Selecció de grup

La selecció natural, en la seva faceta més coneguda, actúa a nivell d'individu. Sobreviu el més fort, el més ràpid, el més hàbil,... Aquests virtuosos de les aptituts s'aparellen més, es moren menys i tenen més fills, que hereten aquests trets. Així, en la generació següent hi haurà un percentatge més alt d'individus amb aquests caràcters.

D'acord, això està molt bé, però aleshores com expliquem l'existència dels cèlibes en la població, o els individus que de tant bones persones es farien mal a ells mateixos (posant en risc la seva supervivència i la seva reproducció) abans que a algú altre?

Ja fa temps que els entesos discuteixen sobre els nivells als quals actúa la selecció natural i encara no es posen d'acord.

El primer nivell seria el propi gen. Aquesta teoria va ser desenvolupada i popularitzada per Richard Dawkins en el seu llibre El gen egoísta (un llibre que està a tots els prestatges), on defensa que l'individu és tant sols el vehicle que utilitzen els gens per reproduïr-se. Aquesta postura ha rebut força crítiques (de fet, com tot el que fa en Dawkins), però si està en totes les prestatgeries, per alguna cosa serà...

Em podria explaiar molt més en aquest punt, però voldria parar esment en un altre nivell al qual actuaria la selecció natural, l'anomenada selecció grupal o de grup. Això queda exemplificat amb l'altruïsme, així s'explica que els individus que avisen als demés en un grup, s'exposen a ser escoltats i vistos pels depredadors que se'ls trinquen abans i en contra del que pensariem, el caràcter no desapareix del grup, sinó que s'hi

manté, ja que el grup sencer se n'aprofita d'aquests comportaments. De fet, aquest cas contrasta molt amb el que passaria si tinguessim en compte tant sols la selecció individual, ja que els altruistes desapareixerien a favor dels egoistes.

Bé doncs, estava avui fent reflexions estiuenques (vull dir que m'estava plegant la roba que es va acumulant al llarg del temps en un racó de l'habitació) quan me n'he adonat d'un petit matís que és una prova irrefutable a favor de la selecció de grups.

Com us plegueu els subjectes que viviu sols els llençols del llit, i els llençols de sota? Exacte!! És impossible. Els braços no arriben de punta a punta, si ho plegues per un costat es desplega per l'altre, la goma se t'enganxa amb els cordons de la sabata i acabes estirat damunt del llit amb les extremitats ben obertes estirant cap a les 4 puntes. Al final sempre acabes creant una bola de roba que no entra en cap calaix o el que és pitjor, ja deixes de canviar-los amb la conseqüent putrefacció de l'habitació i el canvi de color dels llençols que, què voleu que us digui, no augmenta massa la pròpia fitness.

Tant sols és factible si vius amb algun altre subjecte que l'enredes a què t'ajudi a canvi de fregar els plats o fregar-li l'esquena amb oli de farigola.

És evident, i ara ho veieu tant clar com jo, que la gent que viu en grup és afavorida per la selecció natural enfront dels que viuen sols tot i ser igual de maldestres. Aquest fet, acaba desembocant en comportaments tan extranys i tan poc adaptatius (recordar l'altruïsme) i que s'estenen com a eina d'intercanvi, com fregar l'esquena al teu company de pis o posar encens al menjador...

Frij

Investigació bàsica

No me n'he pogut estar de compartir-ho...


Vist a: La risa de la ciencia

Frij

Especulant...

Buf!! Quina feinada últimament... Al nostre voltant tot està canviant i costa molt restar aturat enfront del futur que se'ns presenta. Hem anat a totes les revoltes àrabs hagudes i per haver, hem dormit a totes les palces del 15M, hem aturat el parlament, hem renegat una mica de la visita amb la que ens ha obsequiat sa santedat, hem engrossit la llista de l'atur, hem aplicat a totes les beques possibles per continuar una carrera investigadora, ens hem quedat sense l'ajuda dels desocupats i hem anat a votar al referèndum per canviar la Constitució... Com?! Que tu no hi has anat?! Que no l'han fet?!

