Bolinga!!

Fa més de 6 mesos que he deixat de fumar i no vegis com em costa resistir-me a l'hàbit aquests dies després de tants menjars copiosos i les embolingades posteriors. Serà malparit aquest dimoniet que m'apareix al cervell dient-me que per un pitillo no passarà res...?
Perquè ens fan això les substàncies addictives?

Primer cal que repassem les etapes del fenòmen de l'addicció:
- es consumeix per primer cop la droga
- es consoliden els efectes de l'acció reforçada per la droga
- es manté el consum de la droga
- progressa l'addicció com una forma d'hàbit après

I en aquest últim punt és on ens trobem tots els desgraciadets que intentem fer front a la deshabituació.

Podríem dir que totes les drogues d'abús convergeixen en el que anomenem sistema límbic, activant els mateixos circuits que activen els comportaments relacionats amb la supervivència. El seu efecte se centra sobretot en el circuit mesolímbic dopaminèrgic que inclou les neurones de l'area tegmental ventral (VTA) i les seves neurones diana que es troben en el nucli accumbens (NAc).

*

Les neurones del VTA alliberen dopamina en el NAc, produïnt efectes de recompensa i plaer. Ho poden fer tant per via directa com indirecta mitjançant altres estructures com l'amigdala, l'hipocamp, l'hipotàlam, etc.

Com ja he dit, aquest circuit VTA-NAc s'activa també, almenys en part, en els comportaments addictius, agradables i plaents que trobem de forma natural en els humans com menjar, les interaccions socials, el sexe o fer-se burilles (en sé d'un que està addicte a tirar bombes però no sé si va per la mateixa via).
La cronicitat en la ingesta de la droga produeix tota una sèrie de canvis a nivell molecular que n'explica la necessitat de prendre-la i en dificulta molt (ja us ho dic jo) la deshabituació. Per exemple, es redueix l'activitat dopaminèrgica normal en aquestes zones per contrarrestar el gran augment que produeix la droga. S'indueix un estat de potenciació a llarg plaç (LTP) en les neurones del VTA a través d'un increment del GluR1. Entre d'altres també es modifiquen les projeccions cap al VTA i el NAc des del cortex frontal, que alliberen glutamat i estan relacionades amb la impulsivitat i la compulsivitat.

Ja ens ho podem imaginar, però en diferents estudis s'ha comprovat que quasi totes les poblacions humanes han consumit alguna planta o substàncies que produeixen plaer, per contra, no està tant clar si la resta d'animals ho fan en el seu hàbitat natural.
Està clar que als animals se'ls pot induïr estats d'addicció fora del seu entorn, per exemple en la rata, o el cas d'un ximpanzè que havia estat capturat per servir de distracció en un bar. Quan el van recuperar, s'havia convertit en un alcohòlic i un fumador compulsiu. El que no estava tant clar era si els animals mostraven aquest tipus de conductes també en condicions naturals per pur plaer.
Doncs apa, mireu aquest video i caureu de cul.

La fruita en qüestió prové d'un arbre anomenat Marula (Sclerocarya birrea) que creix en algunes regions de l'Àfrica. Quan el fruit cau al terra fermenta i llavors és el moment en que tots els convidats es posen les millors gal·les i surten a fer el que aquí anomenem: botellón.
I a Sudàfrica, que es dedicaven a espiar als elefants, van veure que esperaven que el fruit fós al terra per consumir-lo i, copiant aquest comportament van crear un licor anomenat Amarula que s'obté del fruit fermentat.
L'Amarula es va començar a produïr el 1989 i avui en dia es comercialitza a tot el món. A més, és el guanyador per tercer any consecutiu del concurs Wine and Spirit Award que premia els millors licors del món.
Jo, ja l'he demanat als reis. A què espereu?

PD: Merci a la Janu per passar-me el video. Quin fart de riure!

*Imatge extreta de Is there a common molecular pathway for addiction? Nestler E.
Nature Neuroscience Oct.2006

Frij

Com em molo quan em perfumo

Quan en Miquel, que és una de les persones més ben informades que conec, m’envia un article, sé que valdrà la pena llegir-me’l encara que m’estigui fent pipí, estigui enmig d’una partida d’escacs per internet o surti una fumera perillosa de la cuina.

L’article que m’ha fet arribar es va publicar al The Economist i parla sobre uns resultats publicats a una revista de la qual n’ignorava per complet l'existència tot i que no m’ha sorprès gens quan ha resultat existir: International Journal of Cosmetic Science. La ciència cosmètica és tot un món i és interessant deixar córrer la vista pel llistat de títols dels articles que es publiquen en aquesta revista.

En el món de la perfumeria les dones, a ningú se li escapa, són les reines del mambo i el principal mercat. Els homes, tot i que n’hi ha que es perfumen, generalment passen olímpicament de l’asuntu i si els reis els porten un perfum, colònia, desodorant o aftershave fan cara de preferir el carbó, que com a mínim es menja.

No és que als homes no ens agradi fer bona olor de manera “artificial”, és més aviat que no ens agrada taaant, ni creiem que s’esperi tant de nosaltres com sembla que s’espera de les dones. Als venedors de perfums això els preocupa sobremanera. Com poden vèncer la reticència masculina a deixar-se la pasta en aquests tipus de productes?

Es tendeix a pensar, jo el primer, que l’atractiu afegit que un perfum confereix a un home depèn de l’olor del perfum en si. - Oooh, aquest tio fa olor de “fer l’amor salvatgement a la ribera del Nil després d’haver suat caçant un lleó i haver-se revolcat per un camp d’espígol”- Això és el que la publicitat ens fa pensar que el desodorant, etc, farà pensar a les dones quan ens el posem. Però l’estudi publicat ens diu tot el contrari!

Un perfum, en efecte, té un efecte sobre l’atractiu dels homes, però això és independent de què les dones ensumin el perfum. – Pero que dice ete tio, neng?!.

M’explico. L’estudi agafava uns quants mascles i els donava un esprai amb una composició comercial de fragància i agents microbians. A un altre grup els donaven un esprai igualet però sense els principis actius. Els homes sabien quins dels dos s’estaven posant, perquè ho podien olorar. Qui no ho sabia eren els investigadors i unes quantes dones que els contemplaven però no els oloraven.

Durant uns dies els van fer test psicològics que van demostrar que els homes amb l’esprai perfumat tenien més seguretat i autoestima. Aquesta autoestima quedava de tal manera plasmada en els seus moviments i llenguatge corporal que les dones que veien la grabació silenciosa d’aquests homes ho notaven. Quan els ensenyaven fotos estàtiques dels mateixos l’efecte no es notava i no els escollien més que els qui tenien l’esprai dolent. La conclusió és que l’efecte del perfum és sobre qui el porta i no depèn de la pituitària de la dona. Noies: Quan regaleu un perfum no heu de pensar en què us agradi a vosaltres, sinó en què li pugi l’autoestima a qui el porta. I qui el porta us agradarà més perquè s’agradarà més a si mateix.

Fins aquí la primera part, la cosa continuarà i es posarà cada vegada més interessant…

Referència:

http://www.economist.com/science/displaystory.cfm?story_id=12811377

Imatge: Fotograma de la pel·lícula El Perfume, basada en la novel·la de Patrick Suskind.

Dodger

Vençuts per la geografia

15 de novembre de 1532: Pizarro i els seus arriben després d'un llarg viatge a les terres del nou continent americà. La veritat és que no eren masses, tan sols uns 180 soldats i 30 i pocs cavalls guiats per l'explorador de Trujillo. Però van ser suficients per vèncer a l'imperi inca (que eren uns 80000) i prendre près al seu emperador Atahualpa...És un model de conquesta que s'ha anat repetint d'ençà a avui dia.

Perquè van ser els espanyols els que varen envaïr als inques? Sembla tenir una resposta fàcil. Els espanyols tenien armes de pólvora, eren resistents a una sèrie de gèrmens degut al seu contacte amb animals domèstics mentre que els inques no, i tenien també una gran producció d'acer, mentre que els inques disponien tan sols d'armes "cutrilles" de bronze. Però, tenien alguna predisposició sobrenatural els espanyols en quant a a la producció d'armament nou? Tenien alguna característica que els fés més destres per al maneig de tecnologia nova? Sembla que tots estaríem d'acord en que no. Què era doncs el que va fer que uns col·lonitzessin als altres i no al revés.
Aquesta és la pregunta que es formula i intenta respondre Jared Diamond en el seu llibre Guns, Germs and Steel. Es tracta d'una revisió de la història dels últims 13000 anys i com començant des del mateix punt inicial(tots érem caçadors-recol·lectors), esdevé un escenari on uns sempre són els vençuts i els altres els conqueridors.
Jared Diamond proposa que la solució es troba en la geografia.
En un primer moment sembla una solució una mica esbojarrada, però després del seu raonament es torna una teoria forta que li va fer guanyar el premi Pulitzer.
Cal tenir en compte, la importància del que anomenem Creixent Fèrtil en la història de les civilitzacions. En aquesta zona, que comprèn els actuals Egipte, Israel, Cisjordània, Gaza i el Líban és on es van donar unes condicions importantíssimes per al desenvolupament de la posterior història amb les seves guerres i amb els seus vençuts i vencedors.
En aquesta zona s'hi troben les plantes neolítiques més importants per als humans, entre elles: el blat, l'ordi, el lli, els cigrons, el pèsol, la llentia i l'erb. També s'hi trobaven 5 espècies dels animals domesticats més importants posteriorment, com la vaca, la cabra, l'ovella, el porc i el cavall. Mentre que els pobres inques (seguint amb l'exemple) es trobaven que per allí només hi tenien llames, i que no eren útils per als menesters que requerien força en l'agricultura.
No és extrany doncs, que en el creixent fèrtil s'hagin donat els avenços més importants en la tecnologia humana des de fa 11000 anys. Com per exemple, l'agricultura, la ramaderia o l'escriptura.

