Com lloros

Intenteu no convertir-vos en uns éssers que repeteixen com lloros el que diuen els altres. Intenteu ser crítics i contrasteu la informació.
Aquesta imatge còmica que he trobat a atheistcartoons mostra un dels motius pels quals encara sobreviuen les religions al món. I no només les religions, m'he trobat en ciència molta gent que es dedica a fer el mateix.
Així que no us cregueu res del que expliquem en aquest blog!! És tot mentida!!

Frij

Qui no desitja ser un FRS?*

El 2010 la Royal Society farà 350 anys. Pam més pam menys, perquè oficialment es va constituir l'any 1662. Però no ens discutirem per això i els números rodons fan més il·lusió. És una de les societat científiques més antigues d'Europa i encara belluga amb en Martin Rees a la presidència, encara que li queda poquet, les presidències són de cinc anys i ell va començar al finals del 2005. És el mateix Martin Rees, astrònom amic dels forats negres, que parlàvem aquí? Doncs mira, si.

Per la Royal Society han passat científics de pes, ja com a presidents ja com a membres. Trobem en Newton, dos Huxleys, Watson i Crick, en Hawkings, i un llarguíssim etc. En total una porrada de premis Nobel. Nombre que es triplicaria si aquests premis s'haguessin començat a donar a partir de 1660.

Per celebrar l'aniversari han fet una aplicació web molt mona que m'ha enviat en Miquel, que com que viu a Londres està el corrent de tots els actes, festejos, raves i orgies que es faran durant tot l'any en nom de la Royal Society.

Cliqueu aquí.Podreu explorar una línia cronològica d'on pengen descobriments rellevants de la humanitat per membres de la societat, i d'on podreu descarregar l'article original! Val la pena llegir l'article de Newton sobre els seus experiments amb la llum i els prismes i veure quin estil tenien a l'època pel que fa a la redacció científica. I també per veure que si considerava que aquell dibuix que posa era el que millor li havia quedat, no voldria veure els altres (dit amb tots els respectes al senyor Newton, només faltaria).

A la imatge, a sobre dels personatges, hi ha un escut amb una cinta. No es veu gens bé però hi apareix escrit el lema de la societat: Nullius in verba. Que vol dir "en paraules de ningú". És una obscura metàfora que ve a dir que la societat rebutja el principi d'autoritat i abraça l'argument vàlid vingui d'on vingui.

En aquesta entrada de la wiki, veureu que un membre famós de la societat és una tal "conchi sin camisón". Si ho diu la wiki, jo m'ho crec.

*Si ets membre de la societat pot afegir aquestes sigles al teu nom: Fellow of the Royal Society (FRS).

Dodger

Amaga l'ovulació!

En la inmensa majoria de mamífers (per no dir tots els éssers vius) les energies no es malbaraten, és una màxima en biologia. Així que els moments en que la dona està ovulant i es troba en el pic de fertilitat s'han d'anunciar a bombu i platillu per no malgastar forces en el sexe (o fer l'amor, a vegades...) quan la dona no és fèrtil.

Això ens porta a aquelles imatges que ho exemplifiquen tan bé: femelles mostrant les seves parts inflades i vermelles exposades, mentre els tan "mesurats" mascles van saltant i perseguint-les amb la il·lusió de ser ells qui aquest cop aconsegueixin transmetre els seus gens amb tan formosa fèmina.Aquest senyal es dóna de forma molt clara en la majoria dels mamífers; i tot i que per a nosaltres no és gens evident, si que ho és per a qui ho ha de ser, essent molts cops senyals olorífics més que visuals que a nosaltres se'ns escapen.
Però ara, fixeu-vos en la senyora/noia que teniu asseguda al vostre costat, o recordeu aquella senyora tan perfumada que us heu creuat a l'ascensor. Estava ovulant? Amb tota seguretat, no en teniu ni la més remota idea...
Fa molts anys ja, mentre ens estàvem convertint en humans, va resultar més eficaç amagar l'ovulació que fer-la evident. Les dones passaven a estar sempre atractives per als homes, allargant així les senyals de fertilitat durant tot el cicle. Quin avantatge podria tenir?
És evident que les cries humanes necessiten dels progenitors per al seu desenvolupament (s'han descrit alguns casos en què és necesasri fins passats els 30...). A més, les mares no poden totes soles com en altres espècies, i el pare es fa necessari en tasques d'educació, d'alimentació,...
Una de les maneres que les mares humanes aconseguirien inculcar la monogàmia als mascles seria aquesta, l'ovulació encoberta (fins i tot per a elles, perquè així de pas no es nota que enganyen...). El mascle, que mai sap quan està ovulant la femella, es queda al seu costat gastant espermatozoides, fins i tot durant l'embaràs i durant l'alletament per assegurar que els fills són seus, i de pas l'ajuda en la criança dels fills.

