Daniel Dennett a Barcelona

Fa un parell d’anys, el filòsof de la ciència Daniel Dennett, mundialment famós per la seva lluita contra el creacionisme a Amèrica i la seva gran capacitat divulgativa de les idees de Darwin, va patir un problema cardíac greu que li podria haver costat fàcilment la vida. En un monogràfic especial sobre ciència i religió que publicava l’Skeptical Inquirer (en el número de març/abril 2007), Dennett va escriure un simpàtic article sobre si l’experiència propera a la mort havia redimit el seu ateísme, com alguns científics han afirmat en cisrcumstàncies similars. El testimoni de Dennett és que ni de bon tros, a qui deu gratitut no és a Déu, sino al cardiòleg, als cirurgians, als neuròlegs i anestesistes; infermeres, fisioterapeutes, als cuiners de l’hospital i als encarregats de la neteja. Van ser aquests, i no les bones intencions dels seus creients propers el què li va salvar la vida. Però és que és un tema recurrent a totes les religions que…(cito de l'article)

“si tens bones intencions, i intentes fer el que (Déu diu) és correcte, és tot el que et poden demanar. I en canvi en medicina no! Si t’equivoques, especialment si n’haguessis hagut de saber més, les teves bones intencions no serveixen per res”.

En el context de la fe, escriu, preguntar-se “i si m’equivoco?”, és intolerable.

“És la bondat de la tradició de la raó i de la pregunta lliure a qui agreeixo està viu avui”.

I quan alguns amics creients que té, si, li diuen que estan pregant per ell per tal de que es curi…

“He resistit la temptació de contestar: Gràcies, aprecio molt el gest, però també has sacrificat una cabra?””

En Daniel Dennett no es talla ni un pèl i transmet les idees de manera molt clara, i ha estat un gran plaer per Frij i servidor haver tingut l’ocasió d’assistir a una ponència debat organitzada aquesta tarda al Cosmocaixa. Es presentava amb el títol Evolució vs Innovació i figurava que hi havien de discutir Dennett, que havia de representar les ciències experimentals, i l’economista Pankaj Ghemawat, que representava les socials. Dic figurava perquè l’equip del Cosmocaixa ha posat un versus entre les paraules del títol de la xerrada, quan en realitat no calia perquè les intervencions han estat més complementàries que antagòniques.

De tot, la part més interessant al nostre parer ha estat l’exposició dels tipus de selecció descrits per Darwin.

Selecció metòdica: Dirigida per l’home encreuant a consciència determinats individus per afavorir o eliminar una característica.

Selecció inconscient: El mateix, quasi bé, però quan els individus no saben que estan duent a terme una selecció metòdica, sinó que ho fan de manera insconscient.

Selecció natural: Quan ocorre englobant a tots els organismes, capaços de seleccionar metòdicament i els que no, i de manera lliure i “salvatge”.

També ha afegit al final l’enginyeria genètica. Que vindria a ser una eina per una forma més directa i poderosa de selecció metòdica.

Llavors ha introduit aquesta classificació en el prisma de l’evolució cultural i la memètica.

Selecció metòdica: cançons, teories, etc que s’afavoreixen o eliminen.

Selecció inconscient: els canvis d’ús de les paraules, maneres de pronunciar-les, accents, que canvien de manera no voluntàriament dirigida.

Selecció natural: Mems que corren salvatges en forma de supersticions o pors, etc.

Enginyeria memètica: Que seguint l’analogia serien els anuncis i propagandes que forcen determinats mems a perdurar.

En Wagensberg ha aprofitat per treure a participar la idea de la triselecció, de la qual ja ens va fer un resumet en Memecio fa temps. Encara que a mi m'ha resultat una intervenció de l'estil "He venido a hablar de mi libro (o aforismos)!" la idea és molt agradable d’escoltar un cop i un altre. La matèria innert de l’univers està subjecte a la selecció per l’estabilitat, i quan aquesta esdevé viva (apareixen els organismes) entra a veure-se-les amb la selecció natural; quan en els humans emergeixen les idees complexes, el raonament i la creativitat, aquestes noves entitats queden subjectes a la selecció cultural.

Hem trobat que en Daniel Dennett és un gran orador i que val la pena anar a escoltar-lo tantes vegades es tingui l’ocasió. Com a cosa curiosa ha mostrat el simbol cristià del peix reconvertit en símbol anti-creacionista del mateix peix amb la paraula Darwin escrita, enlloc de Ictis (peix amb llatí). Ictis eren també les sigles de Iesous Christos Theou Y(u)ios Soter (Jesucrist, fill de Déu), i el Darwin del nou símbol són les sigles de: Delere Auctorem Rerum Ut Universum Infinitum Noscere (Destrueix l’autor de les coses per entendre l’univers infinit).

Dodger

Les femelles també fan el "pavo real"

En general, tots ens sentit bastant identificats amb el nostre sexe, i fins i tot ens molesta que a vegades ens facin referència a comportaments casuals que ens fan semblar una persona de l'altre sexe.

A més, en els últims anys, varis científics han estudiat els cervells d'homes i dones i han trobat algunes diferències, que no fan més que reafirmar el que més o menys tots ja ens esperavem, que som diferents. Per exemple, en general, els homes tenim més habilitats espacials i matemàtiques, i les dones, en canvi, tendeixen a ser millors en les habilitats verbals i socials, en empatia, etc. i segur que cadascun de nosaltres en podria dir moltes d'altres, però més val no allargar-nos, perquè totes aquestes que esteu pensant segurament no estan demostrades científicament.

Quan totes aquestes investigacions van començar, els científics es mostraven escèptics a acceptar un rol dels gens en la diferenciació sexual i preferien explicar les diferències a través de l'aprenentatge cultural. Als nens els hi agrada jugar amb G.I Joes perquè és inherent a la seva naturalesa masculina, o perquè se'ls hi ha ensenyat així des de ben petits?

Doncs bé, cada cop més els científics estan d'acord amb què hi ha una sèrie de gens que regulen la diferenciació sexual i que estan relacionats amb les diferències de comportament i habilitats entre sexes. Si és així, que ens passaria si ens activessin un gen del sexe contrari?

Aquest és l'experiment del que us volia parlar avui. Científics de la Universitat de Yale en col·laboració amb la d'Oxford han activat en femelles un gen, que en condicions normals, s'expressa tan sols en mascles de la mosca de la fruita (Drosophila melanogaster). Aquest gen, és l'anomenat fruitless, i des de ja fa temps els científics sabien que estava relacionat amb les diferències de comportament en la reproducció. De fet, no és ben bé així, sinó que el que és diferent entre mascles i femelles és el producte del gen degut a l'splicing alternatiu. L'splicing és un terme anglès sense traducció, i fa referència a les diferents formes en que s'edita un gen i s'obtenen diferents proteïnes; aquest és un procés que es troba en gran quantitat de gens. Així, el que diferencia mascles i femelles, és el producte de l'splicing d'el gen fruitless.

Durant la reproducció, els mascles de Drosophila fan el cant del festeig (que és més o menys el comportament que trobem en moltes discoteques actuals, però en el cas de les mosques, és una cançó que fan movent les seves ales a una determida freqüència), la qual cosa predisposa a les femelles per permetre la còpula.

En aquest experiment, femelles que mitjaçant llum, se'ls hi activaven els productes masculins del gen fruitless, es comportaven com mascles i batien les ales a la freqüència típica.

Aquest experiment obre un camí, en que no només els gens són essencials per la diferenciació sexual, sinó que aquets gens mantenen silenciats o desperts tota una cascada de senyals ja present i funcional en ambdós sexes, la qual cosa fa possible desencadenar un comportament masculí en una femella, activant tant sols un gen, la qual cosa, si no tingués tota una serie d'efectors posteriors funcionals, no seria possible.

Referència:

- Clyne JD, Miesenböck G. Sex-specific control and tuning of the pattern generator for courtship song in Drosophila. Cell. 2008 Apr 18;133(2):354-63

Error: Bé, acabo de descobrir que splicing si que té traducció al català. Es diu empalmament.