Però, tots aquests avenços no es van donar en el que coneixem com Europa, en canvi, és Espanya qui va conquistar el nou món. O sigui, sembla que els coneixements van desplaçar-se cap a Europa. Però, perquè no va ser així en el continent americà? Els maies feia temps que posseïen també un tipus d'escriptura, perquè no va desplaçar-se aquesta sabiduria cap al sud?
Sembla ser que es deu també a la geografia. Per ser més exactes a la forma dels continents.
Si comparem Euràsia amb el continent americà, tot i que tots dos continents tenen la mateixa longitut (13000km), veiem una diferència clara, mentre Euràsia és un continent que va de Est a Oest, o sigui, que està apaïssat, que és estret de nord a sud; Amèrica és un continent que va de nord a sud, és un continent allargat, que és molt prim de est a oest.
En regions que es troben a la mateixa latitud, el clima és molt semblant, els dies i la nit duren el mateix, tenen la mateixa vegetació...les plantes, els animals i les idees es poden moure lliurement de est a oest, mentre que de nord a sud, es fa difícil degut als climes, vegetacions i hores de sol diversos.
Durant molt de temps, els europeus van aprofitar gràcies a la geografia els avenços que es produïen al llarg del continent Eurasiàtic, mentre que els inques estaven aïllats i tenien moltes més dificultats per aprofitar-se de la difusió dels avenços tecnològics.
Això sembla ser que podria ser el que fa que la història sempre l'hagin escrit uns i no uns altres. Si us interessa i no us agrada llegir, també existeix la versió en video:

Frij

Criptozoòlegs contra fanerozoòlegs

Als criptozoòlegs gairebé ningú no els fa cas. En principi, es dediquen a buscar animals que no criden “present!” quan els zoòlegs de tota la vida (fanerozoòlegs?) passen llista de tots els animals que coneixen. Els criptozoòlegs, a més, estan interessats sobretot en trobar animals que mites i llegendes d’arreu del món han recollit. Aquí està la gràcia del criptozoòleg. Donem una volta per l’Insitut Virtual de Criptozoologia.

El problema és que passa sovint que l’enfoc de la recerca fa pensar que el criptozoòleg estàndard pateix de neurosi obsessiva. Si no hi ha un monstre al llac Ness, no hi és, tu, deixem-ho estar que aquí a Escòcia fot un fred que pela. Doncs no, el monstre ha de sortir perquè segles de llegendes sobre serps gegants llacustres no poden estar equivocades. Amb el Bigfoot, Sasquatch o Ieti tres quarts del mateix; hi ha de ser per pebrots. I aquí és on la criptozoologia es converteix en una pseudeciència. Una pena.

Les “evidències” que recullen són des de videos de mala qualitat on un Bigfoot surt d’un bosc tot despistat i saluda a la càmera, a petjades de la versió hivernal del citat criptoindividu a la neu, a muntanyes de matèria orgànica en descomposició (suposades restes de serps marines) trobades a la platja.

El científic seriós, a qui tampoc deixa indiferent una muntanya de carn podrida que apareix un bon dia a la sorra, agafa els bàrtols (pipeta, primers, taq polimersa, eppendorfs, clorur de magnesi, uns quants dinucleòtids, una caixa de puntes estèrils i un termociclador) i se’n va amb el banyador i les xancletes cap allà. Aparta educadament a tots els criptozoòlegs reverentment emocionats i extreu una mica de teixit de la mole putrefacta. Un cop endollat el termociclador al generador del xiringuito més porper i realitzada la PCR allò sempre resulta una balena morta o algun altre animal la mar de quotidià. Un criptozoòleg de veritat no es deixarà ensorrar per una batalla perduda, la guerra és molt llarga.

Però d’això no n’hem d’extreure la conclusió que no existeixen els criptoanimals, animals gens coneguts o molt poc. De haberlos haylos, i de tant en tant es descobreixen noves espècies a vegades d’animals prou grans com per semblar impossible que no s’haguessin descrit abans. En veurem un parell que recentment ha mostrat National Geographic.

El primer és un tauró, que de normal neda en aigües molt profundes però que se’l van trobar proper a la superfície. El van agafar i portar al parc marítim d’Awashima, al Japó, i allà la va dinyar, el pobre. Van dir que el fet que nedés tan amunt potser era degut a que ja estava malalt. O potser no, eh.

L’altre és un bitxarraco que encara que sembli un explorador de la primera onada d’una invasió alienígena és un calamar. Nedava feliç a un quilòmetre i mig de profunditat i el van filmar de casualitat amb un submergible. Quin susto es devien fotre.

Lectura:

- Benjamin Radford. Please Pass the Globster. Skeptical Inquier July/August 2006

Dodger

Sou uns animals!

Jo també vaig ser un Homo sapiens. Jo també era un animal racional. D'aquells que tocats per la mà del totpoderós utilitzava els animals i les plantes al meu antull (=antojo). Clarament érem éssers superiors. Teniem sentiments, desitjos, pensàvem, raonàvem, posseïem una ànima incomparable a cap altre ens en la natura. Estàvem a la cúspide de la piràmide. Era impepinable que teniem alguna cosa que ens feia superiors en tots els àmbits, no em facis dir ben bé què, però allò ens feia, a mi i als altres humans, superiors a la resta.

Encara em cauen les llàgrimes quan recordo textos com aquest:

Com els animals, l'home té cos, però és més que un animal. Com els àngels, l'home té un esperit inmortal, però és menys que un àngel. En l'home es troben el món de la matèria i l'esperit. Ànima i cos es fonen en una substància completa que és l'ens humà...
...Un esperit, es un ésser intel·ligent i conscient que no només és invisible (com l'aire), sinó que és absolutament immaterial, és a dir, que no està fet de matèria...
...No sense fonament diem que Déu ens ha fet a la seva imatge i semblança. Mentre el nostre cos, com totes les seves obres reflexa el poder i la sabiduria divins, la nostra ànima és un retrat del Creador de manera especialíssima.*

Avui en dia els humans ja no sou el mateix. Heu perdut allò que us feia únics. Totes aquelles característiques divines que en un temps en vau ser posseïdors les heu perdut.
Porteu molts anys discutint on es troba l'ànima, i encara és hora que la trobeu.
Si el llenguatge us fa humans, encara és hora que algú m'expliqui com éssers inferiors poden aprendre el nostre llenguatge, o fins i tot, utilitzar-ne un de propi.
Si és la capacitat de projectar-se en els altres (o sigui, l'empatia) o atribuïr pensaments i intencions a les altres persones (la teoria de la ment), algú hauria de dir-los-hi a aquests micos que són molt més humans que molts de vosaltres. Potser és la vostra capacitat artística? No n'estic segur, diria que els quadres que han pintat aquests elefants o aquests ximpanzès no tenen res a envejar als vostres.
Potser és el fet d'utilitzar instruments per aconseguir els vostres propòsits? Pffff, no ho sé...
Ja està! L'autoconsciència! Us podeu reconèixer en un mirall, teniu el concepte i el coneixement de jo...La llàstima és que tant dofins com primats com garses i elefants també ho poden fer...
La principal característica humana és doncs, potser, la capacitat de raonar. Diuen que raonar és la capacitat per a trobar una solució a un problema al que mai t'havies enfrontat. Bé, observeu aquests companys:





No ho sé, no ho sé,.... per acabar-ho de complicar mireu el treball que ha sortit aquesta setmana. Científics de la Universitat de Viena han observat que els gossos poden sentir enveja. Ja s'havia observat en ximpanzès que les desigualtats a l'hora de repartir el menjar els produïa reaccions d'enveja i refusaven a seguir participant en l'experiment. Doncs, en aquest últim treball, es demanava la poteta a una sèrie de gossos, i quan la donaven se'ls oferia una mica de menjar com a recompensa. La situació amb la que s'han trobat és que quan a un gos no se li donava menjar en presència d'un altre al qual si se'l recompensava, deixava de donar la poteta molt abans que si se li feia el mateix en absència del company recompensat. A més, el gos es posava nerviós i no deixava d'observar al gos sortut que obtenia el menjar, la qual cosa ha demostrat que els gossos també senten unatremenda aversió cap als comportaments no equitatius.

És curiós, el cas és que us sé diferenciar perfectament, sé que sou Homo sapiens, però sóc incapaç de trobar cap tret que us faci tan especials que pugui posar una barrera infranquejable entre la resta d'animals i vosaltres....
Vès si encara formareu part del regne animal!!!

* Text extret de: Qué es el hombre. Leo J.Trese

Frij

Desacobla't bé, fill meu, que fa fred!

