L'altre autobús agnòstic

Havíem dit que si vèiem un autobús d’aquest que porten lemes pro-ateus o pro-religiosos en faríem una foto i la penjaríem al blog. La veritat és que pensàvem que seria difícil ensopegar el moment. Però l’altre dia surto de casa pel matí, abans de prendre el cafè, amb tot l’organisme encara arrencant el sistema operatiu, i em topo davant la porta amb un autobús d’aquests que anava circul·lant. Donant-ho tot, cridant “Abulaaaaafia!” com un almogàver i corrent com un boig sense pensar si esquivava del tot o no els cotxets amb nens i les iaies amb pròtesis de pelvis, desenfundant la càmera digital amb el moviment expert d’un caçador de nyus, li vaig disparar una foto.

Després vaig llegir el que posava: “Autobús agnòstic. Aquí paguen justos i pecadors”. Coi, no era cap dels que coneixia. Aquest sembla ser que l'ha pagat el Terrat, la productora del Buenafuente. Que ve a dir: Me la repixa si déu existeix o no, però no us coleu a l’autobús.

En realitat, el missatge original de l’autobús ateu també és agnòstic en el sentit que no diu que déu no existeix, sinó que probablement no existeix.

Aquest país és un catxondeo, aquesta campanya aquí no podia tardar ni dos dies en convertir-se en a veure qui la diu més grossa (cap problema, per altra banda). Fins i tot la revista Pronto ho ha util·litzat per fer propaganda amb un autobús que diu: “Hi ha autobusos que ens pregunten: Déu existeix? Aquest autobús et garantitza que la revista Pronto existeix”.

Dodger

Millorant l'esperma

La competència intraespecífica produeix un efecte sobre la generació següent, en comparació amb el que hauria passat si no hi haguéssin competidors. I condueix a una reducció de la supervivència, el desenvolupament, el creixement i/o la reproducció dels indvividus de l'espècie. Hi pot haver competència sempre i quan el recurs sigui limitat en relació amb la densitat d'individus, la qual cosa porta a que la sel·lecció natural actuï al nivell de les diferents característiques que fan possible l'obtenció del recurs.
Així, tots estem competint entre nosaltres. Millorant constantment les prestacions del nostre hardware. Tots els individus d'una espècie lluitant per endur-se el premi més preuat en biologia: Reproduïr-se.

És fàcil d'entendre i ilustrar-ho, ho podem comprovar qualsevol nit de l'any en qualsevol discoteca de qualsevol racó del món. Podem presenciar un dels espectacles més extesos en el món animal. Un conjunt d'individus d'una mateixa espècie (en aquest cas la humana) es reuneixen en un lloc on es barallaran pel seu botí. Llueixen les seves armes, les seves eines, les seves dots i d'alguna manera també realitzen el ball nupcial (que s'ha de reconèixer que en els últims anys ha degenerat. És incomparable la bellesa d'un tango amb el que es balla en els locals de moda actuals). Hi ha una autèntica guerra entre els dos sexes per endur-se el gat a l'aigua.
És cert però, que en el nostre cas no hi intervé estrictament una component genètica, o sigui, els beneficis que en trauria el més alt, amb les esquenes més amples, la dels pits més grans o la cintura més estreta o (en alguns casos) qui té la cornamenta més gran i visible. Som víctimes també d'una sel·lecció artificial que ens ha de dur a l'èxit reproductiu.
Una mica de gimnàs, gomina a manta, lentilles de colors, roba interior que realça les pròpies característiques. Tot ajuda en aquesta guerra sexual on reproduïr-se és l'últim fi que respon a les nostres necessitats evolutivament sel·leccionades.

