Lle-teta!!!!

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.

És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij

I així es tanca el cicle

O els científics fem malament la feina, o algú pel mig ho manipula o la població és molt poc crítica i ens ho creiem tot... Però alguna cosa passa perquè el que exemplifica aquesta vinyeta còmica no és gens allunyat de la realitat

Vist a:
www.phdcomics.com

Que la sigan mamando

Fellatio.

Hem estat sempre comvençuts que els humans som els únics prou sofisticats sexualment per practicar-la. A part d'ocasionals excepcions com sempre contingudes dins l'univers utòpic, bisexual i orgiàstic dels bonobos.

És una pràctica ociosa, divertida però neutre en termes adaptatius? No en tenim ni idea, teories no en falten. Recordo, de quan tenia vida sexual, i això era abans de patir una dolorosa castració a mans (o més ben dit, a dents) d'un castor que mai havia presentat prèviament una conducta violenta, que m'ho passava quasi millor amb la pràctica de comportaments de dubtós valor adaptatiu que amb els clarament adaptatius.

Però la visió de tot l'assumpte de la fel·lació s'haurà de revisar a la llum del descobriment de l'any. Una espècie de ratpenat, el de la fruita (Cynopterus sphinx) realitza el francès de manera rutinària durant les seves relacions sexuals. Ja no estem sols. Els ratpenats també es poden sentir al·ludits per les últimes declaracions del Maradona (sempre i quan, a més, hagin criticat al Messi i a la sel·lecció argentina).

L'estudi l'han realitzat uns xinesos procedents de diverses universitats del seu país, reunits per l'atractiva possibilitat de congeniar les dues grans passions de la seva vida: la recerca i la fel·lació. Van enganxar 30 mascles i 30 femelles i els van aparellar a l'atzar en gàbies permanentment vigilades per càmeres de vídeo. L'objectiu era esbrinar com forniquen aquests animalons, doncs normalment, sent com són animals nocturns, les seves tendències estan a resguard en la intimitat de la foscor i el niu. Fins ara.

Violada la seva privacitat, als quiròpters no els va costar massa posar-se a la feina amb una parella completament desconeguda. Estaven ben alimentats, però cal anotar el fet que els investigadors els subministraven únicament aigua vitaminada i plàtans. Plàtans. La crítica a l'estudi és òbvia: qui pot assegurar que l'inconscient quiròpter no estigui governat per una simbologia freudiana similar a la nostra? No podrien haver triat la xirimoia?

Anem als resultats. En transcric una paràgraf perquè veient la voladura de l'estudi no em fa recança traduir-lo jo mateix, tenint en compte que el què ve a continuació té la qualitat literària d'un guió/ storyboard d'una peli porno.

“Durant la còpula, la parella es movia i endarrere rítmicament. [...] Un cop al niu del mascle, la femella estira les ales, mou el cap lentament cap a ell i li ensuma la cara i el coll. Després, els caps de la parella s'apropen l'un a l'altre i comencen a llepar-se. En aquest moment, el mascle comença a apropar-se la femella amb els polses. Després de col·locar-se a l'esquena de la famella, el mascle s'ajusta la posició per trobar la postura idònia per la còpula [...]. El mascle sovint manté una subjecció estreta de la femella amb els polses o mossegant-li el coll. Quan la còpula s'ha completat, el mascle es llepa el penis durant nombrosos segons. [...] També vam observar que la femella abaixava el cap durant la còpula per llepar la base del penis del seu company. Això es va observar en 14 de les 20 còpules. La duració mitjana de la llepada de penis va ser d'uns 19 segons, un 9% aproximat de la durada total de la còpula.”

La gràcia del tema (a part, jo també me n'he adonat, de què el mascle es pot llepar el seu propi penis, habilitat que fins ara només s'ha pogut atribuir i de forma més aviat mítica al Marilyn Manson aquell) és que la durada de la fel·lació correlacionava perfectament amb la durada de la còpula. Vés per on, per cada segon de fel·lació s'allarga 6 segons la còpula.

Els autors especulen, amb una audàcia increible, que la femella llepa el penis del mascle per mantenir la seva erecció. Fan notar que en les relacions entre rat-penats la femella no és un subjecte passiu de la oració, sinó que és un subjecte oralment actiu (jaja! Ara m'he fet gràcia). Però a més, proposen explicacions adaptatives. Primer: la fel·lació pot incrementar la lubricació i facilitar tant la durada com la pròpia acció de la còpula, augmentant la possibilitat de quedar-se prenyada. Segon: la còpula prolongada pot tenir relació amb estretament de les relacions unisexuals. Tercer: la fel·lació pot tenir l'avantatge de conferir beneficis bactericides per evitar la transmissió de malalties sexuals. La saliva, com bé se sap, té propietats antibacterianes i antifúngiques. I per últim: la fel·lació pot facilitar la detecció de substàncies químiques dependents de MHC (complex major d'histocompatibilitat) que han estat relacionats en la tria de parella. N'havíem parlat en un post sobre les feromones.