Aquí tenim una especial predil·lecció per les nissagues truncades, l’estudi dels fracassos i derrotes de línies evolutives que ens cauen particularment simpàtiques. Fa poquet vam fer un minut de silenci per l’haplotip d’Ozzi i també vam plorar desconsoladament l’extinció dels mamuts. Avui, agafant el testimoni que ens va passar l’Homorgasmus aquí, discutirem la nova superteoria de l’extinció dels neanders.

Abans de res cal comentar que l’equip del Schuster (no el cordial entrenador d’aquell grup d’estrelles embalsamades, sinó l’expert en genòmica comparativa i bioinformàtica de la University of Pennsylvania) ha publicat fa un parell de setmanes el genoma del mamut llanut. És el mateix equip que no només sap pronunciar “High-throughput genomic sequencing” sense escopir, sinó que sap util·litzar la tècnica. I també són els mateixos que van seqüenciar el genoma mitocondrial de 18 mamuts a partir de l’arrel del pèl, identificant dues poblacions genètiques diferents (vam comentar tot l’assumpte aquí). Amb la mateixa tècnica i també a partir del pèl, han seqüenciat el genoma nuclear de dos mamuts, un de cada població. En realitat a l’article et comenten que el que tenen és un 80% del genoma seqüenciat; els que vivim a prop de la Plaça Lesseps sabem molt bé la diferència entre acabar una cosa al 100% o acabar-la al 80%. Quan surtin conclucions interessants de l’estudi d’aquest genoma ja les penjarem per aquí. Fi del parèntesi, anem als neanders.

La nova teoria que va plantejar Patrick Chinnery de la Universitat de Newcastle a la 58ena trobada anual de la societat americana de genètica humana ve a dir que els mitocondris són la clau de la tragèdia neandertal. En resum: una vegada estudiat el genoma mitocondrial neander, s’han adonat que conté canvis que de produir-se en nosaltres serien perjudicials però que en el cas dels neandertals els conferien resistència al fred. Quan el clima va deixar de ser fred i va posar-se a fluctuar, incloent períodes càlids, els seus mitocondris bons pel fred es van convertir en el seu principal problema.

Per entendre la plausibilitat o no d’aquesta teoria hem de meditar un moment sobre la relació entre els mitocondris i passar fred. Els mitocondris, orgànul d’origen endosimbiòtic, són famosos per ser les centrals energètiques de la cèl·lula. Glúcids i lípids acaben convertint-se en combustible pel mitocondri. Una vegada entren són engullits pel cicle de Krebbs (un premi Nobel per descobrir-lo), una voràgine de reaccions químiques suportades per una bateria d’enzims que produeix allò que s’anomena poder reductor (molècules amb protons promiscus que posen en marxa el procés següent: la cadena respiratòria). La cadena respiratòria está formada per cinc complexos situats a la membrana interna del mitocondri; les molècules amb poder reductor s’oxiden passant els protons i electrons al complexos I o II, depenent de la molècula, la qual cosa provoca dues coses: l’inici del viatge dels electrons, que es transportaran al següent complex per transportadors mòbils com la ubiquinona o el citocrom C; i l’expulsió en cada complex de protons cap a l’espai intermembrana (entre la membrana externa i interna) del mitocondri. L´últim acceptor d’aquests electrons és una molècula d’oxigen, que combinada amb protons donarà finalment dues molècules d’aigua. L’últim de tots els complexos, el complex V, és qui dóna sentit a tot plegat, recordem que de moment només hem aconseguit expulsar protons a l’espai intermembrana. Aquesta expulsió de protons ha creat un gradient de pH i electroquímic entre dins i fora. El complex V s’anomena ATP-sintasa i té la formidable capacitat d’obrir un canal per on els protons expulsats poden retornar trencant aquest gradient i alliberant energia. Aquesta energia l’aprofita l’ATP-sintasa per realitzar la fosforil·lació oxidativa i carregar una molècula d’ADP (difosfat d'adenosina) a ATP (trifosfat d'adenosina). L’ATP és la moneda de canvi enegètic de la cèl·lula, com boletes d’energia química, una mica com els midiclorianos de la Guerra de les Galàxies (la comparació entre les unitats de "Força" i els mitocondris he descobert que està a l'ordre del dia).

L’eficiència d’aquest procés ve determinada en part pel grau d’acoblament entre els complexos de la cadena respiratòria i el complex V. Diu la teoria, que la pèrdua del gradient de protons no acoblats al complex V, el que s’anomena “goteig de protons” produeix la dissipació de l’energia en forma de calor. Com més desacoblat està, menys energia s’aprofita per produir ATP i més es dissipa en forma de calor. Si hi ha protons que tornen cap a dins sense passar per l’ATP-sintasa també es produirà calor i no ATP. Ja hem arribat al punt clau! Serviria, per tant, desacoblar la cadena respiratòria per tal d’estar més calentets a l’hivern? No és un sistema una mica radical?

Desacoblar el mitocondri és un dels mecanisme, oi tant, de termogènesi. S’anomena termogènesi adaptativa, perquè funciona respecte inputs ambientals, com la rasca hivernal. A més, aquest procés permet la producció de calor quan es necessita en els animals recent nascuts, als animals que hivernen i fins i tot en alguna planta que escalfa els apèndixos florals per emetre senyals olfactives per atreure insectes. Una altra forma de generar calor és fer exercici; la termogènesi induïda per exercici, que es diu. I mireu el post de l'Anna sobre com ho porten els Inuit. De manera normal, com que les membranes no són impermeables al 100% als protons, alguns d’aquests tornen cap al mitocondri sense passar pel complex V i generant calor. És el goteig basal de protons. Però a finals dels anys 70 es van descobrir unes proteïnes anomenades UCP (uncoupling protein o termogenina) que bàsicament es dediquen a desacoblar la cadena respiratòria fent canals per on els protons passen d’estranquis i generen calor (vegeu l’esquema). En el teixit adipós marró trobem una gran quantitat de mitocondris i és el teixit que es posa en mode estufa quan fa fred. En aquest teixit es troba una gran expressió d’UCP. Quan fa fred el teixit adipós marró “desacobla” els seus mitocondris mitjançant les proteïnes UCP. Els ratolins Knock-Out per UCP1 es pelen de fred, pobrets.

Però la regulació d’aquest mecanisme ha d’anar com una seda o la producció d’energia en forma d’ATP es veu compromesa. Això ja es va advertir als anys 70 quan Rolph Luft, de l’institut Karolinska, on fa un fred que se caga la perra, va identificar una transtorn debilitant degut a aquest problema. Els òrgans i teixits més susceptibles a la caiguda d’ATP són, en ordre decreixent: el sistema nerviós central (mal asunto), el múscul cardíac (putada màxima) i esquelètic, ronyons i teixits productors d’hormones. De proteïnes UCP se n’han trobat unes quantes, però algunes d’elles encara no s’han estudiat prou com per saber-ne el seu grau de rellevància en la termoregulació. Ratolins deficients en UCP-2 o UCP-3 no són especialment sensibles al fred com els deficients en UCP-1. L’expressió de cada una d’elles és diferent en funció del teixit.

Ara ve una dada que tal qual la llegiu millor l’esborreu de la vostra ment perquè no l’he pogut validar. Quan l’Homorgasmus va treure el tema vaig mig recordar que no sé quin profe de no sé quina assignatura ens va parlar d’unes dones que fabricaven armament de no sé quina mena per no sé quina guerra mundial (està claríssim, de moment). Les dones continuament estaven inhalant un compost que s’util·litzava per fer el que sigui que fessin, que els desacoblava la cadena respiratòria. Es veu que les dones a part d’una fatiga terrible, tenien unes febres altíssimes. Fi de la dada oblidable, si algú aconsegueix dotar de versemblança històrica aquesta anècdota li ho agrairé molt.

Una vegada fotut aquest rollo sobre la relació entre els mitocondris i les estufes endògenes m’he de quedar aquí. Els senyors P. Chinnery i G. Hudson són uns cracks del mitocondri i en l’estudi de mutacions de DNA mitocondrial en transtorns i malalties humanes des de neuropaties òptiques fins a malalties musculars. Tan aviat com puguem llegir el seu article sobre els neander i sabem a quines mutacions es refereixen podrem discutir una mica millor el tema. El fet que la troballa correspongui a n=1 neander seqüenciat també ha de frenar una mica l’entusiasme. Al post de l’Homorgasmus s’hi troba biografia adicional la mar d’interessant sobre les adaptacions climàtiques i els mitocondris.

Referències:

- Sequencing the nuclear genome of the extinct woolly mammoth. Miller W, Drautz DI, Ratan A, Pusey B, Qi J, Lesk AM, Tomsho LP, Packard MD, Zhao F, Sher A, Tikhonov A, Raney B, Patterson N, Lindblad-Toh K, Lander ES, Knight JR, Irzyk GP, Fredrikson KM, Harkins TT, Sheridan S, Pringle T, Schuster SC. Nature. 2008 Nov 20;456(7220):387-90.

- [Role of novel mitochondrial proteins in energy balance] Zorzano A, Bach D, Pich S, Palacín M.
Rev Med Univ Navarra. 2004 Apr-Jun;48(2):30-5. Review. Spanish.

