Abulafia

Selecció de grup

2011-09-20T17:05:00.003+02:00

La selecció natural, en la seva faceta més coneguda, actúa a nivell d'individu. Sobreviu el més fort, el més ràpid, el més hàbil,... Aquests virtuosos de les aptituts s'aparellen més, es moren menys i tenen més fills, que hereten aquests trets. Així, en la generació següent hi haurà un percentatge més alt d'individus amb aquests caràcters.

D'acord, això està molt bé, però aleshores com expliquem l'existència dels cèlibes en la població, o els individus que de tant bones persones es farien mal a ells mateixos (posant en risc la seva supervivència i la seva reproducció) abans que a algú altre?

Ja fa temps que els entesos discuteixen sobre els nivells als quals actúa la selecció natural i encara no es posen d'acord.

El primer nivell seria el propi gen. Aquesta teoria va ser desenvolupada i popularitzada per Richard Dawkins en el seu llibre El gen egoísta (un llibre que està a tots els prestatges), on defensa que l'individu és tant sols el vehicle que utilitzen els gens per reproduïr-se. Aquesta postura ha rebut força crítiques (de fet, com tot el que fa en Dawkins), però si està en totes les prestatgeries, per alguna cosa serà...

Em podria explaiar molt més en aquest punt, però voldria parar esment en un altre nivell al qual actuaria la selecció natural, l'anomenada selecció grupal o de grup. Això queda exemplificat amb l'altruïsme, així s'explica que els individus que avisen als demés en un grup, s'exposen a ser escoltats i vistos pels depredadors que se'ls trinquen abans i en contra del que pensariem, el caràcter no desapareix del grup, sinó que s'hi

manté, ja que el grup sencer se n'aprofita d'aquests comportaments. De fet, aquest cas contrasta molt amb el que passaria si tinguessim en compte tant sols la selecció individual, ja que els altruistes desapareixerien a favor dels egoistes.

Bé doncs, estava avui fent reflexions estiuenques (vull dir que m'estava plegant la roba que es va acumulant al llarg del temps en un racó de l'habitació) quan me n'he adonat d'un petit matís que és una prova irrefutable a favor de la selecció de grups.

Com us plegueu els subjectes que viviu sols els llençols del llit, i els llençols de sota? Exacte!! És impossible. Els braços no arriben de punta a punta, si ho plegues per un costat es desplega per l'altre, la goma se t'enganxa amb els cordons de la sabata i acabes estirat damunt del llit amb les extremitats ben obertes estirant cap a les 4 puntes. Al final sempre acabes creant una bola de roba que no entra en cap calaix o el que és pitjor, ja deixes de canviar-los amb la conseqüent putrefacció de l'habitació i el canvi de color dels llençols que, què voleu que us digui, no augmenta massa la pròpia fitness.

Tant sols és factible si vius amb algun altre subjecte que l'enredes a què t'ajudi a canvi de fregar els plats o fregar-li l'esquena amb oli de farigola.

És evident, i ara ho veieu tant clar com jo, que la gent que viu en grup és afavorida per la selecció natural enfront dels que viuen sols tot i ser igual de maldestres. Aquest fet, acaba desembocant en comportaments tan extranys i tan poc adaptatius (recordar l'altruïsme) i que s'estenen com a eina d'intercanvi, com fregar l'esquena al teu company de pis o posar encens al menjador...

Frij

Investigació bàsica

2011-09-09T11:17:00.001+02:00

No me n'he pogut estar de compartir-ho...

Vist a: La risa de la ciencia

Frij

Especulant...

2011-09-03T17:51:00.003+02:00

Buf!! Quina feinada últimament... Al nostre voltant tot està canviant i costa molt restar aturat enfront del futur que se'ns presenta. Hem anat a totes les revoltes àrabs hagudes i per haver, hem dormit a totes les palces del 15M, hem aturat el parlament, hem renegat una mica de la visita amb la que ens ha obsequiat sa santedat, hem engrossit la llista de l'atur, hem aplicat a totes les beques possibles per continuar una carrera investigadora, ens hem quedat sense l'ajuda dels desocupats i hem anat a votar al referèndum per canviar la Constitució... Com?! Que tu no hi has anat?! Que no l'han fet?!

Si companys, ens ho hem estat pensant molt i aquest bloc ja no serà de ciència, total a qui li importa! Fa temps que ens vam proposar de donar-li una empenta a aquesta pàgina, escriure més, explicar coses, ni que fós per explicar-nos-ho a nosaltres mateixos: ei Dodger que mira quines coses diuen...ei Frij flipa amb aquesta història! Però tu, no hi ha manera! Tot està canviant tant ràpid al nostre voltant...els valors pels quals lluitaven els nostrs pares i ens van inculcar de petits ja no tenen cap valor. Perquè hem d'estudiar tota la puta vida si aquí no hi ha ni cristo que et valori? Ja no et dic per rebre un sou suficient...sinó que es creiin feines, que no haguem de posar en el nostre curriculum que els 10-12 anys que portem a la universitat formant-nos en realitat els hem currat al Bar Manolo, a veure si amb una mica de sort ens donen aquesta feina de 800 euros...

Estic segur que mons pares s'arrepenteixen de no haver-me aconsellat que em fés funcionari amb 18 anys...40% d'atur juvenil!! (si juvenil, trenta tacos...i sumant). La mare que ens va matricular!!

Com veieu el món evoluciona molt ràpid i cap dels economistes futuròlegs és capaç de dir-nos on serem demà...de fet, diria que encara ningú no ha encertat ni una previsió per donar un impuls a aquest sistema que menja la moral a la població...

Bé, de fet, d'això us volia parlar, de previsions evolutives (m'acabo d'inventar l'expressió). posats a especular amb els mercats, perquè no especulem una mica amb la vida! Potser és menys perjudicial... Com serà el món d'aquí uns milions d'anys? Quins bitxos hi haurà, com seran, que menjaran..?

Que l'evolució no té cap fi i és totalment impredictibe? Bé, depèn de lo que et concentris...

Hi ha un tio que s'atreveix a fer previsions evolutives, és un home que es diu Dougal Dixon i (fa un temps ja) especulava en el seu treball "After the Man: A zoology of the future" sobre les forms de vida del futur.

Quan la nostra espècie (léase Homo sapiens) hagi desparegut de la Terra, els recursos s'hagin esgotat, la contaminació sigui generalitzada i només existeixi col·lapse, caos i destrucció, haurem establert les bases de l'inici d'una nova era: la de l'evolució Sensenaltrus (si, això també m'ho he inventat jo...). Quan aquest merder estigui ja ben montat tant sols les espècies oportunistes (totes aquelles que li fan fàstig a la gent) com les rates o els escarabats es trobaran sense competència i iniciaran el compte enrera que els portarà al moment del qual avui faré esment, d'aquí a 50 milions d'anys.

En Dougal Dixon és un geòleg/paleontòleg i sobre l'evolució dels continents en sap una estona llarga. Ell calcula que per aquesta època la deriva continental haurà reorganitzat els continents de tal forma que quedaran formant un supercontinent en l'hemisferi Nord. En aquest context, els animals trobaran tot un reguitzell de solucions adaptatives ja utilitzades al llarg de l'evolució, amb l'única diferència que seran noves espècies les que ho faran: primats que es fan nadadors, micos que es transformen en els més grans caçadors de les sabanes, o felins que pugen als arbres. Sense la humanitat ni grans depredadors pel mig les rates s'hauran extès i ocuparan els ninxols orfes fins a ocupar la posició de Els reis del Mambo. Aquests entranyables bitxets són els Falanx (Amphimorphodus cynomorphus) i la seva dieta serà qua

si exclusivament els Rabbuck (Ungulagus silvivultrix) una espècie de conill que serà el rossegador més gran que haurà corregut mai sota el cel -fixa't quina poca feina aquest home, s'inventa fins i tot el nom científic!-.

Als mars, sense balenes perquè se les hauran carregat els humans (ja no queda massa per això), els pingüins esdevindran els Putos amos de l'aigua. A les sabanes, els primats substituiran als grans felins (que vès per on també se'ls hauran carregat els humans) i a les illes els ratpenats s'adaptaran al medi terrestre i es convertiran en unes bèsties de metre i mig.

Curiosament, sembla ser que en el món vegetal no hi haurà grans canvis, si més no, encara no he vist que en comenti res...

Si no us sap greu, mica en mica us aniré presentant aquests tendres bitxets productes de l'evolució especulativa, de fet, tant és si hi haurà alguna cosa semblant o no, no ho sabrem mai! La premisa és que els humans desapareguin...

Ah! Me n'oblidava, estigueu tranquils, ells tampoc votaran mai un referèndum...

Llibre: After the man: A zoology of the future. Dougal Dixon

Frij

Numismàtica botànica 3

2011-04-03T22:03:00.002+02:00

Ja fa uns dies parlavem dels motius naturals que adornen les monedes d'euro. Estirant una mica més el fil, arribem fins a monedes d'altres continents com per exemple el peso cubà. I en concret, vull fer esment de la moneda d'un peso, que es va emetre l'any 1993 dins de la col·lecció d'Animales Prehistóricos, on s'hi representava a un dels bitxos més curiosos que han rondat pel planeta.

