El poble universal

Les ciències socials i les humanitats han tendit, a vegades, a no tenir en gaire consideració l’aportació de la biologia, o de tot allò que pugui fer olor de força determinista, alhora de parlar de naturalesa humana. La idea de la tábula rasa, exhaustivament analitzada per Stephen Pinker, ve a dir que l’home neix únicament equipat amb un cistell buit que la cultura s’encarregarà d’omplir. De la mateixa manera, apareix també la idea de que les cultures possibles són pràcticament il·limitades.

Els etnògrafs es dediquen a estudiar diferents cultures o ètnies. Les ciències socials sovint s'han dedicat a resaltar les diferències. Però l’interès de l'antropologia ha estat fer just el contrari: avançar entre les fulles de l’arbre per trobar les branques. Desfullar, d’allò contingent, el què és universal.

L’antropòleg Donald Brown va pretendre caracteritzar el què va anomenar el Poble Universal. Del seu estudi de recopilació d’universals en va sorgir una llista, que es pot consultar en aquest link. Un pàgina molt austera de forma, però de contingut espectacular.

En aquesta llista d’universals en trobarem molts que ens resultaran molt obvis, al capdavall tothom té una idea tàcita de què és la naturalesa humana i a la pràctica aquest coneixement ens serveix per entendre’ns entre nosaltres (i entre diferents ètnies). Entre aquests universals poc sorprenents trobaríem, per citar-ne alguns: tenir rituals, por a la mort, cura maternal, atracció sexual, sentiments d’afecte, somnis, simbolisme, viure en grup, i molts altres.

Però hi ha alguns universals que realment haurien de fer replantejar-se moltes coses als defensors de la tábula rasa, o a utòpics del rollo de Rousseau, o als que moren d’urticària quan senten a parlar de naturalesa humana, o bé aquells que creuen que si que existeix una naturalesa humana però que aquesta és de divina excepcionalitat. Què me’n dieu de que la gelosia sexual sigui un universal? O el fet de trobar relacions de dominància/submissió entre individus. O la privació de l’incest. O que les dones realitzin més cura directa dels bebès. O enveja. O modèstia sexual, i realització de la còpula en intimitat…

Penso que aquesta llista d’universals és una de les majors fites aconseguides per l’antropologia. Són universals perquè provenen de propietats universals dels individus i del món en que vivim. En explicar el perquè d’aquests universals és quan s’ha de començar a anar a picar la porta dels biòlegs.

Referència:

- Stephen Pinker. La tabla rasa.

Dodger

Falses esperances

Ho sabia, i aquest cop la prova és irrefutable...
Després de tants anys de parlar-ne per fi se n'han aconseguit proves "definitives".

El yeti, una criatura fins avui, mitològica, que es creia que habitava a la serralada de l'Himalaia, se li ha vist el llautó (bé, en aquest cas la petjada).
Han estat 6 mesos de durs treballs per a aquest grup de "científics". Han buscat el yeti insistentment. Ara darrera d'aquest arbre, ara darrera l'altre, ara aixeco una pedra, ara busco dins d'aquell forat,...bé, una feina extremadament dura. Al final, no han aconseguit avistar-lo, està clar que o el tio és molt ràpid o és molt més intel·ligent que l'Homo sapiens i se n'ha estat rient de nosaltres tot aquest temps (allà, al seu poblat, amb les seves birres).
Bé, a veure, que no em vull despistar.

Aquest grup de "científics" acompanyats per uns sherpes, han rondat, com deia, durant 6 mesos per una montanya anomenada Dhaulagirien busca de les proves definitives a favor de l'existència del yeti. Finalment, no ens podem queixar, perquè han tornat amb aquesta foto. Una autèntica joia on queda claríssima i més que demostrada l'existència d'aquest primat-humà que descendeix del Ramapithecus.

(Ah si! La petjada del yeti és la de l'esquerra, claríssim)

Tot això em recorda a una visita que vam fer, ara ja fa bastant de temps a unes sessions que feien en una secta (bé, ells li deien Centro de Estudios Gnósticos, sembla important i tot no?). Allí ens van explicar el que avui s'encèn davant meu com una resposta, que mantenia latent en el cervell, a moltes qüestions. Ens van confirmar l'existència de fades i animals mitològics amb aquest bonic joc de paraules:
- Tal i com està avui en dia el món, si fossis una fada sortiries del teu amagatall del bosc?
És clar que no, els humans t'agafarien i experimentarien amb tu (com si fossis una espècie d'ET).
Aquesta és la resposta al perquè nosaltres no les veiem, però elles existeixen.

Frij

T'estimo marona...