Bé, tota aquesta divagació ve a "cuento" per un treball publicat en els darrers dies en la revista PNAS.
En aquest treball, els autors es preguntaven si la competència entre mascles d'una mateixa espècie podia produïr una millora en les carcterístiques dels espermatozoides.
Quan he de competir per una femella amb el tio del costat, em creixerà la cornamenta, em vestiré de colors vius, m'enfortiré, sabré construir els millors nius,....Però, el meu esperma també es trobarà sota l'atenta mirada de la sel·lecció natural?
Doncs sembla ser que si.
Els investigadors van escollir 29 espècies de peixos d'aigües dolces tropicals que pertanyen a la família dels cíclids, però que presenten els comportaments més variats, des de la monogàmia estricta fins a la més llibertina poligàmia posada en pràctica per unes femelles que practiquen el que produïria calfreds en el mascle més assedegat, la incubació bucal.
I just. Les espècies monògames tenien un esperma bastant cutrillo, lent i petit.
Per la seva banda, hi havia les espècies polígames, on la gran competència imperant havia portat als mascles a produir un esperma gran, ràpid, amb una vida més llarga i més abundant.
Per realitzar aquesta gran despesa metabòlica, els investigadors assenyalen que algun tret independent a l'esperma s'ha hagut de veure adversament afectat. Podria ser, com diu el tòpic, que quan destines tanta energia a les parts baixes, sacrifiques la que es destina a les parts altes?

Frij

Jadarita i les neures de Superman

En una terra paral·lela en Superman és un alienígena d’aspecte molt similar als humans. Tret del seu més que dubtós gust en el vestir el bitxarraco de l’espai és la canya. Els seus quasi il·limitats poders destructius requereixen una gran quantitat d’energia, que el guaperes volador extreu del Sol com si fos una placa solar amb potes. És un paio la mar de sostenible i molt servicial. Però en el terreny emocional no llueix tant com amb les altres coses. Deixant de banda que no és un tio particularment ràpid ni despert, li fan la pirula un cop i un altre i quasi sempre els mateixos, no podem assegurar que sigui immune a les davallades psíquiques causades pels estressors de la vida quotidiana. I si un dia entra a casa i es troba la Lois Lane coneixent-se amb el Capità America (el pitjor superheroi de tots, si, hi estic d’acord)? I si li agafa un crisi d’estrès? Un atac psicòtic o maníac? Qui vigila el vigilant si el vigilant es descontrola?

En el cas del Superman la cosa és sèria perquè es pot liar una tangana que no quedi viu ni el Fraga. Però per sort dels terrícoles, i dels seus enemics també, el cosmos i els déus de l’equilibri proveeixen. En aquest cas proveeixen la criptonita via meteorit. Si, la famosa criptonita, que emet una radiació específica que a tots respecta menys al Superman, que el deixa per terra fet un autèntic nyap. Això, sembla mentida però li ha passat un munt de vegades durant la seva història, i sempre ha posat la mateixa cara de “No! Com pot ser? Criptonita?… argh…”. Si noi, si, que sempre estem igual, home. Quan vegis que l’Homo sapiens dolent de torn et vacil·la a la cara tan tranquil, és que porta els gallumbos de criptonita, carai.

Però en Superman va tenir una idea, o com a mínim se la va atribuir, molt bona per si li agafava un dia un atac dels que dèiem i li donava per destruir el planeta. Va quedar un dia amb el Batman, a qui tots tenen molt respecte, sempre i quan el vegin de nit, el seu gran amic. Li va donar una fletxa amb la punta de criptonita. “Bati, si un dia se me’n va l’olla tu em fots aquesta fletxa entre les celles.” “Pff, com vulguis. No he disparat un arc en ma vida. Et pots posar aquí un moment tot quiet que entrenaré amb fletxes normals?” És un bèstia, en Batman.

Us poso en antecedents perquè a la nostra terra paral·lela encara no tenim Superman però si tenim criptonita. La cosa va anara de la següent manera. Uns geòlegs d’una multinacional minera (RioTinto) van topar en una mina de Jadar amb un mineral que no havien vist mai. Com que no el van saber identificar el van enviar al Museu d’Història Natural de Londres, on el mineròleg Chris Stanley li va extirpar els secrets. La seva composició química va resultar ser LiNaSib3O7(OH), que es llegeix Linasibo Oh!, o entre els més entesos hidroxisilicat de liti sodi i bor.

En posar això al Google (és una tècnica que es veu que fan només els més experts per veure si el mineral és únic o no) va i li surt la criptonita! I és que la criptonita, segons l’última entrega de Superman, té la mateixa composició química però amb fluor. Com que no té res a veure amb el Criptó, gas noble on els n’hi hagi, no la van poder anomenar criptonita. Doblegats per les arcanes lleis de la nomenclatura al final li van posar Jadarita.