Els calicotèrids són una família extingida de mamífers que sembla que van viure des de fa uns 45 milions d'anys fins fa uns 2 o 3 milions d'anys. Aquests animals estaven emparentats amb els cavalls, els rinoceronts i els tapirs actuals. La seva dieta estava basada en fulles fresques, de fet, sembla que seria l'única font d'aliment que tindrien perquè no disposaven de dents frontals superiors.

Fins aquí podríem pensar que no tenien res de peculiar, però hi ha una característica que els feia realment uns bitxos raros: Les seves extremitats anteriors eren molt més llargues que les posteriors, on a més, les peülles havien evolucionat fins a autèntiques urpes que els podien servir per agafar les fulles dels arbres o per trepar pels arbres.

Així doncs, ens podem imaginar aquests curiosos calicotèrids caminant sobre els artells de les extremitats anteriors, talment com si fossin un goril·la, utilitzant la forma de locomoció quadrúpeda anomenada knuckle-walking. No només això, sinó que eren capaços d'aixecar-se sobre les extremitats posteriors i mantenir una posició bípeda per arribar a les fulles més llunyanes.

Fins i tot, alguns bastant més atrevits s'han animat a relacionar-lo amb l'ós nandi, una fera misteriosa que podria habitar els boscos de Kenia. L'ós nandi forma part del món de la criptozoologia, diuen que l'han pogut observar alguns nadius i occidentals i la seva descripció correspon a un animal molt perillós amb el morro llarg, les potes del davant més llargues que les del darrera i la cua curta... Als zoòlegs se'ls ha girat feina, o potser podríem enviar-hi algun caçador de misteris com el J.J. Benítez...

Tornant al que ens ocupa, els calicotèrids vivien en els boscos d'Àsia i Nordamèrica i se n'han arribat a descriure 20 gèneres diferents, molts d'ells de dubtosa credibilitat.

En conjunt un individu ben peculiar que molts han definit acom una mescla entre cavall i goril·la, i que veien els dibuixets fa tota la pinta que podria ser una cosa així.

Frij

La forma forma la paraula

2011-02-09T19:06:00.004+01:00

Un dia vam comentar que certs universals en el llenguatge desafiaven la maledicció divina llançada als homes per culpa de la gosadia de la Torre de Babel. La maledicció consistia en repartir idiomes diferent entre la gent de manera que no es poguessin entendre. Llavors vam anomenar un d'aquests universals, que era que per tot arreu es considera mal sonant començar un síl·laba amb “lb”.

En la creació de lèxic en diferents idiomes podem identificar un altre universal. És l'experiment del gestalista estonià Wolfgang Kohler, famós pels seus treballs amb ximpanzés a Tenerife on va concloure que aquests animals no aprenen determinades coses (com pillar un plàtan amb un pal) per assaig-error sinó que es miren la situació, tenen la brillant idea, i ho fan a propòsit. Aquesta és la anomenada “aha!-experience”. L'experiment que deia es diu Booba & Kiki, i consisteix en mostrada aquesta imatge:

Endevinar quin nom va posar la tribu X a cada una d'aquestes dues formes, Kiki o Booba.

El 98% de la gent arreu del món posa booba a la boteruda i kiki a la punxeguda. Fort eh? Per què passa això? Sembla que quan creem paraules a partir de la forma escollim uns son específics. Mireu com poseu la boca quan pronuncieu boooba. És com que fem la boca rodona com imitant la forma boteruda, no? Mireu també com aquests impressió es manté inclús en la lletra de l'abacedari llatí, la B i la O són arrodonides, mentre que la K i la I son anguloses. Potser per això la gent de diferents països acabem a vegades enganxant el significat de coses a partir simplement de com sonen. Ves quina cosa.

Dodger

Gato con guantes no caza ratones

2011-02-03T21:49:00.012+01:00

Tots els que ens dediquem al mundillo de la ciència hem experimentat en primera o tercera però propera persona el fracàs d'un projecte. Moltes vegades, un bon dia et trobes a l'autobús de camí cap a la feina planificant mentalment els experiments o anàlisis que faràs i de cop un pensament et glaça la sang. Si això ha sortit així, i allò ha sortit aixà, vol dir que ... oh ... merda.

A mi això m'ha passat ja massa vegades. Una vegada ja tenia la introducció escrita de l'article. Una altra vaig haver d'enviar una carta a la revista per retirar-lo. I l'última m'ha deixat uns mesos amb cara de gilipolles. Naturalment, tanta freqüència de desgràcies només s'observa a les pel·lícules del diumenge de l'antena 3 o al voltant d'algú més dotat per la destrucció que per la creació. Si m'haguessin posat a les mans d'un orientador professional quan era petit, ara estaria a Afganistan i no al laboratori.

El tema deixa de fer gràcia quan 1) costa una porrada de calers, 2) quan invalida resultats que portes anys recopilant, 3) quan altera conclusions sobre les que altra gent s'ha basat per fonamentar les seva recerca, i 4) quan la desgràcia no recau només en tu sinó en multitud d'innocents criatures (ratolins, etc.). Ups, mira quina cosa més tonta, he aniquil·lat 2.500 ratolins injectant-los el líquid groc i era el verd, o coses així. Recordem el que dèiem aquí.

Aquestes 4 característiques estan presents a la cagada (supercagada, supercagadíssima, que diu aquell tio que fa tanta ràbia) del treball sobre el canvi climàtic dut a terme mitjançant estudis sobre pingüins. Us poso en antecedents.

L'any 2007, el grup inter-governamental d'experts sobre el canvi climàtic va urgir sobre la necessitat d'avaluar la resposta dels ecosistemes marins al canvi climàtic. L'escalfament global s'hauria de poder detectar millor en latituds altes, com l'oceà antàrtic. Una manera d'estudiar l'impacte rebut sobre un ecosistema és estudiar-ne les espècies que es troben a dalt de tot de la cadena, per exemple, temibles depredadors com els pingüins (temibles només si ets un peix, de moment).

Per estudiar les poblacions de pingüins, van uns paios i els plantifiquen un braçalet a l'aleta. Amb lo qual el pingüí, superada l'estupefacció inicial, ha d'aprendre a conviure. Alguns estudis es van fer per tal de veure si el braçalet els amargava la vida en algun sentit crucial de la seva existència i van concloure que no. Però eren estudis curtets, com d'un any. Alguns altres estudis ja anunciaven que allò del braçalet era una putada significativa. Doncs bé, un estudi publicat a Nature d'autors francesos i noruegs que ha durat 10 anys ha conclòs que: els pingüins amb braçalet produeixen 39% menys de descendència i tenen una taxa de supervivència 16% més petita. Les dades sobre canvi climàtic a partir dels estudis sobre aquestes poblacions... doncs ala! Els calers... doncs ala! Els pingüins... se siente! No és que els pingüins no fóssin sensibles al canvi climàtic, és que tenien un problema més immediat. Algun garrulo els havia posat una cosa incòmoda el braç que quan l'estació de l'any proveïa molta teca no passava gaire cosa, però quan la teca escassejava els pingüins sense braçalet nadaven més ràpid i millor i els altres es quedaven caçant mosques, sense gaire cosa amb què alimentar els nens.

En el video aquest que poso aquí ho explica un noia amb molt bona dicció:

Referència:

- Reliability of flipper-banded penguins as indicators of climate change. Saraux C, Le Bohec C, Durant JM, Viblanc VA, Gauthier-Clerc M, Beaune D, Park YH, Yoccoz NG, Stenseth NC, Le Maho Y. Nature. 2011 Jan 13;469(7329):203-6

Dodger

Experiments d'història

2011-01-30T21:16:00.013+01:00

Les societats humanes presenten encara avui en dia unes diferències enormes entre elles. Pensem en un aborigen australià, un massai, un esquimal o el Jiménez Losantos i tindrem uns contexts socials ben diferents que són fruit d'una història de més de 10000 anys que ha transcorregut per camins alternatius, orientats per una sèrie de factors molts d'ells purament naturals, com el clima o la geografia. Ja en vàrem parlar aqui. Abans d'aquests 10.000 anys totes les societats eren políticament simples. Quins factors han contribuït i com sobre el pas d'un estat a un altre de complexitat política?

Com ens mostra Jared Diamond, per tal d'estudiar la contribució de diferents factors sobre el desenvolupament d'una societat ens faria falta el què els biòlegs fem al laboratori. Agafem una població homogènia de rates i la dividim aplicant els diferents factors a les sub-poblacions per observar-ne l'efecte. Això no és gaire factible quan el subjecte d'estudi són els humans, però estem de sort. Una cosa així va passar de manera natural durant la colonització de la Polinèsia. Milers d'illes disseminades pel Pacífic que presenten grans diferències pel què fa a la seva superfície, clima, recursos alimentaris, aïllament, alçada, productivitat, etc. van ser mica en mica poblades, cap a 1200 adC, per un grup de persones procedents de Nova Guinea, agricultors i mariners. Entre l'any 500 i 1000, el procés d'ocupació va concloure. De manera que, anys després, es pot anar a veure que ha passat a les diferents illes amb aquesta gent que un dia van pertànyer al mateix grup, i estudiar les possible contribució dels factors naturals sobre el seu desenvolupament com a societat.