Dodger

D'estrès i hormones

Fa uns dies sentia l'Eduard Punset en una entrevista a la ràdio. En algun moment va començar a parlar de la relació entre estrès i disminució de la memòria. L'Eduard Punset té una sort, i és que sempre té amics que li expliquen coses. En aquest cas, parlava d'un amic que li havia explicat la relació que es dóna entre viure amb estrès i la pèrdua de la memòria.
Els que no tenim tants amics, hem de regirar entre piles i piles de publicacions per conèixer alguna cosa més sobre aquests mecanismes, i així ho he fet.
El cert, és que hi ha suficients experiments com per poder afirmar que l'estrès prolongat perjudica la memòria. Sinó, proveu d'estudiar Biologia Cel·lular amb una agulla d'estendre roba pinçant-vos els testicles.

L'hipocamp, és una estructura del cervell que està relacionada amb la memòria declarativa. També se la coneix com a memòria explícita, i és aquella que inclou els records conscients, com per exemple, el com, quan i on vaig escriure per última vegada al blog. Per altra banda tenim la memòria no-declarativa o implícita (no relacionada amb l'hipocamp) i és la que intervé en les habilitats automàtiques com conduir o donar patades a les llaunes pel carrer.
En la malaltia d'Alzheimer l'hipocamp degenera i es perd la memòria declarativa, en canvi, la no-declarativa resta intacte.
Una de les respostes que es produeixen durant l'estrès és un augment en el nivell de glucocorticoids en sang, que són unes hormones sintetitzades per l'escorça adrenal.
L'hipocamp és la regió on es troben més receptors de glucocorticoids en el cervell dels mamífers, la qual cosa el fa una diana perfecte en situacions d'estrès.
Se sap, que en malalties en les que s'han d'administrar glucocorticoids diariament (com el síndrome de Cushing), es dóna una espècie de demència, que no apareix en els pacients que no se'ls medica amb glucocorticoids. A més, en individus que han patit un estrès post-traumàtic, depressió, o han estat sotmesos a altes dosis de glucocorticoids, a l'analitzar el seu cervell post-mortem s'ha vist que tenien un hipocamp més petit del normal.
Com s'ho fan aquestes hormones?
Els glucocorticoids, al interactuar amb els seus receptors (GR), són capaços de produïr atrofia de les dendrites, neurotoxicitat, inhibir la neurogènesi,...Tot un conjunt d'accions que acaben tenint un impacte en la supervivència de les neurones i la consolidació de la memòria a l'hipocamp.

Estudis en ratolins han acabat de confirmar aquestes hipòtesis. Quan se'ls posava en presència d'un gat (o només la seva olor) els ratolins eren incapaços de recordar. També, a ratolins que se'ls administraven elevades dosis de glucocorticoids els disminuïa la memòria. I com he comentat abans, individus amb malalties inflamatòries que se'ls tracta amb glucocorticoids durant uns dies, ja és suficient per deteriorar la memòria explícita.
Ara bé, com sabem, en ciència no tot és tant senzill, i pel que sembla no només els glucocorticoids estan relacionats amb el deteriorament de la memòria, ja que (perquè sempre hi ha alguna cosa que no quadra?) s'ha vist que en alguns casos, individus amb alts nivells de glucocorticoids no presentaven cap descens en la memòria. La qual cosa ha fet sospitar d'altres factors que acompanyarien la resposta d'estrés i podrien produïr aquest efecte junt amb els glucocorticoids. S'han suggerit neurotransmissors com els opioides, las serotonina o el glutamat com a possibles cooperadors en aquest mecanisme.

Per acabar-ho de complicar, l'estrès és capaç de potenciar també la formació de records. Jo, recordo perfectament el dia que vaig demanar per sortir a la meva primera nòvia. Recordo perfectament com vaig fer la pena, recordo cada paraula (si home!! No, no... No ho diré), recordo cada gest vergonyós, com em suava tot, l'olor de la seva colònia,...en canvi, no en tinc ni punyetera idea del que vam fer 5 minuts després o què estava fent 5 minuts abans. En aquest cas, l'estrès (vaya cabrón) m'ajuda a recordar aquell moment com si fós ara.
Aquesta potenciació de la memòria en situacions estressants es ben adaptativa, ja que si un dia som capaços d'escapar de les urpes d'un lleó, és interessant recordar per sempre més com ho vam aconseguir.
Com s'ho fa l'estrès per produïr respostes oposades en la consolidació de la memòria? La veritat és que no està gens clar. A més, la cosa es complica quan hi afegim en el joc l'amigdala, estructura involucrada en les emocions i que és capaç de modular la formació de records en l'hipocamp.
Una de les explicacions possibles però, la va donar Ron de Kloet. Resulta que en l'hipocamp hi trobem 2 classes de receptors de glucocorticoids: els d'alta i els de baixa afinitat.
Quan es dóna una resposta amb una pujada moderada de glucocorticoids (estrés puntual, ens ataca un lleó) l'efecte de l'hormona estarà mediat pel receptor d'alta afinitat, en canvi, si ens trobem amb una alta concentració de glucocorticoids (estrès post-traumàtic, depressió), es produïrà un efecte mitjançant el receptor de baixa afinitat.
Resulta doncs, que l'estimulació del receptor d'alta afinitat reforça la potenciació a llarg plaç (LTP) involucrada en la memòria, mentre que a l'estimular el receptor de baixa afinitat es produeix tot el contrari.
Com sempre, l'estrès presenta aquesta naturalesa dual. És absurd discutir sobre el significat evolutiu de l'estrès, és de sobres demostrat que qui s'estressa davant un lleó té més numeros de sortir-ne viu, però per altra banda avui en dia ens trobem amb tot conjunt de situacions estressants (a les que fa referència l'Eduard Punset) de tipus psicològic, emotiu, suggestiu,....que poden durar molt temps i que produeixen en el nostre cos la mateixa resposta que si estéssim escapant d'un lleó.


Referències:
- Kim J. and Diamond D. The stressed hippocampus, synaptic plasticity and lost memories. Nat Rev Neurosci. 2002 Jun
- Porqué las cebras no tienen úlcera. R. Sapolsky.

Frij

Desxifrant haplotips

"Benvingut. I felicitats. Estic encantat que poguessis aconseguir-ho. Arribar fins aquí no va ser fàcil. Ho sé. I fins i tot sospito que va ser una mica més difícil del que creus."

Deixeu-me començar citant en Bill Bryson en la introducció del seu llibre Una breu història de quasi tot. Perquè el sol fet que estiguem aquí en forma d'Homo sapiens i no en forma de pols còsmica ja és per si sòl la repera. Però és que no només és això, sinó que cada un dels individus que hi ha ara mateix sobre el planeta Terra és la culminació d'aparellaments productius. Si tirem una línea endarrera en el temps, cadascun de nosaltres som descendents d'individus que s'han reproduït, que a la vegada també ho són d'altres, i així fins fa 3500 milions d'anys (que no és poc). No n'hi ha cap entremig que hagi mort sense descendència...Sóm la hòstia!!

Un cop fetes les felicitacions, recordem a tots els que ara podríen haver estat i no són. Com per exemple centenars de milers d'individus d'espècies extengides: dinosaures, tigres dents de sabre, mamuts, neandhertals,... O simplement, grups d'una espècie existent, portadors d'uns caràcters particulars que no poden deixar descendència per varis factors, emportant-se a la tomba uns caràcters únics de l'espècie.
Dilemes així, ens els trobem quan intentem donar resposta a la pregunta de si els neanderthals i els sapiens es van creuar en algun moment. En l'actualitat no trobem traces de neanderthal en els humans actuals. Alguns utilitzen aquesta idea per defensar que no es van creuar mai, però és cert? Doncs, no ho sabem. Simplement, el que ens diu, és que si es varen creuar, els seus descendents no han arribat fins al dia d'avui. No varen tenir la mateixa sort que cadascun de nosaltres.
En referència a tots els que han quedat pel camí en aquest llarg trajecte, ha sortit un treball en aquestes últimes setmanes. Han seqüenciat el genoma mitocondrial complet de l'home dels gels: Ötzi; un individu que va viure fa aproximadament uns 5300 anys i en morir va quedar conservat en el gel dels Alps. La sorpresa l'han trobada observant unes variacions genòmiques que conformen el que anomenem haplotip. En la població actual de la Terra hi ha varis haplotips (linies genètiques), i el 8% dels europeus pertany a un haplotip concret, anomenat haplotip K. Doncs ja fa un temps que se sabia que Ötzi pertanyia a aquesta línia genètica. A més, en la població actual, aquest haplotip es pot dividir en tres subgrups, depenent de petites variacions genòmiques.
El que han vist en aquest estudi, és que Ötzi pertany a un subgrup dins de l'haplotip K que encara no s'ha trobat en la població actual.
O sigui, que la branca evolutiva a la que pertanyia Ötzi, es va extingir, que cap dels seus descendents ha arribat fins avui dia.
No es pot descartar per això, la hipòtesi que pertanyi a una línia molt poc comú actualment, que els estudis poblacionals encara no hagin detectat.
Així, que cap dels que estem aquí som fills d'Ötzi (que no vol dir que no en tingués...jeje).