Però hi ha una altra opció.
El parricidi és una pràctica habitual en espècies properes a nosaltres i probablement ho devia ser en els inicis de la nostra. Els mascles que aconsegueixen una femella i volen formar un nucli familiar, maten a tots els fills que encara estiguin sota el càrrec de la femella, bàsicament per dues raons: 1) Aquells gens no són seus (no malgastem energia portant-los menjar) i 2) hem de deixar que la femella sigui fèrtil altre cop (en el cas que estigui alletant alguna de les criatures).
És clar, en aquest assassinat qui hi perd més és la femella (a part dels malaguanyats, lògicament), aquells gens si que éren dels seus...
L'evolució va dotar a la femella amb aquesta petita trampa. Elles, que eren molt vives, tenien ovulació encoberta i, de tant en tant, tenien alguna relació extramatrimonial; finalment els mascles perdien la pista de si els fills eren seus o no.
M'explico: la femella amaga la seva ovulació, el seu mascle se'n va a caçar més o menys tranquil. Total, que un altre mascle vé a per la femella (unga, unga!!! -Li diu), la femella vol i dol (ai si, ai no, ai que no ho tinc clar...) i Patapam!!!. Ara, quan neixin nens podran ser de dos mascles diferents, algú els matarà?? Cap d'ells s'atrevirà, potser porten els seus gens.
Això pot portar a situacions realment sorprenents, com per exemple, mascles control·lant les seves parelles les 24 hores del dia (arribant a extrems de tancar-les en una habitació) per assegurar-se que els fills seran seus. O femelles deixant-se flirtejar pels mascles més bons caçadors (sinònim de bons gens) per aconseguir els seus fills mentre a casa hi tenen al bonatxón de turnu que tindrà cura de les criatures pensant que són seves.

Ja ho veuen, una guerra on ningú vol perdre pistonada i tothom se les empesca per aportar el màxim numero de gens a cada generació. De moment: Dones-1, Homes-0.

Nota: No obstant l'ovulació sembla encoberta a tots els efectes, els mascles (tot i no saber-ho), hem desenvolupat una espècie de sentit per detectar l'ovulació de les dones. Si no us ho creieu, mireu aquest estudi.
La batalla continua: Dones-1, Homes-1.

Frij

Lle-teta!!!!

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.

És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij

I així es tanca el cicle

O els científics fem malament la feina, o algú pel mig ho manipula o la població és molt poc crítica i ens ho creiem tot... Però alguna cosa passa perquè el que exemplifica aquesta vinyeta còmica no és gens allunyat de la realitat

Vist a:
www.phdcomics.com

Que la sigan mamando

Fellatio.

Hem estat sempre comvençuts que els humans som els únics prou sofisticats sexualment per practicar-la. A part d'ocasionals excepcions com sempre contingudes dins l'univers utòpic, bisexual i orgiàstic dels bonobos.

És una pràctica ociosa, divertida però neutre en termes adaptatius? No en tenim ni idea, teories no en falten. Recordo, de quan tenia vida sexual, i això era abans de patir una dolorosa castració a mans (o més ben dit, a dents) d'un castor que mai havia presentat prèviament una conducta violenta, que m'ho passava quasi millor amb la pràctica de comportaments de dubtós valor adaptatiu que amb els clarament adaptatius.