Per tant, els avantpassats de totes les poblacions polinèsies modernes compartien llengua, cultura i tecnologia. Més tard les poblacions van divergir. Un clar exemple és el que va passar a les illes Chatham, que es troben al sud. En aquestes illes, on hi fotia més fred, els pobladors no van poder plantar i cultivar les plantes que portaven domesticades, de manera que van reconvertir-se en una societat de caçadors-recolectors. En no fabricar excedents, no van poder mantenir altres oficis, com el d'artesans o un exèrcit de guerrers o buròcrates o reis. Van renunciar a la guerra i van controlar la superpoblació mitjançant la castració.

En canvi, en zones més càlides com a Nova Zelanda, la cosa va anar d'una manera molt diferent. Era una illa molt gran i molt apte per l'agricultura. Va fer possible una població densa i nombrosa i l'aparició de soldats i jefes i diverses eines i armes. Durant uns 500 anys, aquestes dues poblacions d'exemple no van saber-ne res l'una de l'altra. Fins que un vaixell australià fa fer parada a Nova Zelanda i va portar la notícia de que havien trobat una illa on tot deu menjava marisc a punta pala i amb aquella alegria. A més, aquells tios no tenien armes! 900 maoris de Nova Zelanda van agafar les armes i van envair de mala manera les Chatham.

Entre les diferències a les que fem referència entre aquestes poblacions s'hi troben la producció d'aliment (caçadors-recolectors i agricultors amb diferents sistemes), bases econòmiques (familiars, gremis d'artesans), organització social (espectre que va de societats igualitàries a de les més estratificades del món) i l'organització política (on trobem des d'unitats tribals a proto-imperis formats per diferents illes). Resumint, quins factors s'han vist pel què fa a l'entorn natural que podrien estar al darrera d'aquestes diferències adquirides per les diferents poblacions de la Polinèsia?

El clima. Que va del tropical fins al fred de collons en les zones més meridionals. Algunes illes tenen muntanyes prou altes per presentar clima alpí.
Tipus geològics. Algunes illes són atols de coral, pedra calcària emergida i també hi ha pura roca volcànica. Algunes són fragments de continents i tenen més riquesa i barreja geològica i per tant més recursos miners com el ferro o el carbó. Les illes volcàniques són millors que els atols, permeten la fabricació d'estris de pedra, que la roca calcària fa força més difícil. En les illes atols no podien fer gaire cosa més que fabricar hams amb les closques de les cloïsses gegants,
Recursos marins. Algunes de les illes tenen costes rocoses amb baixades brusques que permeten una molt pitjor recol·lecció de recursos marins que no pas les illes envoltades de d'esculls de coral.
La superfície. Oscil·la entre 40 ha (a l'illa d'Anuta) i els 265.000km² (Nova Zelanda).
Aïllament. És més fàcil muntar un proto-imperi si tens altres illes a propet que si les has d'anar a buscar a la quinta forca.

Les barreja de totes aquestes variables té una gran influència sobre la densitat de població que s'assoleix en cada una d'elles, i aquesta té una gran influència sobre les necessitats de producció d'aliment i l'organització política i social. És divertit que la major densitat es va aconseguir a l'illa d'Anuta, la més petita amb població permanent. Que va assolir una densitat de 400habitants/km², és a dir unes 160 persones que van convertir tota la superfície de l'illa en cultivable.

A l'octubre, Nature va publicar un estudi sobre l'evolució política en aquestes illes. L'estudi, de Currie et al. Anomenat “Rise and fall of political complexity in island South-East Asia and Pacific, porta una introducció en el mateix número del propi Jared Diamond, que es va passar un fotimer d'anys estudiant coses com aquesta en les mateixes illes.

Els autors han usat l'arbre de llengües d'austranèsia, amb més de 1200, per fer com els arbres filogenètics que normalment es fan amb seqüències genètiques per observar les relacions en l'arbre evolutiu i identificar els ancestres comuns entre diferents espècies, però aquí tenim societats en comptes d'espècies i llengües (llistes de vocabulari) en comptes de seqüències genètiques. Sobre aquests arbre col·loquen la informació que tenen sobre la seva organització política. Han estudiat en total 84 societats de la Polinèsia de les quals disposaven de llistes de vocabulari prou completes i informació sobre el seu estatus polític (vegeu la imatge amb l'arbre i les illes).

Una de les idees que volien testar era si l'augment de complexitat política es produïa a salts o bé de manera gradual en una societat. Una altra idea era veure si l'augment en complexitat era irreversible, o es podia revertir a un estat més simple. Si podia revertir, ho feia a salts o gradualment?

Els resultats de Currie et al. ens mostren que l'evolució política ocorre a poc a poc: els estats o cacicats complexos no es formen directament a partir de societats simples. També mostren que la complexitat política pot augmentar però també pot disminuir, cosa que la clava si recordem la caiguda de l'Imperi Romà. Veuen també, que les caigudes polítiques poden no ser tant graduals. Ja sabem que el salt a la barbàrie és més fàcil que de la barbàrie a l'ordre. A la que sona un petard, la gent ja està traient DVDs i teles planes de les botigues a través de l'aparador.

Ara que l'arbre ja està fet, quantes coses més podrem veure com van evolucionar en aquestes poblacions?

Referències:

- Guns, germs and steel. Jared Diamond.

- Political evolution. Jared Diamond. Nature. 2010 Oct 14;467(7317):798-9

- Rise and fall of political complexity in island South-East Asia and the Pacific. Currie TE, Greenhill SJ, Gray RD, Hasegawa T, Mace R. Nature. 2010 Oct 14;467(7317):801-4.

Dodger

Numismàtica botànica 2

2011-01-23T21:22:00.008+01:00

Els austríacs han col·locat plantes a les seves monedes de 5, 2 i 1 cèntims. La de 2 euros ensenya un dona molt tocada i posada anomenada Bertha von Suttner, escriptora que va morir a principis del segles passat i a qui van atorgar el premi Nobel de la pau. A la d'un euro hi surt en Mozart i a les de 50, 20 i 10 cèntims, hi surten edificis emblemàtics.

Anem a veure quines són les plantes afortunades. Posant plantes, els autríacs pretenen simbolitzar l'esforç del seu país en la preservació del medi ambient. Les tres plantes escollides, no sorprèn a ningú, són alpines.

A la moneda de 5 cèntims hi tenim la prímula alpina. Hi ha centenars d'espècies de prímules (unes 450, per dir un número), el nom fa al·lusió a que són les primeres de la primavera. Moltes d'aquestes espècies estan adaptades al clima alpí.

Com que tenen flors molt mones i de diferents colors, triomfen força en el món del gardening. Vegeu sinó com li donen al tema els de la American Primrose Society. La que surt a la moneda és la prímula hirsuta. Que si, viu als Alps però també als Pirineus, ojo, per la part d'Aragó.

La següent, la que apareix a la moneda de 2 cèntims, és l'Edelwiess. També és una flor alpina, el seu nom ve de l'alemany i significa una cosa així com noble blanc. També l'anomenen peu de lleó per aquelles contrades, i a la regió tirolesa d'Àustria l'han fet servir per curar el mal d'estómac.

Un cançó famosa l'anomena, la va cantar Georg Ludwig von Trapp per desafiar les ganes que tenia el règim Nazi de fitxar-lo. Tots el recordareu cantant-la a Sonrisas y Lágrimas, encara que a la peli la canta com a símbol de que deixa tornar a entrar la música a la seva ànima alpina.

La flor està protegida a Àustria i ja fa temps que l'honoren a les monedes, ja hi sortia a la de 2 schiling. Els Gebirgsjäger, infanteria alemanya de les muntanyes, i els seus homòlegs austríacs porten la insignia de l'edelweiss. Ojo, per últim, que aquesta flor tant emblemàtica a Àustria també es troba al Pirineu aragonès.

Per acabar amb Àustria, tenim que la moneda d'1 cèntim ens presenta la genciana, una altra planta de muntanya.

El gènere, com el de prímules, conté també al voltant de 400 espècies. El nom, segon Plini el Vell, deriva d'un rei d'Ilíria del segle II adC anomenat Gentio, de qui es diu que va descobrir el valor curatiu d'alguna espècie de genciana. Les gencianes es troben en muntanyes d'arreu del món. Podríem dir, a veure si algú ho afina millor, que l'espècie que surt a la moneda és la Gentiana acaulis. Que creix particularment al centre i sud d'Europa, inclosos Alps i Pirineus.