Així que ja ho veieu, pingüins homosexuals que adopten cries, ratpenats que es fan fel·lacions... No ens hem inventat res! Ho deixem aquí, me'n vaig a documentar sobre pràctiques sadomasoquistes en els crustacis.

Nota: Vull agraïr a la Laia aquesta informació sobre els ratpenats, qui per motius purament d'oci i extra laborals es manté molt al dia sobre el tema.

Referència:
Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time Tan M, Jones G, Zhu G, Ye J, Hong T, et al. 2009 Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time. PLoS ONE 4(10): e7595

Dodger

Ja m'ho ensumava

Sense dubte, els humans estem adaptats al medi terrestre. Tan sols cal veure com ens desenvolupem en el medi terrestre. Ràpidament em ve al cap en Moussambani (qui no el recordi pot veure la seva humil exhibició en els Jocs Olímpics, amb tots els meus respectes). Tots sabem, a part, que els nostres sentits sota l'aigua no ens permetrien ni caçar un lluç mancu.
Al obrir els ulls sota l'aigua hi veiem menys que si el Barragan es tragués les ulleres (la qual cosa em recorda com vaig sentir cruixir el meu crani, quan nedant en una piscina, de cop se'm va acabar. Guardo el record al meu front). Ja ens poden cridar sota l'aigua que quan aconseguissim desxifrar de quin costat venia el crit, ja hi hauria un cadàver. I si per si fós poc, no podem olorar res...
Un dels temes que sempre m'ha intrigat molt, és si els pets es podrien olorar sota l'aigua o no.
Per respondre aquesta pregunta, em vaig vestir com l'ocasió demanava i em vaig llençar al mar.
Primer intent: intentar pillar alguna bombolleta a mig camí abans que arribi a la superfície. No ho féu mai, perseguint bombolletes només aconsegueixes que vingui el socorrista amb un flotador i una màscara de gas.
Segon intent: A base de concentració, intentar fer pets sense bombolles i....olorar l'aigua.
Efectivament, entre estossecs, també acaba venint el socorrista a salvar-te.
Total, que encara no he resolt la meva qüestió.
Qui més qui menys, tots sabíem que l'aigua no es pot olorar. Això es deu a què durant el procés d'adaptació al medi terrestre que van realitzar els nostres avantpassats (els amfibis), vam reaprofitar la cavitat nasal per realitzar la respiració.
El sistema olfactiu és un dels primers sistemes quimico-sensorials que van apareixer, i permetia rebre informació química de l'exterior de forma independent del sistema respiratori i de la cavitat bucal. De fet, encara nosaltres no hem aconseguit alliberar-nos de la dependència de l'aigua, i en l'epitel·li olfactiu la detecció es dóna encara en medi aquós.
Els mamífers al utilitzar la cavitat nasal majoritariament per a funcions respiratòries, hem perdut la manera de olorar sota l'aigua.
De fet, alguns mamífers que han tornat a l'aigua han perdut el sentit de l'olfacte ja que no els servia de res. És el cas d'alguns cetacis, que se'ls anomena anòsmics.
Malgrat aquesta limitació, alguns mamífers han aconseguit vèncer les adversitats i se les han enginyat per poder captar olors sota l'aigua. De moment, que se sàpiga ho han aconseguit aquests dos: el talp de nas estrellat i la mussaranya aquàtica.
El mecanisme per respirar és ben senzill. En quin medi és el que olorem bé? En l'aire , no? Doncs fem una bombolla d'aire que toqui l'objecte que volem olorar i llavors hi posem el nas "talqueasín".

Així les molècules odoríferes poden viatjar en l'aire i arribar lliurement a l'epitel·li olfactiu.
D'acord, ja m'hi he fixat, no són els animals més bonics del món, però és que no hi havia massa per triar i van preferir respirar sota l'aigua.

Bibliografia:
- Catania, K., Underwater "sniffing" by semi-aquatic mammals. Nature Vol.444, Desembre (2006)

Frij

No cal aïllar-se per especiar-se

L'any Darwin ja està a les acaballes, però els hereus de les seves idees encara ens fotem la pitxa un lio quan es tracta de saber com carall definir el que és una espècie. El defensors del concepte biològic d'espècie, cofois pensadors de la primera meitat del segle passat (Dobzhansky i Mayr) van declarar que dos bitxos pertanyen a espècies diferents quan no es poden reproduir o si ho fan és a costa d'aportar a la naturalesa un engendre infernal sense capacitat reproductiva. A més, segons ells el mecanisme d'especiació depenia quasi exclusivament de l'aïllament geogràfic, i només acceptaven el quasi quan algú els amenaçava de mort, i només si la mort era lenta, i només si a més de lenta incloïa la contemplació d'imatges com la d'una prova nuclear a les Galápagos.