Però la visió de tot l'assumpte de la fel·lació s'haurà de revisar a la llum del descobriment de l'any. Una espècie de ratpenat, el de la fruita (Cynopterus sphinx) realitza el francès de manera rutinària durant les seves relacions sexuals. Ja no estem sols. Els ratpenats també es poden sentir al·ludits per les últimes declaracions del Maradona (sempre i quan, a més, hagin criticat al Messi i a la sel·lecció argentina).

L'estudi l'han realitzat uns xinesos procedents de diverses universitats del seu país, reunits per l'atractiva possibilitat de congeniar les dues grans passions de la seva vida: la recerca i la fel·lació. Van enganxar 30 mascles i 30 femelles i els van aparellar a l'atzar en gàbies permanentment vigilades per càmeres de vídeo. L'objectiu era esbrinar com forniquen aquests animalons, doncs normalment, sent com són animals nocturns, les seves tendències estan a resguard en la intimitat de la foscor i el niu. Fins ara.

Violada la seva privacitat, als quiròpters no els va costar massa posar-se a la feina amb una parella completament desconeguda. Estaven ben alimentats, però cal anotar el fet que els investigadors els subministraven únicament aigua vitaminada i plàtans. Plàtans. La crítica a l'estudi és òbvia: qui pot assegurar que l'inconscient quiròpter no estigui governat per una simbologia freudiana similar a la nostra? No podrien haver triat la xirimoia?

Anem als resultats. En transcric una paràgraf perquè veient la voladura de l'estudi no em fa recança traduir-lo jo mateix, tenint en compte que el què ve a continuació té la qualitat literària d'un guió/ storyboard d'una peli porno.

“Durant la còpula, la parella es movia i endarrere rítmicament. [...] Un cop al niu del mascle, la femella estira les ales, mou el cap lentament cap a ell i li ensuma la cara i el coll. Després, els caps de la parella s'apropen l'un a l'altre i comencen a llepar-se. En aquest moment, el mascle comença a apropar-se la femella amb els polses. Després de col·locar-se a l'esquena de la famella, el mascle s'ajusta la posició per trobar la postura idònia per la còpula [...]. El mascle sovint manté una subjecció estreta de la femella amb els polses o mossegant-li el coll. Quan la còpula s'ha completat, el mascle es llepa el penis durant nombrosos segons. [...] També vam observar que la femella abaixava el cap durant la còpula per llepar la base del penis del seu company. Això es va observar en 14 de les 20 còpules. La duració mitjana de la llepada de penis va ser d'uns 19 segons, un 9% aproximat de la durada total de la còpula.”

La gràcia del tema (a part, jo també me n'he adonat, de què el mascle es pot llepar el seu propi penis, habilitat que fins ara només s'ha pogut atribuir i de forma més aviat mítica al Marilyn Manson aquell) és que la durada de la fel·lació correlacionava perfectament amb la durada de la còpula. Vés per on, per cada segon de fel·lació s'allarga 6 segons la còpula.

Els autors especulen, amb una audàcia increible, que la femella llepa el penis del mascle per mantenir la seva erecció. Fan notar que en les relacions entre rat-penats la femella no és un subjecte passiu de la oració, sinó que és un subjecte oralment actiu (jaja! Ara m'he fet gràcia). Però a més, proposen explicacions adaptatives. Primer: la fel·lació pot incrementar la lubricació i facilitar tant la durada com la pròpia acció de la còpula, augmentant la possibilitat de quedar-se prenyada. Segon: la còpula prolongada pot tenir relació amb estretament de les relacions unisexuals. Tercer: la fel·lació pot tenir l'avantatge de conferir beneficis bactericides per evitar la transmissió de malalties sexuals. La saliva, com bé se sap, té propietats antibacterianes i antifúngiques. I per últim: la fel·lació pot facilitar la detecció de substàncies químiques dependents de MHC (complex major d'histocompatibilitat) que han estat relacionats en la tria de parella. N'havíem parlat en un post sobre les feromones.