Dodger

Numismàtica botànica 1

2011-01-16T19:19:00.023+01:00

El dissenys de les monedes de cada país varia enormement. Les idees que volen transmetre també. Països amb monarquia com, per exemple, Espanya, Bèlgica i Luxenburg estampen l'avorrit perfil dels seus monarques (perfils no avorrits serien per exemple el de la gallina caponata). El grecs, per exemple, intenten posar el màxim d'informació; resumir l'entrada “Grècia” de l'Enciclopèdia en l'espai permès per la cara de 6 monedes d'euro. De manera que apareixen al·lusions a la mitologia clàssica (Europa, Zeus, Atenea), apareixen grans homes de la història contemporania (poetes, polítics) i també al·lusions a la gloriosa i històrica presència grega per la Mediterrània (el dibuix d'un trirreme del segle V adC i d'un dromon del segle XIX. Per últim apareix a la moneda de 5 cèntims un peroler modern com volent dir que la indústria grega mola mogollón. Aquest a mi em va xocar molt. Entre posar el JuanCa i posar un petroler, potser em quedo amb el rei.

A les monedes d'altre països on no hi surten reis hi solen sortir edificis emblemàtics de diferents moments històrics. A les franceses hi surt la Marianne, símbol de la República, en diferents postures. A altres apareixen artistes de diferents camps o fragments de les seves obres. És el cas de les monedes italianes, on hi surt el Dant i al·lusions a l'obra de Boticelli, o una d'estil futurista, com volent dir que Itàlia també té present artístic i no només passat, d'Umberto Boccioni. També passa a les autríaques amb Mozart o a les espanyoles amb Cervantes.

En alguns casos els dissenys guanyadors han volgut ressaltar una altra cosa, inclús encara que la cosa en qüestió no sigui exclusiva del país. És el cas de les monedes on hi apareixen fauna i flora, les monedes que serveixen per fer un tribut a la natura sense tenir necessàriament un doble sentit simbòlic. En aquesta mini-serie de posts que s'inaugura parlarem de plantes que han rebut aquests reconeixement i sabrem per què.

Començarem per la moneda de 2 euros finlandesa on hi apareix representat en primer pla i en exclusiva un exemplar de Rubus chamaemorus. En català l'anomenem romegueró de torbera o móra vermella i en castellà té un nom més tipus Dungeons and Dragons: mora de los pantanos.

És una planteta encastada al terra que creix no només a Finlàndia sinó a zones alpines, tundra àrtica i bosc boreal de tot l'hemisferi nord (Rússia, Irlanda, Canadà, ...). La tia és capaç d'aguantar temperatures de -40ºC. Com altres plantes que viuen en aquestes condicions extremes, ha d'economitzar recursos, de manera que creix molt a poc a poc.

A diferència d'altres plantes d'aquest gènere, el romegueró produeix un fruit, al ser pol·linitzar per una altre romegueró mascle, molt semblant a la mora silvestre que ens mengem al bosc. A certes erugues i lepidòpters també els encanta. De fet la planta s'expandeix gràcies a que aquests animals defequen per tot arreu el component indigerible de les llavors.

El fruit aquest triomfa pels països nòrdics una barbaritat. Va a uns 10 euros/kilo i se'n fa melmelada, licor, sucs o es mengen soles o amb el iogurt. També són present en nombroses receptes culinàries. Es veu que és molt ric en vitamina C de manera que ha estat un element important perquè la gent del nord no morissin en massa d'escorbut, en particular pels inuit de Canadà. Tot i que la majoria és silvestre hi ha ganes i intents varis de cultivar-lo. Des dels 90 aquesta espècie forma part del projecte Northenberries (dirigit per la Universitat de Kuopio). Tradueixo d'un dels seus reports que poso de referència al final:

"L'objectiu principal és avançar en el cultiu i l'ús de baies, particularment la móra vermella, mentre es té en consideració l'ús sostenible de la natura i el patrimoni natural. Les activitats del projecte inclouen: 1) Cria i selecció de les millors varietats de móra vermella; 2) desenvolupament de les tècniques de propagació en massa de móra vermella, [...]; 3) adaptació de la maquinària pel cultiu del sòl i plantatge de móra vermella; 4) cultiu a gran escala de móra vermella i educació dels grangers a Finlàndia i Noruega. 5) Vigilància de pestes i malalties del romegueró; 6) experiments en pol·linització del romegueró; etc, etc...”

Els governs de Noruega, Finlàndia, Suècia i Escòcia estan sumant esforços per aconseguir la producció comercial d'aquest possible cultiu àrtic. La cosa es va posar sèria l'any 2000 quan van establir la col·lecció finesa de romeguerons basada en la competició anomenada “Biggest Cloudberry in Finland” (Cloudberry és el nom

del romegueró en anglès). La guanyadora tenia tres vegades la mida normal.

Des del 2002 unes quantes variants "Apolto", "Fjellgull" i "Fjordgull" es poden comprar per cultivar.

Ja veieu que la cosa amb aquesta planta en aquestes terres va molt en sèrio. Tant hi va, que decora la més gran de les seves monedes.

Referència:

- Projecte Northernberries

Dodger

Renovar-se o morir

2011-01-13T19:26:00.007+01:00

Doncs si tu, en aquests temps de crisi, el que hem de fer els que estem a l'atur és el que ens diuen a tot arreu, fer cursos per mantenir-nos actius i per renovar els nostres curriculums llastimosos plens de llicenciatures, doctorats i masters que no serveixen per a res.

Per aquesta raó i per no quedar-nos enrera al veure com s'han anat renovant alguns dels blocs de ciència (La ciencia y sus demonios, Magonia,...), hem decidit treure'ns algun curs certificat. De què? D'Homeopatia, es clar!! Dels únics que et pots treure per la patilla!!

Així és...els laboratoris Boiron, un dels laboratoris líders en el curiós (se m'acuden altres coses) negoci de l'homeopatia promou la formació en la seva web. Així, amb uns simples passos, et converteixes en un homeòpata titul·lat de forma totalment gratuïta i pots començar a comprar medicaments als laboratoris.

Potser us penseu que aquest curs és difícil...jeje. Doncs no, són 5 preguntes i només cal encertar-ne 4 perquè et donin el títol. I si falles...si falles res!! Ho tornes a provar, tens tants intents com vulguis!! De fet, jo diria que és més difícil buscar una IP americana per poder fer el curs, que la titul·lació en si. Ah, si voleu fer el curs el trobareu aquí.

En el curs aprens coses com que l'Oscillococcinum, un dels medicaments que comercialitzen els laboratoris, i que es recepta en casos de mal de cap, febres,... millora els símptomes dels pacients en un 63% dels casos a les 48h!!! I tot això sense efectes secundaris!

Al·lucinant....a qui no se li ha guarit un mal de cap en 48 hores...

Finalment, abans de mostrar cofois els nostres títols, m'agradaria fer esment de la taula que surt en la pàgina de la Wiki dels Borion, m'encanten els ingredients que es poden detectar químicament en cada un dels medicaments...si això funciona tios, els que estiguem fent ciència oblidem-nos per sempre més del que estem fent...hi ha forces ocultes.

Frij

Placebo

2011-01-09T11:30:00.007+01:00

Quan érem petits, la mare ens feia un petó a les ferides que apareixien dia rere dia en els nostres genoll, colzes, barbeta, front,... També quan ens trobàvem malament i teniem mal de cap o de panxa, unes fregues en els llocs en qüestió ens feien oblidar aquests dolors. Tot això ens servia com a reconfortant, per convèncer-nos de que no era tan greu ni feia tan mal.

Ara que ja som grans, aquestes mariconades no ens serveixen, ara el que funciona molt bé són una sèrie de conviccions que també fan la seva feina com: amb aquesta colònia em sentiré millor i lligaré molt més als ascensors, amb aquestes pulseretes augmentaré l'elasticitat, l'equilibri i de pas segur que em cura alguna mala vibració, aquesta aigua amb sucre embotellada que val 15 euros i segur que al no tenir principi actiu funciona millor, o una mica d'energia quàntica que em treu l'encostipat.

Però, al cap i a la fi, tots aquests remeis actuen de la mateixa manera. Mitjançant un fenomen molt conegut: L'efecte Placebo.

L'efecte Placebo correspon, com ho diria jo...a la millora en els símptomes d'una malaltia o un procés xungo (en general) degut al poder de la suggestió i no al principi actiu que s'administra.

Aquest poder del cervell, en contra dels que molts pensen, no és il·limitat. No es tracta que la ment és poderosa i pot actuar combatent totes les malalties i dolors. Per molt que ens concentrem i pensem en positiu, encara ningú ha pogut demostrar que això sigui suficient per combatre un càncer, la malaltia d'Alzheimer, la miopia gal·lopant o una pneumonia.

L'efecte placebo, com tots sabeu, funciona molt bé quan parlem sobretot de malalties associades al cervell o a la percepció de les malalties, alguns tipus lleus de depressió, ansietats, el meu amic no m'estima, insomnis,.. I al tanto! Això no és dolent sota el meu punt de vista, és de puta mare! Tots estem més o menys tristos un dia i tots estem algun cop de cul amb el món i pensem que tothom ens fa el buit. Llavors és topeguai una mica de suggestió positiva, o cadascú amb el seu placebo preferit per sortir endavant. El meu placebo preferit són les boles d'energia quàntica plenes de coneixements de les antigues tradicions del Tibet que els de Panrico fa molts anys que fabriquen en forma de canya de xocolata. És barata i em funciona!