Si companys, ens ho hem estat pensant molt i aquest bloc ja no serà de ciència, total a qui li importa! Fa temps que ens vam proposar de donar-li una empenta a aquesta pàgina, escriure més, explicar coses, ni que fós per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos: ei Dodger que mira quines coses diuen...ei Frij flipa amb aquesta història! Però tu, no hi ha manera! Tot està canviant tant ràpid al nostre voltant...els valors pels quals lluitaven els nostrs pares i ens van inculcar de petits ja no tenen cap valor. Perquè hem d'estudiar tota la puta vida si aquí no hi ha ni cristo que et valori? Ja no et dic per rebre un sou suficient...sinó que es creiin feines, que no haguem de posar en el nostre curriculum que els 10-12 anys que portem a la universitat formant-nos en realitat els hem currat al Bar Manolo, a veure si amb una mica de sort ens donen aquesta feina de 800 euros...

Estic segur que mons pares s'arrepenteixen de no haver-me aconsellat que em fés funcionari amb 18 anys...40% d'atur juvenil!! (si juvenil, trenta tacos...i sumant). La mare que ens va matricular!!

Com veieu el món evoluciona molt ràpid i cap dels economistes futuròlegs és capaç de dir-nos on serem demà...de fet, diria que encara ningú no ha encertat ni una previsió per donar un impuls a aquest sistema que menja la moral a la població...

Bé, de fet, d'això us volia parlar, de previsions evolutives (m'acabo d'inventar l'expressió). posats a especular amb els mercats, perquè no especulem una mica amb la vida! Potser és menys perjudicial... Com serà el món d'aquí uns milions d'anys? Quins bitxos hi haurà, com seran, que menjaran..?

Que l'evolució no té cap fi i és totalment impredictibe? Bé, depèn de lo que et concentris...

Hi ha un tio que s'atreveix a fer previsions evolutives, és un home que es diu Dougal Dixon i (fa un temps ja) especulava en el seu treball "After the Man: A zoology of the future" sobre les forms de vida del futur.

Quan la nostra espècie (léase Homo sapiens) hagi desparegut de la Terra, els recursos s'hagin esgotat, la contaminació sigui generalitzada i només existeixi col·lapse, caos i destrucció, haurem establert les bases de l'inici d'una nova era: la de l'evolució Sensenaltrus (si, això també m'ho he inventat jo...). Quan aquest merder estigui ja ben montat tant sols les espècies oportunistes (totes aquelles que li fan fàstig a la gent) com les rates o els escarabats es trobaran sense competència i iniciaran el compte enrera que els portarà al moment del qual avui faré esment, d'aquí a 50 milions d'anys.

En Dougal Dixon és un geòleg/paleontòleg i sobre l'evolució dels continents en sap una estona llarga. Ell calcula que per aquesta època la deriva continental haurà reorganitzat els continents de tal forma que quedaran formant un supercontinent en l'hemisferi Nord. En aquest context, els animals trobaran tot un reguitzell de solucions adaptatives ja utilitzades al llarg de l'evolució, amb l'única diferència que seran noves espècies les que ho faran: primats que es fan nadadors, micos que es transformen en els més grans caçadors de les sabanes, o felins que pugen als arbres. Sense la humanitat ni grans depredadors pel mig les rates s'hauran extès i ocuparan els ninxols orfes fins a ocupar la posició de Els reis del Mambo. Aquests entranyables bitxets són els Falanx (Amphimorphodus cynomorphus) i la seva dieta serà qua

si exclusivament els Rabbuck (Ungulagus silvivultrix) una espècie de conill que serà el rossegador més gran que haurà corregut mai sota el cel -fixa't quina poca feina aquest home, s'inventa fins i tot el nom científic!-.

Als mars, sense balenes perquè se les hauran carregat els humans (ja no queda massa per això), els pingüins esdevindran els Putos amos de l'aigua. A les sabanes, els primats substituiran als grans felins (que vès per on també se'ls hauran carregat els humans) i a les illes els ratpenats s'adaptaran al medi terrestre i es convertiran en unes bèsties de metre i mig.