D’aspecte no s’assembla gaire, per no dir gens, a la criptonita que coneixem. És blanc i pulverulent enlloc de verd i cristal·lí. I no té res de radioactiu. Com a molt, sota la llum ultravioleta emet una lleugera fluorescència taronja-rosa (segons es descriua l’article original de l’European Journal of Mineralogy, referència al final).

De totes maneres, si un dia es plantés al davant el Superman no li poseu Jadarita per dins de la camisa sense avisar, perquè de criptonites segons la Wikipedia n’hi ha un munt. Cliqueu aquest link i veureu que el principal enemic del Superman són les pedres.

Referència:

- Jadarite, LiNaSiB3O7(OH), a new mineral species from the Jadar Basin, SerbiaAU: Stanley, Christopher J.; Jones, Gary C.; Rumsey, Michael S.; Blake, Christopher; Roberts, Andrew C.; Stirling, JohnA.R.; Carpenter, Graham J.C.; Whitfield, Pamela S.; Grice, Joel D.; Lepage, Yvon. European Journal of Mineralogy, 2007, V 19, N 4, July-August.

Dodger

La química de l'amor

Fa dies que no menjo gaire, tinc un sentiment de buit en el meu interior. No sé perquè no deixo de pensar en aquells ulls i en el seu somriure de cotó que em mou les ales i em treu a passeig entre perfums orgàsmics i músiques juganeres. Ment, cos i cor, inseparables, caminen cap a la seva porta,...l'obriré.

Bé, suposo que coneixeu aquest sentiment, se'n diu estar enamorat (tu que vas de dur segur que també hi has estat algun cop). Sentiment de falta, necessitat insaciable,...i tot un conjunt de pastelades que ens avergonyeix que els demés escoltin.Però, com coi podem explicar l'amor? I, el colom que hi ha tot moix a l'arbre que veig a través de la finestra, està enamorat?
L'amor és un procés molt complex i tot just ara sembla que comencem a avançar en el coneixement d'aquesta follia que és l'amor... Marees de neuropèptids que difonen pel cervell podrien explicar aquest estat irracional.
L'amor està inclòs dins del que anomenem els lligams socials. Hi ha molts animals que poden establir lligams entre individus de la mateixa espècie. El que salta més a la vista és el lligam mare-fill, moltíssimes espècies el posseeixen. A part, també hi ha un gran nombre d'espècies monògames, que si bé, potser no saben què és l'amor, creen uns vincles evidents.
Sembla clar doncs, que aquest tipus de relacions haurien de tenir uns mecanismes, estructures i/o substàncies preservats al llarg de l'evolució.
I sembla ser que la substància amb més numeros és l'oxitocina. S'ha vist que aquesta substància està en la base de l'establiment de lligams entre humans i en altres espècies.
Al talp de Nord-Amèrica (Microtus ochrogaster), quan a una femella se li dóna una infusió d'oxitocina, s'enganxa al primer mascle que troba. El mateix passa si li donem a una ovella; s'aparella ràpidament al primer xai foraster.
Curiosament, hi ha certes evidències que en la formació dels llaços maternals hi intervé també la mateixa substància. Durant el part, un mar d'oxitocina banya tot el cervell, sembla que en relació a l'estimulació vaginocervical que es produeix. A més, en ovelles s'ha vist que l'oxitocina altera l'activitat del bulb olfactori i el prepara per deixar l'empremta del perfum de la descendència.

També durant l'activitat sexual aquesta hormona surt a dojo dels seus magatzems per invaïr el torrent sanguini i el cervell. Sembla que podria ser aquesta mol·lècula la que ha fet que durant anys i anys haguem preferit practicar el sexe cara a cara, establint vincles amb allò (hi ha parelles que si no és així no s'explica) que tenim al davant al moment de l'orgasme.
Fins i tot, podria ser que aquest mecanisme hagués ajudat en el desacoplament del desig sexual i la fertilitat en la dona humana (tema que mereix ser tractat per separat). L'estimulació del cèrvix i els mugrons (nanos ja ho sabeu!!) són potents alliberadors d'oxitocina en el cervell i podrien tenir una funció important en el reforçament del lligam de parella.

