1/30/2011

Experiments d'història

Les societats humanes presenten encara avui en dia unes diferències enormes entre elles. Pensem en un aborigen australià, un massai, un esquimal o el Jiménez Losantos i tindrem uns contexts socials ben diferents que són fruit d'una història de més de 10000 anys que ha transcorregut per camins alternatius, orientats per una sèrie de factors molts d'ells purament naturals, com el clima o la geografia. Ja en vàrem parlar aqui. Abans d'aquests 10.000 anys totes les societats eren políticament simples. Quins factors han contribuït i com sobre el pas d'un estat a un altre de complexitat política?

Com ens mostra Jared Diamond, per tal d'estudiar la contribució de diferents factors sobre el desenvolupament d'una societat ens faria falta el què els biòlegs fem al laboratori. Agafem una població homogènia de rates i la dividim aplicant els diferents factors a les sub-poblacions per observar-ne l'efecte. Això no és gaire factible quan el subjecte d'estudi són els humans, però estem de sort. Una cosa així va passar de manera natural durant la colonització de la Polinèsia. Milers d'illes disseminades pel Pacífic que presenten grans diferències pel què fa a la seva superfície, clima, recursos alimentaris, aïllament, alçada, productivitat, etc. van ser mica en mica poblades, cap a 1200 adC, per un grup de persones procedents de Nova Guinea, agricultors i mariners. Entre l'any 500 i 1000, el procés d'ocupació va concloure. De manera que, anys després, es pot anar a veure que ha passat a les diferents illes amb aquesta gent que un dia van pertànyer al mateix grup, i estudiar les possible contribució dels factors naturals sobre el seu desenvolupament com a societat.

Per tant, els avantpassats de totes les poblacions polinèsies modernes compartien llengua, cultura i tecnologia. Més tard les poblacions van divergir. Un clar exemple és el que va passar a les illes Chatham, que es troben al sud. En aquestes illes, on hi fotia més fred, els pobladors no van poder plantar i cultivar les plantes que portaven domesticades, de manera que van reconvertir-se en una societat de caçadors-recolectors. En no fabricar excedents, no van poder mantenir altres oficis, com el d'artesans o un exèrcit de guerrers o buròcrates o reis. Van renunciar a la guerra i van controlar la superpoblació mitjançant la castració.

En canvi, en zones més càlides com a Nova Zelanda, la cosa va anar d'una manera molt diferent. Era una illa molt gran i molt apte per l'agricultura. Va fer possible una població densa i nombrosa i l'aparició de soldats i jefes i diverses eines i armes. Durant uns 500 anys, aquestes dues poblacions d'exemple no van saber-ne res l'una de l'altra. Fins que un vaixell australià fa fer parada a Nova Zelanda i va portar la notícia de que havien trobat una illa on tot deu menjava marisc a punta pala i amb aquella alegria. A més, aquells tios no tenien armes! 900 maoris de Nova Zelanda van agafar les armes i van envair de mala manera les Chatham.

Entre les diferències a les que fem referència entre aquestes poblacions s'hi troben la producció d'aliment (caçadors-recolectors i agricultors amb diferents sistemes), bases econòmiques (familiars, gremis d'artesans), organització social (espectre que va de societats igualitàries a de les més estratificades del món) i l'organització política (on trobem des d'unitats tribals a proto-imperis formats per diferents illes). Resumint, quins factors s'han vist pel què fa a l'entorn natural que podrien estar al darrera d'aquestes diferències adquirides per les diferents poblacions de la Polinèsia?
  1. El clima. Que va del tropical fins al fred de collons en les zones més meridionals. Algunes illes tenen muntanyes prou altes per presentar clima alpí.
  2. Tipus geològics. Algunes illes són atols de coral, pedra calcària emergida i també hi ha pura roca volcànica. Algunes són fragments de continents i tenen més riquesa i barreja geològica i per tant més recursos miners com el ferro o el carbó. Les illes volcàniques són millors que els atols, permeten la fabricació d'estris de pedra, que la roca calcària fa força més difícil. En les illes atols no podien fer gaire cosa més que fabricar hams amb les closques de les cloïsses gegants,
  3. Recursos marins. Algunes de les illes tenen costes rocoses amb baixades brusques que permeten una molt pitjor recol·lecció de recursos marins que no pas les illes envoltades de d'esculls de coral.
  4. La superfície. Oscil·la entre 40 ha (a l'illa d'Anuta) i els 265.000km² (Nova Zelanda).
  5. Aïllament. És més fàcil muntar un proto-imperi si tens altres illes a propet que si les has d'anar a buscar a la quinta forca.
Les barreja de totes aquestes variables té una gran influència sobre la densitat de població que s'assoleix en cada una d'elles, i aquesta té una gran influència sobre les necessitats de producció d'aliment i l'organització política i social. És divertit que la major densitat es va aconseguir a l'illa d'Anuta, la més petita amb població permanent. Que va assolir una densitat de 400habitants/km², és a dir unes 160 persones que van convertir tota la superfície de l'illa en cultivable.

