Chiara Cirelli i Giulio Tononi, del departament de psiquiatria de la universitat de Wisconsin, van publicar a l’agost un assaig recapitul·lant el què es coneix sobre la necessitat o no de dormir. Aquest post segueix en la línia proposada per l’Homorgasmus i que es va iniciar amb un post sobre els somnis, aquí. 
L’assaig comença de manera engrescadora: “Tothom sap que dormir és important, però la funció del son s‘assembla al fènix mitològic: “Che via sia ciascum lo dice, dove sia nessum lo sa” (“que n’hi ha un tothom ho diu, on pot estar ningú no ho sap”) (Mozart, 1790).
Els autors es fan un pregunta inicial: I si dormir no és necessari sino que és un estat d’extrema indolència on els animals es deixen caure quan no han de fer res més important, com menjar o reproduir-se? Podria ser que dormir fos una manera ben segura de passar l’estona, enlloc de passejar amunt i avall exposant-se al perill.
Les funció del son no està gaire clara així que els autors tornen a la hipòtesi nul·la: no hi ha una funció específica i necessària de la son. Per tal de testar la hipòtesi es busca verificar els tres corol·laris que se’n deriven:
1.- S’han de poder trobar animals que no dormin mai.
2.- I també animals que no necessitin recuperar hores de son després d’estar desperts molt de temps.
3.- I animals a qui la falta de son no representi cap problema ni tingui conseqüències serioses.
La revisió del primer corol·lari porta a concloure que no hi ha cap animal estudiat que no dormi. L’únic animal que porta a dubte és una espècie de gripau de qui es va publicar al 1967 que no dormia, però sembla ser que dels experiments presentats no es pot concloure tal cosa. La revisió del segon corol·lari porta a concloure que tampoc existeix cap animal que no compensi d’alguna manera o altra les hores de son perdudes quan se l’ha privat de dormir.
Del tercer corol·lari tres quarts del mateix. La privació de son comporta seriosos problemes i fins i tot la mort, com en el cas dels malalts d’insomni fatal familiar, i en tots els animals sobre els quals s’han fet estudis seriosos. La privació de la son sovint comporta dèficit cognitiu i també un fenòmen que anomenen intrusió de la son. Es refereix a la intrusió de la son quan estem desperts, provocant períodes de microson (microsleep) que en experiments en rates, per exemple, s’ha vist que permeten dormir un 10% del temps encara que sembli que aquestes hagin estat despertes tota l’estona. Encara que semblin ben despertes (com en l’exemple de Randy Gardner, que comentàvem aquí), les persones que es sotmeten a experiments de privació de son presenten encefalogrames enlentits i s’observen microsleeps.
Un altre efecte de la privació de son és la sensació de cansament o de ganes de dormir. Els mecansimes que li diuen al cervell que és hora de dormir es poden enganyar, com passa amb el jet-lag. Per tant es podria pensar que dormim perquè el mecanisme en ho demana, no perquè realment ho necessitem. Un altre possibilitat és que el cervell realment es cansa de treballar i dispara els mecanismes per anar a dormir.
En tot cas la conclusió de l’assaig és que dormir és un fenòmen universal, que està ben regulat i la privació del qual pot portar serioses conseqüències. De moment, cal descartar la hipòtesi nul·la.
Sobre la funció de la son els autors diserten de la següent manera. A partir de rebutjar la hipòtesi nul·la estaria clar, aleshores, que la son realitza un funció esencial que molt probablement és la mateixa en tots els animals, hagi sorgit una vegada o vàries en el transcurs de l’evolució. També es probable que, mentre que la son juga un paper en diverses funcions de l’organisme, tingui una funció truncal especialment necessitada de dormir i d’altres que se’n beneficien de forma col·lateral. La funció que sembla més bona candidata a truncal és la neural, doncs el dèficit cognitiu és la conseqüència més immediata de la privació de son, mentre que un múscul, per exemple, pot descansar si no se’l mou encara que s’estigui despert (simplificant, eh). La funció que es busca, per tant, és una en què no n’hi hagi prou en descansar despert sinó que requereixi una desconnexió de veritat. La consolidació de la memòria, per exemple, sembla requerir periodes de son. Un proposta dels autors fa referència a la plasticitat sinàptica. El nombre de sinapsis i el reforç d’aquestes es produeix durant el dia mentre l’animal interactua amb l’ambient i aprèn. Això és un consum energètic considerable i podria saturar el sistema si no es puguessin filtrar i renormalitzar els canvis durant el son.
