Tots els que ens dediquem al mundillo de la ciència hem experimentat en primera o tercera però propera persona el fracàs d'un projecte. Moltes vegades, un bon dia et trobes a l'autobús de camí cap a la feina planificant mentalment els experiments o anàlisis que faràs i de cop un pensament et glaça la sang. Si això ha sortit així, i allò ha sortit aixà, vol dir que ... oh ... merda.
A mi això m'ha passat ja massa vegades. Una vegada ja tenia la introducció escrita de l'article. Una altra vaig haver d'enviar una carta a la revista per retirar-lo. I l'última m'ha deixat uns mesos amb cara de gilipolles. Naturalment, tanta freqüència de desgràcies només s'observa a les pel·lícules del diumenge de l'antena 3 o al voltant d'algú més dotat per la destrucció que per la creació. Si m'haguessin posat a les mans d'un orientador professional quan era petit, ara estaria a Afganistan i no al laboratori.
El tema deixa de fer gràcia quan 1) costa una porrada de calers, 2) quan invalida resultats que portes anys recopilant, 3) quan altera conclusions sobre les que altra gent s'ha basat per fonamentar les seva recerca, i 4) quan la desgràcia no recau només en tu sinó en multitud d'innocents criatures (ratolins, etc.). Ups, mira quina cosa més tonta, he aniquil·lat 2.500 ratolins injectant-los el líquid groc i era el verd, o coses així. Recordem el que dèiem
aquí.
Aquestes 4 característiques estan presents a la cagada (supercagada, supercagadíssima, que diu aquell tio que fa tanta ràbia) del treball sobre el canvi climàtic dut a terme mitjançant estudis sobre pingüins. Us poso en antecedents.
L'any 2007, el grup inter-governamental d'experts sobre el canvi climàtic va urgir sobre la necessitat d'avaluar la resposta dels ecosistemes marins al canvi climàtic. L'escalfament global s'hauria de poder detectar millor en latituds altes, com l'oceà antàrtic. Una manera d'estudiar l'impacte rebut sobre un ecosistema és estudiar-ne les espècies que es troben a dalt de tot de la cadena, per exemple, temibles depredadors com els pingüins (temibles només si ets un peix, de moment).
Per estudiar les poblacions de pingüins, van uns paios i els plantifiquen un braçalet a l'aleta. Amb lo qual el pingüí, superada l'estupefacció inicial, ha d'aprendre a conviure. Alguns estudis es van fer per tal de veure si el braçalet els amargava la vida en algun sentit crucial de la seva existència i van concloure que no. Però eren estudis curtets, com d'un any. Alguns altres estudis ja anunciaven que allò del braçalet era una putada significativa. Doncs bé, un estudi publicat a Nature d'autors francesos i noruegs que ha durat 10 anys ha conclòs que: els pingüins amb braçalet produeixen 39% menys de descendència i tenen una taxa de supervivència 16% més petita. Les dades sobre canvi climàtic a partir dels estudis sobre aquestes poblacions... doncs ala! Els calers... doncs ala! Els pingüins... se siente! No és que els pingüins no fóssin sensibles al canvi climàtic, és que tenien un problema més immediat. Algun garrulo els havia posat una cosa incòmoda el braç que quan l'estació de l'any proveïa molta teca no passava gaire cosa, però quan la teca escassejava els pingüins sense braçalet nadaven més ràpid i millor i els altres es quedaven caçant mosques, sense gaire cosa amb què alimentar els nens.
En el video aquest que poso aquí ho explica un noia amb molt bona dicció:
Referència:
Dodger
