Estava de passeig

Si encara queda algú a aquestes alçades que llegeixi aquest bloc, ja deu estar avorrit de rellegir una vegada i una altre els mateixos articles, perquè és cert amics, fot segles que no renovem les nostres entrades...

Us podria dir que la vida és molt dura, que ens hem enamorat sense parar durant mesos i que és un amor veritable, que som rics i estem de viatge per platges blanques o que som els presidents d'una escala de veïns i que les nostres obligacions no ens permeten tenir descans per escriure... Però no colaria, a més, tothom sap que tenim un màster posant excuses barates que se sobreposen unes amb les altres... Així que he decidit dir la veritat: estavem en un univers paral·lel.

La teoria de l'Univers paral·lel ja fa temps que dóna voltes en les ments abstractes dels científics més abstractes. Sembla ser que a nivell teòric podria existir, però com podeu imaginar és molt difícil que ho poguem saber del cert..

T'imagines Dodger? Un Univers igual que aquest amb gent igual que nosaltres on escrivim cada dia en el bloc, on tenim 15000 seguidors, on les noies se'ns llancen al coll pel carrer?? No sé què coll*** fotem aquí!!!

Sembla que no pugui ser oi? Doncs si, en principi pot existir un món on hi hagi gent com cadascú de nosaltres, que hagin près cadascuna de les el·leccions vitals igual que nosaltres, però que en canvi, ara decideixin seguir llegint aquest post enlloc de deixar-ho, avorrits com estàs tu ara.

Per il·lustrar-ho de forma simple: l'Univers que veiem és el que és, però cada any, l'univers observable creix un any llum (el que triga la llum en arribar a nosaltres). Així doncs, si imaginem un univers infinit, les possibilitats de topar-nos amb un alter ego augmenten.

Per mitjà de les observacions realitzades, sembla que en l'Univers la matèria es distribueix de manera bastant uniforme, almenys en la part estudiada: els gens menyspreables 10²⁴ metres. Així que si aquest patró es manté, més enllà de l'univers observable també hi hauria d'haver galàxies, estrelles, Montillas,...

L'univers observable per nosaltres és una esfera on el punt més allunyat està a 4·10²⁶ metres, i a aquesta esfera se l'anomena volum de Hubble (on hi cap tot el que es veu). Si ara, suposem que l'univers és infinit (com semblen indicar molts dels estudis actuals) i tenim en compte tots els possibles estats quàntics de la matèria que hi podria haver en un volum de Hubble a l'atzar, trobem que a uns 10 elevat a 10¹¹⁸ metres de distància hi ha un volum de Hubble completament idèntic al nostre. Si, si, idèntic.

Val, molt bé, però aquesta teoria encara està subjecte mesures millorades del fons còsmic de microones i de la distribució de la matèria a gran escala, que podrien refutar-la al redefinir la topologia i la corbatura de l'Univers. Però tan sols, resoldria el problema una estoneta, perquè sembla ser que no ens trobem davant d'un escenari amb un únic Univers, sinó que estem al mig d'un Multivers, on cada Univers podria tenir diferents condicions inicials, diferents constants físiques o altres lleis governant cada naturalesa.

58% of physicists (including Stephen Hawking) think multiple universes exist

18% (including Roger Penrose) do not accept this theory

13% admit the possibility, but remain unconvinced

and 11 % have no opinion.

En aquest casos, tan sols cal aplicar una dosi de probabilitat complicada per tornar-nos a trobar amb molts altres alter egos repartits arreu en aquest Multivers.

No heu entès ni un borrall? Jo tampoc. Però mola no?

Frij

La concha de nuestras madres

Tret d'algunes mostres desperdigades en el temps de comportament modern en els homo sapiens (closques ornamentals, pigments...) que comentàvem aquí, els sapiens, quan vam entrar a Europa per primera vegada farà una 40.000 anys, erem més aviat rudimentaris.

Per rudimentaris que ens imaginem aquells avantpassats nostres, sempre tendim a imaginar-nos els Neanderthals encara més simplots. Els artefactes currats, alguns trobats en disposició de culte funerari, quasi sempre dataven en el periode posterior a l'arribada dels sapiens. La gent assumia que els neander s'ho havien copiat del sapiens, o que havien adquirit els objectes via comerç. No sé molt bé què consideraven que els neander podien donar a canvi. “ Mira, Hruuugh. Hruuugh m'has dit que et dius no? Et canvio el meu maravellós raspador-percutor-foradador multisusos, que també fa massatge als cabells, pel teu... pedrot negre de tres quilos... i... el taparrabos XL!”

Doncs mira, ja podem riure ja. Que potser la cosa va anar molt diferent. En Joao Zilhao, de la universitat de Bristol, ha estudiat les restes de dos jaciments d'Espanya (la Cueva de los Aviones i la Cueva Antón). Entre les restes d'aquest jaciments ha trobat coses com aquesta:


Un altra peça d'ornamentació sapiens? Pues no. Els sapiens vindrien a Europa 10.000 anys després. Doncs la peça data de fa 50.000 anys. Abans d'entrar a Europa, els sapiens no feien aquestes coses amb les closques. Apareixen només una vegada hi han entrat. Vés que no fossin els neanders els qui van fotre una lliçó de manualitats als sapiens!