Els efectes del placebo són molt variats en la seva presentació i s'ha descrit el seu ús en moltes condicions mèdiques. En el camp del dolor hi ha uns estudis que m'han cridat l'atenció. Tots des de petits hem experimentat aquests casos que comentava al començament, un petonet o unes fregues i el dolor ha marxat! S'han fet coses semblants a l'hora d'aguantar el dolor; vaig veure l'altre dia a tv3 que el sòl fet de saber que l'antiinflamatori era de marca coneguda feia que els voluntaris aguantessin molta més estona el dolor enfront un altre antiinflamatori (amb igual composicó) desconegut. Finalment, els van descobrir que els havien anganyat i tots dos eren els de marca...jeje.

Vale, vale, molt bé. Però quin és exactament el poder del placebo, fins a quin llindar de mal actúa? A partir de quantes unitats del sistema internacional del mal ja no serveixen placebos ni punyetes?

Doncs segurament depèn, però, com us deia he trobat un estudi del 1981 en què valoraven l'efecte del placebo en el dolor percebut després de l'extracció d'un queixal. Els investigadors suggereixen que l'efecte del placebo pot ser el mateix que una dosi de morfina de 6-8 mg, la qual cosa és bastant no? A partir d'aquesta dosi sembla que la morfina ja fa més efecte que el placebo...

Ja ho veuen, tenim l'equivalent a 6 mg de morfina al cervell per utilitzar en el moment en què estiguem relament convençuts que superarem el dolor... vaig a fotre'm una sobredosi d'endorfines, ara torno...

Frij

White Christmas

2011-01-03T20:55:00.017+01:00

En aquests dies, inspirat per la blancor de nadal i també per un amic que no para de donar la tabarra amb l'albinisme, parlaré d'animals blancs.

Comencem per una bestiola molt comuna, l'home. I la dona. El color de la pell, com és ben sabut, varia enormement. Tenint en compte que tots venim de l'Àfrica i que allà són negres salta a la vista que alguns de nosaltres ens hem descolorit força, d'altres menys, i així. El fet és que ens cal captar la llum ultravioleta per tal de poder sintetitzar vitamina D que necessitem per fixar el calci als ossos. Per això, on fot un sol que espanta la gent tendeix a pells fosques, per protegir-se de l'excés de llum; perquè anar plè de vitamina D però amb tres melanomes tampoc és desitjable. En canvi, en zones més allunyades de l'equador ja veieu que blanquets que són, alguns fins i tot rosadets.

El to de la pell ve determinat per diversos factors. El contingut, tipus i distribució de melanina als queratinòcits (cèl·lules de la pell) n'és el principal. També són importants la vascularització (si ens apretem la pell, eh que se'ns posa més vermella?), el colagen a la dermis i altres substàncies amb color com els licopens i carotens. Nem a parlar de la melanina, el més important.

Hi ha unes cèl·lules al nostre cos que es dediquen bàsicament a fabricar melanina i a guardar-la en uns saquets anomenats melanosomes. Aquestes cèl·lules s'anomenen melanòcits, i tenen com unes extensions en forma de dendrita que serveixen per desplaçar aquests melanosomes plens de melanina als queratinòcits de la pell. Una unitat epidermica de melanina es composa de 36 queratinòcits a qui un melanòcit proveeix de melanina. A l'iris de l'ull, en canvi, els melanosomes es queden als melanòcits. També hi ha melanòcits als cabells, on també són responsables de la seva pigmentació.

Entre pitus i flautes, hi ha més de 100 gens que regulen tot el procés de la melanina, des de la fabricació al traspàs als queratinòcits. Als melanòcits es fabriquen dos tipus de melanina: la eumelanina, que dona tonalitats fosques (marró, negre); i la feomelanina, que dona tonalitats més claretes (vermell, groc). Les quantitats relatives d'aquests dos tipus donen la gran varietat de colors de pell, cabell i ulls. Un dels gens que regula els nivells relatius d'aquest dos tipus és el MC1R (receptor de melanocortina 1). Potser a algú li sona aquest gen. És un gen que es va estudiar en Neandertals, on s'hi va trobar una variant que li feia disminuir l'activitat, suggerint que alguns neander podien ser també pèl-rojos com alguns humans. El mateix gen és responsable de que alguns mamuts tinguin el pèl clar! En gossos, ratolins i cavalls, l'activitat reduida d'MC1R no fa pèl-rojos, sino rossos.

Mutacions genètiques de determinats malalts, amb albinisme, han servit per identificar altres gens responsables del procés. Hi ha gens que estan relacionats amb la síntesi de melanina que apareixen mutats en pacients d'albinisme oculocutani (OCA) de tipus 1 al 4. I n'hi ha que estan relacionats amb la formació del melanosoma i la transferència al queratinòcit i causen, quan muten, la síndrome de Hermansky-Pudlak o la de Chediak-Higashi.

Deixant els casos clínics, o fenotips extrems, i tornant a la població normal, cal dir que els gens SLC24A5 i SLC45A2, i altres, han rebut sel·lecció positiva recent en l'evolució humana en diferents poblacions. El canvi recent, en termes evolutius, com és la sortida d'Àfrica i la colonització de latituds altes ha provocat aquesta selecció positiva, que ha augmentat les freqüències de determinats polimorfismes en aquests gens relacionats amb la fabricació de melanina i que afavorien la pell clara. També cal pensar, que moltes vegades no és pot predir la latitud on viu un individu a partir dels polimorfismes en aquest gens o mirant-li la pell. Els polimorfismes han seguit les rutes migratòries dels humans que els portaven. Per això és possible que el Julian Assange sigui d'Austràlia i l'Iniesta d'Albacete.

Tot seguit, podeu observar què passa a diferents animals (entre ells el Floquet), n'hi ha més, quan pateixen mutacions en certs gens, la major part de les quals produeixen albinisme també en humans:

Referències:

- Molecular genetics of human pigmentation diversity. Sturm RA. Hum Mol Genet. 2009 Apr 15;18(R1):R9-17. Review.

- A review of genetic disorders of hypopigmentation: lessons learned from the biology of melanocytes.

Dessinioti C, Stratigos AJ, Rigopoulos D, Katsambas AD. Exp Dermatol. 2009 Sep;18(9):741-9. Epub 2009 Jun 23. Review

Dodger

Estava de passeig

2010-11-30T21:39:00.003+01:00

Si encara queda algú a aquestes alçades que llegeixi aquest bloc, ja deu estar avorrit de rellegir una vegada i una altre els mateixos articles, perquè és cert amics, fot segles que no renovem les nostres entrades...

Us podria dir que la vida és molt dura, que ens hem enamorat sense parar durant mesos i que és un amor veritable, que som rics i estem de viatge per platges blanques o que som els presidents d'una escala de veïns i que les nostres obligacions no ens permeten tenir descans per escriure... Però no colaria, a més, tothom sap que tenim un màster posant excuses barates que se sobreposen unes amb les altres... Així que he decidit dir la veritat: estavem en un univers paral·lel.

La teoria de l'Univers paral·lel ja fa temps que dóna voltes en les ments abstractes dels científics més abstractes. Sembla ser que a nivell teòric podria existir, però com podeu imaginar és molt difícil que ho poguem saber del cert..

T'imagines Dodger? Un Univers igual que aquest amb gent igual que nosaltres on escrivim cada dia en el bloc, on tenim 15000 seguidors, on les noies se'ns llancen al coll pel carrer?? No sé què coll*** fotem aquí!!!

Sembla que no pugui ser oi? Doncs si, en principi pot existir un món on hi hagi gent com cadascú de nosaltres, que hagin près cadascuna de les el·leccions vitals igual que nosaltres, però que en canvi, ara decideixin seguir llegint aquest post enlloc de deixar-ho, avorrits com estàs tu ara.

Per il·lustrar-ho de forma simple: l'Univers que veiem és el que és, però cada any, l'univers observable creix un any llum (el que triga la llum en arribar a nosaltres). Així doncs, si imaginem un univers infinit, les possibilitats de topar-nos amb un alter ego augmenten.

Per mitjà de les observacions realitzades, sembla que en l'Univers la matèria es distribueix de manera bastant uniforme, almenys en la part estudiada: els gens menyspreables 10²⁴metres. Així que si aquest patró es manté, més enllà de l'univers observable també hi hauria d'haver galàxies, estrelles, Montillas,...

L'univers observable per nosaltres és una esfera on el punt més allunyat està a 4·10²⁶metres, i a aquesta esfera se l'anomena volum de Hubble (on hi cap tot el que es veu). Si ara, suposem que l'univers és infinit (com semblen indicar molts dels estudis actuals) i tenim en compte tots els possibles estats quàntics de la matèria que hi podria haver en un volum de Hubble a l'atzar, trobem que a uns 10 elevat a 10¹¹⁸metres de distància hi ha un volum de Hubble completament idèntic al nostre. Si, si, idèntic.