Curiosament, sembla ser que en el món vegetal no hi haurà grans canvis, si més no, encara no he vist que en comenti res...

Si no us sap greu, mica en mica us aniré presentant aquests tendres bitxets productes de l'evolució especulativa, de fet, tant és si hi haurà alguna cosa semblant o no, no ho sabrem mai! La premisa és que els humans desapareguin...

Ah! Me n'oblidava, estigueu tranquils, ells tampoc votaran mai un referèndum...

Llibre: After the man: A zoology of the future. Dougal Dixon

Frij

Numismàtica botànica 3

Ja fa uns dies parlavem dels motius naturals que adornen les monedes d'euro. Estirant una mica més el fil, arribem fins a monedes d'altres continents com per exemple el peso cubà. I en concret, vull fer esment de la moneda d'un peso, que es va emetre l'any 1993 dins de la col·lecció d'Animales Prehistóricos, on s'hi representava a un dels bitxos més curiosos que han rondat pel planeta.

Els calicotèrids són una família extingida de mamífers que sembla que van viure des de fa uns 45 milions d'anys fins fa uns 2 o 3 milions d'anys. Aquests animals estaven emparentats amb els cavalls, els rinoceronts i els tapirs actuals. La seva dieta estava basada en fulles fresques, de fet, sembla que seria l'única font d'aliment que tindrien perquè no disposaven de dents frontals superiors.

Fins aquí podríem pensar que no tenien res de peculiar, però hi ha una característica que els feia realment uns bitxos raros: Les seves extremitats anteriors eren molt més llargues que les posteriors, on a més, les peülles havien evolucionat fins a autèntiques urpes que els podien servir per agafar les fulles dels arbres o per trepar pels arbres.

Així doncs, ens podem imaginar aquests curiosos calicotèrids caminant sobre els artells de les extremitats anteriors, talment com si fossin un goril·la, utilitzant la forma de locomoció quadrúpeda anomenada knuckle-walking. No només això, sinó que eren capaços d'aixecar-se sobre les extremitats posteriors i mantenir una posició bípeda per arribar a les fulles més llunyanes.

Fins i tot, alguns bastant més atrevits s'han animat a relacionar-lo amb l'ós nandi, una fera misteriosa que podria habitar els boscos de Kenia. L'ós nandi forma part del món de la criptozoologia, diuen que l'han pogut observar alguns nadius i occidentals i la seva descripció correspon a un animal molt perillós amb el morro llarg, les potes del davant més llargues que les del darrera i la cua curta... Als zoòlegs se'ls ha girat feina, o potser podríem enviar-hi algun caçador de misteris com el J.J. Benítez...

Tornant al que ens ocupa, els calicotèrids vivien en els boscos d'Àsia i Nordamèrica i se n'han arribat a descriure 20 gèneres diferents, molts d'ells de dubtosa credibilitat.

En conjunt un individu ben peculiar que molts han definit acom una mescla entre cavall i goril·la, i que veien els dibuixets fa tota la pinta que podria ser una cosa així.

Frij

La forma forma la paraula

Un dia vam comentar que certs universals en el llenguatge desafiaven la maledicció divina llançada als homes per culpa de la gosadia de la Torre de Babel. La maledicció consistia en repartir idiomes diferent entre la gent de manera que no es poguessin entendre. Llavors vam anomenar un d'aquests universals, que era que per tot arreu es considera mal sonant començar un síl·laba amb “lb”.

En la creació de lèxic en diferents idiomes podem identificar un altre universal. És l'experiment del gestalista estonià Wolfgang Kohler, famós pels seus treballs amb ximpanzés a Tenerife on va concloure que aquests animals no aprenen determinades coses (com pillar un plàtan amb un pal) per assaig-error sinó que es miren la situació, tenen la brillant idea, i ho fan a propòsit. Aquesta és la anomenada “aha!-experience”. L'experiment que deia es diu Booba & Kiki, i consisteix en mostrada aquesta imatge:


Endevinar quin nom va posar la tribu X a cada una d'aquestes dues formes, Kiki o Booba.