Frij

Actualitat priònica

El passat 8 d’abril el director del “Centro Nacional de Referencia de las Encefalopatías Espongiformes Transimisbles”, Juan José Badiola, i el director de “Sanidad Pública”, Javier Castrodeza, van notificar la mort recent de dues persones a l’estat espanyol a causa de la variant humana de la vulgarment coneguda malaltia de les vaques bojes. En poques hores, els mitjans de comunicació filtraven la noticia activant, no només l’alarma social per l’hipotètic retorn d’una epidèmia que havía causat més de 150 morts i el sacrifici de més de 180.000 animals al Regne Unit a finals dels 90, sinó també l’escepticisme de l’opinió pública sobre la gestió de la “Consejería de Sanidad”. Les dues víctimes, una dona de 50 anys i un home de 41, ambdós lleonesos i que van morir el dia 28 de desembre i el 7 de febrer respectivament, havien estat ingressats a l’unitat de Neurologia de l’Hospital de Lleó amb un quadre de demència de ràpida evolució i d’alteracions psiquiàtriques. Setmanes més tard, la necròpsia i l’estudi d’anatomia patològica i de biologia molecular post-mortem realitzats a Alcorcón (Madrid) confirmaven que ambdós es tractaven de casos de l’anomenada nova variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob. Bé, després de tot això, suposo que us preguntareu si aquests dos nous casos (el segon i tercer a l’estat espanyol) són o no l’inidici inequívoc d’una nova epidèmia… Doncs permeteu-me que abans de donar-vos la meva opinió, us expliqui unes quantes coses que, independentment del nivell d’estímul intel·lectual que suposin per al vostre neocòrtex, us poden ser útils per poder fer una previsió de futur raonable…

Les prop de 200 persones mortes com a conseqüència de la nova variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob no són més que la punta d’un iceberg que es va originar fa més de 200 anys quan es va detectar una malaltia contagiosa i letal a les ovelles anomenada scrapie. Aquesta va ser la primera d’un conjunt de malalties que afecten a alguns grups d’animals (ovelles, vaques, cèrvols, visons, gats, l’ésser humà, etc.) conegudes com les Malalties Espongiformes Transmissibles. Segons l’hipòtesi proposada pel Dr. Standley Prusiner per la qual va rebre el premi nobel l’any 1998, l’origen d’aquestes malalties s’associa a la presència d’una proteïna patogènica anomenada prió que s’acumula al cervell provocant la mort de les neurones.

El prió es una forma anormalment plegada de la proteïna priònica cel·lular (PrPc), una proteïna que forma part del nostre organisme en condicions normals però que esdevé patogènica quan canvia el seu plegament. El plegament anormal del prió li confereix resistència als tractaments convencionals de desinfecció així com la misteriosa capacitat d’induïr aquest mal plegament a la PrPc quan hi entra en contacte (misteriosa perquè encara s’en desconeix el mecanisme). D’aquesta manera, quan els prions arriben al sistema nerviós comencen una lenta (pot durar més de 10 anys) però letal (esperem que algún dia deixi de ser-ho) reacció en cadena que provoca degeneració neuronal donant lloc a trastorns del moviment i a un progressiu deteriorament cognitiu que condueix a la mort.

Els prions són transmissibles, no només entre individus de la mateixa espècie, sino també entre individus d’espècies diferents. Un aspecte destacable de la patologia priónica és l’aparició de grans vaquoles que, en estadis avançats de la malaltia, donen al cervell l’aspecte d’un formatge Emmental o d’esponja (d’aquí l’apelatiu “espongiforme”). L’iceberg del que us parlava al principi va patir una crescuda espectacular quan al volant dels anys 80 del segle XX alguns ramaders del Regne Unit van tenir la brillant idea d’alimentar les vaques amb pinsos enriquits amb proteïnes procedents d’ovelles amb scrapie. El 1985 és van detectar els primers casos de Malaltia Espongiforme Bovina, coneguda per tots com a malaltia de les vaques bojes. L’any 1993 l’epidèmia va arribar al seu punt àlgid amb 1.000 nous casos per setmana fins a un total d’uns 180.000. Però l’escenari realment tràgic no va arribar fins al 1994 quan es van detectar els primers casos d’una nova variant de la Malaltia de Creutzfeldt-Jakob, la forma esporàdica de la qual existeix al marge d’aquesta història amb una baixa incidència però a la població d’arreu del món. Aquesta nova variant s’associava al consum de carn i derivats bovins contaminats amb prions. Es creu que el període crític, pel que fa a la quantitat de material boví contaminat en la cadena alimentària humana, va ser el 1985-1990 afectant a qualsevol persona que, a més de tenir un perfil genétic caraterístic, hagués consumit material boví contaminat. No va ser, però, fins al 2001 quan es van establir mesures de seguretat eficients per a garantitzar l’absència de risc en l’ingesta de material boví.

Arribats a aquest punt, penso que és moment de tractar donar resposta a la pregunta que us formulava al principi utilitzant un senzill raonament matemàtic: estimant com a moment límit de contagi l’any 2001 i considerant com a fiables els períodes d’incubació de la malaltia de fins a 10 anys… ¡Voilà! Crec que, com a mínim fins al 2011, hauríem de donar un marge de confiança a aquells que, davant d’aquests dos nous casos, van afirmar que “no tiene consecuencias epidemiológicas” i “no plantea problemas de salud pública”. Però, bé, com ara ja disposeu d’alguna informació rellevant sobre el tema i com sóc conscient que teniu memòria històrica (i no sé si això us permet ser massa optimistes ni confiats/ades) us convido a que feu la vostra pròpia valoració… Per finalitzar, crec que parlo en nom de la majoria quan dic que aquí s’accepten vaques, però bojes no.

LINKS:

http://ghr.nlm.nih.gov/condition=priondisease
http://www.microbiologybytes.com/virology/Prions.html
http://www.tesisenxarxa.net/TDX-1211107-094143/
http://en.wikipedia.org/wiki/Prion

Agustí, el Senyor dels Prions

Els universals en el llenguatge resisteixen la còlera divina

Si la Torre de Babel va ser una fita arquitectònica legítimament planejada i construida per la pròspera Babilònia, Déu no ho va entendre així. El protagonista del gènesi s’ho va prendre a la tremenda i ho va considerar una ofensa arrogant perpetrada per la seva creació més conflictiva, l’home. Per dificultar la vida dels constructors, l’ofès creador els va maleir fent que cada un parlés un idioma diferent i així no s’entenguessin entre ells, i ningú no sabia on havia de portar els totxos, etc. I aquest és l’origen de la diversitat del llenguatge, un càstig diví per l’arrogància arquitectònica. Però no n’hem après, perquè suposo que a ningú se li escapa quina deïtat hi ha darrera de la sequera a Catalunya si tenim present la Torre Agbar, la seu d'Aigües de Barcelona. Però això és un altre tema.

Si ho pensem bé, el fet que existeixin al voltant de 7000 idiomes diferents al món, encara que és un valuosísim patrimoni cultural de la humanitat, no deixa de ser una dificultat d’entesa considerable i fa necessària una llengua franca i escoles d’idiomes. Ho tenim assumit, no hi ha problema, els humans ens acabem entenent i Déu no s’ha sortit amb la seva. I no ho ha fet, en part, perquè en dividir els llenguatges no va destruir els universals, allò que és comú a tots els idiomes.

Fins fa poc, es considerava que els aspectes compartits per tot els llenguatges tenien una explicació biològica; és a dir, eren deguts a la manera en què l’aptitut del llenguatge habia evolucionat. El llenguatge no apareix de la nit al dia, sinó que com la majoria d’obres de l’evolució, apareix sobre els vestiments d’estructures prèvies amb funcions diferents. Però una vegada apareix, comporta una sèrie de possibilitats de cooperació, planificació, coordinació d’activitats, manipular i mentir, etc. d’una clara implicació adaptativa. El nostra llenguatge seria el resultat d’un llarg procés evolutiu d’on encara en podem trobar fòssils en el nostre cervell, com és el protollenguatge que manifesten per exemple els nens privats de interacció social. Amb la necessitat d’aprenentage i amb la importància adaptativa i per tant modificats per la selecció natural, és fàcil pensar que els universals s’han de poder explicar en el context de l’evolució biològica.