Referència:
- Ermini L et al. Complete Mitochondrial genome sequence of the Tyrolean Iceman.
Curr Biol. 2008 Nov 11;18(21)

Frij

La pelvis vertebra la societat

Quan a les classes d’evolució humana en Daniel Turbón en explicava conceptes com l’encefalització, el bipedisme, el desenvolupament dels infants Homo i el desenvolupament dels comportaments de cohesió social, no parava un de sentir anomenar dos parts de l’esquelet: el coll del fèmur i la pelvis. Com aquests dos òssos tenen el poder d’ajudar-nos a entendre aspectes comportamentals o fins i tot demogràfics de l’home, és el què pretenc explicar en aquest post.

Salta a la vista que l’home és un animal que tarda molt en desenvolupar-se fins a l’edat reproductiva. Fins als 6 o 7 anys un nen és incapaç de protegir-se, de procurar-se menjar, en definitiva, de sobreviure. Ens costa el doble que als ximpancès esdevenir adults, en part perquè la cria humana neix comparativament menys desenvolupada. Per què passa això? Tradicionalment s’explica dient que l’home necessita molt temps per desenvolupar-se per tal de donar temps al cervell a madurar; i també s’argumenta que la infantesa i juventut ens permet aprendre dels altres per millorar les nostres habilitats de supervivència per quan ens toca ser pares. Això ens podria explicar perquè ens desenvolupem lentament però no perquè apareixem al món amb tanta feina per fer. Anem a la pelvis i al coll del fèmur:

Comencem amb el gènere homo que presenta una tendència persistent i estranya a incrementar el seu pensament simbòlic, la qual cosa li va de perles per la creació d’eines i altres aspectes que li faciliten la supervivència (estem en el primer punt de l’esquema que poso aquí dalt, sempre va seguint d’esquerra a dreta). Això sembla indissociable d’un augment cerebral (o del que s’anomena coeficient d’encefalització). Costa parir aquest capgros i el canal del part (pelvis) s’ha d’adaptar; es produeix un augment del canal de part. El coll del fèmur s’escurça, el caminar bípede s’ha de conservar però les reorganitzacions biomecàniques tenen un límit i s’ha d’arribar a un compromís; i quan s’hi arriba, la solució ha estat reduir el tamany del cap del fetus al néixer. Augmenta, per tant, la dependència dels nadons així com la necessitat d’assistència al part i la cura parental. A nivell cerebral s’observa un increment de zones del cervell relacionades amb l’experimentació de sensacions de plaer, com el sèptum i l’amígdala (com explicava en Frij aquí). Aquest “enriquiment emocional” permet la cohesió grupal que ha d’ajudar a aquests requeriments en el part i en la cura parental. I tot això té un impacte en la demografia com proposa la hipòtesi demogràfica de Lovejoy (que explicàvem aquí i enriquia l'Homorgasmus en els comentaris).

Aquest entremat (matitzable) és un paradigma molt entenedor que poso per tal de copsar la importància i celebrar la troballa i publicació a Science de la primera pelvis quaaaasi completa d’un Homo erectus (d’una dona, sortosament). La pelvis s’ha trobat a Gona, Etiopia i fa replantejar algunes qüestions. Amb els anàlisis que s’havien dut a terme amb el material que es tenia fins ara, l’esquelet d’un jove erectus de Kènia, es considerava que la pelvis estava bàsicament constrenyida per la locomoció i només permetia el part de nens amb caps petits que després creixein molt ràpidament requerint un sistema de cura parental similar al dels humans moderns. Com que la pelvis era d’home la cosa anava d’estimació amunt, estimació avall per deduir com podia ser la de la dona. L’estudi de la nova pelvis indica que si hi havia modificacions per pemetre el part de criatures amb el cap més gran i que res tenien a veure amb la locomoció. Els fetus erectus, segons els autors de la troballa, desenvolupen rápidament el seu cervell dins l’úter just abans de néixer, perquè la pelvis de la mare els ho permet, igual que el sapiens. La diferència és que quan neixen i acaben el desenvolupament fora l’úter, a les cries sapiens els queda un cervell més gran. Els erectus es troben, per tant, en un punt intermig entre els australopitecs i el sapiens pel què fa al desenvolupament de les cries i a la història vital. L’inici de la nostra llarga infància si comença en els erectus és molt subtil, hem de mirar més cap aquí.

I més cap aquí pot ser l’Homo antecesor (fa uns 800.000 anys) on gràcies a les marques microscòpiques de creixement de les dents, en Bermúdez de Castro d’Atapuerca va trobar de forma preliminar que aquesta espècie madurava com els sapiens moderns. Això va ser al 1999 i la comunitat encara espera que aquesta frase deixi de ser “preliminar”.

I quan dura la infància dels Neandertals? Preguntareu. Doncs no es posen d’acord. Mentre que uns estudis dentals suggereixen que els Neandertals es desenvolupaven més ràpid que nosaltres, altres diuen allò contrari. El què si sembla és que el cervell dels Neandertals els creixia més rápidament després de néixer. Això, però, no vol dir necessàriament que tinguessin una infància més curta tenint en compte que el seu cervell era més gran que el nostre, i potser el tenien completament desenvolupat al mateix temps o després que nosaltres (vegeu la notícia a Mundo Neandertal).

La conclusió és que encara no sabem massa sobre el quan de l’allargament de la infantesa fins a nosaltres, però que desocobriments com el d’aquesta pelvis d’Etiòpia són collonudament il•luminadors.

Referències:

- A female Homo erectus pelvis from Gona, Ethiopia. Simpson SW, Quade J, Levin NE, Butler R, Dupont-Nivet G, Everett M, Semaw S. Science. 2008 Nov 14;322(5904):1089-92.

- The Birth of Childhood. Ann Gibbons. Science Nov 14;322 1040-43.

Dodger

Ajuda per superar el complexe de genoma petit

Ja havíem comentat, i potser ja m’estic fent pesat i tot, que la complexitat biológica d’un organisme no es deu al nombre dels seus gens en el genoma. Recordem que, una vegada seqüenciat el genoma humà, el nombre de gens que apareixen ronda al voltant dels 20.000 o 25.000. Si pensem que una no gaire espectacular criatureta com és el nemàtode C.elegans en té uns 18.000, la idea queda perfectament il•lustrada.

Però una font de variació enorme pot aparèixer gràcies a esdeveniments que es donen “a partir” dels genoma, o també en el propi genoma però en seqüencies que no codifiquen gens: empalmament alterantiu, pseudogens, introns, epigenètica, modificacions de proteïnes o interaccions diferents entre proteïnes (diferents interactomes).

Les diferències de complexitat bé han de venir d’alguna d’aquestes fonts. Un recent descobriment en aquest sentit que ja vam comentar apunta a que l’interactoma de proteïnes de l’homo sapiens és tres vegades més gran que el del C.elegans. Els pseudogens, per altra banda, de moment no ens poden ajudar a resoldre la qüestió de la major complexitat per què com dèiem aquí el seu nombre no correl•laciona ni amb el tamany del genoma ni amb el nombre de gens.

Quan alguns ja estaven acollonits pensant “Si no serem tan complexes al final, tot és una inexplicable il•lusió!” i reivindicaven la còmoda vida del parameci, ha sortit un estudi nou que ens dona un argument més per entendre les diferències de complexitat.

El protagonista és l’empalmament alternatiu. Aquell procés pel qual un sol gen pot donar lloc a diverses proteïnes en funció de com es talli i s’empalmi el seu ARN missatger. Mireu l’esquema de com funciona la cosa (el mateix que havíem posat aquí).

El què s’ha descobert és que en el genoma humà un 94% dels gens SI fan empalmament alternatiu, i només un 6% NO el fan i produeixen una sola proteïna. Fins ara, amb la tecnologia que s’usava per estudiar els diferents empalmaments que es produien d’un gen s’havia estimat un 74%, que ja deu ni dó; però per problemes de la tècnica se n’escapaven molts. Ara, dos grups de recerca (un del MIT i un de la University of Toronto) han analitzat el genoma amb un sistema de seqüenciació d’alt rendiment (High-throughput (pronuncieu això menjant un polvorón) sequencing data) d’una empresa de biotecnologia de California que es diu Illumina.

La gràcia de tot això, és que mentre en l’home l’empalmament alterantiu es produeix en aquest 94% dels gens, en el nemàtode només ho fa en un 10% dels seus gens! Així que de moment el transcriptoma i el interactoma ens ajudaran a superar el complexe de genoma petit.

Referències:

- Heidi Ledford. Human genes are multitaskers. Nature News (02 Nov 2008).

Dodger

Cura de mona

Quan un animal està en perill d'extinció, és necessari unir esforços per poder salvar l'espècie. En aquest cas, aquesta ximpanzè del zoo de Florida ha après a alimentar a dos petits tigres blancs.
Es veu que no és el primer cop que ho fa i els cuidadors del zoo comenten que ja és tota una experta tenint cura de cadells de tigre.