Val, molt bé, però aquesta teoria encara està subjecte mesures millorades del fons còsmic de microones i de la distribució de la matèria a gran escala, que podrien refutar-la al redefinir la topologia i la corbatura de l'Univers. Però tan sols, resoldria el problema una estoneta, perquè sembla ser que no ens trobem davant d'un escenari amb un únic Univers, sinó que estem al mig d'un Multivers, on cada Univers podria tenir diferents condicions inicials, diferents constants físiques o altres lleis governant cada naturalesa.

^{58% of physicists (including Stephen Hawking) think multiple universes exist}

^{18% (including Roger Penrose) do not accept this theory}

^{13% admit the possibility, but remain unconvinced}

^{and 11 % have no opinion.}

En aquest casos, tan sols cal aplicar una dosi de probabilitat complicada per tornar-nos a trobar amb molts altres alter egos repartits arreu en aquest Multivers.

No heu entès ni un borrall? Jo tampoc. Però mola no?

Frij

La concha de nuestras madres

2010-11-05T18:29:00.007+01:00

Tret d'algunes mostres desperdigades en el temps de comportament modern en els homo sapiens (closques ornamentals, pigments...) que comentàvem aquí, els sapiens, quan vam entrar a Europa per primera vegada farà una 40.000 anys, erem més aviat rudimentaris.

Per rudimentaris que ens imaginem aquells avantpassats nostres, sempre tendim a imaginar-nos els Neanderthals encara més simplots. Els artefactes currats, alguns trobats en disposició de culte funerari, quasi sempre dataven en el periode posterior a l'arribada dels sapiens. La gent assumia que els neander s'ho havien copiat del sapiens, o que havien adquirit els objectes via comerç. No sé molt bé què consideraven que els neander podien donar a canvi. “ Mira, Hruuugh. Hruuugh m'has dit que et dius no? Et canvio el meu maravellós raspador-percutor-foradador multisusos, que també fa massatge als cabells, pel teu... pedrot negre de tres quilos... i... el taparrabos XL!”

Doncs mira, ja podem riure ja. Que potser la cosa va anar molt diferent. En Joao Zilhao, de la universitat de Bristol, ha estudiat les restes de dos jaciments d'Espanya (la Cueva de los Aviones i la Cueva Antón). Entre les restes d'aquest jaciments ha trobat coses com aquesta:

Un altra peça d'ornamentació sapiens? Pues no. Els sapiens vindrien a Europa 10.000 anys després. Doncs la peça data de fa 50.000 anys. Abans d'entrar a Europa, els sapiens no feien aquestes coses amb les closques. Apareixen només una vegada hi han entrat. Vés que no fossin els neanders els qui van fotre una lliçó de manualitats als sapiens!

En una entrevista amb Kate Wong, del Scientific American, el Zilhao enumera les possibles interpretacions: O bé la cognició i el comportament moderns van emergir independentment en les dues branques, o bé existien ja en l'avantpassat comú de neanders i sapiens. O potser, els grups que anomenem neander i sapiens en realitat no són espècies diferents i no hauríem, per tant, d'esperar diferències cognitives. Aquesta darrera interpretació és la que li fa més il·lusió a en Zilhao.

M'agrada particularment la seva visió de com va anar això de la innovació cosmètica. Diu que a mida que la població va anar creixent es va fer més important la identificació personal, més que res per saber a quin grup pertanyia cadascú. La innovació tecnològica que acaba en l'explosió d'habilitats del paleolític superior és el que ja van discutir en aquest post.

Li pregunten si considera que aquest salt endavant va requerir algun tipus de canvis en el cervell. Respon que si, però fa com a molt aviat 500.000 anys! Si agaféssim un individu d'aquells temps, el clonéssim i l'eduquéssim en el present a pilotar avions, segons en Zilhao, ho faria de perles.

Referència:

Did Neandertals think like us? Scientific American. June 2010.

Dodger

Som els humans eusocials?

2010-10-08T18:39:00.004+02:00

L'eusocialitat ha estat de tota la vida relacionada amb alguns insectes com les formigues o les abelles. Aquesta paraula descriu el fenomen observat en aquestes besties en el qual els adults es divideixen en castes, algunes de les quals es poden reproduir i les altres quasi mai o mai. Generalment, les castes no reproductives es dediquen a currar a base de bé. O bé alimenten a la descendència, o bé en tenen cura d'altre maneres, però el cas es que no tenen gaire espai per l'autorealització. Més estrictament, els científics classifiquen una espècie com a eusocial quan:

Hi ha divisió sexual del treball.
Les generacions es solapen.
Hi ha cura cooperativa de la descendència.

Molt bé. Ara pensem en les nostres àvies. Les nostres abuelites són dones estèrils, que cohabiten amb dues generacions posteriors i que en molts casos es dediquen a cuidar els nets perquè la mare treballa. La menopausa, per tant, permet l'aparició d'aquesta important casta d'àvies que segons estudis recents realitzats a Finlàndia i Canadà, la seva presència correlaciona amb una descendència que es reprodueix abans, més freqüentment i amb més èxit.

La desconcertant afirmació que de cop i volta, i segons la darrera definició d'eusocialitat, ens hem de considerar una espècie eusocial més al costat de les formigues ha estat perpetrada pels investigadors Kevin R. Foster i Francis L.W. Ratnieks, i ha estat publicada a TRENDS in Ecology and Evolution Vol.20 Nº7 al juliol de 2005.

Dodger

Perdent la màgia

2010-07-28T17:50:00.005+02:00

Encara avui en dia, arreu del planeta, es conserven tradicions i rituals antics que resten inmutables al pas del temps i que no són pervertits per les noves tendències. Tot de pobles indígenes, tribus i en general gent apartada de les corrents globalitzadores de la societat actual que mantenen unes costums que ens transporten a temps ancestrals.

I no, no em refereixo als quatre penjats que encara no han penjat una foto d’una posta de sol al Facebook, o als que encara no saben fer fotos amb el seu mòbil 3G Blue ray In the night, ni als que encara miren els resultats dels partits de futbol i la programació al teletexto.

Hi ha tot de pobles indígenes que mantenen vives les seves antigues tradicions. Un exemple d’ells són els pobles maies que encara corren per l’estat de Chiapas i que utilitzen tècniques curatives on hi intervenen animals, plantes i minerals. Aquests mètodes són realitzats per sacerdots/xamans que coneixen el poder d’aquests remeis.

Per exemple, el procés del part és un exemple ben curiós. Durant el part, la dona es situa de genolls enfront de l’home agafant-lo pel coll, mentre que pel darrera, la comadrona escollida en relació al seu historial d’èxits, es prepara per rebre el nounat. Es diu que, fins i tot, en alguns llocs, el marit es lliga una corda als cataplins per un extrem, i per l’altre extrem a la dona, així, cada moviment que realitza la dona provocat pel dolor produeix també un crit de dolor en l’home i li recorda el patiment de tenir un fill.

Quan les contraccions tarden en arribar, la comadrona pot donar a la partera diversos remeis uteroconstrictors: zoapatle (Montanoa tormentosa), ruda (Ruta spp), Epazote (Teloxys ambrosioides) o cua de tlacuache (Didelphis sp.). Un cop el part s’ha produït, cal tallar el cordó umbilical i aquest procés és diferent depenent del sexe de la criatura. Si és nen, el cordó es talla perque quedi un trocet curt, amb això es creu que el manubri de l’infant no creixerà massa i així no produirà dolor a la futura muller. Per altra banda, si es nòia, es deixa un troc més llarg de cordó, així s’asseguren que la cavitat vaginal sera gran per poder rebre millor el coit.

Finalment, un cop s’expulsa la placenta, el marit ha de fer un forat al terra i enterrar-la per tal que el pròxim fill sigui mascle.

Una altra tradició xocant és la que els visitants poden observar a l’església de San Juan Chamula, un dels exponents més clars de tot l’univers de la màgia maia.

Al entrar en aquesta església t’envaeix una energia desconeguda que et connecta amb alguna cosa que no se sap ben bé d’on prové (que maco que queda això!). El més curiós és que no és res del que t’esperes d’una església…tot el terra està cobert de fulles de pi, pel terra hi ha milers d’espelmes que un bon home es dedica a anar recollint a mida que s’acaben, i devant de les espelmes gent agenollada, estirada i recitant una sèrie de mots incomprensibles. De fet, en aquesta església, depenent del que un necessiti, es dirigeix a un o altre sant (que estan esparcits per tot el recinte), i utilitza unes espelmes d’un color o un altre. Dins l’església també hi és permesa l’entrada als gall d'hindi, que són necessaris en molts dels rituals curatius.

Pero entre tot aquest univers de tradicions ancestrals i perdudes, s’amaga una trampa que li fa perdre la màgia.

Temps era temps, que s’utilitzava una beguda alcohòlica, provinent del destil.lat de la canya de sucre que s’anomenava posh. El posh, s’escup sobre el malalt perque té capapcitat purificativa, a més, a la persona que el pren li produeix gasos que l’ajuden a eructar. Com en moltes altres tradicions, eructar també purifica l’ànima, ja que amb el rot elimines males vibracions. Bé doncs, no sé si el posh a pujat de preu o si tenia mal gust, pero avui en dia s’utilitza Coca-cola o Fanta amb la mateixa finalitat. La veritat és que sembla que els serveix tant com el posh, fins i tot és més efectiu a l’hora d’eructar! Una de dos, o el posh en si no era el que guaria a l’individu, o el que li faltava ja a la Coca-cola per la proxima campanya...té propietats curatives espantant esperits xungos.