Els nens presenten competències innates gramaticals que posaran en funcionament tan aviat sentin parlar i comencin a interactuar socialment. Segons Chomsky, els nens es munten al seu cervell una gramàtica adequada a les dades lingüístiques primàries que els donen. A aquesta capacitat innata de desenvolupar les possibles gramàtiques humanes, Chomsky la va anomenar Gramàtica Universal. Els científics han investigat les tendències d’aprenentage lingüístiques pròpies dels individus i han probat d’establir la seva importància real sobre el llenguatge que finalment emergeix a les poblacions. Pel què fa a l’evolució del vocabulari i observant els nens que aprenen a parlar es poden anar identificant aquestes tendències com per exemple el prejudici infantil a la sinonímia o a la homonímia. Els nens prefereixen que cada paraula signifiqui una cosa i punt. Però la homonímia i no la sinonímia és molt freqüent en el llenguatge, sembla que rep una pressió positiva i l’altra negativa. Sobre l’evolució del vocabulari hi ha qui diu que hi intervenen dues pressions, una a favor de la simplicitat de signes (un significat s’ha de poder expressar amb una paraula), i una altra a favor de la simplicitat de codi (a més paraules que vulguin dir diferents coses, menys paraules caldrà memoritzar). Així que la tendència infantil contrària a la homonímia sembla compensada per aquesta pressió a favor de la simplicitat, mentre que la sinonímia no.

Aquests models situen les tendències d’aprenentatge al nucli estructural del llenguatge. Però una colla d’investigacions durant l’última dècada han canviat força el paradigma biològic a favor de l’evolució i la transmissió culturals. Les conseqüències d’introduir aquests nous factors a l’equació són que els universals no neixen de les tendències d’aprenentage, que l’adaptació d’aquests no implica necessàriament la selecció natural i que la transmissió cultural pot “protegir” els mecansimes innats d’aprenentage de l’acció de la selecció natural. De manera que ara ja no passem directament de les tendències d’aprenentatge afectades per la selecció natural als universal, sinó que de les tendències d’aprenentatge individuals passem a la transmissió cultural entre molts individus durant molt de temps i obtenim els universals; que, si modifiquen l’eficàcia biològica repercutiran en l’evolució biològica (veure esquema). El llenguatge emergit d’aquest procés es podria considerar fenotip extès.

I tot aquest descaradement insuficient i confós resum de l’estudi dels universals en el llenguatge ve a introduir uns nous resultats al respecte publicats fa dues setmanes al PNAS. Els autors es dediquen a estudiar el fet universal de preferir trobar les lletres “l” i “b” en síl·labes ordenades “bl”, com trobem a la paraula bloc, per damunt de “lb” a les paraules de tots el idiomes. El què volien saber és si aquesta preferència és un fet realment atribuible als universals del llenguatge i compartit per tots els humans o bé té relació a les regularitats que la gent capta dels seus propis llenguatges. Per esbrinar-ho van preguntar a coreans, perquè al seu idioma no hi ha paraules que comencin amb dues consonants i per tant no tenien ni “bl” ni “lb”, i van trobar que també consideraven malsonant la forma “lb”. Aquesta preferència del grup de coreans no es pot artibuir ni a problemes auditius ni a que coneguessin altres idiomes com l’anglès (que no té ni una síl·laba començada amb “lb”).

Els resultats recolzen la hipòtesis que existeixen unes estructures lingüístiques universals incrustades al nostre cervell adult que coneixem al marge de si s’utilitzen o no en el nostre idioma. Però aquests resultats no decanten la balança ni cap al cantó de l’evolució biològica ni cap al de la transmissió cultural alhora d’explicar aquests universals. Anirem ampliant el tema.

Referències:

- Kirby S, Dowman M, Griffiths TL. Innateness and culture in the evolution of language. Proc Natl Acad Sci U S A. 2007 Mar 20;104(12):5241-5. Epub 2007 Mar 12.

- Smith K. The evolution of vocabulary. J Theor Biol. 2004 May 7;228(1):127-42.

- Nowak MA, Komarova NL. Towards an evolutionary theory of language. Trends Cogn Sci. 2001 Jul 1;5(7):288-295.

- Berent I, Lennertz T, Jun J, Moreno MA, Smolensky P. Language universals in human rains. Proc Natl Acad Sci U S A. 2008 Apr 8;105(14):5321-5. Epub 2008 Apr 7.

Dodger

Viciats però normals, quin descans

Fa un parell d’anys vaig llegir al diari un article que portava molt temps esperant. Era un psicòleg que anunciava que les primeres generacions de “viciats” als jocs d’ordinador ja havien arribat a l’edat adulta i havien entrat al mercat laboral. La qüestió important era que, contra el funest pronòstic de pares i educadors comprensiblement conservadors, el resultat eren persones… completament normals. Si entenem normals a gent amb els transtorns, dificultats per trobar parella o probabilitat de conservar o perdre una feina igual a la mitja “no viciada”.

Va ser una gran notícia, que constatava un fet ben natural no per mi, que a alguna cosa he d'atribuir el ser un pèl raret, sinó pels meus companys viciats però normals. De cop podia citar professionals que consideraven inoqua la meva filia a conquerir universos un darrera l’altre. Però la cosa anava encara més lluny. Un altre article mencionava els beneficis dels videojocs en el desenvolupament de certes competències, com l’orientació en tres dimensions o la coordinació; així com de certes virtuts cristianes com l’auto-disciplina o la perseverància. De fet, nens que costa horrors que acabin la redacció al dia que toca poden passar-se hores intentant matar metòdica, disciplinada i tenaçment el Rei dels Nigromants, qui ha segrestat la nostra mare i arrassat el nostre poble i no content amb això, pretén acabar amb la nostra espècie convertint-nos en esclaus zombie… si, ja paro. Quan acabi amb el Rei ja veuràs quina redacció surt. I aquí ve la segona notícia: els jocs d’ordinador comercials es poden usar amb finalitats pedagògiques. A una escola anglesa, es va començar la iniciativa de portar tota la classe a l’aula d’informàtica i deixar-los una hora jugant tranquil·lament als jocs de la sèrie Myst (un joc d’ambient fantàstic no agressiu que alguns coneixareu, i als que no us la recomano ferventment). En acabat, el professor els fèia descriure en una redacció els paisatges virtuals que havien explorat, els animals que hi havien trobat, etc. I tant que si!

Les ciències socials i del comportament han trobat una mina d’estudi en els jocs en línia on el jugador porta un avatar que el representa en un món virtual on s’hi mouen altres jugadors i intel·ligències artificials, com per exemple el World of Warcraft o el Second Life. Alguns investigadors ho utilitzen com a plataforma on realitzar experiments de psicologia, de ciència cognitiva, de com es mouen els diners, les aliances, etc. Com a premi per participar en els experiments existeixen recompenses com per exemple un helicòpter per cada jugador per tal de que puguin sobrevolar el món de Second Life.

I un altre punt a mencionar és la possibilitat que ofereixen aquests jocs en línia de sobrepassar virtualment barreres físiques imposades per malalties o accidents cruels i incapacitants. Fa un temps va sortir un reportatge al diari on en un centre per discapacitats físics els malalts explicaven com de bé es sentien sortint unes hores al dia del seu cos per entrar en el de per exemple, un heroi caçador de goblins. Això no els impedia crear i cultivar relacions humanes properes amb gent físicament present; però els permetia oblidar limitacions del cos en el seu cas molt clares. Que és una sensació que tots podem voler experimentar.