En una entrevista amb Kate Wong, del Scientific American, el Zilhao enumera les possibles interpretacions: O bé la cognició i el comportament moderns van emergir independentment en les dues branques, o bé existien ja en l'avantpassat comú de neanders i sapiens. O potser, els grups que anomenem neander i sapiens en realitat no són espècies diferents i no hauríem, per tant, d'esperar diferències cognitives. Aquesta darrera interpretació és la que li fa més il·lusió a en Zilhao.

M'agrada particularment la seva visió de com va anar això de la innovació cosmètica. Diu que a mida que la població va anar creixent es va fer més important la identificació personal, més que res per saber a quin grup pertanyia cadascú. La innovació tecnològica que acaba en l'explosió d'habilitats del paleolític superior és el que ja van discutir en aquest post.

Li pregunten si considera que aquest salt endavant va requerir algun tipus de canvis en el cervell. Respon que si, però fa com a molt aviat 500.000 anys! Si agaféssim un individu d'aquells temps, el clonéssim i l'eduquéssim en el present a pilotar avions, segons en Zilhao, ho faria de perles.

Referència:

Did Neandertals think like us? Scientific American. June 2010.

Dodger

Som els humans eusocials?

L'eusocialitat ha estat de tota la vida relacionada amb alguns insectes com les formigues o les abelles. Aquesta paraula descriu el fenomen observat en aquestes besties en el qual els adults es divideixen en castes, algunes de les quals es poden reproduir i les altres quasi mai o mai. Generalment, les castes no reproductives es dediquen a currar a base de bé. O bé alimenten a la descendència, o bé en tenen cura d'altre maneres, però el cas es que no tenen gaire espai per l'autorealització. Més estrictament, els científics classifiquen una espècie com a eusocial quan:

1. Hi ha divisió sexual del treball.

2. Les generacions es solapen.

3. Hi ha cura cooperativa de la descendència.

Molt bé. Ara pensem en les nostres àvies. Les nostres abuelites són dones estèrils, que cohabiten amb dues generacions posteriors i que en molts casos es dediquen a cuidar els nets perquè la mare treballa. La menopausa, per tant, permet l'aparició d'aquesta important casta d'àvies que segons estudis recents realitzats a Finlàndia i Canadà, la seva presència correlaciona amb una descendència que es reprodueix abans, més freqüentment i amb més èxit.

La desconcertant afirmació que de cop i volta, i segons la darrera definició d'eusocialitat, ens hem de considerar una espècie eusocial més al costat de les formigues ha estat perpetrada pels investigadors Kevin R. Foster i Francis L.W. Ratnieks, i ha estat publicada a TRENDS in Ecology and Evolution Vol.20 Nº7 al juliol de 2005.

Dodger

Perdent la màgia

Encara avui en dia, arreu del planeta, es conserven tradicions i rituals antics que resten inmutables al pas del temps i que no són pervertits per les noves tendències. Tot de pobles indígenes, tribus i en general gent apartada de les corrents globalitzadores de la societat actual que mantenen unes costums que ens transporten a temps ancestrals.

I no, no em refereixo als quatre penjats que encara no han penjat una foto d’una posta de sol al Facebook, o als que encara no saben fer fotos amb el seu mòbil 3G Blue ray In the night, ni als que encara miren els resultats dels partits de futbol i la programació al teletexto.

Hi ha tot de pobles indígenes que mantenen vives les seves antigues tradicions. Un exemple d’ells són els pobles maies que encara corren per l’estat de Chiapas i que utilitzen tècniques curatives on hi intervenen animals, plantes i minerals. Aquests mètodes són realitzats per sacerdots/xamans que coneixen el poder d’aquests remeis.

Per exemple, el procés del part és un exemple ben curiós. Durant el part, la dona es situa de genolls enfront de l’home agafant-lo pel coll, mentre que pel darrera, la comadrona escollida en relació al seu historial d’èxits, es prepara per rebre el nounat. Es diu que, fins i tot, en alguns llocs, el marit es lliga una corda als cataplins per un extrem, i per l’altre extrem a la dona, així, cada moviment que realitza la dona provocat pel dolor produeix també un crit de dolor en l’home i li recorda el patiment de tenir un fill.

Quan les contraccions tarden en arribar, la comadrona pot donar a la partera diversos remeis uteroconstrictors: zoapatle (Montanoa tormentosa), ruda (Ruta spp), Epazote (Teloxys ambrosioides) o cua de tlacuache (Didelphis sp.). Un cop el part s’ha produït, cal tallar el cordó umbilical i aquest procés és diferent depenent del sexe de la criatura. Si és nen, el cordó es talla perque quedi un trocet curt, amb això es creu que el manubri de l’infant no creixerà massa i així no produirà dolor a la futura muller. Per altra banda, si es nòia, es deixa un troc més llarg de cordó, així s’asseguren que la cavitat vaginal sera gran per poder rebre millor el coit.

Finalment, un cop s’expulsa la placenta, el marit ha de fer un forat al terra i enterrar-la per tal que el pròxim fill sigui mascle.