Entre totes les persones que passen per la nostra vida, n'hi ha una que ens marca més que les demés i que estimem per sobre totes les coses. L'hem escoltat des d'el primer dia de la nostra vida i recorrem a ella sovint perquè "ningú ens entendrà com ella". Estic parlant és clar, de les mares.
Segurament algun cop haureu sentit a parlar dels experiments d'en Konrad Lorenz amb els ànecs. Sembla ser, que els ànecs li posen l'etiqueta de mare a allò que veuen primer; i si és la cara d'un home, doncs molt bé, el seguirem allà on vagi. Com que en condicions normals, el primer que veuen al sortir de l'ou és a la mare, és un patró establert de conducta que els ha funcionat al llarg dels anys.
Ara bé, tots sabem que en els humans la cosa no funciona ben bé així, sinó estariem tots anant darrera de la llevadora (bé, pot ser que alguns ho facin...).

A què és deguda doncs aquesta inclinació que tenim des de petits envers les mares?
Durant la primera meitat del segle XX, els partidaris d'una corrent anomenada conductisme ens haguessin contestat que aquesta inclinació es deu a un reforçament positiu. O sigui, la mare et dóna menjar i tu te l'estimes. En el cas que el reforçament fós negatiu, que no et donés menjar, no tindriem aquest sentiment d'amor.
Però a la dècada dels 50 van aparèixer una sèrie d'investigadors, entre ells Harry F. Harlow, que volien desmentir aquesta corrent de pensament i demostrar que totes aquestes idees no eren certes. Amb aquesta intenció en Harry F. Harlow va dur a terme un dels experiments més criticats de la història degut al maltractament a què va sometre als animals amb els que treballava.
Bé, no cal dir que en des d'aquest blog ens posicionem totalment en contra de qualsevol maltractament animal i de les brutalitats a les que poden estar sotmesos alguns en nom de la ciència. I més, quan existeixen altres formes de comprovar el que es pretén.
Dit això, val la pena parlar d'aquest experiment perquè encara que el mètode no fós l'adequat, se'n poden extreure unes conclusions d'enorme utilitat.
En Harlow treballava amb Macaco rhesus i el que pretenia era demostrar que el fet que ens sentim depenents de la nostra mare, no depenia de si ens donava menjar o no.
Va separar infants macacos de les seves mares i els va col·locar unes mares substitutes. Les dues mares consistien en un tub de tel·la metàl·lica amb un cap de fusta, però les diferenciava que una tenia una espècie de biberó al que el mico podia accedir sempre que volgués, mentre que l'altre no. En canvi, la que no tenia biberó, estava forrada de felpa.Contra el que haurien esperat els conductistes, els macacos no triaven a la mare que els subministrava menjar, sinó que s'aferraven a la de felpa. De tant en tant, anaven a menjar, però rapidament tornaven als braços de la mare suau.
Com deia Harrow, "l'amor és una emoció que no s'ha d'alimentar amb llet i cullera".
No es va quedar aquí, i els seus experiments-tortura van continuar. Tenia al seu abast uns dispositius que al activar-los la mare substituta es movia de manera violenta, acabant molt cops amb el macaco contra la paret. Un cop la mare acabava aquests períodes de violència, el mico s'acostava a ella i l'abraçava amb més passió i entusiasme que abans, com si implorés el seu perdó. D'aquesta manera, sembla que podria haver demostrat com podem estimar a persones que ens tracten molt malament.
Altres experiments consistien en treure la mare de felpa de l'habitació un cop s'havia creat el vincle, per observar com l'animaló plorava i queia en una imparable depressió. Va separar d'altres animals durant molt de temps en unes gàbies on no podien tenir contacte amb ningú, per veure fins a quin punt era d'important el contacte amb altres individus en el seu creixement.
Va crear al final una mena de macaco-monstres que al arribar a l'edat adulta eren incapaços de relacionar-se amb ningú, de tenir relacions sexuals o de tenir cura dels seus fills, el que ens pot ajudar a entendre com persones maltractades en la seva infància són probablement pares maltractadors també.
Amb tot això Harry F. Harlow va acabar demostrant que l'amor que regalem a les mares és un resultat del contacte i del comfort que ens ofereixen, i no del fet de tenir uns pits que ens alimenten. Va servir per confirmar que qualsevol contacte amb el nadó era bo per al seu desenvolupament, en contra dels que pensaven que agafar el nadó en braços massa sovint impedia als nens convertir-se en ciutadans drets i independents.
Finalment, em quedo amb la reflexió que va escriure Harlow:
Es possible que els meus coneixements mai hagin arribat al coneixement del sentit comú.