Així que ja ho veieu, pingüins homosexuals que adopten cries, ratpenats que es fan fel·lacions... No ens hem inventat res! Ho deixem aquí, me'n vaig a documentar sobre pràctiques sadomasoquistes en els crustacis.

Nota: Vull agraïr a la Laia aquesta informació sobre els ratpenats, qui per motius purament d'oci i extra laborals es manté molt al dia sobre el tema.

Referència:
Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time Tan M, Jones G, Zhu G, Ye J, Hong T, et al. 2009 Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time. PLoS ONE 4(10): e7595

Dodger

Ja m'ho ensumava

Sense dubte, els humans estem adaptats al medi terrestre. Tan sols cal veure com ens desenvolupem en el medi terrestre. Ràpidament em ve al cap en Moussambani (qui no el recordi pot veure la seva humil exhibició en els Jocs Olímpics, amb tots els meus respectes). Tots sabem, a part, que els nostres sentits sota l'aigua no ens permetrien ni caçar un lluç mancu.
Al obrir els ulls sota l'aigua hi veiem menys que si el Barragan es tragués les ulleres (la qual cosa em recorda com vaig sentir cruixir el meu crani, quan nedant en una piscina, de cop se'm va acabar. Guardo el record al meu front). Ja ens poden cridar sota l'aigua que quan aconseguissim desxifrar de quin costat venia el crit, ja hi hauria un cadàver. I si per si fós poc, no podem olorar res...
Un dels temes que sempre m'ha intrigat molt, és si els pets es podrien olorar sota l'aigua o no.
Per respondre aquesta pregunta, em vaig vestir com l'ocasió demanava i em vaig llençar al mar.
Primer intent: intentar pillar alguna bombolleta a mig camí abans que arribi a la superfície. No ho féu mai, perseguint bombolletes només aconsegueixes que vingui el socorrista amb un flotador i una màscara de gas.
Segon intent: A base de concentració, intentar fer pets sense bombolles i....olorar l'aigua.
Efectivament, entre estossecs, també acaba venint el socorrista a salvar-te.
Total, que encara no he resolt la meva qüestió.
Qui més qui menys, tots sabíem que l'aigua no es pot olorar. Això es deu a què durant el procés d'adaptació al medi terrestre que van realitzar els nostres avantpassats (els amfibis), vam reaprofitar la cavitat nasal per realitzar la respiració.
El sistema olfactiu és un dels primers sistemes quimico-sensorials que van apareixer, i permetia rebre informació química de l'exterior de forma independent del sistema respiratori i de la cavitat bucal. De fet, encara nosaltres no hem aconseguit alliberar-nos de la dependència de l'aigua, i en l'epitel·li olfactiu la detecció es dóna encara en medi aquós.
Els mamífers al utilitzar la cavitat nasal majoritariament per a funcions respiratòries, hem perdut la manera de olorar sota l'aigua.
De fet, alguns mamífers que han tornat a l'aigua han perdut el sentit de l'olfacte ja que no els servia de res. És el cas d'alguns cetacis, que se'ls anomena anòsmics.
Malgrat aquesta limitació, alguns mamífers han aconseguit vèncer les adversitats i se les han enginyat per poder captar olors sota l'aigua. De moment, que se sàpiga ho han aconseguit aquests dos: el talp de nas estrellat i la mussaranya aquàtica.
El mecanisme per respirar és ben senzill. En quin medi és el que olorem bé? En l'aire , no? Doncs fem una bombolla d'aire que toqui l'objecte que volem olorar i llavors hi posem el nas "talqueasín".

Així les molècules odoríferes poden viatjar en l'aire i arribar lliurement a l'epitel·li olfactiu.
D'acord, ja m'hi he fixat, no són els animals més bonics del món, però és que no hi havia massa per triar i van preferir respirar sota l'aigua.

Bibliografia:
- Catania, K., Underwater "sniffing" by semi-aquatic mammals. Nature Vol.444, Desembre (2006)

Frij