Una altra tradició xocant és la que els visitants poden observar a l’església de San Juan Chamula, un dels exponents més clars de tot l’univers de la màgia maia.

Al entrar en aquesta església t’envaeix una energia desconeguda que et connecta amb alguna cosa que no se sap ben bé d’on prové (que maco que queda això!). El més curiós és que no és res del que t’esperes d’una església…tot el terra està cobert de fulles de pi, pel terra hi ha milers d’espelmes que un bon home es dedica a anar recollint a mida que s’acaben, i devant de les espelmes gent agenollada, estirada i recitant una sèrie de mots incomprensibles. De fet, en aquesta església, depenent del que un necessiti, es dirigeix a un o altre sant (que estan esparcits per tot el recinte), i utilitza unes espelmes d’un color o un altre. Dins l’església també hi és permesa l’entrada als gall d'hindi, que són necessaris en molts dels rituals curatius.

Pero entre tot aquest univers de tradicions ancestrals i perdudes, s’amaga una trampa que li fa perdre la màgia.

Temps era temps, que s’utilitzava una beguda alcohòlica, provinent del destil.lat de la canya de sucre que s’anomenava posh. El posh, s’escup sobre el malalt perque té capapcitat purificativa, a més, a la persona que el pren li produeix gasos que l’ajuden a eructar. Com en moltes altres tradicions, eructar també purifica l’ànima, ja que amb el rot elimines males vibracions. Bé doncs, no sé si el posh a pujat de preu o si tenia mal gust, pero avui en dia s’utilitza Coca-cola o Fanta amb la mateixa finalitat. La veritat és que sembla que els serveix tant com el posh, fins i tot és més efectiu a l’hora d’eructar! Una de dos, o el posh en si no era el que guaria a l’individu, o el que li faltava ja a la Coca-cola per la proxima campanya...té propietats curatives espantant esperits xungos.

Total, que trobar-te ampolles de coca-cola al terra d’una església on es realitzen aquests rituals xamànics tant antics és un anacronisme que fa un mica de mal als ulls…

Link:

- http://www.medicinatradicionalmexicana.unam.mx/index.php

Frij a Mèxic

Les Fleurs du mal

Eh, que maco. Eh quin tio més romàntic en Frij. Jo també vull parlar de floretes inspirat per tanta rosa de Sant Jordi. Rosa, per cert, que té poc a veure amb la planta silvestre que era abans de patir segles de selecció artificial. Fa temps que em fixo que a la majoria els ha sortit una espiga i un embolcall plasticós al voltant. Un espant les desferres que podem arribar a fer a partir de qualsevol forma de vida, mireu el xiguagua, convertit en una alimanya acondroplàsica, i imagineu el llop del qual prové.

No. Jo sóc del parer de regalar flors de tipus més salvatge. I de fet, tinc un parell de propostes pel Sant Jordi que vé : la Trillium erectum i l’Amorphophallus titanum. Aquí sota apareixen en l’ordre en què les he anomenat :

Són maques, eh? Bueno, potser no és l’adjectiu més adient. Però la vermelleta és mona. L’altre és una mica obscena, és com una col hipertrofiada en zel, que no es diu penis ampof (amorphophallus) perquè si.

Color forma i fragància són els atributs que les flors mostren per seduir el bitxo que les ha de pol·linitzar. De passada i per algun motiu que no és gens obvi, algunes d’aquestes combinacions han atret també a alguns homo sapiens d’ànima sensible que, imitant l’atàvic comportament pol·linitzador inconscientment, submergeixen la nàpia o rastregen el rostre entre els seus pètals. És curiós però ben pensat, si ho fessin repetides vegades anant pel camp sobre flors de la mateixa espècie, en alguns casos estarien substituint la feina que fan els insectes i els ocells, i llavors les flors s’haurien pogut estalviar tot el despilfarro energètic de produir el nèctar. Ja és curiós que abellots, colibrís i les nostres àvies escullin les mateixes flors per plantar al jardí.

Però això no sempre és així. Els insectes perceben l’espectre visible nostre desplaçat cap a l’ultraviolat. El vermell no l’acaben de pillar gaire o gens, en canvi els ocells si. Una flor vermella (com la rosa de Sant Jordi, si fos natural i estés en el seu ambient), per tant, té tots els números de ser visitada per un ocell. De vegades passa que veiem una flor de un color i no ens diu res, però si la veiéssim en l’espectre ultraviolat fliparíem. I així flipen molts insectes amb flors que nosaltres no posaríem ni a la corona funerària del Franco.

Però... i les flors que us he proposat? Doncs aquestes tenen uns insectes molt particulars com a agents pol·linitzadors, per exemple les mosques. I aquests insectes passen (anava a dir com de la merda, però és justament on van) de l’extravagància de l’orquídia o de la fragància del gesamí. No, a aquestes els posa la carn de mamífer putrefacta. I les dues han aconseguit imitar-ne l'olor.

Us proposo que quan regaleu qualsevol d’aquestes dues flors, ho feu perquè és l’últim Sant Jordi que voluntàriament planegeu passar amb la destinatària. I no cometeu l’error d’olorar-les; ja ho diu la dita: La curiosidad hizo vomitar al gato durante semanas. O algo així.