L'oxitocina es produeix en l'hipotàlam i s'emmaguetzema a la glàndula pituitària des d'on s'allibera a regions perifèriques.
L'oxitocina interacciona amb el sistema de recompensa orquestrat per la dopamina (n'hem parlat aquí i aquí), com també ho fan moltes drogues d'abús.
Les àrees del cervell relacionades amb la recompensa s'activen quan a una mare se li ensenya la foto del seu fill o a una persona la del seu estimat/da. Mitjançant aquest mecanisme podríem obtenir l'explicació de molts dels estats als que ens aboca l'enamorament.
L'oxitocina també interacciona amb l'amígdala. Una estructura que control·la la resposta a la por (entre altres). Sembla clar que l'oxitocina fa minvar l'activitat de l'amígdala, punt clau per facil·litar les interaccions socials i augmentar la confiança.
L'oxitocina pertany a una família de neuropèptids conservats des de fa 700 milions d'anys i que s'han identificat en hidres, cucs, insectes i vertebrats. De la mateixa família és la vasopresina, formada per duplicació d'un gen homòleg a la oxitocina en la base dels vertebrats.
Sembla que totes dues juguen un paper important en la modulació de comportaments socials i reproductius i sembla que la variació del comportament entre espècies es podria deure a l'expressió dels seus diferents receptors. Per exemple, aquests neuropèptids produeixen comportaments diferents en espècies monògames o polígames.
Els dos llinatges de neuropèptids (vasopresina i oxitocina) presenten diferències sexuals. Així, l'oxitocina influeix sobre comportaments sexuals femenins com el part, l'alletament, la cura maternal, etc. I de froma contrària, la vasopresina té un paper en comportaments masculins com l'erecció, l'ejaculació, l'agressió, territorialitat, etc.
Per altra banda, Antonio Damasio sosté una altra teoria, seria la que l'oxitocina augmenta la confiança. Sense confiança no hi ha amor, amistat, carinyo ni lideratge. Així, un augment d'oxitocina podria conduir a un augment de confiança i succeir coses similars a les que ocorren en desordres genètics com la Síndrome de Williams, on els nens que la pateixen s'acosten als desconeguts amb absoluta confiança.

Encara falta molt camí per arribar a conèixer veritablement els mecanismes de l'amor en el cervell, però els científics han trobat un filó sobre el qual continuar la recerca.

Se m'ocorren moltes preguntes: podria ser que alguns líders polítics es ruixessin amb una essència d'oxitocina per tal de promoure la confiança cega que alguns tenen en ells? Podria ser que personatges com la Duquesa de Alba haguessin pagat una fortuna per l'eau d'oxitocine, perquè no m'explico com s'ho fan per lligar? Podria ser que amb una mica d'ambientador escampat per l'habitació una estona abans d'una cimera pogués convèncer d'atacar aquí o allí? O em convencerien a mi?
Buf, masses preguntes que em fan por...
De moment, jo aquesta tarda tinc lliure. Algú s'apunta a prendre quelcom? Tinc una infusió molt bona....

Ref:
- Love: Neuroscience reveals all. Larry Young. Nature vol.457. Janury 2009

Frij

Una font oculta de felicitat. Perfums 2ªpart

Si en el post anterior us vau quedar amb la idea que la nàpia femenina no pintava res quan es tractava de perfumeria masculina, avui veurem que la cosa no és tan radical. L’article que comentàvem continua presentant les teories sobre el perquè de l’ús de perfums: 1) Emmascarar olors corporals dolentes. 2) Imitar les feromones per atraure parella.

Sobre el primer punt no hi ha res a dir. Les persones tenen una olor corporal la vulguin o no. Algunes la tenen molt forta i o fan alguna cosa per posar-hi remei o no només tenen dificultat per trobar parella sinó perque les deixin pujar al metro. A més, diverses malalties i també l’edat poden modificar l’olor corporal. Les persones grans fan una olor característica i alguns perfums es venen amb el pretext de dissimular-la.