A l'octubre, Nature va publicar un estudi sobre l'evolució política en aquestes illes. L'estudi, de Currie et al. Anomenat “Rise and fall of political complexity in island South-East Asia and Pacific, porta una introducció en el mateix número del propi Jared Diamond, que es va passar un fotimer d'anys estudiant coses com aquesta en les mateixes illes.

Els autors han usat l'arbre de llengües d'austranèsia, amb més de 1200, per fer com els arbres filogenètics que normalment es fan amb seqüències genètiques per observar les relacions en l'arbre evolutiu i identificar els ancestres comuns entre diferents espècies, però aquí tenim societats en comptes d'espècies i llengües (llistes de vocabulari) en comptes de seqüències genètiques. Sobre aquests arbre col·loquen la informació que tenen sobre la seva organització política. Han estudiat en total 84 societats de la Polinèsia de les quals disposaven de llistes de vocabulari prou completes i informació sobre el seu estatus polític (vegeu la imatge amb l'arbre i les illes).


Una de les idees que volien testar era si l'augment de complexitat política es produïa a salts o bé de manera gradual en una societat. Una altra idea era veure si l'augment en complexitat era irreversible, o es podia revertir a un estat més simple. Si podia revertir, ho feia a salts o gradualment?

Els resultats de Currie et al. ens mostren que l'evolució política ocorre a poc a poc: els estats o cacicats complexos no es formen directament a partir de societats simples. També mostren que la complexitat política pot augmentar però també pot disminuir, cosa que la clava si recordem la caiguda de l'Imperi Romà. Veuen també, que les caigudes polítiques poden no ser tant graduals. Ja sabem que el salt a la barbàrie és més fàcil que de la barbàrie a l'ordre. A la que sona un petard, la gent ja està traient DVDs i teles planes de les botigues a través de l'aparador.

Ara que l'arbre ja està fet, quantes coses més podrem veure com van evolucionar en aquestes poblacions?


Referències:


- Guns, germs and steel. Jared Diamond.


- Political evolution. Jared Diamond. Nature. 2010 Oct 14;467(7317):798-9


- Rise and fall of political complexity in island South-East Asia and the Pacific. Currie TE, Greenhill SJ, Gray RD, Hasegawa T, Mace R. Nature. 2010 Oct 14;467(7317):801-4.


Dodger

1/23/2011

Numismàtica botànica 2

Els austríacs han col·locat plantes a les seves monedes de 5, 2 i 1 cèntims. La de 2 euros ensenya un dona molt tocada i posada anomenada Bertha von Suttner, escriptora que va morir a principis del segles passat i a qui van atorgar el premi Nobel de la pau. A la d'un euro hi surt en Mozart i a les de 50, 20 i 10 cèntims, hi surten edificis emblemàtics.

Anem a veure quines són les plantes afortunades. Posant plantes, els autríacs pretenen simbolitzar l'esforç del seu país en la preservació del medi ambient. Les tres plantes escollides, no sorprèn a ningú, són alpines.

A la moneda de 5 cèntims hi tenim la prímula alpina. Hi ha centenars d'espècies de prímules (unes 450, per dir un número), el nom fa al·lusió a que són les primeres de la primavera. Moltes d'aquestes espècies estan adaptades al clima alpí.

Com que tenen flors molt mones i de diferents colors, triomfen força en el món del gardening. Vegeu sinó com li donen al tema els de la American Primrose Society. La que surt a la moneda és la prímula hirsuta. Que si, viu als Alps però també als Pirineus, ojo, per la part d'Aragó.