Deu ni dó, l’amorphophallus aquesta (la flor cadàver, que li diuen, o la flor més gran del món, perquè a sobre és gran que no te l'acabes). Suspens en forma, color i fragància. Encara que la selecció artificial la pogués acabar convertint en un... xiguagua, millor deixar-la allà on creix i donar una bona volta al seu voltant. La petitona vermella (que l'anomenen Benjamí) no és queda curta. A part de la pudor nauseabunda acumula cristalls d'oxalat càlcic a les fulles que si algun herbívor amb problemes d'olfacte li arriba a fotre mossegada ja s'assegura la planta de que ho farà un cop i mai més.

Si amb la flor voleu afegir un llibre. Us recomano l’Atles del Creacionisme. A veure si amb l’atles a la mà i la flor putrefacta a l’altra aconsegueix congeniar les dues coses. Quin paio, el dissenyador.

Referència:

- Evolución. Richard Dawkins 2009.

Dodger

Volcán de los murciélagos

Tot i no haver estat per aquí, m’ho puc imaginar.

El dia de Sant Jordi és un d’aquests dies que els catalans pengen banderes als balcons i surten en massa de la seva cova, i omplen places i rambles per buscar una rosa o un llibre o, si es pot, una mica de cada… Teniu ja el vostre?

Doncs més o menys aixó, és el que fan cada dia desenes de milers de ratpenats de la Cueva de los Murciélagos en la reserva de la Biosfera de Calakmul.

Quan s’inicia la posta de sol ja es comencen a percebre els primers moviments dins la cova, les olors del guano es fan més fortes i s’escolten les primeres senyals producte del procés d’ecolocalització. En l’instant en que el sol s’amaga per complet, el ratpenat més intrèpid surt de la cova i realitza tímides incursions a l’exterior per testar la humitat de l’ambient. Mica en mica es van acumulant ratpenats al voltant de la boca de la cova realitzant un vol circular, s’eleven per sobre dels arbres i surten tots en la mateixa direcció. En el punt àlgid hi ha milers de ratpenats formant un núvol que es desplaça en el cel formant un espectacle natural incomparable.

Alguns es perden, alguns es foten de cap contra els arbres, altres contra un servidor, però al final quasi tots aconsegueixen l’objectiu de seguir al grup. Dic quasi tots per què els falcons també n’estan al cas i sovint aconsegueixen endur-se alguna presa.

Desenes de milers de ratpenats arriben a sortir de la cova cada dia durant unes tres hores, i diuen que enfilen un llarg camí fins a Tikal a Guatemala (no els vaig seguir per confirmar-ho…), per després tornar abans que surti el sol.

Espero que tots poguessin aconseguir la seva rosa particular…

Links:

http://www.mexicodesconocido.com.mx/notas/4282-Calakmul,-Campeche:-tierra-en-abundancia

Frij a Mèxic

Il mio CUORE di piombo

Benvolguts amics. Fa tota la pinta que Abulafia es troba a les portes de la mort, que finalment ha trencat el porquet per arreplegar les dues tristes monedes que custodiava i pagar el barquer de la llacuna, que l'ha de portar al seu lloc de descans definitiu, el llegendari cementiri de blogs.

Però no. Encara que en Frij hagi abandonat la civilització i s'hagi perdut per la selva de Mèxic i servidor treballi tot el dia davant de l'ordinador i li estigui agafant mania Abulafia resistirà. Oi tant que si! (Sentiu com sonen les trompetes? Veieu com es mouen les cortines? Percebeu la piloerecció massiva? No podeu resistir-vos a envair alguna cosa? Tranquils, són els efectes de la pura èpica. Si nois. Hem tornat.).

En aquest post no parlaré del nou australopitec, però li enviem una cordial salutació de totes maneres, perquè tot i que trobo molt bé que la blogosfera sigui redundant, és un conyàs ser l´últim. I no serà per temes. Així que aquest post va dedicat al comerç romà del plom, i com aquest es relaciona amb l'estudi dels neutrins i de la matèria fosca de l'univers. Que tampoc és moc de gall d'indi.

Quan mires al cel per la nit ja fa l'efecte que la gran majoria del què abasta la vista és ben fosc. I és una bona metàfora del què sabem dels elements constituents de l'univers. L'estudi del satèl·lit WMAP sobre el fons cosmic de microones, que bàsicament són els fotons que primer van poder escapar-se de la sopa superdensa primordial de quan l'univers tenia només 400.000 anys, va fer sorgir unes quantes implicacions importants: Que l'univers és plà, que la seva densitat és de 9,9x10(-30)g/cm3 (per entendre'ns és com dir 5,9 protons per cada metre cúbic), i que en aquesta densitat trobem: un 4% d'àtoms normals i corrents (protons, neutrons i electrons. Matèria bariònica, que es diu), un 23% de matèria fosca freda i un 73% d'energia fosca.

És a dir, que a hores d'ara un 96% de l'univers està constituït de coses fosques, o sigui, ni repajolera idea.