Finalment, aquests mons virtuals poden servir i han servit de fòrum per realitzar fins i tot campanya electoral amb mítings i tot (en el cas de Second Life). Però la gran novetat, perquè com sempre tot això és una introducció per alguna cosa, és la convocatòria de Science amb l’eslògan: “Científics, necessitem la vostra espasa!” que portarà diversos científics al World of Warcraft per donar una sèrie de conferències! Aquestes versaran sobre la convergència del real i el virtual, i per arribar-hi, ens diuen, no cal escalfar el planeta amb viatges amb avió sinó que ens hem de fer membres de la Germandat Science. Cada assistent rebrà entre d’altres obsequis, 10 monedes d’or, un telescopi i un animal de companyia (tot virtual, eh).

Increïble. Tinc moltes ganes de saber com funciona l'experiment. Per cert, si algun dels lectors té un avatar, que jo no, al WoW i decideix assistir-hi (és del 9 al 11 de maig, i us heu de connectar al servidor Earthen Ring US), si us plau comenteu-nos’ho, i que ruli el contingut de les conferències!

Última hora a AdS/AdN: Ciència al Second Life

Referència:

- Bainbridge WS. The scientific research potential of virtual worlds. Science. 2007 Jul 27;317(5837):472-6.

Dodger

Falta de son

Molts de nosaltres pensem que ens falta descans, que no dormim prou i se'ns acumulen les hores de son. Però per altra banda també ens agrada aprofitar el dia (i la nit) i no ens importaria que no fós necessari dormir les nostres 7 o 8 horetes diaries. És necessari?

No us parlaré de per què serveix dormir, d'això amb una mica de sort en podríem fer un post més endavant, sinó que us parlaré de la bogeria que va fer un marrec de 17 anys el 1964, que va estar 264 hores despert (uns 11 dies).

Aquest noi es deia Randy Gardner, llavors era un estudiant de secundària, que amb l'ajuda d'un parell d'amics i l'atenció de l'investigador William Dement va entrar al Guiness Book of World Records com la persona que ha estat més temps sense dormir.

Gardner, no va voler fer com el seu precedent Peter Tripp, un discjòckey que uns anys abans, el 1959, havia estat 201 hores sense dormir. No va voler prendre cap tipus de drogues, ni cap altre estimulant per mantenir-se despert; va batre el rècord amb l'ajuda dels seus amics, documentals de TV i jugant a bàsquet.

Quan es parla del cas d'aquest noi, la majoria de cops es diu que l'informe mèdic no esmentava que Gardner hagués patit al·lucinacions, paranoies o cap canvi d'humor extrany, i que les seves facultats motores, sensorials i mentals van ser força bones durant tot l'experiment. Aquest informe mèdic és el resultat de l'entrevista que va fer-li W. Dement durant el desè dia. Dement explica també que es va emportar a Gardner a jugar una partida de pinball i que va jugar molt bé i el va guanyar.

Per altra banda, un comandant de la U.S Navy Medical Unit, anomenat John J. Ross, al qual els pares de Gardner, preocupats per la salut del seu fill, van demanar que li fés un seguiment durant tots els dies, va explicar una història ben diferent:

Deia que el segon dia, Gardner tenia problemes en reconèixer els objectes pel tacte (astereognosis), al tercer dia era incapaç de repetir un embarbussament. El quart dia, Gardner va patir la seva primera al·lucinació, va pensar-se que un signe del carrer era una persona i després va tenir un episodi delirant en què s'imaginava que era un jugador famós de futbol americà. Durant el cinquè dia va continuar tenint alucinacions i el sisè dia tenia problemes en nombrar objectes d'ús comú. Després d'uns dies en que mostrava irritabilitat, lapsos de memòria i problemes en acabar les frases, el desè dia va patir la paranoia de que un presentador de ràdio l'estava intentant tornar boig. Finalment, l'últim dia, se li va proposar una sèrie en què havia de restar 7 començant des de 100. Va arribar fins al 65 i allí es va parar, quan Ross li va preguntar la raó de que no seguís, Gardner li va contestar que no recordava què havia de fer.

Des de llavors, hi ha hagut diversos intents de batre aquest rècord, i depenent de les fonts es parla de diferents persones que han aguantat més hores que Gardner, però el Guiness Book of World Records va decidir que no acceptaria més rècords relacionats amb la falta de son degut als problemes que podien comportar per a la salut.

Fonts:

- Wikipedia (http://en.wikipedia.org/wiki/Randy_Gardner_(record_holder)

- Coren S. Sleep Deprivation, Psychosis and Mental Efficiency. Psychiatric Times Vol.15 Nº3

Frij

La ressurrecció dels fòssils

Me n’entero via Mundo Neandertal (que mostra la reconstrucció d’un nen Neandertal) de qui és que es troba darrera de certes reconstruccions d’homínids que deixen bocabadat. Es tracta d’Elisabeth Daynes, i els dos autors d’aquest blog hem descobert i lligat caps que n’havíem tingut el plaer de veure’n algunes, com segur alguns de vosaltres: les de les coves de Mas d’Azil, al l’Ariège, o el recepcionista més preparat del món, impassible però somrient del Cosmocaixa de Barcelona, Einstein; així com els Neandertals o els australopitecs de Laetoli del mateix museu.

Us recomano que feu una ullada a la seva web per veure les reconstruccions dels fòssils de Toumai, australopitecs i de tot el llinatge Homo. Semblen vius; és millor una genial reconstrucció que mil paraules

Dodger

Obra completa de Charles Darwin

L'obra completa de Darwin estarà a disposició de tothom a un sòl clic. La Biblioteca de la Universitat de Cambridge que fins ara disposava d'aquesta obra en format paper, ha volgut posar a l'abast de tots l'obra del qui va canviar la forma de pensar de la humanitat.

Darwin Online és la publicació més gran sobre Darwin de la història, comprèn uns 20000 articles i 90000 imatges, entre els que hi ha publicacions, notes, fotografies de família, caricatures, llibres, dibuixos d'infància,... Tota l'obra es pot visitar a la pàgina http://darwin-online.org.uk/.

Via: Reuters

Frij

Stonehenge tornat a tapar. Relació de troballes

A mitjans de la setmana passada es van donar per acabades les excavacions que vam comentar aquí a l’interior d’Stonehenge. Recordem que l’objectiu principal de les excavacions era datar amb precisió el temps de contrucció del doble cercle de pedres blaves, les quals els directors de l’excavació i els mitjans han anomenat “les pedres curatives”.

L’excavació ha consistit en netejar un rectangle de 3,5 per 2,5 metres per després anar baixant amb talles de 5cm, d’on s’han extret i filtrat unes dues tones de sediment. Part del rectangle agafava una part que ja s’havia excavat l’última vegada, l’any 1964. Durant aquesta primera fase han desenterrat restes del què han anomenat “picnic del segle XIX”: restes de pipes de tabac, porcellana i vidre; així com una agulla de cabell medieval. Ja fa molts anys que no es poden fer picnics entre els menhirs, és una pena que siguem tan porcs. També han anat sortint gran quantitat de resquills de pedra blava, pedres rascadores i pedres martell d’època neolítica.

Al tercer dia, van acabar de descobrir la part que ja havia estat excavada i que s’havia reomplert i van trobar els forats a la roca que s’havien fet per col·locar-hi les grans pedres blaves. Se suposa que els constructors neolítics excavaven aquests forats amb pics fets de banyes, col·locaven les pedres blaves i acabaven d’omplir els foradets amb altres pedres. Mentre ha durat l’excavació, els arqueòlegs han anat veient que la manera en què els forats a la roca estan distribuits no lliga gaire bé amb la teoria que es té fins al moment de la seqüència de construcció d’Stonehenge, ja veurem què ens expliquen sobre això més endavant. De moment s’ha vist que aquest forats a la roca per posar les pedres blaves es van fer en diferents moments i que el més gran de tots es va fer en època romana. Això últim tan sorprenent s’afirma, pel què informa la BBC (ja ho anirem veient a mida que s’analitzi seriosament) en vista a la troballa d’una moneda de tipus Casa de Constantí, i també d’uns ossos de pollastre. La BBC ens comenta que als romans els agradava molt el pollastre. Argument incontestable. Però de ser cert, voldria dir que les pedres blaves van anar d’un cantó a l’altre en funció de qui utilitzava el local. També s'han desenterrat ossos de cavall, porc, ànec, cabra, llebre i vaca.