La següent, la que apareix a la moneda de 2 cèntims, és l'Edelwiess. També és una flor alpina, el seu nom ve de l'alemany i significa una cosa així com noble blanc. També l'anomenen peu de lleó per aquelles contrades, i a la regió tirolesa d'Àustria l'han fet servir per curar el mal d'estómac.

Un cançó famosa l'anomena, la va cantar Georg Ludwig von Trapp per desafiar les ganes que tenia el règim Nazi de fitxar-lo. Tots el recordareu cantant-la a Sonrisas y Lágrimas, encara que a la peli la canta com a símbol de que deixa tornar a entrar la música a la seva ànima alpina.

La flor està protegida a Àustria i ja fa temps que l'honoren a les monedes, ja hi sortia a la de 2 schiling. Els Gebirgsjäger, infanteria alemanya de les muntanyes, i els seus homòlegs austríacs porten la insignia de l'edelweiss. Ojo, per últim, que aquesta flor tant emblemàtica a Àustria també es troba al Pirineu aragonès.



Per acabar amb Àustria, tenim que la moneda d'1 cèntim ens presenta la genciana, una altra planta de muntanya.


El gènere, com el de prímules, conté també al voltant de 400 espècies. El nom, segon Plini el Vell, deriva d'un rei d'Ilíria del segle II adC anomenat Gentio, de qui es diu que va descobrir el valor curatiu d'alguna espècie de genciana. Les gencianes es troben en muntanyes d'arreu del món. Podríem dir, a veure si algú ho afina millor, que l'espècie que surt a la moneda és la Gentiana acaulis. Que creix particularment al centre i sud d'Europa, inclosos Alps i Pirineus.

Dodger


1/16/2011

Numismàtica botànica 1

El dissenys de les monedes de cada país varia enormement. Les idees que volen transmetre també. Països amb monarquia com, per exemple, Espanya, Bèlgica i Luxenburg estampen l'avorrit perfil dels seus monarques (perfils no avorrits serien per exemple el de la gallina caponata). El grecs, per exemple, intenten posar el màxim d'informació; resumir l'entrada “Grècia” de l'Enciclopèdia en l'espai permès per la cara de 6 monedes d'euro. De manera que apareixen al·lusions a la mitologia clàssica (Europa, Zeus, Atenea), apareixen grans homes de la història contemporania (poetes, polítics) i també al·lusions a la gloriosa i històrica presència grega per la Mediterrània (el dibuix d'un trirreme del segle V adC i d'un dromon del segle XIX. Per últim apareix a la moneda de 5 cèntims un peroler modern com volent dir que la indústria grega mola mogollón. Aquest a mi em va xocar molt. Entre posar el JuanCa i posar un petroler, potser em quedo amb el rei.

A les monedes d'altre països on no hi surten reis hi solen sortir edificis emblemàtics de diferents moments històrics. A les franceses hi surt la Marianne, símbol de la República, en diferents postures. A altres apareixen artistes de diferents camps o fragments de les seves obres. És el cas de les monedes italianes, on hi surt el Dant i al·lusions a l'obra de Boticelli, o una d'estil futurista, com volent dir que Itàlia també té present artístic i no només passat, d'Umberto Boccioni. També passa a les autríaques amb Mozart o a les espanyoles amb Cervantes.

En alguns casos els dissenys guanyadors han volgut ressaltar una altra cosa, inclús encara que la cosa en qüestió no sigui exclusiva del país. És el cas de les monedes on hi apareixen fauna i flora, les monedes que serveixen per fer un tribut a la natura sense tenir necessàriament un doble sentit simbòlic. En aquesta mini-serie de posts que s'inaugura parlarem de plantes que han rebut aquests reconeixement i sabrem per què.


Començarem per la moneda de 2 euros finlandesa on hi apareix representat en primer pla i en exclusiva un exemplar de Rubus chamaemorus. En català l'anomenem romegueró de torbera o móra vermella i en castellà té un nom més tipus Dungeons and Dragons: mora de los pantanos.

És una planteta encastada al terra que creix no només a Finlàndia sinó a zones alpines, tundra àrtica i bosc boreal de tot l'hemisferi nord (Rússia, Irlanda, Canadà, ...). La tia és capaç d'aguantar temperatures de -40ºC. Com altres plantes que viuen en aquestes condicions extremes, ha d'economitzar recursos, de manera que creix molt a poc a poc.