Aquest escandalós 73% d'energia fosca s'ha de tractar, si les lleis que tenim fins ara funcionen com deu mana, d'alguna classe d'energia estranya o propietat del buit que tingui una gran pressió negativa. És el que es necessita per explicar l'expansió accelerada que pateix el nostre univers.

La matèria fosca és un altre rotllo completament diferent. Es dedueix des de fa temps a partir de coses que no quadren. Per exemple, els braços de les galàxies necessiten molta més massa de la que s'observa per poder girar a la velocitat a la que ho fan. En general, la massa que els astrònoms calculen per les galàxies és 10 vegades més gran que la massa que es pot associar mirant les estrelles, gas i pols d'aquestes. Hi ha d'haver alguna cosa més, que no es detecta.

Avui en dia es proposen diferents possibilitats per explicar aquesta matèria fosca: les nanes marrons i altres MACHO's (si, vol dir: Massive Compact Halo Objects, i estan fetes de matèria bariònica de tota la vida). Forats negres supermassius i noves formes de matèria. Aquestes noves formes són les que han d'anar apareixent en els supercolisionadors de partícules. En general es busquen el que genèricament s'anomenen WIMPs (Weakly Interacting Massive Particles) o matèria no-bariònica. És matèria que al no interactuar gairebé gens amb la matèria ordinària, doncs com que passa desapercebuda.

Un dels WIMPs que es va proposar com a candidat és el neutrí. Aquests particuleta amb més de 10.000 vegades menys massa que l'electró, que ja és dir, viatja a velocitats properes a la de la llum. És per tant el que s'anomena una partícula relativista, o també matèria calenta. Tot i que continua sent un candidat per matèria fosca, ara per ara la seva principal avantatge és que existeix, mentre que altres candidats millors han de ser demostrats encara. Però per altra banda, es considera que el neutrí, per ser matèria calenta té una massa tan ínfima que no pot explicar la ingent quantitat de matèria fosca que hi ha d'haver a l'univers.

L'estudi d'aquestes partícules és al·lucinant. Com detectes una partícula que és capaç de travessar la matèria com si res? Es diu que es necessita una planxa de plom d'un any llum d'espessor per parar la meitat de neutrins d'un feix.

Els neutrins que ens poden travessar diàriament provenen de diferents fonts: el sol (a partir de les desintegracions que es produeixen al seu nucli), supernoves, la radiació còsmica de microones (els neutrins es van poder posar a viatjar des del primer segon de l'univers, a diferència dels fotons, que van haver d'esperar 400.000 anys per poder escapar de la sopa super densa de les primeres etapes de formació). I també fons humanes, centrals nuclears i acceleradors de partícules. I per últim, la pròpia Terra té les seves desintegracions d'isòtops radioactius que produeixen neutrins.

Detectar aquesta classe de partícules esquives és l'objectiu dels experiments que es realitzen a la muntanya de Gran Sasso, a Itàlia. Al seu interior, el Laboratori Nazionali del Gran Sasso ha muntat famosos i costosos experiments per detectar elements de matèria fosca. La idea és que aïllat sota terra es col·loquen determinats elements (xenó líquid, iodur de sodi, aigua pesada i d'altres) depenent del tipus de detector que en quan ve un neutrí a tota llet i de miracle es troba un nucli atòmic de l'element del detector aquest al ser desplaçat xoca contra electrons dels àtoms del voltant i crea ions excitats. Aquest tornen a captar un electró i en alguns materials com el xenó el procés emet fotons, senyal que es pot amplificar i finalment detectar.

Per aconseguir estudiar els neutrins que venen del sol per exemple, o d'una supernova, has de poder preservar el detector dels neutrins que venen de la radiació de la pròpia Terra o dels rajos còsmics. El primer objectiu es minimitza revestint el detector de plom. I el segon, enterrant el detector a molts metres sota terra. Però encara hi ha un petit problema, i aquest es troba en el propi plom que s'utilitza de revestiment. El plom té el seu propi isòtop radioactiu , el plom 210, que pot esconyar tota la història. Afortunadament aquest té un període de semidesintegració de 22,3 anys. També hi ha el plom 214 que podria interferir, però té un període només de 26,8 minuts.

Per tant, el problema de la gent del Gran Sasso va ser trobar suficient plom i suficientment antic, com perquè hagués ja deixat de ser radioactiu.

En algun moment o altre dins del primer segle adC, una nau romana es va enfonsar davant de l'illa del Mal de Ventre, a prop d'Oristano, Serdenya. No se sap si van ser pirates, conducció temerària o un incendi, però si se sap que ve deixar el fons marí completament cobert de lingots de plom. En època romana el plom feia servei en revestiments de cases, tubs d'aigua o encunyació de monedes. Se'n van recuperar 999 lingots de 33 kilos cada un, i presenten el nom del productor gravat al damunt. Hi posa SOC M C PONTILIENORUM MF, és a dir Soc(ietas) M(arci) C(aius) Pontilienorum M(arci) F(iliorum). Aquí es pot veure part dels lingots recuperats que tenen exposats al museo civico de Cabras, prop d'Oristano, que val la pena visitar.