El 98% de la gent arreu del món posa booba a la boteruda i kiki a la punxeguda. Fort eh? Per què passa això? Sembla que quan creem paraules a partir de la forma escollim uns son específics. Mireu com poseu la boca quan pronuncieu boooba. És com que fem la boca rodona com imitant la forma boteruda, no? Mireu també com aquests impressió es manté inclús en la lletra de l'abacedari llatí, la B i la O són arrodonides, mentre que la K i la I son anguloses. Potser per això la gent de diferents països acabem a vegades enganxant el significat de coses a partir simplement de com sonen. Ves quina cosa.

Dodger

Gato con guantes no caza ratones

Tots els que ens dediquem al mundillo de la ciència hem experimentat en primera o tercera però propera persona el fracàs d'un projecte. Moltes vegades, un bon dia et trobes a l'autobús de camí cap a la feina planificant mentalment els experiments o anàlisis que faràs i de cop un pensament et glaça la sang. Si això ha sortit així, i allò ha sortit aixà, vol dir que ... oh ... merda.

A mi això m'ha passat ja massa vegades. Una vegada ja tenia la introducció escrita de l'article. Una altra vaig haver d'enviar una carta a la revista per retirar-lo. I l'última m'ha deixat uns mesos amb cara de gilipolles. Naturalment, tanta freqüència de desgràcies només s'observa a les pel·lícules del diumenge de l'antena 3 o al voltant d'algú més dotat per la destrucció que per la creació. Si m'haguessin posat a les mans d'un orientador professional quan era petit, ara estaria a Afganistan i no al laboratori.

El tema deixa de fer gràcia quan 1) costa una porrada de calers, 2) quan invalida resultats que portes anys recopilant, 3) quan altera conclusions sobre les que altra gent s'ha basat per fonamentar les seva recerca, i 4) quan la desgràcia no recau només en tu sinó en multitud d'innocents criatures (ratolins, etc.). Ups, mira quina cosa més tonta, he aniquil·lat 2.500 ratolins injectant-los el líquid groc i era el verd, o coses així. Recordem el que dèiem aquí.

Aquestes 4 característiques estan presents a la cagada (supercagada, supercagadíssima, que diu aquell tio que fa tanta ràbia) del treball sobre el canvi climàtic dut a terme mitjançant estudis sobre pingüins. Us poso en antecedents.

L'any 2007, el grup inter-governamental d'experts sobre el canvi climàtic va urgir sobre la necessitat d'avaluar la resposta dels ecosistemes marins al canvi climàtic. L'escalfament global s'hauria de poder detectar millor en latituds altes, com l'oceà antàrtic. Una manera d'estudiar l'impacte rebut sobre un ecosistema és estudiar-ne les espècies que es troben a dalt de tot de la cadena, per exemple, temibles depredadors com els pingüins (temibles només si ets un peix, de moment).

Per estudiar les poblacions de pingüins, van uns paios i els plantifiquen un braçalet a l'aleta. Amb lo qual el pingüí, superada l'estupefacció inicial, ha d'aprendre a conviure. Alguns estudis es van fer per tal de veure si el braçalet els amargava la vida en algun sentit crucial de la seva existència i van concloure que no. Però eren estudis curtets, com d'un any. Alguns altres estudis ja anunciaven que allò del braçalet era una putada significativa. Doncs bé, un estudi publicat a Nature d'autors francesos i noruegs que ha durat 10 anys ha conclòs que: els pingüins amb braçalet produeixen 39% menys de descendència i tenen una taxa de supervivència 16% més petita. Les dades sobre canvi climàtic a partir dels estudis sobre aquestes poblacions... doncs ala! Els calers... doncs ala! Els pingüins... se siente! No és que els pingüins no fóssin sensibles al canvi climàtic, és que tenien un problema més immediat. Algun garrulo els havia posat una cosa incòmoda el braç que quan l'estació de l'any proveïa molta teca no passava gaire cosa, però quan la teca escassejava els pingüins sense braçalet nadaven més ràpid i millor i els altres es quedaven caçant mosques, sense gaire cosa amb què alimentar els nens.