A diferència d'altres plantes d'aquest gènere, el romegueró produeix un fruit, al ser pol·linitzar per una altre romegueró mascle, molt semblant a la mora silvestre que ens mengem al bosc. A certes erugues i lepidòpters també els encanta. De fet la planta s'expandeix gràcies a que aquests animals defequen per tot arreu el component indigerible de les llavors.

El fruit aquest triomfa pels països nòrdics una barbaritat. Va a uns 10 euros/kilo i se'n fa melmelada, licor, sucs o es mengen soles o amb el iogurt. També són present en nombroses receptes culinàries. Es veu que és molt ric en vitamina C de manera que ha estat un element important perquè la gent del nord no morissin en massa d'escorbut, en particular pels inuit de Canadà. Tot i que la majoria és silvestre hi ha ganes i intents varis de cultivar-lo. Des dels 90 aquesta espècie forma part del projecte Northenberries (dirigit per la Universitat de Kuopio). Tradueixo d'un dels seus reports que poso de referència al final:

"L'objectiu principal és avançar en el cultiu i l'ús de baies, particularment la móra vermella, mentre es té en consideració l'ús sostenible de la natura i el patrimoni natural. Les activitats del projecte inclouen: 1) Cria i selecció de les millors varietats de móra vermella; 2) desenvolupament de les tècniques de propagació en massa de móra vermella, [...]; 3) adaptació de la maquinària pel cultiu del sòl i plantatge de móra vermella; 4) cultiu a gran escala de móra vermella i educació dels grangers a Finlàndia i Noruega. 5) Vigilància de pestes i malalties del romegueró; 6) experiments en pol·linització del romegueró; etc, etc...

Els governs de Noruega, Finlàndia, Suècia i Escòcia estan sumant esforços per aconseguir la producció comercial d'aquest possible cultiu àrtic. La cosa es va posar sèria l'any 2000 quan van establir la col·lecció finesa de romeguerons basada en la competició anomenada “Biggest Cloudberry in Finland” (Cloudberry és el nom

del romegueró en anglès). La guanyadora tenia tres vegades la mida normal.

Des del 2002 unes quantes variants "Apolto", "Fjellgull" i "Fjordgull" es poden comprar per cultivar.


Ja veieu que la cosa amb aquesta planta en aquestes terres va molt en sèrio. Tant hi va, que decora la més gran de les seves monedes.

Referència:

- Projecte Northernberries


Dodger

1/13/2011

Renovar-se o morir

Doncs si tu, en aquests temps de crisi, el que hem de fer els que estem a l'atur és el que ens diuen a tot arreu, fer cursos per mantenir-nos actius i per renovar els nostres curriculums llastimosos plens de llicenciatures, doctorats i masters que no serveixen per a res.
Per aquesta raó i per no quedar-nos enrera al veure com s'han anat renovant alguns dels blocs de ciència (La ciencia y sus demonios, Magonia,...), hem decidit treure'ns algun curs certificat. De què? D'Homeopatia, es clar!! Dels únics que et pots treure per la patilla!!
Així és...els laboratoris Boiron, un dels laboratoris líders en el curiós (se m'acuden altres coses) negoci de l'homeopatia promou la formació en la seva web. Així, amb uns simples passos, et converteixes en un homeòpata titul·lat de forma totalment gratuïta i pots començar a comprar medicaments als laboratoris.
Potser us penseu que aquest curs és difícil...jeje. Doncs no, són 5 preguntes i només cal encertar-ne 4 perquè et donin el títol. I si falles...si falles res!! Ho tornes a provar, tens tants intents com vulguis!! De fet, jo diria que és més difícil buscar una IP americana per poder fer el curs, que la titul·lació en si. Ah, si voleu fer el curs el trobareu aquí.
En el curs aprens coses com que l'Oscillococcinum, un dels medicaments que comercialitzen els laboratoris, i que es recepta en casos de mal de cap, febres,... millora els símptomes dels pacients en un 63% dels casos a les 48h!!! I tot això sense efectes secundaris!
Al·lucinant....a qui no se li ha guarit un mal de cap en 48 hores...
Finalment, abans de mostrar cofois els nostres títols, m'agradaria fer esment de la taula que surt en la pàgina de la Wiki dels Borion, m'encanten els ingredients que es poden detectar químicament en cada un dels medicaments...si això funciona tios, els que estiguem fent ciència oblidem-nos per sempre més del que estem fent...hi ha forces ocultes.
Frij