Aquest és l'enèssima lliçó que els animals ens ofereixen. Us deixo amb el video:

Frij

Abstinència desenfrenada

Tot el nostre entorn està fortament “sexualitzat”. Qualsevol anunci de la tele o cartell publicitari, sigui el què sigui que ens vulguin fer comprar, presenta una tia bona o un tio bò refregant-se pels mobles o en posicions eròtiques que subvencionen les vacances als traumatòlegs. No hi ha pel·lícula o història sense sexe; i fins i tot a la radio cada dos per tres s’emeten anuncis per convèncer el personal de què s’allargui la pitxul·lina, solucioni la seva impotència o el seu problema d’ejacul·lació precoç (el personal masculí del meu laboratori sempre atura les seves tasques per gaudir d’un brevíssim instant de meditació introspectiva en sentir això últim).

Els tabús sexuals cauen un darrera l’altre. L’homosexualitat, o bisexualitat, s’expressen amb cada vegada menys molèsties. Centenars de parafíl·lies (sadomasoquisme, fetixismes diversos, etc.), algunes d’elles rares de veritat, tenen la seva via d’expressió en la societat d’avui en dia, i serveixen d’ajut internet o clubs especialitzats. La tendència global porta a l’alliberació de l’erotisme, la sexualitat sense vergonya i a la diversitat. En contra del què es considerava ben vist no fa massa generacions, qui ara s’admet practicant exclusivament de la postura del misioner aconsegueix un espiral de mirades de reüll entre la gent, que pensen: per ser una mòmia de més de 3000 anys encara es conserva prou bé. A més, ens els últims 20 anys s’ha reduit en tres anys l’edat en que els adolescents comencen a tenir les primeres experiències (15 o 16 anys). En resum, a mi tot això em sembla collonut, menys això del sexe als 15 anys, que encara no sé què em sembla.

Així que, tenint en compte que la societat tot el dia ens erotitza i que per raro que sigui allò que ens “posa” ho podrem satisfer sense que ningú ens margini, pregunto:

Per què resulta que la joventut cada vegada té menys relacions sexuals??!!!

L’estudi al que es fa referència en un article d’aquest més a la revista Mente y Cerebro s’ha realitzat a Alemanya. L’activitat sexual del jovent d’aquest pais està per sota de la de les parelles de seixanta anys. De 13482 persones amb parella entrevistades, el 17% no havien tingut sexe amb la seva parella durant les darreres quatre setmanes; el 57% només una vegada; i només el 25% ho feien entre una i dues vegades a la setmana. Els solters, encara menys, és clar. I això que comencen aviat: un terç dels alemanys ja han tingut una experiència sexual amb coit als 15 anys.

La joventut es llença impetuosament (així ho fa tot la joventut) a l’abstinència sexual. La gent que no té el més mínim interès pel sexe i així ho comuniquen va en augment. Un foro per gent que es considera “asexual” (http://www.asexuality.org/home/) ja aplega més de 10.000 membres. L’autor de l’article cita les paraules d’un dels membres, “recito”:

“Asexual. No sexual. Antisexual. Cèlibe. És igual com ho defineixi, el meu “estat” es pot resumir de forma òptima amb una frase: no vull tenir cap relació sexual. Així de simple. No m’allunyo del sexe per por, ni com a conseqüència d’una suposada obligació moral, ni per refus a formar una família. Simplement no m’interessa el sexe i em trobo bé així”.

L’article i les seves dades ens indiquen que el concepte de parella entre els joves sembla que prioritza la fidel·litat i el compromís, i rebutja les relacions sexuals a salt de matoll (digue’m-ne). A la pràctica, per això, el què es dona és una monogàmia seriada, perquè els divorcis a Alemanya són cada vegada més freqüents i per terme mig, un matrimoni establert els últims 10 anys en durarà com a molt 5.

Però parelles consolidades o no, la meitat d’elles tenen menys d’una relació sexual a la setmana. L’autor Peter Fiedler, profesor de psicologia clínica i psicoteràpia de la Universitat de Heidelberg, proposa que els reclams sexuals omnipresents més que animar la libido fan que s’avorreixi el sexe. En èpoques de tabus i privacions el desig sexual creixia pel fet de veure’s reprimit. El fet que el desig només pugués aflorar dins del matrimoni estrenyia el lligam i l’atracció irrenunciables entre els cònjugues.

Els ideals sexual d’avui en dia constituieixen un punt de pressió i per tant, també de frustració, continua l’autor. Els transtors de la funció sexual van en augment. Més dades, aquest cop d’una enquesta més representativa per extensa: el 32% de les dones confesen no sentir cap interès pel sexe, el 26% tenia problemes amb l’orgasme i el 21% problemes de lubricació. En homes, el 31% admetia ejacul·lació precoç, i un percentatge proper presentaven angoixes pel fracàs i problemes d’erecció durant la relació sexual.

Les frases que l’autor utilitza per lligar les dades poden semblar retrògrades, però crec que no mereixen ser descartades sense considerar-les. Però no hem de deixar de valorar, i l’autor tampoc ho fa, les avanatatges de l’alliberació sexual: la fi de la discriminació per l’orientació sexual i la fi de la condemna eterna de les parelles infelices a restar juntes.

Aquest món asexual possible ja l’han imaginat uns quants com en Michel Houellebecq a la Possibilitat d’una illa, o en George Lucas a la seva ópera prima, THX1138. Això si que no, primer el canvi climàtic, després això. Quina desgràcia global més ens depara la funesta Fortuna?

Referència:

- Fiedler, Peter. Jóvenes, atractivos - Asexuales. Mente y Cerebro 33/2008.

Dodger

Nota: Em sento malament per fer publicitat gratuïta amb la primera imatge, però és que l'he trobat particularmnet representativa de postures estranyes sobre superfícies incòmodes.

La segona imatge correspon a un fotograma de l'adaptació al cine de la Possibilitat d'una illa, dirigida pel propi Michel Houellebecq i estrenada al passat festival de Sitges.

Hòstia Santa

Amb pau d'esperit, amb pas segur cap a la virtut, amb serenitat i amor a tots els fills de Déu... Fot-li fort amb el botafumeiro!

Dodger

Eh! Que jo control·lo...

Ara que ja és ben entrada la tardor, dubto qe algú s'hagi escapat del primer encostipat post-estiu.
En tot moment sents algú que es moca (o que en el seu defecte s'estira els mocs cap endins com i li haguessin de foradar el cervell), algú que es rasca algun gargall que se li anava gola avall o simplement algú que et llença a la cara un regiment de virus quan t'estornuda a la cara...Que bé, és temps d'encostipats.

El cert és que en aquesta vida tan estressada que portem (aixeca't d'hora, vés a treballar, t'has deixat la roba a la rentadora tres dies, torna-la a rentar, ja no et queden "gallumbos", posa't aquells sense goma, intenta entrar en el metro carregant contra alguna iaia, arriba a casa i esciur al blog,...) el sol fet de l'estrès ens pot ajudar a patir aquests refredats recurrents.
Això ja se sap des de que al 1946 van començar els estudis per erradicar l'encostipat en el Centre del Refredat Comú a Gran Bretanya, on s'agrupava la gent en dos grups, estressats i no-estressats, es va poder comprovar, que després de ruixar a la gent a la cara amb aerosols del virus que causa el refredat, els estressats tenien molts més números d'encostipar-se.
Com ja sabem, el cervell té un control general sobre el nostre entorn i el nostre interior. Control·la que els nostres músculs se n'ocupin de la digestió, reb informació de l'exterior a través dels sentits, dirigeix moviments voluntaris,... I pel que sembla, de tot aquest control no se n'escapa el nostre sistema immunològic. Així és, el cervell també està comunicat a través de fibres nervioses amb el sistema immunològic (com podria alguna cosa escapar al control del cervell?).
Fa molt temps que els metges ja saben que l'estrès acaba provocant a vegades dermatitis o eczemes per exemple, i a més, s'han trobat una sèrie de molècules que podrien mediar la informació entre sistema nerviós i immunològic i que estan presents en ambdós (substància P, Neuropèptid Y, serotonina, endorfines, melatonina, etc.).
Prova d'això és l'experiment que es va realitzar ja al segle passat quan a un home al·lèrgic a les roses se li va deixar a l'habitació una rosa de plàstic (mentre ell pensava que era real). Aquesta persona va desenvolupar una resposta al·lèrgica completa en absència de cap factor al·lergènic. Així quedava demostrada la gran capacitat del cervell a l'hora de desenvolupar alguna malaltia (que no, que no és el mateix que doblegar culleres!).
Però no acaben aquí les evidències, tota una sèrie d'experiments realitzats en els darrers anys venen a aportar més proves per a concloure el mateix, la gran capacitat del cervell per a intervenir en el sistema immunològic.
A uns ratolins se'ls administrava una droga immunodepressora (que provocava una gran devallada en els sistemes de defensa de l'organisme) acompanyada de cert estímul. Lògicament, posteriors anàlisis sanguinis confirmaven l'efecte de la droga. Però que passava si un cop els ratolins estaven condicionats se'ls administrava tan sols l'estímul? Doncs, s'observava la mateixa devallada en les defenses.
De fet, qui no té un d'aquells amics hipocondríacs que són capaços de desenvolupar una malaltia o els seus símptomes per culpa, no de la invasió de patògens, sinó per la simple qüestió d'estar convençuts que patiran la malaltia?
Els encostipats no escapen a aquest control del cervell i l'estrès pot fer que se sigui molt més sensible a patir-lo o no.
Així que, vigileu, no us estresseu més del compte! A...a....a.....Atchííís!!!