En el video aquest que poso aquí ho explica un noia amb molt bona dicció:

Referència:

- Reliability of flipper-banded penguins as indicators of climate change. Saraux C, Le Bohec C, Durant JM, Viblanc VA, Gauthier-Clerc M, Beaune D, Park YH, Yoccoz NG, Stenseth NC, Le Maho Y. Nature. 2011 Jan 13;469(7329):203-6

Dodger

Experiments d'història

Les societats humanes presenten encara avui en dia unes diferències enormes entre elles. Pensem en un aborigen australià, un massai, un esquimal o el Jiménez Losantos i tindrem uns contexts socials ben diferents que són fruit d'una història de més de 10000 anys que ha transcorregut per camins alternatius, orientats per una sèrie de factors molts d'ells purament naturals, com el clima o la geografia. Ja en vàrem parlar aqui. Abans d'aquests 10.000 anys totes les societats eren políticament simples. Quins factors han contribuït i com sobre el pas d'un estat a un altre de complexitat política?

Com ens mostra Jared Diamond, per tal d'estudiar la contribució de diferents factors sobre el desenvolupament d'una societat ens faria falta el què els biòlegs fem al laboratori. Agafem una població homogènia de rates i la dividim aplicant els diferents factors a les sub-poblacions per observar-ne l'efecte. Això no és gaire factible quan el subjecte d'estudi són els humans, però estem de sort. Una cosa així va passar de manera natural durant la colonització de la Polinèsia. Milers d'illes disseminades pel Pacífic que presenten grans diferències pel què fa a la seva superfície, clima, recursos alimentaris, aïllament, alçada, productivitat, etc. van ser mica en mica poblades, cap a 1200 adC, per un grup de persones procedents de Nova Guinea, agricultors i mariners. Entre l'any 500 i 1000, el procés d'ocupació va concloure. De manera que, anys després, es pot anar a veure que ha passat a les diferents illes amb aquesta gent que un dia van pertànyer al mateix grup, i estudiar les possible contribució dels factors naturals sobre el seu desenvolupament com a societat.

Per tant, els avantpassats de totes les poblacions polinèsies modernes compartien llengua, cultura i tecnologia. Més tard les poblacions van divergir. Un clar exemple és el que va passar a les illes Chatham, que es troben al sud. En aquestes illes, on hi fotia més fred, els pobladors no van poder plantar i cultivar les plantes que portaven domesticades, de manera que van reconvertir-se en una societat de caçadors-recolectors. En no fabricar excedents, no van poder mantenir altres oficis, com el d'artesans o un exèrcit de guerrers o buròcrates o reis. Van renunciar a la guerra i van controlar la superpoblació mitjançant la castració.

En canvi, en zones més càlides com a Nova Zelanda, la cosa va anar d'una manera molt diferent. Era una illa molt gran i molt apte per l'agricultura. Va fer possible una població densa i nombrosa i l'aparició de soldats i jefes i diverses eines i armes. Durant uns 500 anys, aquestes dues poblacions d'exemple no van saber-ne res l'una de l'altra. Fins que un vaixell australià fa fer parada a Nova Zelanda i va portar la notícia de que havien trobat una illa on tot deu menjava marisc a punta pala i amb aquella alegria. A més, aquells tios no tenien armes! 900 maoris de Nova Zelanda van agafar les armes i van envair de mala manera les Chatham.

Entre les diferències a les que fem referència entre aquestes poblacions s'hi troben la producció d'aliment (caçadors-recolectors i agricultors amb diferents sistemes), bases econòmiques (familiars, gremis d'artesans), organització social (espectre que va de societats igualitàries a de les més estratificades del món) i l'organització política (on trobem des d'unitats tribals a proto-imperis formats per diferents illes). Resumint, quins factors s'han vist pel què fa a l'entorn natural que podrien estar al darrera d'aquestes diferències adquirides per les diferents poblacions de la Polinèsia?