1/09/2011

Placebo


Quan érem petits, la mare ens feia un petó a les ferides que apareixien dia rere dia en els nostres genoll, colzes, barbeta, front,... També quan ens trobàvem malament i teniem mal de cap o de panxa, unes fregues en els llocs en qüestió ens feien oblidar aquests dolors. Tot això ens servia com a reconfortant, per convèncer-nos de que no era tan greu ni feia tan mal.
Ara que ja som grans, aquestes mariconades no ens serveixen, ara el que funciona molt bé són una sèrie de conviccions que també fan la seva feina com: amb aquesta colònia em sentiré millor i lligaré molt més als ascensors, amb aquestes pulseretes augmentaré l'elasticitat, l'equilibri i de pas segur que em cura alguna mala vibració, aquesta aigua amb sucre embotellada que val 15 euros i segur que al no tenir principi actiu funciona millor, o una mica d'energia quàntica que em treu l'encostipat.
Però, al cap i a la fi, tots aquests remeis actuen de la mateixa manera. Mitjançant un fenomen molt conegut: L'efecte Placebo.
L'efecte Placebo correspon, com ho diria jo...a la millora en els símptomes d'una malaltia o un procés xungo (en general) degut al poder de la suggestió i no al principi actiu que s'administra.
Aquest poder del cervell, en contra dels que molts pensen, no és il·limitat. No es tracta que la ment és poderosa i pot actuar combatent totes les malalties i dolors. Per molt que ens concentrem i pensem en positiu, encara ningú ha pogut demostrar que això sigui suficient per combatre un càncer, la malaltia d'Alzheimer, la miopia gal·lopant o una pneumonia.
L'efecte placebo, com tots sabeu, funciona molt bé quan parlem sobretot de malalties associades al cervell o a la percepció de les malalties, alguns tipus lleus de depressió, ansietats, el meu amic no m'estima, insomnis,.. I al tanto! Això no és dolent sota el meu punt de vista, és de puta mare! Tots estem més o menys tristos un dia i tots estem algun cop de cul amb el món i pensem que tothom ens fa el buit. Llavors és topeguai una mica de suggestió positiva, o cadascú amb el seu placebo preferit per sortir endavant. El meu placebo preferit són les boles d'energia quàntica plenes de coneixements de les antigues tradicions del Tibet que els de Panrico fa molts anys que fabriquen en forma de canya de xocolata. És barata i em funciona!
Els efectes del placebo són molt variats en la seva presentació i s'ha descrit el seu ús en moltes condicions mèdiques. En el camp del dolor hi ha uns estudis que m'han cridat l'atenció. Tots des de petits hem experimentat aquests casos que comentava al començament, un petonet o unes fregues i el dolor ha marxat! S'han fet coses semblants a l'hora d'aguantar el dolor; vaig veure l'altre dia a tv3 que el sòl fet de saber que l'antiinflamatori era de marca coneguda feia que els voluntaris aguantessin molta més estona el dolor enfront un altre antiinflamatori (amb igual composicó) desconegut. Finalment, els van descobrir que els havien anganyat i tots dos eren els de marca...jeje.

Vale, vale, molt bé. Però quin és exactament el poder del placebo, fins a quin llindar de mal actúa? A partir de quantes unitats del sistema internacional del mal ja no serveixen placebos ni punyetes?
Doncs segurament depèn, però, com us deia he trobat un estudi del 1981 en què valoraven l'efecte del placebo en el dolor percebut després de l'extracció d'un queixal. Els investigadors suggereixen que l'efecte del placebo pot ser el mateix que una dosi de morfina de 6-8 mg, la qual cosa és bastant no? A partir d'aquesta dosi sembla que la morfina ja fa més efecte que el placebo...
Ja ho veuen, tenim l'equivalent a 6 mg de morfina al cervell per utilitzar en el moment en què estiguem relament convençuts que superarem el dolor... vaig a fotre'm una sobredosi d'endorfines, ara torno...

Frij

1/03/2011

White Christmas


En aquests dies, inspirat per la blancor de nadal i també per un amic que no para de donar la tabarra amb l'albinisme, parlaré d'animals blancs.