Així és com la tràgica desgràcia naval d'un comerciant de plom romà ha acabat propiciant 2000 anys després l'acord entre la Soprintendenza archeologica di Cagliari e Oristano i l'Instituto Nazionale di Fisica Nucleare per tal que aquest últims utilitzin part del plom per fabricar un revestiment aïllant de plom no radiactiu pel seu nou experiment CUORE, que es dedicarà a detectar neutrins i tota aquella matèria fosca que la fortuna derivi cap allà. Vegeu-ne la pàgina web per més detalls.

Referències:

- David B. Cline. La Búsqueda de la Materia Oscura. Invest. y Cienc. Mayo 2003.

- Univers Cosmology. NASA. (Molt recomanable).

- Model estàndard i les seves partícules.

Dodger

Teniu un problema, i és diu 0,7

Per què ens agraden aquestes dones? A algú no li semblen les potencials mares del seus fills?

Bé, per tots és evident, salta a la vista....Però podríem preguntar-nos perquè aquestes noies i no unes altres...jo què sé...la Rosa d'Espanya?
Ha de ser alguna cosa que tinguem ben inculcada en la nostra biologia el que faci que tots trobem rematadament irresistibles a les mateixes mosses. De fet, en tot el regne animal les parelles es trien seguint certs criteris estètics. Darwin creia que aquests criteris es fixaven en trets totalment atzarosos i la sel·lecció sexual acabava de fer la feina. Així s'explicarien aberracions com les grans cornamentes dels alzes, o les enormes cues dels paons, entre d'altres. Wallace, en canvi, creia que aquests ornaments havien de coincidir amb la possessió d'un fons genètic adequat. És el que actualment es coneix com la hipòtesi del bon gen, que ve a dir que si ets capaç de perdre al temps al gimnàs currant-te uns musculitos d'allò més monos, és que disposes del temps i l'energia suficients com per fer-ho, i això significa que t'ho has currat (amb tots els teus gens) per "lluitar" socialment i has escalat posicions entre els teus iguals (i a partir d'aquí aplicar-ho a qualsevol caràcter susceptible de ser víctima de la sel·lecció sexual).
Abans, en la bellesa, tot s'acabava amb el 90-60-90, però això ja va passant de moda i el que mai passa de moda és la relació del 0,7. Què és?
Doncs la relació entre la cintura i la cadera. Imaginem una cadera de 100 cm i una cintureta de 70 cm...ara, eixugueu-vos la baba i fem la relació cintura/cadera. Dóna 0,7. En el cas del 90-60-90 aquesta relació e stroba en el 0,67 que s'hi acosta prou.
S'ha comprovat que 0,7 és la relació que tenen les icones sexuals de tots els temps, tant la Venus de Milet, la Marylin Monroe com la Sofia Loren. De les últimes 70 Miss America, totes tenien entre un 0,69 i un 0,72; i totes les models de Playboy tenen entre un 0,68 i un 0,71. No és poc no?
A més, sembla que tot això podria tenir una raó i no seria casualitat que ens fixessim amb les que tenen aquestes mesures i no un 1,2. Tots volem unes dones ben sanes no? Doncs sembla que el 0,7 es correspon amb el risc més baix de patir diabetis, malalties cardiovasculars o càncer d'ovari. També correspon amb els nivells òptims d'estrògens que permeten una fecunditat més elevada. És evident que si hem d'escollir una dona que ens acompanyi durant tota la vida, com menys riscos de malalties millor.
Aquesta tendència s'ha estudiat en diverses societats actuals i s'han observat unes preferències molt similars en els gustos masculins, tot i que depenent de la ètnia és més a prop del 0,6 (a la Xina) o del 0,8 (a l'Àfrica).

Si tots prefereiu la del mig, es normal...té una relació de 0,7. (Les altres 0,6 i 0,8)

Les dones sembla que tampoc s'escapen d'aquests condicionants biològics i tenen preferència pe als homes que tenen una relació de 0,9, que a més, són els que tenen menys risc de càncer de pròstata i de testicle.

Ara bé, és evident que no és l'únic factor que intervé a l'escollir parella, sinó tots estariem fotent-nos de pinyos als bars. Ja m'ho imagino....

- Ei tio neng, de que vas chaval? Que te voy a partir el careto neng! Que haces mirado mi churri!
- Que yo no miro ná, so desgraciao! Ma mirao ella!
- Pero tu de que vas cabrón! Ni te acerques a mi 0,7 neng!

Ah! Que dieu que ja passa?? Bé, és que no surto massa...
No obstant, la gran majoria ens reproduïm, i per descomptat que no tots amb cossos 0,7 o amb 0,9, i no tots anem repartint estopa, així que alguna cosa més hi deu intervindre. Però deixaré la incògnita fins al pròxim dia...

Frij

L'hegemonia dels petits

Segons com vinguis amb l'ego de casa, si tothom al teu voltant és més gran que tu et pots sentir intimidat, menystingut i si va a més et pots començar a imaginar somriures fotetes inexistents de persones sobre la base dels seus petits espasmes facials involuntaris. Més tard, en la solitud de la nit, et permets els fugaç aflorament d'un anhel reprimit: l'hegemonia dels petits.