La metàfora del fènix és bona. Carai com costa de trobar una explicació total i convincent sobre el perquè dormim.
L’assaig comença de manera engrescadora: “Tothom sap que dormir és important, però la funció del son s‘assembla al fènix mitològic: “Che via sia ciascum lo dice, dove sia nessum lo sa” (“que n’hi ha un tothom ho diu, on pot estar ningú no ho sap”) (Mozart, 1790).
Els autors es fan un pregunta inicial: I si dormir no és necessari sino que és un estat d’extrema indolència on els animals es deixen caure quan no han de fer res més important, com menjar o reproduir-se? Podria ser que dormir fos una manera ben segura de passar l’estona, enlloc de passejar amunt i avall exposant-se al perill.
Les funció del son no està gaire clara així que els autors tornen a la hipòtesi nul·la: no hi ha una funció específica i necessària de la son. Per tal de testar la hipòtesi es busca verificar els tres corol·laris que se’n deriven:
1.- S’han de poder trobar animals que no dormin mai.
2.- I també animals que no necessitin recuperar hores de son després d’estar desperts molt de temps.
3.- I animals a qui la falta de son no representi cap problema ni tingui conseqüències serioses.
La revisió del primer corol·lari porta a concloure que no hi ha cap animal estudiat que no dormi. L’únic animal que porta a dubte és una espècie de gripau de qui es va publicar al 1967 que no dormia, però sembla ser que dels experiments presentats no es pot concloure tal cosa. La revisió del segon corol·lari porta a concloure que tampoc existeix cap animal que no compensi d’alguna manera o altra les hores de son perdudes quan se l’ha privat de dormir.Del tercer corol·lari tres quarts del mateix. La privació de son comporta seriosos problemes i fins i tot la mort, com en el cas dels malalts d’insomni fatal familiar, i en tots els animals sobre els quals s’han fet estudis seriosos. La privació de la son sovint comporta dèficit cognitiu i també un fenòmen que anomenen intrusió de la son. Es refereix a la intrusió de la son quan estem desperts, provocant períodes de microson (microsleep) que en experiments en rates, per exemple, s’ha vist que permeten dormir un 10% del temps encara que sembli que aquestes hagin estat despertes tota l’estona. Encara que semblin ben despertes (com en l’exemple de Randy Gardner, que comentàvem aquí), les persones que es sotmeten a experiments de privació de son presenten encefalogrames enlentits i s’observen microsleeps.
Un altre efecte de la privació de son és la sensació de cansament o de ganes de dormir. Els mecansimes que li diuen al cervell que és hora de dormir es poden enganyar, com passa amb el jet-lag. Per tant es podria pensar que dormim perquè el mecanisme en ho demana, no perquè realment ho necessitem. Un altre possibilitat és que el cervell realment es cansa de treballar i dispara els mecanismes per anar a dormir.
En tot cas la conclusió de l’assaig és que dormir és un fenòmen universal, que està ben regulat i la privació del qual pot portar serioses conseqüències. De moment, cal descartar la hipòtesi nul·la.
Sobre la funció de la son els autors diserten de la següent manera. A partir de rebutjar la hipòtesi nul·la estaria clar, aleshores, que la son realitza un funció esencial que molt probablement és la mateixa en tots els animals, hagi sorgit una vegada o vàries en el transcurs de l’evolució. També es probable que, mentre que la son juga un paper en diverses funcions de l’organisme, tingui una funció truncal especialment necessitada de dormir i d’altres que se’n beneficien de forma col·lateral. La funció que sembla més bona candidata a truncal és la neural, doncs el dèficit cognitiu és la conseqüència més immediata de la privació de son, mentre que un múscul, per exemple, pot descansar si no se’l mou encara que s’estigui despert (simplificant, eh). La funció que es busca, per tant, és una en què no n’hi hagi prou en descansar despert sinó que requereixi una desconnexió de veritat. La consolidació de la memòria, per exemple, sembla requerir periodes de son. Un proposta dels autors fa referència a la plasticitat sinàptica. El nombre de sinapsis i el reforç d’aquestes es produeix durant el dia mentre l’animal interactua amb l’ambient i aprèn. Això és un consum energètic considerable i podria saturar el sistema si no es puguessin filtrar i renormalitzar els canvis durant el son.
La metàfora del fènix és bona. Carai com costa de trobar una explicació total i convincent sobre el perquè dormim.
Referència:
- Cirelli C, Tononi G. Is sleep essential? PLoS Biol. 2008 Aug 26;6(8):e216.
Dodger