Més tard es van trobar restes de recipients de ceràmica de l’època de construcció. Pel què fa als resquills de pedres blaves, el geòleg expert n’ha situat l’origen a Preseli Hills, d’on recordem que van portar els cacho menhirs. La datació dependrà dels analistes de les mostres de material, per la tècnica del carboni-14 es necessita matèria orgànica i potser serà útil la closca d’un cargol que també s’ha trobat. Es dèia que els romans havien portat aquests cargols amb ells, potser les datacions acaben amb aquesta teoria.

Bé, aquí queda el resum del resum del diari d’excavacions publicat per la BBC. És molt aviat encara per donar la importància apropiada a aquestes troballes. Anirem seguint el què es vagi anunciant de les conclusions.

Dodger

Justifiquem els vicis

Tots tenim els nostres vicis, i tots d'una manera o una altra ens agradaria no tenir-los o, simplement, abusar-ne menys. Coses que "sabem" que són dolentes per a la nostra salut a llarg termini, però que ens donen un benefici instantani al que no volem renunciar. Parlo dels hàbits en el menjar, l'abús de l'alcohol, tabaquisme i molts d'altres.

De tant en tant, els investigadors ens ajuden a veure una esperança a la qual aferrar-nos per sobrejustificar el nostre comportament, i surten treballs científics que descriuen un benefici per tots aquests hàbits socialment "mal vistos". Tots haurem sentit algun cop que el tabac va bé per la concentració, que una copa de vi és bona pel cor o que la marihuana té moltes aplicacions. I bé, al cap i a la fi són treballs en que tan sols es miren els efectes sobre una part i unes condicions molt concretes de l'organisme, la qual cosa no vol dir que no siguin afirmacions certes. Però tots sabem també que si fumes el risc de càncer de pulmó se't multiplica, el mateix amb la marihuana, i què dir de l'alcohol.

Però si sou d'aquests (com jo) que no poden evitar els plaers inmediats del vicis i han de buscar alguna justificació per seguir-s'ho permetent i pensar en el "més endavant ho deixaré", us posaré al dia sobre un parell d'articles científics que han sortit aquesta setmana que parlen de l'efecte protector d'alguns petits vicis enfront la demència.

En el primer, uns investigadors de la University of North Dakota, descriuen el benefici de la cafeïna en unes rates amb excés de colesterol. Els nivells alts de colesterol estan implicats en malalties neurològiques com l'Alzheimer. El que fa el colesterol és desajustar el pas de molècules a través de la barrera hematoencefàlica, permetent que passin al cervell substàncies que en condicions normals no hi passarien.

Els ratolins eren alimentats amb una dieta rica en colesterol i en la beguda hi tenien una mica de cafeïna. El que han pogut veure aquests investigadors és que la cafeïna prevenia de les alteracions en la barrera hematoencefàlica i bloquejava també l'activació d'astròcits en el cervell.

En el segon treball, un grup de la Universitat de Göteborg explica els beneficis del vi en el risc de demència. Des de fa 40 anys que segueixen a una subpoblació de dones de les quals un percentatge ha acabat desenvolupant una demència. Han trobat que hi ha una relació significativa entre les dones que bevien vi i les que no han acabat amb demència, per altra banda per les que bevien licors o cervesa no s'han trobat els mateixos resultats, el que indica que és alguna substància que hi ha en el vi i no en altres begudes alcohòliques el que pot protegir enfront la demència.

Frij

Coneixent a LUCA

Per conèixer a LUCA ens hem de remontar als voltants dels anys 70. Quan Woese i Fox van descobrir que el regne que fins llavors anomenàvem procariotes estava, en realitat, compost per dos regnes vertaders: Bacteries i Archees, (ambdós són organismes sense nucli), que juntament amb el regne Eukarya (organismes nucleats als quals pertanyem nosaltres) formaven tot el ventall de formes de vida actuals en el planeta.

Al igual que nosaltres i els ximpanzès tenim un avantpassant comú que podria haver existit fa uns 10 milions d'anys, i al igual que totes les espècies actuals han de poder relacionar-se amb un avantpassat comú, totes les formes actuals de vida haurien d'estar relacionades per un avantpassat comú al qui debem la nostra existència. És així com sorgeix la idea de LUCA (Last Universal Common Ancestor).

Per situar-nos, això ens porta a fa aproximadament uns 3000 milions d'anys.

Està clar que quan parlem o fins i tot intentem explicar què és el que ocorria en aquest món en desenvolupament, entrem totalment en un camp altament especulatiu, però tot i així la ciència ens pot ajudar a acostar-nos-hi i donar-nos una idea de qui era aquest ancestre. A més, prenent com a lema la frase de Dobzhansky: "Res en biologia té sentit si no és sota el prisma de l'evolució", és obviament necessari fer esforços per conèixer a Luca.

S'ha de diferenciar entre el que s'entén com Luca i el que s'entén com la primera cèl·lula que va aparèixer sobre la Terra. Luca no és la primera cèl·lula, sinó que és l'ancestre més proper en el temps que podem trobar abans de la separació dels tres regnes actuals. També hem d'evitar fer-nos una idea massa simplista de Luca; al igual que no pensem que l'anomenada Eva mitocondrial era l'única dona present a Àfrica en aquell moment, Luca no era l'únic organisme present en la Terra a la seva època, el que si podem dir és que el mecanisme de reproducció fonamental de la vida cel·lular (tota cèl·lula prové d'una altra) implica l'existència d'un Luca únic.

Un dels principals avenços del segle passat en biologia, és la troballa que tots els éssers vius actuals estan formats per les mateixes macromolècules, utilitzen la mateixa maquinària de síntesi protèica i el mateix codi genètic, el que suggereix l'existència d'ancestres comuns que ja tinguissin aquestes característiques. Això no exclou que poguessin aparèixer altres formes de vida, però si ho van fer, no van deixar descendents o van ser eliminats pels que nosaltres coneixem.

Els grans avenços en genètica comparada van rellançar de nou les investigacions a la recerca de Luca. La qüestió era comparar els genomes de representats dels tres regnes i comparar-los entre sí per tal de trobar els gens que tots compartien. Aquests estudis van donar com a resultat que el nombre de gens universals rondava els 60 o 80. Eren gens relacionats amb traducció, transcripció, replicació, factors d'elongació,... estava clar que Luca tenia un sistema de síntesi proteica molt semblant a l'actual. També es van trobar constituents del complex ribonucleòtid SRP que són factors que permeten la translocació de membrana, el que indicava també, que Luca havia d'haver estat un organisme envoltat per una membrana cel·lular. Tot i així, aquestes xifres havien d'estar subestimades, ja que segurament necessitaria altres gens per ser compatible amb la vida. Per exemple, la llista de gens universals, no en comprèn cap relacionat amb el metabolisme, els quals encara avui dia no són identificables.

Aquí és on es comença a dificultar la feina, ja que estudis filogenètics demostren que són els gens relacionats amb el metabolisme els que més freqüentment es redistribueixen entre línies cel·lulars per un fenòmen de transferència gènica horitzontal (cal recordar, per exemple, l'adquisisió de resistència a diferents antibiòtics dels patògens humans). És aquest fet el que no permet inferir el metabolisme de Luca a partir de la comparació genòmica.

Una de les grans curiositats en l'estudi de Luca es pot trobar a l'examinar la llista de gens universals. No hi ha quasi gens implicats en el metabolisme de l'ADN, i tot i que és el sistema d'emmaguetzematge d'informació que compartim tots els éssers vius, els enzims principals implicats en el seu metabolisme són rarament homòlegs en els tres regnes. Alguns d'aquest enzims són homòlegs entre Archaea i Eukarya, però no quan es comparen amb bacteries.