Al segon punt és on ens aturarem. Les feromones humanes existeixen o són com l’avió del Pentàgon, que es dona per suposat però ningú sap ben bé on para? Segons la definició original de l’any 1959 de Karlson i Lüscher, les feromones són: “substàncies que es secreten a l’exterior per un individui són rebudes per un segon individu de la mateix espècie a qui provoquen una reacció específica, per exemple, un comportament definit o un procés desenvolupamental.”

Els estudis que s’han dut a terme per tal de trobar feromones humanes s’han centrat sobretot en els andrògens presents a la suor. De tots els components proposats només un fa pinta de ser un bon candidat. Aquest rep el fabulós i comercial nom de 4,16-androstien-3-ona. Que per anar ràpid els que l’han de dir cada dia li diuen : Androstadienona.

Básicament, l’androstadienona está present en la suor de l’aixella de l’home i molt poquet en la de la dona. Una colla d’estudis suggereixen que aquest compost és capaç d’influir l’estat d’ànim de les dones sempre i quan hi hagués un mascle rondant per allà. A més, alguns estudi suggerien que les dones exposades a la substància tenien la sensació d’estar més atentes. Vegem què diu un estudi recent molt divertit que han realizat un suecs de la universitat d’Uppsala (referència al final).

Aquests investigadors van entabanar 37 dones i van comprovar, cosa molt important, que no patissin de congestió nassal, infeccions, disfuncions olfactòries o fossin fumadores. Totes elles eren heterosexuals. Després les van exposar a una solució amb androstadiona a unes i a unes altres sense i van començar les proves.

La primera va ser veure si la substància provocava un efecte sobre el sistema nerviós autònom. Van mesurar el pols i la temperatura de la pell.

La segona va ser veure si el compost afectava a quant d’atractiu els resultaven diferents fotos de senyors, només de la cara, que els experimentadors anaven mostrant.

La tercera va ser veure com deien que se sentien les dones en presència o no de l’androstadienona.

I la quarta va ser veure si afectava realment a l’atenció i fèien millor una tasca que requeria concentració com és mantenir amb un joystick un quadradet petit a dins d’un de més gran durant 20 minuts.

Anem als resultats. Les dones en efecte se sentien en un estat d’ànim més positiu en presència del compost que sense, però sempre i quan l’experimentador que corria per allà fos un home. Les dones se sentien més atentes també, quan un home hi estava present però no quan l’expermientadora era una dona. Tot i estar més atentes la tasca del quadradet no la feien millor que les que no estaven exposades a l’androstadienona. Estaven atentes si, però no precisament al maleït quadradet. La resposta del sistema nerviós autònom també s’incrementava en presència de la substància i de l’experimentador mascle. Però una cosa important és que l’androstadiona no modificava el grau d’atractiu que tenien per elles els senyors que mostraven les imatges.

Hem trobat per tant una feromona humana? Doncs no. Hem trobat una substància que depenent del què les dones tinguin al davant pot alterar el seu estat d’ànim cap a positiu. Però de moment no podem dir que l’androstadienona sigui una feromona perquè tot i que altera discretament l’estat d’ànim i la fisiologia, no determina una resposta comportamental definida (i.e. la dona no es tira al coll del mascle tota arravatada ni el troba més atractiu en foto; encara que no diuen si totes es van enamorar de l’experimentador, potser els va fer vergonya)*. Els investigadors suecs ens diuen que per acabar-ho de confirmar s’haurien de testar altres proves comportamental, vist que la prova del quadrader la fan igual. Però per ara, el principal candidat a feromona humana no és tal. Tot i així, l’andorstadiona fa sentir millor a les dones i ja es posa en fragàncies masculines. A mi em sembla que ja justifica un primer esborrany d’una oda a l’aixella masculina, mentre n’esperem el descobriment de noves virtuts.

*S'entén que no tota substància amb olor que produeixi un canvi en l'estat d'ànim s'hagi de considerar una feromona. La detecció d'una flatulència alliebrada per un individu proper predisposa invariablement a un estat d'ànim violent cap a aquest.