Referències:
- Shepherd AJ, et al. Without nerves, immunology remains incomplete -in vivo veritas. Immunology. 2005 Oct;116(2)
- ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Robert Sapolsky

Frij

El poble universal

Les ciències socials i les humanitats han tendit, a vegades, a no tenir en gaire consideració l’aportació de la biologia, o de tot allò que pugui fer olor de força determinista, alhora de parlar de naturalesa humana. La idea de la tábula rasa, exhaustivament analitzada per Stephen Pinker, ve a dir que l’home neix únicament equipat amb un cistell buit que la cultura s’encarregarà d’omplir. De la mateixa manera, apareix també la idea de que les cultures possibles són pràcticament il·limitades.

Els etnògrafs es dediquen a estudiar diferents cultures o ètnies. Les ciències socials sovint s'han dedicat a resaltar les diferències. Però l’interès de l'antropologia ha estat fer just el contrari: avançar entre les fulles de l’arbre per trobar les branques. Desfullar, d’allò contingent, el què és universal.

L’antropòleg Donald Brown va pretendre caracteritzar el què va anomenar el Poble Universal. Del seu estudi de recopilació d’universals en va sorgir una llista, que es pot consultar en aquest link. Un pàgina molt austera de forma, però de contingut espectacular.

En aquesta llista d’universals en trobarem molts que ens resultaran molt obvis, al capdavall tothom té una idea tàcita de què és la naturalesa humana i a la pràctica aquest coneixement ens serveix per entendre’ns entre nosaltres (i entre diferents ètnies). Entre aquests universals poc sorprenents trobaríem, per citar-ne alguns: tenir rituals, por a la mort, cura maternal, atracció sexual, sentiments d’afecte, somnis, simbolisme, viure en grup, i molts altres.

Però hi ha alguns universals que realment haurien de fer replantejar-se moltes coses als defensors de la tábula rasa, o a utòpics del rollo de Rousseau, o als que moren d’urticària quan senten a parlar de naturalesa humana, o bé aquells que creuen que si que existeix una naturalesa humana però que aquesta és de divina excepcionalitat. Què me’n dieu de que la gelosia sexual sigui un universal? O el fet de trobar relacions de dominància/submissió entre individus. O la privació de l’incest. O que les dones realitzin més cura directa dels bebès. O enveja. O modèstia sexual, i realització de la còpula en intimitat…

Penso que aquesta llista d’universals és una de les majors fites aconseguides per l’antropologia. Són universals perquè provenen de propietats universals dels individus i del món en que vivim. En explicar el perquè d’aquests universals és quan s’ha de començar a anar a picar la porta dels biòlegs.

Referència:

- Stephen Pinker. La tabla rasa.

Dodger

Falses esperances

Ho sabia, i aquest cop la prova és irrefutable...
Després de tants anys de parlar-ne per fi se n'han aconseguit proves "definitives".

El yeti, una criatura fins avui, mitològica, que es creia que habitava a la serralada de l'Himalaia, se li ha vist el llautó (bé, en aquest cas la petjada).
Han estat 6 mesos de durs treballs per a aquest grup de "científics". Han buscat el yeti insistentment. Ara darrera d'aquest arbre, ara darrera l'altre, ara aixeco una pedra, ara busco dins d'aquell forat,...bé, una feina extremadament dura. Al final, no han aconseguit avistar-lo, està clar que o el tio és molt ràpid o és molt més intel·ligent que l'Homo sapiens i se n'ha estat rient de nosaltres tot aquest temps (allà, al seu poblat, amb les seves birres).
Bé, a veure, que no em vull despistar.

Aquest grup de "científics" acompanyats per uns sherpes, han rondat, com deia, durant 6 mesos per una montanya anomenada Dhaulagirien busca de les proves definitives a favor de l'existència del yeti. Finalment, no ens podem queixar, perquè han tornat amb aquesta foto. Una autèntica joia on queda claríssima i més que demostrada l'existència d'aquest primat-humà que descendeix del Ramapithecus.

(Ah si! La petjada del yeti és la de l'esquerra, claríssim)

Tot això em recorda a una visita que vam fer, ara ja fa bastant de temps a unes sessions que feien en una secta (bé, ells li deien Centro de Estudios Gnósticos, sembla important i tot no?). Allí ens van explicar el que avui s'encèn davant meu com una resposta, que mantenia latent en el cervell, a moltes qüestions. Ens van confirmar l'existència de fades i animals mitològics amb aquest bonic joc de paraules:
- Tal i com està avui en dia el món, si fossis una fada sortiries del teu amagatall del bosc?
És clar que no, els humans t'agafarien i experimentarien amb tu (com si fossis una espècie d'ET).
Aquesta és la resposta al perquè nosaltres no les veiem, però elles existeixen.

Frij

T'estimo marona...

Entre totes les persones que passen per la nostra vida, n'hi ha una que ens marca més que les demés i que estimem per sobre totes les coses. L'hem escoltat des d'el primer dia de la nostra vida i recorrem a ella sovint perquè "ningú ens entendrà com ella". Estic parlant és clar, de les mares.
Segurament algun cop haureu sentit a parlar dels experiments d'en Konrad Lorenz amb els ànecs. Sembla ser, que els ànecs li posen l'etiqueta de mare a allò que veuen primer; i si és la cara d'un home, doncs molt bé, el seguirem allà on vagi. Com que en condicions normals, el primer que veuen al sortir de l'ou és a la mare, és un patró establert de conducta que els ha funcionat al llarg dels anys.
Ara bé, tots sabem que en els humans la cosa no funciona ben bé així, sinó estariem tots anant darrera de la llevadora (bé, pot ser que alguns ho facin...).

A què és deguda doncs aquesta inclinació que tenim des de petits envers les mares?
Durant la primera meitat del segle XX, els partidaris d'una corrent anomenada conductisme ens haguessin contestat que aquesta inclinació es deu a un reforçament positiu. O sigui, la mare et dóna menjar i tu te l'estimes. En el cas que el reforçament fós negatiu, que no et donés menjar, no tindriem aquest sentiment d'amor.
Però a la dècada dels 50 van aparèixer una sèrie d'investigadors, entre ells Harry F. Harlow, que volien desmentir aquesta corrent de pensament i demostrar que totes aquestes idees no eren certes. Amb aquesta intenció en Harry F. Harlow va dur a terme un dels experiments més criticats de la història degut al maltractament a què va sometre als animals amb els que treballava.
Bé, no cal dir que en des d'aquest blog ens posicionem totalment en contra de qualsevol maltractament animal i de les brutalitats a les que poden estar sotmesos alguns en nom de la ciència. I més, quan existeixen altres formes de comprovar el que es pretén.
Dit això, val la pena parlar d'aquest experiment perquè encara que el mètode no fós l'adequat, se'n poden extreure unes conclusions d'enorme utilitat.
En Harlow treballava amb Macaco rhesus i el que pretenia era demostrar que el fet que ens sentim depenents de la nostra mare, no depenia de si ens donava menjar o no.
Va separar infants macacos de les seves mares i els va col·locar unes mares substitutes. Les dues mares consistien en un tub de tel·la metàl·lica amb un cap de fusta, però les diferenciava que una tenia una espècie de biberó al que el mico podia accedir sempre que volgués, mentre que l'altre no. En canvi, la que no tenia biberó, estava forrada de felpa.Contra el que haurien esperat els conductistes, els macacos no triaven a la mare que els subministrava menjar, sinó que s'aferraven a la de felpa. De tant en tant, anaven a menjar, però rapidament tornaven als braços de la mare suau.
Com deia Harrow, "l'amor és una emoció que no s'ha d'alimentar amb llet i cullera".
No es va quedar aquí, i els seus experiments-tortura van continuar. Tenia al seu abast uns dispositius que al activar-los la mare substituta es movia de manera violenta, acabant molt cops amb el macaco contra la paret. Un cop la mare acabava aquests períodes de violència, el mico s'acostava a ella i l'abraçava amb més passió i entusiasme que abans, com si implorés el seu perdó. D'aquesta manera, sembla que podria haver demostrat com podem estimar a persones que ens tracten molt malament.
Altres experiments consistien en treure la mare de felpa de l'habitació un cop s'havia creat el vincle, per observar com l'animaló plorava i queia en una imparable depressió. Va separar d'altres animals durant molt de temps en unes gàbies on no podien tenir contacte amb ningú, per veure fins a quin punt era d'important el contacte amb altres individus en el seu creixement.
Va crear al final una mena de macaco-monstres que al arribar a l'edat adulta eren incapaços de relacionar-se amb ningú, de tenir relacions sexuals o de tenir cura dels seus fills, el que ens pot ajudar a entendre com persones maltractades en la seva infància són probablement pares maltractadors també.
Amb tot això Harry F. Harlow va acabar demostrant que l'amor que regalem a les mares és un resultat del contacte i del comfort que ens ofereixen, i no del fet de tenir uns pits que ens alimenten. Va servir per confirmar que qualsevol contacte amb el nadó era bo per al seu desenvolupament, en contra dels que pensaven que agafar el nadó en braços massa sovint impedia als nens convertir-se en ciutadans drets i independents.
Finalment, em quedo amb la reflexió que va escriure Harlow:
Es possible que els meus coneixements mai hagin arribat al coneixement del sentit comú.