Aquesta observació va conduïr a Mushegian i Koonin a proposar que Luca tenia encara un genoma basat en ARN i que l'ADN havia aparegut dos cops en l'evolució, una vegada en la branca de bacteries i l'altra en la de arquees i eucariotes. De totes formes la hipotesi d'un Luca amb un genoma a base de ADN és encara del tot possible, a condició que les proteïnes relacionades amb el metabolisme de l'ADN hagin estat reemplaçades per anàlegs funcionals en alguna de les dues línies evolutives.

Si Luca va viure en un món d'ADN o de ARN és una qüestió que encara continua oberta i que s'ha de resoldre en els pròxims anys, el que està clar és que l'origen de la vida i la búsqueda d'aquest ancestre comú que va donar lloc als tres regnes actuals, és un dels grans reptes de la biologia moderna.

Referències:

- Forterre P., Gribaldo S., Brochier C. Luca: à la recherche du plus proche ancêtre commun universel. Medicine/Sciences 2005:21 860-5

Frij

Als arqueòlegs els importa una merda

Sobre el quan i el com es va produir el poblament d’Amèrica per part de l’Homo sapiens no està tot dit. Però s’han publicat uns analisis recents que ens aporten nova i valuosa infomació, però abans de comentar-la ens haurem de posar al dia sobre la qüestió.

L’estudi dels moviments poblacionals des de la nostra expansiva sortida d’Àfrica es realitza principalment combinant dues aproximacions: l’estudi de les restes arqueològiques (datació, tipus d’indústria, etc.) i l’estudi de l’ADN antic. L’estudi de l’ADN antic es basa en estudiar les variacions que es produeixen en les seqüències sobretot d’unes zones escollides d’ADN mitocondrial i del cromosoma Y. Aquestes variacions genètiques han de ser neutres respecte la selecció natural, perquè han de poder variar tranquil·lament sense que s’afavoreixin o es penalitzin. Una població que té unes determinades variacions (haplotips) es diu que pertany a un haplogrup, i comparant haplogrups es pot saber de quines poblacions provenen unes i altres. A més, sabent el ritme de canvi espontani d’aquestes seqüències d’ADN i mirant les variacions que s’hi han produit, es pot utilitzar de rellotge molecular per calcular el temps en què les poblacions es van dispersar.

Se sap que totes les poblacions de nadius americans (vius i fòssils) comparteixen haplotips originaris de les poblacions d’Àsia. No hi ha dubte que els primers americans eren asiàtics que van aparèixer al nou continent via Alaska, creuant l’estret de Bering. Però exactament quan?

Amb les eines que us he comentat abans es coneix que l’Homo sapiens s’irradia per Euràsia des d’Àfrica farà uns 50.000 anys. Als 40.000 anys arriba per la zona central d’Àsia. A Sibèria sembla que s’hi instal·len fa 32.000 anys segons restes de fauna i d’eines, però les restes humanes més antigues d’aquesta zona són de fa 24.000 anys. Les restes trobades per aquesta zona són d’una tecnologia del paleolític superior força sofisticada, amb eines fabricades amb banyes de rinoceront i de mamuts; per viure en aquesta zona de l’àrtic s’havia d’anar ben equipat. Anant-se aventurant cap a Alaska, la primera resta arqueològica de fiar creuat l’estret és de fa 14.000anys.

Però una gran crosta de gel per tot Alaska i Canadà els separava d’Amèrica del Nord. Quan van aconseguir sortejar-la? Fins fa uns 10 anys, la teoria dominant és que una població que rep el nom de Clovis va aprofitar la formació d’un corredor de gel per les muntanyes Rocalloses per baixar cap al sud farà uns 13.600anys. La cultura de Clovis deu el nom a una localitat de Nou Mèxic, on es va trobar el primer jaciment, i es caracteritza per la fabricació d’unes precioses puntes de projectil amb forma aflautada que utilitzaven per caçar, entre d’altres coses, mamuts a dojo (aviat parlarem de la contribució d’aquestes poblacions en l’extinció d’aquests increibles animals).

Aquesta hipòtesis es coneix com “el consens Clovis”, i us comunico que acaba d’anar per terra definitivament. D’entrada les noves i millors datacions de les restes Clovis situen la més antiga en 13.200anys, i això vol dir que fèia segles que tenien el corredor del Canadà obert. Però la qüestió més important és la següent: els arqueòlegs han buscat i trobat restes d’ocupació pre-Clovis. De les més sonades són els artefactes trobats a Monte Verde (Chile) datats en 14.600anys. Alguns altres jaciments daten les restes d’ossos treballats i eines fins i tot abans, però encara no està del tot clar i haurem d’esperar.

La prova més forta contra el consens Clovis ha estat publicada a Science fa una setmana. Es tracta de la troballa al jaciment de Paisley Caves (Oregon) de 14 copròlits (zurullo fossilitzat, entre tu i jo) de fins a 14.000anys, que van sortir durant les campanyes del 2002 i 2003, dels quals encara no se’n coneixien els resultats del seu estudi exhaustiu.

De sis dels copròlits en van aconseguir extreure ADN mitocondrial d’humà, i han vist que conté el mateix haplotip que el de tots els nadius americans. Com que una excavació no es caracteritza per mantenir les condicions òptimes d’esteril·litat, van haver de descartar la possible contaminació per part del personal de l’excavació. Van seqüenciar la mateixa zona d’ADN mitocondrial de 12 científics i 55 persones que estaven presents a l’excavació. Cap d’ells tenia l’haplotip de nadiu americà.

Alguns crítics amb el poblement pre-Clovis han saltat a la legítima polèmica pel fet que en tres copròlits s'hi ha trobat ADN de cànid. Els autors de la troballa contesten que els humans es podrien haver menjat algun cànid, o bé que el propi cànid es podria haver dedicat a orinar sobre les caques humanes. Llavors els critics contesten: si les caques fossin en realitat de cànid (perquè de forma i tamanys s’assemblen molt) podria molt bé ser que fossin els humans els que haguessin orinat sobre els copròlits deixant’hi el seu ADN. I llavors les datacions no serien d’humans pre-Clovis sino de cànids pre-Clovis.

Els autors finalment ensenyen dades que tanquen la qüestió, la troballa de proteïnes humanes (amb més quantitat de les que deixa una micció) i més important, la troballa de cabell humà. El cabell converteix en absurda la discussió sobre si la caca és humana o de cànid. Si el cànid es va menjar un humà, és perquè aquest hi era fa 14.000anys.

La teoria proposada més parsimoniosa amb les dades que es tenen fins ara (arquològiques i genètiques) és que els humans van expandir-se per Amèrica fa al voltant de 15.000anys i que van utilitzar barques per baixar per la costa, pel fet que el corredor del Canadà no s’obriria fins 1000anys més tard. La cultura de Clovis es podria haver originat a partir d’aquests primers pobladors o bé haver vingut com a segona migració des de l’estret de Bering quan el corredor finalment es va obrir.

Referències:

- Balter M. Archaeology: DNA from fossil feces breaks Clovis barrier. Science. 2008 Apr 4;320(5872):37.

- Goebel T, Waters MR, O'Rourke DH. The late Pleistocene dispersal of modern humans in the Americas. Science. 2008 Mar 14;319(5869):1497-502. Review

Dodger

Som el què mengem? Les abelles si

Les abelles i altres insectes socials s’utilitzen sovint per il·lustrar un concepte molt important sobre la relació que existeix entre un genotip determinat i els seus possibles fenotips resultants, és el concepte de plasticitat fenotípica. Aquest concepte es refereix a la capacitat d’un organisme de canviar el seu fenotip segons el context ambiental en el que es troba. Aquesta capacitat és molt important en l'evolució, perquè si bé els canvis fenotípics són lamarkians, per entendre’ns, la capacitat plàstica del fenotip és un caràcter per ell mateix sota control genètic i per tant, sensible a la selecció natural. És un tema que mereix ser desenvolupat en un o més posts futurs.