Referències:
- http://psychclassics.yorku.ca/Harlow/love.htm
- Robert M. Sapolsky, ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Alianza editorial

Frij

Lliures?

Sóm amos de les nostres decisions?
Sempre hem cregut que teniem el do de fer i decidir en plena i total llibertat cadascuna en de les nostres accions. Però, sóm totalment lliures?

De ben segur que hi ha qui pensarà que si, i d'altres que ho posaran en dubte. Molts de nosaltres potser no ens veiem capaços de mullar-nos sobre temes que s'acosten al terreny de la filosofia. De moment però, el que us puc dir, és que molts éssers vius de ben segur que no ho són.
En el regne animal (humans inclosos) s'observen comportaments que a simple vista no tenen cap explicació. La nostra ment científica ens porta a pensar que hi ha d'haver alguna cosa en aquest comportament que beneficiï a algú, perquè és un comportament repetit entre individus de la mateixa espècie i deu estar sotmès a sel·lecció. Un bon exemple del que us parlo el trobem en el blog d'en Pikaia. Però hi ha altres exemples.
Una rata va donant bots descontrolats mentre s'acosta a l'atenta mirada d'un gat. Sembla un comportament ben extrany....Li ve de gust? Es llueix davant d'alguna femella? Està vacil·lant al gat? No. La rata està parasitada per Toxoplasma gondii, un protozou que es reprodueix en l'intestí dels gats. Quan infecta les rates interfereix en el seu control nerviós i fa que s'acostin a l'olor dels gats enlloc de defugir-ne.
Hem trobat a quin nivell està actuant la sel·lecció natural, el Toxoplasma en sortirà beneficiat.
Un altre cas, és el d'un platihelmint (Dicrocoelium dendriticum) que parasita el sistema nerviós de les formigues, a l'espera de poder-se reproduir en l'estómac d'una ovella. La formiga es comporta de manera extranya, el platihelmint ha près el control del seu gangli sub-esofàgic i cada nit la formiga abandona la colònia i se'n va sola fins a la punta d'un bri d'herba. Allí espera fins que torna cap a la colònia. Cada nit es repeteix el mateix fins que un ovella passa per allí i es menja la fulla amb la formiga infectada, així, el cuc tanca el seu cicle.
Aquests i d'altres són exemples en la natura de paràsits que poden arribar a manipular el comportament d'altres animals per tal de ser devorats i així el paràsit poder tancar el seu cicle reproductiu.

Ara toca de nou la gran pregunta: Sóm els Homo sapiens lliures?
Doncs resulta que Toxoplasma gondii també infecta als humans i fins i tot hi ha estudis per veure si ens produeix comportaments diferents. I resulta ser que si. Utilitzant diversos qüestionaris i testos les persones infectades tenen un augment en comportaments d'alt risc, neurosis i una devallada en la velocitat de reacció. La forma en com es poden donar aquests comportaments en humans és totalment desconeguda, però podria ser que fós a través de varia els nivells de dopamina.
Llavors, pot ser que siguem presa d'algun paràsit que ens porti a l'autosuicidi mentre li fem de reservori per arribar a un nou hoste?
De hipòtesis per començar a investigar no en falten: Una bacteria que es reprodueix en les targetes de crèdit i ens impulsa a acumular targetes i targetes mentre li fem de reservori? Un paràsit bucal que acaba el seu cicle en les aranyes dels contraforts de les esglésies i ens controla la ment perquè anem a cantar-hi els diumenges? O un cuc que es reprodueix en certes condicions en el terra i controla les nostres extremitats perquè no deixem de fabricar bombes i armes, per així poder acabar el seu cicle un cop tots morts i enterrats?
Com tots sabem de bona mà, als humans tampoc ens falten comportaments absurds i incoherents...I encara creiem que som lliures.



Referències:
- Jaroslav Flegr, Effects of Toxoplasma on Human Behavior. Schizophr Bull. 2007, 33(3)
- http://www.ted.com/index.php/talks/dan_dennett_on_dangerous_memes.html
(En aquest video Daniel Dennet fa una esplèndida xerrada sobre el parasitisme i la religió)