Total, que trobar-te ampolles de coca-cola al terra d’una església on es realitzen aquests rituals xamànics tant antics és un anacronisme que fa un mica de mal als ulls…

Link:

- http://www.medicinatradicionalmexicana.unam.mx/index.php

Frij a Mèxic

Les Fleurs du mal

2010-04-27T19:31:00.006+02:00

Eh, que maco. Eh quin tio més romàntic en Frij. Jo també vull parlar de floretes inspirat per tanta rosa de Sant Jordi. Rosa, per cert, que té poc a veure amb la planta silvestre que era abans de patir segles de selecció artificial. Fa temps que em fixo que a la majoria els ha sortit una espiga i un embolcall plasticós al voltant. Un espant les desferres que podem arribar a fer a partir de qualsevol forma de vida, mireu el xiguagua, convertit en una alimanya acondroplàsica, i imagineu el llop del qual prové.

No. Jo sóc del parer de regalar flors de tipus més salvatge. I de fet, tinc un parell de propostes pel Sant Jordi que vé : la Trillium erectum i l’Amorphophallus titanum. Aquí sota apareixen en l’ordre en què les he anomenat :

Són maques, eh? Bueno, potser no és l’adjectiu més adient. Però la vermelleta és mona. L’altre és una mica obscena, és com una col hipertrofiada en zel, que no es diu penis ampof (amorphophallus) perquè si.

Color forma i fragància són els atributs que les flors mostren per seduir el bitxo que les ha de pol·linitzar. De passada i per algun motiu que no és gens obvi, algunes d’aquestes combinacions han atret també a alguns homo sapiens d’ànima sensible que, imitant l’atàvic comportament pol·linitzador inconscientment, submergeixen la nàpia o rastregen el rostre entre els seus pètals. És curiós però ben pensat, si ho fessin repetides vegades anant pel camp sobre flors de la mateixa espècie, en alguns casos estarien substituint la feina que fan els insectes i els ocells, i llavors les flors s’haurien pogut estalviar tot el despilfarro energètic de produir el nèctar. Ja és curiós que abellots, colibrís i les nostres àvies escullin les mateixes flors per plantar al jardí.

Però això no sempre és així. Els insectes perceben l’espectre visible nostre desplaçat cap a l’ultraviolat. El vermell no l’acaben de pillar gaire o gens, en canvi els ocells si. Una flor vermella (com la rosa de Sant Jordi, si fos natural i estés en el seu ambient), per tant, té tots els números de ser visitada per un ocell. De vegades passa que veiem una flor de un color i no ens diu res, però si la veiéssim en l’espectre ultraviolat fliparíem. I així flipen molts insectes amb flors que nosaltres no posaríem ni a la corona funerària del Franco.

Però... i les flors que us he proposat? Doncs aquestes tenen uns insectes molt particulars com a agents pol·linitzadors, per exemple les mosques. I aquests insectes passen (anava a dir com de la merda, però és justament on van) de l’extravagància de l’orquídia o de la fragància del gesamí. No, a aquestes els posa la carn de mamífer putrefacta. I les dues han aconseguit imitar-ne l'olor.

Us proposo que quan regaleu qualsevol d’aquestes dues flors, ho feu perquè és l’últim Sant Jordi que voluntàriament planegeu passar amb la destinatària. I no cometeu l’error d’olorar-les; ja ho diu la dita: La curiosidad hizo vomitar al gato durante semanas. O algo així.

Deu ni dó, l’amorphophallus aquesta (la flor cadàver, que li diuen, o la flor més gran del món, perquè a sobre és gran que no te l'acabes). Suspens en forma, color i fragància. Encara que la selecció artificial la pogués acabar convertint en un... xiguagua, millor deixar-la allà on creix i donar una bona volta al seu voltant. La petitona vermella (que l'anomenen Benjamí) no és queda curta. A part de la pudor nauseabunda acumula cristalls d'oxalat càlcic a les fulles que si algun herbívor amb problemes d'olfacte li arriba a fotre mossegada ja s'assegura la planta de que ho farà un cop i mai més.

Si amb la flor voleu afegir un llibre. Us recomano l’Atles del Creacionisme. A veure si amb l’atles a la mà i la flor putrefacta a l’altra aconsegueix congeniar les dues coses. Quin paio, el dissenyador.

Referència:

- Evolución. Richard Dawkins 2009.

Dodger

Volcán de los murciélagos

2010-04-26T16:13:00.002+02:00

Tot i no haver estat per aquí, m’ho puc imaginar.

El dia de Sant Jordi és un d’aquests dies que els catalans pengen banderes als balcons i surten en massa de la seva cova, i omplen places i rambles per buscar una rosa o un llibre o, si es pot, una mica de cada… Teniu ja el vostre?

Doncs més o menys aixó, és el que fan cada dia desenes de milers de ratpenats de la Cueva de los Murciélagos en la reserva de la Biosfera de Calakmul.

Quan s’inicia la posta de sol ja es comencen a percebre els primers moviments dins la cova, les olors del guano es fan més fortes i s’escolten les primeres senyals producte del procés d’ecolocalització. En l’instant en que el sol s’amaga per complet, el ratpenat més intrèpid surt de la cova i realitza tímides incursions a l’exterior per testar la humitat de l’ambient. Mica en mica es van acumulant ratpenats al voltant de la boca de la cova realitzant un vol circular, s’eleven per sobre dels arbres i surten tots en la mateixa direcció. En el punt àlgid hi ha milers de ratpenats formant un núvol que es desplaça en el cel formant un espectacle natural incomparable.

Alguns es perden, alguns es foten de cap contra els arbres, altres contra un servidor, però al final quasi tots aconsegueixen l’objectiu de seguir al grup. Dic quasi tots per què els falcons també n’estan al cas i sovint aconsegueixen endur-se alguna presa.

Desenes de milers de ratpenats arriben a sortir de la cova cada dia durant unes tres hores, i diuen que enfilen un llarg camí fins a Tikal a Guatemala (no els vaig seguir per confirmar-ho…), per després tornar abans que surti el sol.

Espero que tots poguessin aconseguir la seva rosa particular…

Links:

http://www.mexicodesconocido.com.mx/notas/4282-Calakmul,-Campeche:-tierra-en-abundancia

Frij a Mèxic

Il mio CUORE di piombo

2010-04-11T21:25:00.024+02:00

Benvolguts amics. Fa tota la pinta que Abulafia es troba a les portes de la mort, que finalment ha trencat el porquet per arreplegar les dues tristes monedes que custodiava i pagar el barquer de la llacuna, que l'ha de portar al seu lloc de descans definitiu, el llegendari cementiri de blogs.

Però no. Encara que en Frij hagi abandonat la civilització i s'hagi perdut per la selva de Mèxic i servidor treballi tot el dia davant de l'ordinador i li estigui agafant mania Abulafia resistirà. Oi tant que si! (Sentiu com sonen les trompetes? Veieu com es mouen les cortines? Percebeu la piloerecció massiva? No podeu resistir-vos a envair alguna cosa? Tranquils, són els efectes de la pura èpica. Si nois. Hem tornat.).

En aquest post no parlaré del nou australopitec, però li enviem una cordial salutació de totes maneres, perquè tot i que trobo molt bé que la blogosfera sigui redundant, és un conyàs ser l´últim. I no serà per temes. Així que aquest post va dedicat al comerç romà del plom, i com aquest es relaciona amb l'estudi dels neutrins i de la matèria fosca de l'univers. Que tampoc és moc de gall d'indi.

Quan mires al cel per la nit ja fa l'efecte que la gran majoria del què abasta la vista és ben fosc. I és una bona metàfora del què sabem dels elements constituents de l'univers. L'estudi del satèl·lit WMAP sobre el fons cosmic de microones, que bàsicament són els fotons que primer van poder escapar-se de la sopa superdensa primordial de quan l'univers tenia només 400.000 anys, va fer sorgir unes quantes implicacions importants: Que l'univers és plà, que la seva densitat és de 9,9x10(-30)g/cm3 (per entendre'ns és com dir 5,9 protons per cada metre cúbic), i que en aquesta densitat trobem: un 4% d'àtoms normals i corrents (protons, neutrons i electrons. Matèria bariònica, que es diu), un 23% de matèria fosca freda i un 73% d'energia fosca.

És a dir, que a hores d'ara un 96% de l'univers està constituït de coses fosques, o sigui, ni repajolera idea.

Aquest escandalós 73% d'energia fosca s'ha de tractar, si les lleis que tenim fins ara funcionen com deu mana, d'alguna classe d'energia estranya o propietat del buit que tingui una gran pressió negativa. És el que es necessita per explicar l'expansió accelerada que pateix el nostre univers.