Les abelles de la mel en són un clar exemple, perquè recordem que de dues larves genèticament idèntiques en poden sortir dues formes adultes tan completament diferents com una abella obrera, o una abella reina. Les diferències són enormes i inclouen diversos aspectes morfològics, el més evident el tamany, fisiològics, de llongevitat, comportamentals i de capacitat reproductiva (la divisió del treball pel que fa a la feina reproductiva defineix el grup d’insectes eusocials, entre els que també trobem les formigues i les termites).

Una cosa que es coneix molt bé de les abelles és que les cuidadores alimenten de manera diferent les larves destinades a convertir-se en reines i les futures obreres. Per les princesetes, les cuidadores produeixen de les seves glàndules faríngees frontals un compost anomenat gelea reial que les futures reines consumiran tota la vida. Aquesta substància té una composició no del tot coneguda, i té alguns efectes positius també en persones, sobretot les sensibles a l’astènia primaveral o amb anorèxia. En canvi les larves destinades al proleteriat mengen plats molt menys elaborats. Com és possible que prendre o no prendre gelea reial determini l’estatus futur de la larva?

La setmana passada, Science va publicar un estudi on un grup de recerca australià ens mostra com aquesta dieta diferencial podria tenir un efecte directe sobre el futur de la larva mitjançant un mecanisme de tipus epigenètic que involucra un procés anomenat metil·lació de l’ADN. Els procesos epigenètics determinen en una cèl·lula quins gens del genoma s’expressen i quins no. De fet, ens trobem davant d’un importantíssim mecanisme biològic de plasticitat fenotípica. La part més ben estudiada d’aquest procés bàsicament funciona de dues maneres: regulant la metil·lació de l’ADN i la regulació de l’acetil·lació d’histones. En resum: quan l’ADN d’un gen es troba metil·lat (grups metils units a la cadena de nucleòtids) el gen no es pot expressar i viceversa; i quan les histones (proteïnes que empaqueten l’ADN) estan acetil·lades (grups acetil enganxats a les histones) l’ADN es desempaqueta prou com per permetre l’expressió dels gens, mentre que si estan desacetil·lades es manté condensat i no es poden expressar. Els investigadors d’aquest treball bloquegen l’expressió d’una proteïna que metil·la l’ADN a les larves pre-diferenciades i el resultat és que les larves es converteixen en reines com si haguessin estat alimentades amb gelea reial.

La comunitat suma un exemple més per il·lustrar el poder dels processos epigenètics per traduir la informació de l’ambient, en aquest cas la dieta, en notables canvis fenotípics.

Referència:

- Kucharski R, Maleszka J, Foret S, Maleszka R. Nutritional control of reproductive status in honeybees via DNA methylation. Science. 2008 Mar 28;319(5871):1827-30. Epub 2008 Mar 13.

Dodger

El nen i el mono

Què ens fa humans als humans? Què fa micos als micos? O a qualsevol altre ésser viu? Fins a quin punt la nostra naturalesa ens ve dictada pels gens i/o fins a quin punt per l'entorn?

Són preguntes que no m'atreveixo a discutir i sobre les quals ens podríem passar debatint molt de temps. Però justament aquestes preguntes són les que es va formular un filòsof i psicòleg anomenat Winthrop Niles Kellogg a principis de segle. En Kellogg va néixer el 1898 a Mount Vernon (New York) i va morir el 1972. Va dedicar més de 40 anys de la seva vida a la recerca, en els que va investigar sobre la por en rates i ocells, activitat fetal, emocions, comportament en serps d'aigua i condicionament en gossos, entre molts d'altres camps. Entre tots els seus treballs en destaquen dos, sobre els quals en va escriure dos llibres: The Ape and the Child (Kellogg & Kellogg, 1933) i Porpoises and Sonar (Kellogg, 1961). Avui parlarem sobre el primer.

La idea per realitzar aquest estudi li va sorgir el 1927, ell encara era un estudiant de doctorat, quan va ser estimulat per un article sobre uns "nens llops" a la Índia. En aquest article es parlava de dues nenes salvatges que van ser trobades en una cova habitada per llops i que es comportaven com si fóssin llops. Les nenes utilitzaven les extremitats anteriors només per caminar a quatre potes i bebien i menjaven com si fossin llops. Amb el temps, aquestes nenes van aprendre a caminar dretes de forma esporàdica, tot i que mai van poder arribar a córrer, i una va ser incapaç d'aprendre a parlar, mentre que l'altre va aprendre un vocabulari de 100 paraules. En aquell temps es va argumentar que aquelles noies tenien dèficits intel·lectuals (éren subnormals) i això no les havia permès a adaptar-se al seu nou entorn. En Kellogg es va mostrar molt en desacord amb aquesta explicació i ell defensava que les nenes eren ben normals, però que havíen esdevingut salvatges perquè era el que l'entorn demanava d'elles.
Kellogg volia comprovar la seva hipòtesi, i la seva idea hagués estat posar un humà d'una intel·ligència normal en un ambient salvatge i observar el seu desenvolupament, però vist que era d'una immoralitat aplastant, va decidir fer l'experiment a la inversa, col·locar un simi en un ambient "civilitzat" (la qual cosa en aquell moment també va comportar-li moltes complicacions morals).

El juny de 1931 va demanar una excedència a la Universitat d'Indiana i se'n va anar amb la seva dona Luella i el seu fill de 10 mesos Donald a Florida. Allí, gràcies a la col·laboració d'un amic seu va poder aconseguir una femella jove de ximpanzè anomenada Gua de 7 mesos. El seu pla era que un antropoide visqués en una família amb un pare i una mare adoptats i fós vestit, alimentat, acariciat, etc. en un ambient característicament humà i amb la companyia d'un humà de la seva edat, a poder ser, des de el moment del part. Però això no va poder ser així i es va haver d'acontentar amb un ximpanzè de 7 mesos.
L'estudi va començar el 26 de juny de 1931 i s'allargaria durant 9 mesos. Durant aquest temps tant al Donald com a la Gua se li realitzaven testos exhaustius diaris d'un rigor científic aparent.

Resultats

Durant aquest temps els dos van mantenir un llaç afectiu molt fort, s'acariciaven, si un marxava l'altre el seguia, s'abraçaven i sempre volien estar junts. Això indicava que la Gua no només buscava el contacte social, sinó que a més, tenia una dependència fisíca i psicològica del nen, així com del pare adoptiu.

Emocionalment, la ximpanzè també va fer avenços cap a la seva "humanització", va aprendre a riure (de forma típicament humana) al primer mes d'haver iniciat l'estudi i als 3 mesos ja reia de forma espontània sense haver-li de fer pessigolles. Va aprendre a fer petons com un acte d'afecte i de perdó quan havia comès algun error, mentre què en Donald no va aprendre a fer aquests petons amb significat fins que tenia 18 mesos.

En Kellogg també els hi va ensenyar modals taula, i cap al final de l'experiment, la Gua ja sabia beure d'un got i menjar utilitzant els coberts.

Pel que fa a la locomoció bípeda, la ximpanzè va començar a caminar dreta als 4 mesos de l'estudi, mentre que en Donald no va ser fins al final de l'estudi que va poder caminar sol sense ajuda.

Tot i que en Kellogg va passar molt de temps ensenyant a parlar a la Gua, no va ser mai capaç de dominar-lo. La Gua era una gran imitadora, però com a imitadora vocal no se'n va arribar a ensortir mai. Sorprenentment, el simi va ser superior a l'humà en quan a comprensió del llenguatge, la Gua va entendre abans que en Donald cada una de les frases que es testaven cada dia.
Llavors va començar a ocórrer una cosa que ningú esperava, en Donald va començar als 14 mesos a imitar sons incomprensibles que feia la Gua en presència de menjar, també va començar a comunicar-se amb la ximpanzè amb vocalitzacions simiesques i fins i tot, després va començar a realitzar-les sense la presència de la Gua.