1. El clima. Que va del tropical fins al fred de collons en les zones més meridionals. Algunes illes tenen muntanyes prou altes per presentar clima alpí.
2. Tipus geològics. Algunes illes són atols de coral, pedra calcària emergida i també hi ha pura roca volcànica. Algunes són fragments de continents i tenen més riquesa i barreja geològica i per tant més recursos miners com el ferro o el carbó. Les illes volcàniques són millors que els atols, permeten la fabricació d'estris de pedra, que la roca calcària fa força més difícil. En les illes atols no podien fer gaire cosa més que fabricar hams amb les closques de les cloïsses gegants,
3. Recursos marins. Algunes de les illes tenen costes rocoses amb baixades brusques que permeten una molt pitjor recol·lecció de recursos marins que no pas les illes envoltades de d'esculls de coral.
4. La superfície. Oscil·la entre 40 ha (a l'illa d'Anuta) i els 265.000km² (Nova Zelanda).
5. Aïllament. És més fàcil muntar un proto-imperi si tens altres illes a propet que si les has d'anar a buscar a la quinta forca.

Les barreja de totes aquestes variables té una gran influència sobre la densitat de població que s'assoleix en cada una d'elles, i aquesta té una gran influència sobre les necessitats de producció d'aliment i l'organització política i social. És divertit que la major densitat es va aconseguir a l'illa d'Anuta, la més petita amb població permanent. Que va assolir una densitat de 400habitants/km², és a dir unes 160 persones que van convertir tota la superfície de l'illa en cultivable.

A l'octubre, Nature va publicar un estudi sobre l'evolució política en aquestes illes. L'estudi, de Currie et al. Anomenat “Rise and fall of political complexity in island South-East Asia and Pacific, porta una introducció en el mateix número del propi Jared Diamond, que es va passar un fotimer d'anys estudiant coses com aquesta en les mateixes illes.

Els autors han usat l'arbre de llengües d'austranèsia, amb més de 1200, per fer com els arbres filogenètics que normalment es fan amb seqüències genètiques per observar les relacions en l'arbre evolutiu i identificar els ancestres comuns entre diferents espècies, però aquí tenim societats en comptes d'espècies i llengües (llistes de vocabulari) en comptes de seqüències genètiques. Sobre aquests arbre col·loquen la informació que tenen sobre la seva organització política. Han estudiat en total 84 societats de la Polinèsia de les quals disposaven de llistes de vocabulari prou completes i informació sobre el seu estatus polític (vegeu la imatge amb l'arbre i les illes).


Una de les idees que volien testar era si l'augment de complexitat política es produïa a salts o bé de manera gradual en una societat. Una altra idea era veure si l'augment en complexitat era irreversible, o es podia revertir a un estat més simple. Si podia revertir, ho feia a salts o gradualment?

Els resultats de Currie et al. ens mostren que l'evolució política ocorre a poc a poc: els estats o cacicats complexos no es formen directament a partir de societats simples. També mostren que la complexitat política pot augmentar però també pot disminuir, cosa que la clava si recordem la caiguda de l'Imperi Romà. Veuen també, que les caigudes polítiques poden no ser tant graduals. Ja sabem que el salt a la barbàrie és més fàcil que de la barbàrie a l'ordre. A la que sona un petard, la gent ja està traient DVDs i teles planes de les botigues a través de l'aparador.

Ara que l'arbre ja està fet, quantes coses més podrem veure com van evolucionar en aquestes poblacions?

Referències:

- Guns, germs and steel. Jared Diamond.

- Political evolution. Jared Diamond. Nature. 2010 Oct 14;467(7317):798-9

- Rise and fall of political complexity in island South-East Asia and the Pacific. Currie TE, Greenhill SJ, Gray RD, Hasegawa T, Mace R. Nature. 2010 Oct 14;467(7317):801-4.

Dodger