Comencem per una bestiola molt comuna, l'home. I la dona. El color de la pell, com és ben sabut, varia enormement. Tenint en compte que tots venim de l'Àfrica i que allà són negres salta a la vista que alguns de nosaltres ens hem descolorit força, d'altres menys, i així. El fet és que ens cal captar la llum ultravioleta per tal de poder sintetitzar vitamina D que necessitem per fixar el calci als ossos. Per això, on fot un sol que espanta la gent tendeix a pells fosques, per protegir-se de l'excés de llum; perquè anar plè de vitamina D però amb tres melanomes tampoc és desitjable. En canvi, en zones més allunyades de l'equador ja veieu que blanquets que són, alguns fins i tot rosadets.

El to de la pell ve determinat per diversos factors. El contingut, tipus i distribució de melanina als queratinòcits (cèl·lules de la pell) n'és el principal. També són importants la vascularització (si ens apretem la pell, eh que se'ns posa més vermella?), el colagen a la dermis i altres substàncies amb color com els licopens i carotens. Nem a parlar de la melanina, el més important.

Hi ha unes cèl·lules al nostre cos que es dediquen bàsicament a fabricar melanina i a guardar-la en uns saquets anomenats melanosomes. Aquestes cèl·lules s'anomenen melanòcits, i tenen com unes extensions en forma de dendrita que serveixen per desplaçar aquests melanosomes plens de melanina als queratinòcits de la pell. Una unitat epidermica de melanina es composa de 36 queratinòcits a qui un melanòcit proveeix de melanina. A l'iris de l'ull, en canvi, els melanosomes es queden als melanòcits. També hi ha melanòcits als cabells, on també són responsables de la seva pigmentació.

Entre pitus i flautes, hi ha més de 100 gens que regulen tot el procés de la melanina, des de la fabricació al traspàs als queratinòcits. Als melanòcits es fabriquen dos tipus de melanina: la eumelanina, que dona tonalitats fosques (marró, negre); i la feomelanina, que dona tonalitats més claretes (vermell, groc). Les quantitats relatives d'aquests dos tipus donen la gran varietat de colors de pell, cabell i ulls. Un dels gens que regula els nivells relatius d'aquest dos tipus és el MC1R (receptor de melanocortina 1). Potser a algú li sona aquest gen. És un gen que es va estudiar en Neandertals, on s'hi va trobar una variant que li feia disminuir l'activitat, suggerint que alguns neander podien ser també pèl-rojos com alguns humans. El mateix gen és responsable de que alguns mamuts tinguin el pèl clar! En gossos, ratolins i cavalls, l'activitat reduida d'MC1R no fa pèl-rojos, sino rossos.

Mutacions genètiques de determinats malalts, amb albinisme, han servit per identificar altres gens responsables del procés. Hi ha gens que estan relacionats amb la síntesi de melanina que apareixen mutats en pacients d'albinisme oculocutani (OCA) de tipus 1 al 4. I n'hi ha que estan relacionats amb la formació del melanosoma i la transferència al queratinòcit i causen, quan muten, la síndrome de Hermansky-Pudlak o la de Chediak-Higashi.

Deixant els casos clínics, o fenotips extrems, i tornant a la població normal, cal dir que els gens SLC24A5 i SLC45A2, i altres, han rebut sel·lecció positiva recent en l'evolució humana en diferents poblacions. El canvi recent, en termes evolutius, com és la sortida d'Àfrica i la colonització de latituds altes ha provocat aquesta selecció positiva, que ha augmentat les freqüències de determinats polimorfismes en aquests gens relacionats amb la fabricació de melanina i que afavorien la pell clara. També cal pensar, que moltes vegades no és pot predir la latitud on viu un individu a partir dels polimorfismes en aquest gens o mirant-li la pell. Els polimorfismes han seguit les rutes migratòries dels humans que els portaven. Per això és possible que el Julian Assange sigui d'Austràlia i l'Iniesta d'Albacete.

Tot seguit, podeu observar què passa a diferents animals (entre ells el Floquet), n'hi ha més, quan pateixen mutacions en certs gens, la major part de les quals produeixen albinisme també en humans:






Referències:

- Molecular genetics of human pigmentation diversity. Sturm RA. Hum Mol Genet. 2009 Apr 15;18(R1):R9-17. Review.

Dessinioti C, Stratigos AJ, Rigopoulos D, Katsambas AD. Exp Dermatol. 2009 Sep;18(9):741-9. Epub 2009 Jun 23. Review


Dodger