En Donald, en començar l'estudi tenia 10 mesos, i era capaç de pronuciar 3 paraules, entre les quals el seu nom. Bé doncs, en acabar l'estudi, en Donald tenia 19 mesos i el seu vocabulari encara consistia en 3 paraules.
Estava clar que el fet de no tenir possiblitat de relacionar-se amb infants de la seva edat era una de les grans raons d'aquest retard lingüístic, i segurament aquest fet va fer que en Kellogg acabés l'estudi en aquest determinat moment.

Conclusió

Kellog va concloure, tal i com hipotetitzava, que l'entorn era el factor activador que va produir un desenvolupament similar en els dos subjectes. Va ser un estudi que va demostrar, segurament, com cap altre anteriorment les limitacions de la heretabilitat, i els beneficis en el desenvolupament que es poden assolir en un ambient enriquit, el qual és necessari per desenvolupar les habilitats individuals inherents.

Fonts:

http://www.psy.fsu.edu/history/wnk/ape.html

L. Benjamin & D. Bruce. From bottle-fed chimp to bottlenose dolphin: A contemporary appraisal of Winthrop Kellogg, The Psychological record, 1982, 32, 461-482

Frij

Stonehenge al descobert

Les piràmides d’Egipte i l’esfinx enmig de la sorra, o l’acròpolis grega al capdamunt d’una roca, o un temple maia entre la verdor exuberant, o el Colisseu enmig de Roma, són totes elles imatges, esculpides en els nostres cervells, de l’esplendor de la ruïna. Entre aquestes reines de l’imaginari de la ruïna ens en falta una de molt important: el monument megalític Stonehenge sobre les grans i verdes esplanades ondulades del comtat de Wiltshire.

Stonhenge és un cromlech circular format per menhirs enormes que s’ha deixat admirar durant més de 4 milenis i ha estat objecte d’especulacions infinites sobre el seu origen, construcció i funció. Entre aquestes especulacions les més nombroses són les més peregrines i venen recolzades per disciplines amb tant renom com l’ufologia i l’astrologia i mil variants confuses del confús moviment místico-espiritual-musical New Age. De l’hipòtesi mítica que fou Merlin, en missió especial encomanada pel rei Artur, qui va col·locar les enormes pedres, s’ha passat per atribuir l’autoria a extraterrestres necessitats d’un observatori a la Terra o a druïdes sensibles a les confluències de les línies de poder del planeta (siguin el que siguin aquestes línies, jo m’ho imagino com el Feng Shui però a gran escala).

Però el què ens diu l’arqueologia és que aquest enorme monument megalític és responsabilitat dels homes del neolític i principis de l’edat del bronze que en diverses etapes de construcció se les van enginyar per aixecar-lo; i això, sense màgia ni alienígenes, és el que és realment fascinant. Per ser-ne conscients del tot repassem breument les etapes de construcció:

La primera fase de totes (Stonehenge 1) s’ha datat sobre el 3100adC i constava d’una rasa circular al voltant de la qual s’han trobat uns forats d’1m de diàmetre anomenats forats d’Aubrey (descoberts per J. Aubrey al segle XVII). No es coneix la funció d’aquesta construcció però pocs segles després els forats els van usar per incinerar cadàvers; es queda tal qual (que se sàpiga) durant segles.

La segona construcció està datada provisionalment en 2550 anys adC i aquí ja ens podem començar a fascinar de veritat. S’erigeixen dos cercles concèntrics a l’interior del cercle de forats amb unes 80 pedres blaves de 4 tonelades. Aquestes pedres no es troben per la zona i el seu origen s’ha rastrejat i localitzat a 250km d’allà, a Preseli Hills (Sud-oest de Gales). De com les van tallar i transportar també en parlen els imaginadors professionals: tecnologia àlien de serres d’electro-ultrasons i transport amb tècniques antigravitacionals. Ja ho he dit. Els arqueòlegs proposen tímidament que van ser transportades amb rais per la costa de Gales i després de riu en riu. De fet recordem que la tecnologia de què disposaven al neolític va permetre aquest i molts altres monuments megalítics a moltíssims altres llocs. És meritós però factible.

Que no trobessin roques blaves per la zona no vol dir que no hi hagués altres roques, així doncs per què aquestes? I també ens podríem preguntar, per què són blaves?

Las resposta a la primera pregunta no es coneix, però alguns arqueòlegs han proposat que les pedres blaves eren considerades per aquella gent pedres amb poders curatius i que la seva presència a Stonehenge converteix el monument en un lloc de peregrinatge en busca de curació. En paraules del professor Wainwright, Stonhenge era un Lourdes prehistòric. Però mencionaré que s’han anat trobant caps de destral tallats amb aquesta pedra blava, la qual cosa ens obliga a considerar l’incòmode concepte “destral curativa”.

Les pedres són blaves perquè es tracta de dolorites, que són roques ígnies holocristal·lines (que en els graus que els geòlegs posen a la cristal·linitat aquest és el més elevat, cristal·lina total). En aquesta fase de construcció és quan es diu que es col·loquen també les pedres taló, allunyada del cercle, i la pedra altar, al mig del cercle. La hipòtesi segons la qual Stonhenge funcionaria com a obsevatori o com a calendari o com a lloc per cel·lebracions estacionals venen pel fet que el dia 21 de juny, solstici d’estiu, quan el sol surt per l’horitzó la llum viatja en línia recta entre les pedres taló contra la pedra altar (vegeu la imatge).

La tercera i última etapa de construcció la situen al 2000adC i és quan es construeix el cercle exterior amb dintells i els cinc trilitons (el nom que rep l’estructura en forma de porta de dues pedres verticals amb una per sobre horitzontal) del mig. Aquestes pedres van ser extretes de roques d’arenisca i pesen unes 50 tonelades. L’origen d’aquestes pedres es diu que es troba a 25Km al nord; l’empresa tampoc no era fàcil. Es calcula que per moure’n una fins allà (de moment descartat el transport fluvial per excés de pes) es necessiterien cordes, trineus i l’ajuda de 600 homes. Finalment, cap al 1500 adC es va modificar la construcció, una pedra aquí una pedra allà, moderadament amb el resultat actual de ferradura i cercle.

Per tant, resumint: les dates de construcció són aproximades, la funció d’Stonehenge no es coneix. Però no em quedaré aquí. L’última gran aportació és de cap a principis de l’any 2007 quan unes excavacions realitzades per arqueòlegs britànics a pocs quilòmotres d’Stonehenge van desvetllar les restes d’un assentament neolític enorme de l’època entre 2600 i 2500adC. S’atribueix als constructors del Henge i s’hi ha trobat gran quantitat de restes del que semblarien llocs de cel·lebració de rituals religiosos amb el que semblen restes de banquets espectaculars.

Doncs bé, tot aquesta explicació era l’excusa per anunciar-vos als qui no ho hagueu sentit que dilluns passat es van posar en marxa les primeres excavacions en 44 anys a dins del complex megalític. Aquestes excavacions duraran fins l’11 d’abril i les duran a termes un equip anglès finançat per la secretaria de cultura britànica i amb el permís de l’English Heritage (l’organisme que gestiona Stonehenge). L’objectiu principal és datar amb tota precisió el moment de construcció dels cercles de pedres blaves.

La BBC cobreix l’excavació dia a dia, però no patiu que a la que surti el primer resultat aquí el podreu trobar.

Links:

Pàgina de l'English Heritage

Seguiment per la BBC

Dodger

Rentat de cervell

No puc evitar donar-vos l'enllaç per aquest video.

Es tracta d'un nen al qual li han fet un rentat de cervell i utilitzen la seva habilitat damunt l'escenari per muntar tot un espectacle si més no reprobable (se m'acuden molts altres adjectius). El que no deixa de sorprendre'm és la multitut aclamant cada una de les seves paraules, aixecant els braços,...

No vull ni pensar què pot passar si continuem creant nens com ell. Això el que ha de fer és unir-nos a tots contra el creacionisme.

Frij