Frij

Els homuncles

Sentim, olorem, toquem, ens aixequem i ens comencem a moure; fem gestos complicats, notem; llepem i agafem; apretem, sentim la forma i ho deixem. El nostre cervell està constantment interpretant el que els nostres sentits capten i reaccionant a aquests estímuls dirigint el nostre cos en complicats moviments amb màxima precisió.
Per dur a terme tot això, en el nostre cervell hi existeixen uns mapes neurals del nostre cos, on hi ha representats cadascun dels racons a través dels quals sentim i ens movem. Són el que anomenen els Homuncles.
Els homuncles són una forma d'il·lustrar la localització i la quantitat d'espai en el cervell destinat a una determinada funció. Els homuncles, els podem trobar en les àrees somatosensitives del lòbul parietal en l'escorça cerebral. Si tenim en compte les aferencies sensitivesprimàries (o sigui, el que percebem a través dels sentits i arriba a l'escorça), parlem de l'homuncle sensitiu. En canvi, si parlem de la zona que controla la sortida de les senyals motores, fem referència a l'homuncle motor.
Aquest mapa resulta que conserva la relació de veïnatge entre zones, així, zones pròximes en l'escorça cerebral, controlen zones del cos veïnes. Podem veure per exemple, que en la zona medial del cervell s'hi veuen representats els peus, i a mida que anem cap a una zona més lateral del cervell (o sigui, cap a l'oïda), trobem representats la cama, la cuixa, el tronc i les extremitats.

L'homuncle sensitiu que avui coneixem, el va el·laborar un neurocirurgià anomenat Wilder Pienfield mentre operava transtorns cerebrals i epil·lèptics.
Mentre tenia els pacients anestesiats, Penfield estimulava diferents zones de l'escorça somatosensitiva primària, i preguntava als pacients què sentien. Així va trobar que depenent d'on tocava produïa sensacions tàctils en diferents parts del cos i en el costat contrari del cos. Amb el temps s'ha vist que en realitat, hi ha 4 mapes complerts en l'escorça somatosensitiva, i que cada un d'ells interpreta un tipus d'informació diferent. Un reb informació dels músculs i les articulacions, un altre de la pell, i en les dues àrees restants es combinen ambdues informacions.
En els homuncles (sensitiu i motor), la massa que representa qualsevol part del cos, no es relaciona amb la quantitat de zona que se li dedica, sinó amb el grau d'inervació de la zona. Així doncs, tenim que per exemple els llavis representen en l'homuncle sensitiu més superfície que tot el tronc sencer; o en l'homuncle motor, la zona dedicada a les mans és tan gran com la resta del cos.
Com que el cervell és una estructura que es va formant durant el nostre desenvolupament, podem trobar que si bé, més o menys tots compartim l'espai dedicat a cada part del cos, és possible trobar diferències entre individus, així, per exemple, la zona dedicada a la mà d'un pianista no serà igual que la que hi dediqui un nadó. Aquest petit detall trenca amb la teoria que s'acceptava fins fa poc, que els mapes corporals estaven integrats de fàbrica en el cervell, i en canvi s'observa que poden variar entre individus, fins i tot des d'adults.
Un dels experiments curiosos per demostrar aquest fet el van realitzar entrenant a micos a tocar discos (al més pur estil Dj). Al cap d'un temps van observar que la zona de l'escorça dedicada a les puntes dels dits s'havia expandit notoriament a expenses de les falanges veïnes. En altres experiments el que es va fer va ser lligar-li dos dits als micos de forma que es moguessin sempre junts. Es va veure que la representació cortical dels dos dits s'havia fusionat.
Algunes malalties i deformitats congènites també han ajudat a estudiar els homuncles. És el cas de les persones amb sindactilia congènita. En aquestes persones (que tenen com un munyó enlloc de dits) es va observar que no tenien organització somatotòpica; un cop realitzada una operació per separar els dits els espais somatotòpics en el cervell es van reorganitzant de forma semblant a una mà normal.
O qui no coneix el cas del membre fantasma...un pacient que nota la presència d'un membre absent, el sent, el belluga i li fa molt mal.
Val a dir, que si entre nosaltres mateixos ja trobem diferències entre homuncles, que es reorganitzen, guanyen terreny unes zones, en perden les que no usem o no tenim,... és evident que el nostre homuncle difereix del que trobem en altres espècies. Per exemple en el conill està molt representat el musell i la cara, en el gat els bigotis, en els micos la cua...
Com sempre, venim amb un llibre d'instruccions per tal de muntar un cervell, una eina que ens serveix per entendre i interpetar el nostre entorn, però no acaba aquí, el cervell és capaç de reorganitzar-se si les coses no van com esperavem, si de cop i volta perdem una mà o un ull, o al contrari, ens trobem en un entorn on és necessari potenciar algun dels nostres sentis, no perdem temps ni espai en representar allò que ja no podem utilitzar, es reorganitza per tal de poder captar amb més detall l'entorn.

Referència:
- E. Kandel, J. Schwarz i T. Jessell. Principios de Neurociencia. Ed. McGraw Hill

Frij