Referències:

http://www.economist.com/science/displaystory.cfm?story_id=12811377

- Lundström JN, Olsson MJ.Subthreshold amounts of social odorant affect mood, but not behavior, in heterosexual women when tested by a male, but not a female, experimenter. Biol Psychol. 2005 Dec;70(3):197-204

Dodger

Guerra a l'autobús

Tothom l'ha d'esperar algun dia, a vegades 5 minutets, a vegades 20; fins i tot, de vegades pots esperar una hora a que arribi el teu, assegut sòl allà on s'atura, i llavors al cap d'una hora te n'adones que han anul·lat la parada. N'hi ha que passegen de dia i n'hi ha que surten de nit, aquests són els que et convencen quan has begut alguna copa de més. Esperant a que passi el que et convé els observes tots, aixecant-te cada vegada que se n'acosta un.

Així doncs, no és extrany que l'autobús hagi estat escollit des de sempre per lluir-hi publicitat.
La guerra va començar fa uns dies quan el senyor Richard Dawkins, entusiasta lluitador contra les religions i membre del moviment bright, va impulsar una campanya en els autobusos de Londres en què es recomanava a la gent a no preocupar-se per l'existència de Déu i a gaudir la vida. La campanya va superar amb escreix la recollida de fons prevista i va ser un autèntic èxit, aconseguint portar els eslògans tant als autobusos de Londres com a la resta de ciutats britàniques.
Seguint l'exemple, Ateus de Catalunya juntament amb la Unión de Ateos y Librepensadores (UAL) han promocionat la campanya a la ciutat Barcelona que s'iniciarà el dia 12 de gener, amb el missatge "PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX. DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA". En principi, la intenció és que la propaganda la portin un parell de línies de la xarxa d'autobusos de Barcelona (sembla que la 14 i la 41).
Si la iniciativa té èxit, els organitzadors ja han comentat que volen extendre-la arreu del territori, la qual cosa ben bé potser possible, ja que el dia 8 s'havien arreplegat 9354 euros, superant els 2500 necessaris per dur a terme la campanya.
Des de l'altra banda la rèplica no s'ha fet esperar i a e-cristians han iniciat una campanya per a la recollida de diners amb la intenció d'engegar la campanya contrària, o sigui, promovent la fe en aquell senyor de la barba que parla argentí.
Ja abans, des del dia 25 a Madrid, una línia d'autobús recorre el seu trajecte amb un missatge cristià al seu darrera.


Aquí no som ususaris de cap d'aquestes línies del TMB, tot i que anirem en busca de la foto que testimonïi el pas de l'autobús ateu per penjar-la en el blog.

Frij

Just Evolution

En aquest videoclip aquesta banda de California anomenada Korn, demostren que tot i que a molts ens ho sembli, l'espècie humana no està involucionant.
I ens agradi o no, encara hi ha una cosa que ens fa humans...qui ha vist mai un hipopòtam pigmeu jugant-se els doblons a una partida de poquer?
Bon any Darwin a tots!

Frij

Feliç any 10.000, i gràcies per les 2009 visites!

Bon any a tothom! A Abulafia encara estem amb les serpentines i el cava perquè resulta que hem fet les 10.000 visites poques hores abans del final del 2008. Vés quina cosa! De les 10.000 visites un alt percentatge són nostres, és trist però és així. Però segons el programet que cada dia laboriosament es dedica a veure quantes persones i des d’on ens visiten ens diuen que gran part de l’afluència de visites provés d’altres blogs. Gràcies a tots. Sense vosaltres els dos d’Abulafia ja hauríem tancat el xiringuito i hauríem tornat a discutir els temes del blog als bars, donant-nos a la mala vida. Gràcies per mantenir-nos en el bon camí.

També volia anunciar el canvi de frontispici o com es digui la imatge que es posa a dalt de tot del blog. És veritat que la que hi havia era molt cutre, gràcies per simplement haver desviat la mirada discretament tot aquest temps. Però la Xènia ens ha fet des de Mèxic un dibuix original i magnífic que a nosaltres ens ha encantat, i que espero que a vosaltres també. Ja ho diu la dita: qui no estrena frontispici per any nou, patirà un terrible suplici a cada... No sé si era exactament així.

Bon any 2009!

Abulafia