Un mascle gran i poderós llueix més davant la femella quan 1) no s'ha mort de gana. 2) hi ha depredadors pels voltants que li permeten fer-se el xulo.

Però si la cosa canvia, si desplacem l'escenari a una illa petita on els depredadors més temuts siguin els mosquits i on el menjar escasseja, el petit podrà campar sense por i a més, amb menys combustible. El gran, per contra, passarà gana i amb la gana se li passarà la libido. Per atractiu que un mascle pugui resultar, si no té libido la femella acabarà per fixar la vista sobre el petit que, en segon pla, ara galopa radiant i trempat per l'escassa verdissa.

Aquest és el punt de partida, que mai sortirà als llibres de text gràcies a déu, de l'efecte de la insularitat sobre la mida. És com si l'evolució es dediqués en el seu temps lliure a fer bonsais. Com més gran és la bèstia original més impactant és el resultat.

Elefants, hipopòtams, búfals, mamuts.... Si, siiiii, mamuts! S'han trobat tres poblacions de mamuts pigmeus: a Sardenya, a les illes del canal de Califòrnia i a la illa de Wrangel, a Sibèria. D'elefants pigmeus ni ha un porró a moltes illes del Mediterrani (Xipre, Sicília, Malta, o Creta, com el de la imatge.) però l'únic exemplar de mamut pigmeu és el que es va trobar a Sardenya al 1983 i es va batejar amb el nom de Mammuthus lamarmorae. Aquesta espècia petitona prové de Mammuthus trogontheri, el més gran dels mamuts (4,3m d'alçada i almenys 10 tones de pes), de qui també provenen el M. Columbi (el mamut americà) i el nostre estimat i pelut M.primigenius.

Fa poc, l'elefant pigmeu de Creta (l'Elephas cretus) va ser considerat a partir d'un estudi del seu ADN que en realitat pertanyia al llinatge dels mamuts, però més tard sembla que es va tombar l'estudi amb un altre del qual en cito un tros de l'abstract:

“According to the authors of this study, a deep taxonomic revision of Cretan dwarf elephants would be needed, as the sequence exhibits clear affinities with woolly mammoth haplotypes. However, we point here many aspects that seriously weaken the strength of the ancient DNA evidence reported.” (Article)

A les illes del canal de Califòrnia s'han trobat restes de bonsais de mamut a més de 140 localitats, la majoria d'elles a la illa de Santa Rosa. Per pebrots hi van haver d'anar nedant perquè aquesta illa sembla que mai ha estat comunicada amb terra ferma. Al 1994 es va trobar un esquelet complet del mamut nan de 15000 anys d'antiguitat, que per cert s'anomena amb propietat (i encert) Mammuthus exilis. Aquest pobret té menys de la meitat de l'alçada (1,2-1,8m) i pesaven com el 10% (1 tona) del que els seus ancestres de terra ferma (en aquest cas M. Columbi).

L'any 1993 tothom (tothom, tothom, encara que potser no ho recordeu) es va posar molt content en saber-se que s'havia trobat un mamut inherentment petitó (1,8m) a la illa de Wrangel. Les dades del carboni mostraven que una població havia viscut allà durant els últims anys dels mamuts (entre fa 10,200 i 3,900 anys). També es va trobar la versió reduida del mamut a una illa d'Alaska (Saint Paul).

Deixem estar els mamuts una estona. El nanisme insular ha afectat també a hipopòtams en illes del Mediterrani (les mateixes: Creta, Sicília, Malta, Xipre..., que s'hi trobem elefants pigmeus) i a Madagascar, i d'altres mamífers (sobretot, però també dinosaures). En aquesta entrada de la wiki hi ha una relació d'exemple.

Fa un temps, el Paleofreak (via altres blogs) en deia que havien trobat el fòssil d'un búfal de només 60cm d'alçada de la illa de Cebu a les Filipines (Bubalus cebuensis). Un altre espècie no tan petita encara es troba a Filipines (Bubalus mindorensis).

Amb aquesta cistella d'exemples potser podem acceptar millor la hipòtesi sobre l'origen de la mida reduïda de l'home de Flores. Un home que es va fer petit a mida (i de mida) que va fer passar la seva història en una illa. La seva capacitat craniana va posar-se en 417cm3 (en el cas del fossil LB1), similar a la dels austrolpitecs i per sota dels 509 dels habilis. Però ull, la reducció del tamany del cervell no ha de comportar la pèrdua d'habilitats cognitives. En humans ho veiem, els nans sapiens amb enanisme primordial osteodisplàsic amb microcefàlia de tipus 2 us ho explicaran molt bé.

Dodger

Un conte de fades

Ara ja fa uns anys, amb en Dodger vam assistir al que podríem anomenar una conferències instructives i enlluernadores sobre el futur de la nostra societat. La història aquesta es montava en la sala d'una casa de Barcelona.

Ningú no ens hi havia obligat, no era una promesa, ni l'interlocutor era amic nostre. Hi vam anar per voluntat pròpia!
Ens trobàvem al centre d'Estudis Gnòstics de Barcelona (si, si,...una puta secta!). Assegudets amb els cataplins per corbata i observant sense perdre detall del que passava al nostre voltant. Jo intuïa que algun dia la nostre epopeia veuria la llum; i per fi ha arribat el dia...