Aquest tipus de mecanisme promotor de l'especiació és ben senzill i en efecte comú. És el mateix que dir especiació al·lopàtrida. Un grup d'una població es separa i se'n va a viure en un altre lloc. Si no hi ha flux gènic entre les dues poblacions, cadascuna evoluciona a la seva bola.

Conseqüentment, és possible que si ha passat prou temps, quan es tornin a trobar ja no es puguin reproduir amb èxit, si és que en tenen ganes a pesar dels canvis. Exemple futurista agafant una població humana contra la qual no pesa el racisme europeu i per tant és políticament correcta fer-ne brometes absurdes: els esquimals (homenatge a una de les múltiples neurosis del nostre amic en Josep). Si els esquimals quedessin finalment aïllats de veritat en el gel durant prou temps podrien acumular prou canvis (sobretot haurien de ser reproductius) per convertir-se en un espècie nova d'homo.

Ai, però l'aïllament geogràfic ja s'ha vist que no ho explica tot ni de bon tros. També es veu pel món que dues poblacions es poden convertir en dues espècies diferents a la mateixa pàtria, especiació simpàtrida, que es diu. Només pel fet de canviar d'hoste (en insecte, per exemple), de desincronitzar-se sexualment, i múltiples possibilitats més. Però bueno, direu, una vegada són dues espècies diferents s'ha acabat el flux gènic entre elles. Pos aquí està el tema del post, NO!

O no sempre, més aviat. El flux gènic es pot donar, se n'han vist múltiples exemples, encara que això no vol dir que la integritat de l'espècie com a tal s'hagi de veure en perill. Cal dir, i això és molt interessant, agafant dues espècies properes, les zones del genoma que contenen gens responsables de la divergència entre elles, són menys sensibles al flux gènic. Per què? Doncs perquè sovint els gens de la divergències estan en zones on hi ha hagut una inversió cromosòmica. Ajà! De manera que d'encreuar-se un membre d'una espècie amb un de l'altra, els seus cromosomes no es podrien recombinar, perquè no encaixen bé. Si n'és de llesta la natura. Mentre que altres zones amb gens més semblants entre elles, tant li fot que es mesclin.

Si, estem parlant d'hibridisme sense conseqüències. Però al tanto. La hibridació també es un motor d'especiació (l'aïllament geogràfic ja fa rato que ens el passem pel forro, veieu?). En plantes la hibridació és tan comuna que ja no fa ni il·lusió. La majoria de falgueres i fanerògames, els genomes de les quals s'ha duplicat, contenen genomes sencers l'origen dels quals és híbrid. Aquí ve un altre tema interessant. Per què moltes plantes tenen aquesta curiosa tendència a presentar un nombre de genomes tan capritxós i sobretot nombrós? No podrien conformar-se amb una dosi doble de gens com nosaltres? Puessss és justament això el què garanteix que els híbrids siguin reproductivament estables. M'explico: els problemes reproductius dels híbrids venen donats moltes vegades perquè els cromosomes no s'aparellen correctament, ja que un ve d'un espècie i l'altre d'una altra. Això fa que la meiosi sigui un desastre, les parelles cromosòmiques es detesten i es miren amb angúnia, els gàmetes sexuals se'n resenteixen i la cosa acaba sense final feliç. En canvi, si es dupliquen els genomes problema enllestit. Cada un se'n va amb el seu bessó i la meiosi es pot realitzar repartint un cromosoma de cada espècie parental a la descendència. La nissaga de l'híbrid es por perpetuar, i ja tenim una espècie nova. Especiació instantània, que en diuen, encara que s'ha de matizar. Esmento el fet que també s'ha observat que en alguns casos la hibridació també es pot donar sense duplicar genomes, és el cas de diverses espècies de gira-sol.

L'híbrid ha esta considerat moltes vegades un desgraciadet que s'arrossega com pot per una trista existència. Però en determinades circumstàncies, l'híbrid pot presentar major capacitat adptativa que les espècies "pures". Pel fet que potser per deteminat caràcter combina les avantatges del pare i les de la mare. En alguns casos l'aptitut és equivalent, i en molts casos, inferior, pobrets, que no vol dir que s'hagin d'extingir. L'atzar és una força major que cal contemplar abans de dictaminar un destí a l'híbrid.

Quan parlo d'hibrídació només parlo de plantes? No, no, no faria el post si fos així, que a mi les plantes a part de la carxofa... No. Un 25% de les espècies vegetals ho fan, però també un 10% de les animals. De moment ens quedem aquí, però la història del flux gènic continuarà en un proper post sobre un altre fenòmen anomenat "transferència horitzontal". I comentarem perquè aquest fenomen no implica que haguem de celebrar l'any Lamark.

Aquest post ha sorgit de l'apassionada lectura de l'especial de la Societat Catalana de Biologia per l'any Darwin anomenat: Cent cinquanta anys després de l'origen de les espècies de Darwin. Hi ha molts treballs de lo milloret d'aquest país nostre, però la referència que vull mencionar és de l'article titulat: L'espècie horitzontal, de l'Antoni Fontdevila.

Dodger