosa en aquell moment també va comportar-li moltes complicacions morals).

El juny de 1931 va demanar una excedència a la Universitat d'Indiana i se'n va anar amb la seva dona Luella i el seu fill de 10 mesos Donald a Florida. Allí, gràcies a la col·laboració d'un amic seu va poder aconseguir una femella jove de ximpanzè anomenada Gua de 7 mesos. El seu pla era que un antropoide visqués en una família amb un pare i una mare adoptats i fós vestit, alimentat, acariciat, etc. en un ambient característicament humà i amb la companyia d'un humà de la seva edat, a poder ser, des de el moment del part. Però això no va poder ser així i es va haver d'acontentar amb un ximpanzè de 7 mesos.
L'estudi va començar el 26 de juny de 1931 i s'allargaria durant 9 mesos. Durant aquest temps tant al Donald com a la Gua se li realitzaven testos exhaustius diaris d'un rigor científic aparent.

Resultats

Durant aquest temps els dos van mantenir un llaç afectiu molt fort, s'acariciaven, si un marxava l'altre el seguia, s'abraçaven i sempre volien estar junts. Això indicava que la Gua no només buscava el contacte social, sinó que a més, tenia una dependència fisíca i psicològica del nen, així com del pare adoptiu.

Emocionalment, la ximpanzè també va fer avenços cap a la seva "humanització", va aprendre a riure (de forma típicament humana) al primer mes d'haver iniciat l'estudi i als 3 mesos ja reia de forma espontània sense haver-li de fer pessigolles. Va aprendre a fer petons com un acte d'afecte i de perdó quan havia comès algun error, mentre què en Donald no va aprendre a fer aquests petons amb significat fins que tenia 18 mesos.

En Kellogg també els hi va ensenyar modals taula, i cap al final de l'experiment, la Gua ja sabia beure d'un got i menjar utilitzant els coberts.

Pel que fa a la locomoció bípeda, la ximpanzè va començar a caminar dreta als 4 mesos de l'estudi, mentre que en Donald no va ser fins al final de l'estudi que va poder caminar sol sense ajuda.

Tot i que en Kellogg va passar molt de temps ensenyant a parlar a la Gua, no va ser mai capaç de dominar-lo. La Gua era una gran imitadora, però com a imitadora vocal no se'n va arribar a ensortir mai. Sorprenentment, el simi va ser superior a l'humà en quan a comprensió del llenguatge, la Gua va entendre abans que en Donald cada una de les frases que es testaven cada dia.
Llavors va començar a ocórrer una cosa que ningú esperava, en Donald va començar als 14 mesos a imitar sons incomprensibles que feia la Gua en presència de menjar, també va començar a comunicar-se amb la ximpanzè amb vocalitzacions simiesques i fins i tot, després va començar a realitzar-les sense la presència de la Gua.

En Donald, en començar l'estudi tenia 10 mesos, i era capaç de pronuciar 3 paraules, entre les quals el seu nom. Bé doncs, en acabar l'estudi, en Donald tenia 19 mesos i el seu vocabulari encara consistia en 3 paraules.
Estava clar que el fet de no tenir possiblitat de relacionar-se amb infants de la seva edat era una de les grans raons d'aquest retard lingüístic, i segurament aquest fet va fer que en Kellogg acabés l'estudi en aquest determinat moment.

Conclusió

Kellog va concloure, tal i com hipotetitzava, que l'entorn era el factor activador que va produir un desenvolupament similar en els dos subjectes. Va ser un estudi que va demostrar, segurament, com cap altre anteriorment les limitacions de la heretabilitat, i els beneficis en el desenvolupament que es poden assolir en un ambient enriquit, el qual és necessari per desenvolupar les habilitats individuals inherents.

Fonts:

http://www.psy.fsu.edu/history/wnk/ape.html

L. Benjamin & D. Bruce. From bottle-fed chimp to bottlenose dolphin: A contemporary appraisal of Winthrop Kellogg, The Psychological record, 1982, 32, 461-482

Frij