Bé, doncs estàvem asseguts, envoltats d'una colla de gent que com nosaltres havíen anat allà perquè volien (bé,..jeje...és una manera de dir-ho). Era gent ben normaleta...si, si,...cabells liles, ulleres sense patilles, dones amb calça curta sense depilar... Llavors el terme no existia, però avui en diríem "friquisdelaòstia". No desentonàvem tampoc, perquè en aquela època nosaltres érem així:

Dodger en vermell

L'orador va començar la seva feina i un a un els seus arguments anaven enrojolant les nostres galtes com aquelles bofetades que et deixen els dits marcats. Nosaltres impertèrrits, per no causar cap sospita, aguantàvem l'atac des de la trinxera. Érem joves estudiants de biologia i hi havia coses que no se'ns podien dir sense desencadenar el plor: Que si el Ieti existeix, que si les esfinx són portes interestel·lars, que si Darwin era un capullo, que si els Atlantes, que si,....No, no i no!!
Entre altres coses, donaven per fet que tota una sèrie d'éssers mitològics existien i com a únic argument per provar-ne l'existència deien que si sortissin del seu amagatall, els humans els agafarien per fer proves i torturar-los....és lògic, no se'n va salvar ni E.T.
Així que les fades existeixen, i encara hem tingut sort que algú les ha pogut dibuixar!
Explico tota aquesta història absurda i sense cap interès científic per lligar-ho amb un article que ha publicat el senyor Wotton sobre la possibilitat del vol d'alguns éssers mitològics com els àngels, els dracs i les fades.
Prenent com a font fidedigne les il·lustracions de diferents èpoques (de fet, és l'únic que tenim), ha intentat resoldre si l'anatomia d'aquestes éssers els permetria volar.
Les ales dels àngels i els querubins sembla que derivin de les ales dels ocells degut a la seva forma. Els ocells s'adaptaren al vol gràcies a una pèrdua de densitat de l'exosquelet, de fet, sembla que si pesen més d'uns 15 kilos, ja són aus que no poden volar. Curiosament, no s'observa cap diferència en el cos dels àngels, tots són de talla normal, fins i tot, alguns més regordets com per exemple els querubins.
A més, entre els ocells es donen 2 tipus de vol, el propulsat o el planejat. És evident que els pobres angelets serien incapaços d'elevar el seu vol per si sols. Així que només ens queda la hipòtesi del vol planejat. Però resulta que els vents als quals haurien d'estar sotmesos per poder enlairar-se haurien de ser bestials... Haurem d'estar pendents del cel un dia de vent....
Finalment, també ens queda una mica penjada l'aparició de la nova extremitat ales, en ocells les ales són una adaptació de les extremitats superiors, que mantenen uns músculs pectorals molt desenvolupats per permetre el vol... En els nostres angelets és difícil d'interpretar aquesta aparició: on s'insereixen els músculs pectorals? On amaguen aquests músculs poderosos? Perquè no han reduït el seu cos?
Per altra banda també resta per estudiar el mecanisme de vol d'un dels àngels de Giotto, amb una sola ala...sembla que podria ser una adaptació.

En els dracs ocorre una cosa semblant, les seves ales estan recobertes de pell i podrien derivar de pterosaures i/o ratpenats. Molts mantenen les 4 extremitats a part de les ales, el que resulta un problema d'interpretació evolutiva. Però d'altres, els dracs heràldics tenen ales que provenen de les extremitats superiors, fins i tot, mantenint les capacitats prènsils amb urpes i tot. Si el mecanisme de vol ha de ser semblant als dels ratpenats, el seu múscul pectoral hauria de ser important. Sinó, també podria ser que utilitzessin el vol planejat. O sigui, que anem amb compte amb els dies de vent, No, no! No per si us cau un arbre al cap, més que res, perquè el cel potser està ple de bitxos d'aquests!! També podria ser que utilitzessin les ales a l'estil esquirol-volador, planejant entre els arbres, però no me'ls imagino pas....
En el cas de les fades, la història és una altra. Les ales de les fades provenen, amb tota seguretat, de les ales dels insectes. Sovint se les representa amb ales de papallona, tot i que algunes vegades les han perdut (hi ha representacions sense ales).
Les ales dels insectes provenen d'excissions de l'exosquelet en un parell de segments toràcics que provoquen unes distorcions en la part anterior del tòrax que allibera tensions i permet el vol. Normalment, les ales de les fades ja surten de l'esquena, cap inconvenient fins aquí. Però hi ha dubtes per resoldre. La manera com se les ingenyien per produïr la cutícula típica dels insectes és encara un misteri. O com s'ho fan per suportar la incòmode distorsió del tòrax també queda pendent.
Els misteris no acaben aquí encara. Les ales dels insectes apareixen quan l'individu adult abandona el seu estat larvari. Curiosament encara ningú no ha trobat cap representació d'una fada en estat larvari, o de pupa,....

Si voleu saber quina classe de energúmens són aquests dels gnòstics, he trobat això:
- http://www.redune.org/testimonio5.html

Frij