Referències:
- http://psychclassics.yorku.ca/Harlow/love.htm
- Robert M. Sapolsky, ¿Porqué las cebras no tienen úlcera? Alianza editorial

Frij

Lliures?

Sóm amos de les nostres decisions?
Sempre hem cregut que teniem el do de fer i decidir en plena i total llibertat cadascuna en de les nostres accions. Però, sóm totalment lliures?

De ben segur que hi ha qui pensarà que si, i d'altres que ho posaran en dubte. Molts de nosaltres potser no ens veiem capaços de mullar-nos sobre temes que s'acosten al terreny de la filosofia. De moment però, el que us puc dir, és que molts éssers vius de ben segur que no ho són.
En el regne animal (humans inclosos) s'observen comportaments que a simple vista no tenen cap explicació. La nostra ment científica ens porta a pensar que hi ha d'haver alguna cosa en aquest comportament que beneficiï a algú, perquè és un comportament repetit entre individus de la mateixa espècie i deu estar sotmès a sel·lecció. Un bon exemple del que us parlo el trobem en el blog d'en Pikaia. Però hi ha altres exemples.
Una rata va donant bots descontrolats mentre s'acosta a l'atenta mirada d'un gat. Sembla un comportament ben extrany....Li ve de gust? Es llueix davant d'alguna femella? Està vacil·lant al gat? No. La rata està parasitada per Toxoplasma gondii, un protozou que es reprodueix en l'intestí dels gats. Quan infecta les rates interfereix en el seu control nerviós i fa que s'acostin a l'olor dels gats enlloc de defugir-ne.
Hem trobat a quin nivell està actuant la sel·lecció natural, el Toxoplasma en sortirà beneficiat.
Un altre cas, és el d'un platihelmint (Dicrocoelium dendriticum) que parasita el sistema nerviós de les formigues, a l'espera de poder-se reproduir en l'estómac d'una ovella. La formiga es comporta de manera extranya, el platihelmint ha près el control del seu gangli sub-esofàgic i cada nit la formiga abandona la colònia i se'n va sola fins a la punta d'un bri d'herba. Allí espera fins que torna cap a la colònia. Cada nit es repeteix el mateix fins que un ovella passa per allí i es menja la fulla amb la formiga infectada, així, el cuc tanca el seu cicle.
Aquests i d'altres són exemples en la natura de paràsits que poden arribar a manipular el comportament d'altres animals per tal de ser devorats i així el paràsit poder tancar el seu cicle reproductiu.

Ara toca de nou la gran pregunta: Sóm els Homo sapiens lliures?
Doncs resulta que Toxoplasma gondii també infecta als humans i fins i tot hi ha estudis per veure si ens produeix comportaments diferents. I resulta ser que si. Utilitzant diversos qüestionaris i testos les persones infectades tenen un augment en comportaments d'alt risc, neurosis i una devallada en la velocitat de reacció. La forma en com es poden donar aquests comportaments en humans és totalment desconeguda, però podria ser que fós a través de varia els nivells de dopamina.
Llavors, pot ser que siguem presa d'algun paràsit que ens porti a l'autosuicidi mentre li fem de reservori per arribar a un nou hoste?
De hipòtesis per començar a investigar no en falten: Una bacteria que es reprodueix en les targetes de crèdit i ens impulsa a acumular targetes i targetes mentre li fem de reservori? Un paràsit bucal que acaba el seu cicle en les aranyes dels contraforts de les esglésies i ens controla la ment perquè anem a cantar-hi els diumenges? O un cuc que es reprodueix en certes condicions en el terra i controla les nostres extremitats perquè no deixem de fabricar bombes i armes, per així poder acabar el seu cicle un cop tots morts i enterrats?
Com tots sabem de bona mà, als humans tampoc ens falten comportaments absurds i incoherents...I encara creiem que som lliures.



Referències:
- Jaroslav Flegr, Effects of Toxoplasma on Human Behavior. Schizophr Bull. 2007, 33(3)
- http://www.ted.com/index.php/talks/dan_dennett_on_dangerous_memes.html
(En aquest video Daniel Dennet fa una esplèndida xerrada sobre el parasitisme i la religió)

Frij

Els homuncles

Sentim, olorem, toquem, ens aixequem i ens comencem a moure; fem gestos complicats, notem; llepem i agafem; apretem, sentim la forma i ho deixem. El nostre cervell està constantment interpretant el que els nostres sentits capten i reaccionant a aquests estímuls dirigint el nostre cos en complicats moviments amb màxima precisió.
Per dur a terme tot això, en el nostre cervell hi existeixen uns mapes neurals del nostre cos, on hi ha representats cadascun dels racons a través dels quals sentim i ens movem. Són el que anomenen els Homuncles.
Els homuncles són una forma d'il·lustrar la localització i la quantitat d'espai en el cervell destinat a una determinada funció. Els homuncles, els podem trobar en les àrees somatosensitives del lòbul parietal en l'escorça cerebral. Si tenim en compte les aferencies sensitivesprimàries (o sigui, el que percebem a través dels sentits i arriba a l'escorça), parlem de l'homuncle sensitiu. En canvi, si parlem de la zona que controla la sortida de les senyals motores, fem referència a l'homuncle motor.
Aquest mapa resulta que conserva la relació de veïnatge entre zones, així, zones pròximes en l'escorça cerebral, controlen zones del cos veïnes. Podem veure per exemple, que en la zona medial del cervell s'hi veuen representats els peus, i a mida que anem cap a una zona més lateral del cervell (o sigui, cap a l'oïda), trobem representats la cama, la cuixa, el tronc i les extremitats.

L'homuncle sensitiu que avui coneixem, el va el·laborar un neurocirurgià anomenat Wilder Pienfield mentre operava transtorns cerebrals i epil·lèptics.
Mentre tenia els pacients anestesiats, Penfield estimulava diferents zones de l'escorça somatosensitiva primària, i preguntava als pacients què sentien. Així va trobar que depenent d'on tocava produïa sensacions tàctils en diferents parts del cos i en el costat contrari del cos. Amb el temps s'ha vist que en realitat, hi ha 4 mapes complerts en l'escorça somatosensitiva, i que cada un d'ells interpreta un tipus d'informació diferent. Un reb informació dels músculs i les articulacions, un altre de la pell, i en les dues àrees restants es combinen ambdues informacions.
En els homuncles (sensitiu i motor), la massa que representa qualsevol part del cos, no es relaciona amb la quantitat de zona que se li dedica, sinó amb el grau d'inervació de la zona. Així doncs, tenim que per exemple els llavis representen en l'homuncle sensitiu més superfície que tot el tronc sencer; o en l'homuncle motor, la zona dedicada a les mans és tan gran com la resta del cos.
Com que el cervell és una estructura que es va formant durant el nostre desenvolupament, podem trobar que si bé, més o menys tots compartim l'espai dedicat a cada part del cos, és possible trobar diferències entre individus, així, per exemple, la zona dedicada a la mà d'un pianista no serà igual que la que hi dediqui un nadó. Aquest petit detall trenca amb la teoria que s'acceptava fins fa poc, que els mapes corporals estaven integrats de fàbrica en el cervell, i en canvi s'observa que poden variar entre individus, fins i tot des d'adults.
Un dels experiments curiosos per demostrar aquest fet el van realitzar entrenant a micos a tocar discos (al més pur estil Dj). Al cap d'un temps van observar que la zona de l'escorça dedicada a les puntes dels dits s'havia expandit notoriament a expenses de les falanges veïnes. En altres experiments el que es va fer va ser lligar-li dos dits als micos de forma que es moguessin sempre junts. Es va veure que la representació cortical dels dos dits s'havia fusionat.
Algunes malalties i deformitats congènites també han ajudat a estudiar els homuncles. És el cas de les persones amb sindactilia congènita. En aquestes persones (que tenen com un munyó enlloc de dits) es va observar que no tenien organització somatotòpica; un cop realitzada una operació per separar els dits els espais somatotòpics en el cervell es van reorganitzant de forma semblant a una mà normal.
O qui no coneix el cas del membre fantasma...un pacient que nota la presència d'un membre absent, el sent, el belluga i li fa molt mal.
Val a dir, que si entre nosaltres mateixos ja trobem diferències entre homuncles, que es reorganitzen, guanyen terreny unes zones, en perden les que no usem o no tenim,... és evident que el nostre homuncle difereix del que trobem en altres espècies. Per exemple en el conill està molt representat el musell i la cara, en el gat els bigotis, en els micos la cua...
Com sempre, venim amb un llibre d'instruccions per tal de muntar un cervell, una eina que ens serveix per entendre i interpetar el nostre entorn, però no acaba aquí, el cervell és capaç de reorganitzar-se si les coses no van com esperavem, si de cop i volta perdem una mà o un ull, o al contrari, ens trobem en un entorn on és necessari potenciar algun dels nostres sentis, no perdem temps ni espai en representar allò que ja no podem utilitzar, es reorganitza per tal de poder captar amb més detall l'entorn.

Referència:
- E. Kandel, J. Schwarz i T. Jessell. Principios de Neurociencia. Ed. McGraw Hill

Frij