La matèria fosca és un altre rotllo completament diferent. Es dedueix des de fa temps a partir de coses que no quadren. Per exemple, els braços de les galàxies necessiten molta més massa de la que s'observa per poder girar a la velocitat a la que ho fan. En general, la massa que els astrònoms calculen per les galàxies és 10 vegades més gran que la massa que es pot associar mirant les estrelles, gas i pols d'aquestes. Hi ha d'haver alguna cosa més, que no es detecta.

Avui en dia es proposen diferents possibilitats per explicar aquesta matèria fosca: les nanes marrons i altres MACHO's (si, vol dir: Massive Compact Halo Objects, i estan fetes de matèria bariònica de tota la vida). Forats negres supermassius i noves formes de matèria. Aquestes noves formes són les que han d'anar apareixent en els supercolisionadors de partícules. En general es busquen el que genèricament s'anomenen WIMPs (Weakly Interacting Massive Particles) o matèria no-bariònica. És matèria que al no interactuar gairebé gens amb la matèria ordinària, doncs com que passa desapercebuda.

Un dels WIMPs que es va proposar com a candidat és el neutrí. Aquests particuleta amb més de 10.000 vegades menys massa que l'electró, que ja és dir, viatja a velocitats properes a la de la llum. És per tant el que s'anomena una partícula relativista, o també matèria calenta. Tot i que continua sent un candidat per matèria fosca, ara per ara la seva principal avantatge és que existeix, mentre que altres candidats millors han de ser demostrats encara. Però per altra banda, es considera que el neutrí, per ser matèria calenta té una massa tan ínfima que no pot explicar la ingent quantitat de matèria fosca que hi ha d'haver a l'univers.

L'estudi d'aquestes partícules és al·lucinant. Com detectes una partícula que és capaç de travessar la matèria com si res? Es diu que es necessita una planxa de plom d'un any llum d'espessor per parar la meitat de neutrins d'un feix.

Els neutrins que ens poden travessar diàriament provenen de diferents fonts: el sol (a partir de les desintegracions que es produeixen al seu nucli), supernoves, la radiació còsmica de microones (els neutrins es van poder posar a viatjar des del primer segon de l'univers, a diferència dels fotons, que van haver d'esperar 400.000 anys per poder escapar de la sopa super densa de les primeres etapes de formació). I també fons humanes, centrals nuclears i acceleradors de partícules. I per últim, la pròpia Terra té les seves desintegracions d'isòtops radioactius que produeixen neutrins.

Detectar aquesta classe de partícules esquives és l'objectiu dels experiments que es realitzen a la muntanya de Gran Sasso, a Itàlia. Al seu interior, el Laboratori Nazionali del Gran Sasso ha muntat famosos i costosos experiments per detectar elements de matèria fosca. La idea és que aïllat sota terra es col·loquen determinats elements (xenó líquid, iodur de sodi, aigua pesada i d'altres) depenent del tipus de detector que en quan ve un neutrí a tota llet i de miracle es troba un nucli atòmic de l'element del detector aquest al ser desplaçat xoca contra electrons dels àtoms del voltant i crea ions excitats. Aquest tornen a captar un electró i en alguns materials com el xenó el procés emet fotons, senyal que es pot amplificar i finalment detectar.

Per aconseguir estudiar els neutrins que venen del sol per exemple, o d'una supernova, has de poder preservar el detector dels neutrins que venen de la radiació de la pròpia Terra o dels rajos còsmics. El primer objectiu es minimitza revestint el detector de plom. I el segon, enterrant el detector a molts metres sota terra. Però encara hi ha un petit problema, i aquest es troba en el propi plom que s'utilitza de revestiment. El plom té el seu propi isòtop radioactiu , el plom 210, que pot esconyar tota la història. Afortunadament aquest té un període de semidesintegració de 22,3 anys. També hi ha el plom 214 que podria interferir, però té un període només de 26,8 minuts.

Per tant, el problema de la gent del Gran Sasso va ser trobar suficient plom i suficientment antic, com perquè hagués ja deixat de ser radioactiu.

En algun moment o altre dins del primer segle adC, una nau romana es va enfonsar davant de l'illa del Mal de Ventre, a prop d'Oristano, Serdenya. No se sap si van ser pirates, conducció temerària o un incendi, però si se sap que ve deixar el fons marí completament cobert de lingots de plom. En època romana el plom feia servei en revestiments de cases, tubs d'aigua o encunyació de monedes. Se'n van recuperar 999 lingots de 33 kilos cada un, i presenten el nom del productor gravat al damunt. Hi posa SOC M C PONTILIENORUM MF, és a dir Soc(ietas) M(arci) C(aius) Pontilienorum M(arci) F(iliorum). Aquí es pot veure part dels lingots recuperats que tenen exposats al museo civico de Cabras, prop d'Oristano, que val la pena visitar.

Així és com la tràgica desgràcia naval d'un comerciant de plom romà ha acabat propiciant 2000 anys després l'acord entre la Soprintendenza archeologica di Cagliari e Oristano i l'Instituto Nazionale di Fisica Nucleare per tal que aquest últims utilitzin part del plom per fabricar un revestiment aïllant de plom no radiactiu pel seu nou experiment CUORE, que es dedicarà a detectar neutrins i tota aquella matèria fosca que la fortuna derivi cap allà. Vegeu-ne la pàgina web per més detalls.

Referències:

- David B. Cline. La Búsqueda de la Materia Oscura. Invest. y Cienc. Mayo 2003.

- Univers Cosmology. NASA. (Molt recomanable).

- Model estàndard i les seves partícules.

Dodger

Teniu un problema, i és diu 0,7

2010-02-15T18:02:00.006+01:00

Per què ens agraden aquestes dones? A algú no li semblen les potencials mares del seus fills?

Bé, per tots és evident, salta a la vista....Però podríem preguntar-nos perquè aquestes noies i no unes altres...jo què sé...la Rosa d'Espanya?
Ha de ser alguna cosa que tinguem ben inculcada en la nostra biologia el que faci que tots trobem rematadament irresistibles a les mateixes mosses. De fet, en tot el regne animal les parelles es trien seguint certs criteris estètics. Darwin creia que aquests criteris es fixaven en trets totalment atzarosos i la sel·lecció sexual acabava de fer la feina. Així s'explicarien aberracions com les grans cornamentes dels alzes, o les enormes cues dels paons, entre d'altres. Wallace, en canvi, creia que aquests ornaments havien de coincidir amb la possessió d'un fons genètic adequat. És el que actualment es coneix com la hipòtesi del bon gen, que ve a dir que si ets capaç de perdre al temps al gimnàs currant-te uns musculitos d'allò més monos, és que disposes del temps i l'energia suficients com per fer-ho, i això significa que t'ho has currat (amb tots els teus gens) per "lluitar" socialment i has escalat posicions entre els teus iguals (i a partir d'aquí aplicar-ho a qualsevol caràcter susceptible de ser víctima de la sel·lecció sexual).
Abans, en la bellesa, tot s'acabava amb el 90-60-90, però això ja va passant de moda i el que mai passa de moda és la relació del 0,7. Què és?
Doncs la relació entre la cintura i la cadera. Imaginem una cadera de 100 cm i una cintureta de 70 cm...ara, eixugueu-vos la baba i fem la relació cintura/cadera. Dóna 0,7. En el cas del 90-60-90 aquesta relació e stroba en el 0,67 que s'hi acosta prou.
S'ha comprovat que 0,7 és la relació que tenen les icones sexuals de tots els temps, tant la Venus de Milet, la Marylin Monroe com la Sofia Loren. De les últimes 70 Miss America, totes tenien entre un 0,69 i un 0,72; i totes les models de Playboy tenen entre un 0,68 i un 0,71. No és poc no?
A més, sembla que tot això podria tenir una raó i no seria casualitat que ens fixessim amb les que tenen aquestes mesures i no un 1,2. Tots volem unes dones ben sanes no? Doncs sembla que el 0,7 es correspon amb el risc més baix de patir diabetis, malalties cardiovasculars o càncer d'ovari. També correspon amb els nivells òptims d'estrògens que permeten una fecunditat més elevada. És evident que si hem d'escollir una dona que ens acompanyi durant tota la vida, com menys riscos de malalties millor.
Aquesta tendència s'ha estudiat en diverses societats actuals i s'han observat unes preferències molt similars en els gustos masculins, tot i que depenent de la ètnia és més a prop del 0,6 (a la Xina) o del 0,8 (a l'Àfrica).

Si tots prefereiu la del mig, es normal...té una relació de 0,7. (Les altres 0,6 i 0,8)

Les dones sembla que tampoc s'escapen d'aquests condicionants biològics i tenen preferència pe als homes que tenen una relació de 0,9, que a més, són els que tenen menys risc de càncer de pròstata i de testicle.

Ara bé, és evident que no és l'únic factor que intervé a l'escollir parella, sinó tots estariem fotent-nos de pinyos als bars. Ja m'ho imagino....

- Ei tio neng, de que vas chaval? Que te voy a partir el careto neng! Que haces mirado mi churri!
- Que yo no miro ná, so desgraciao! Ma mirao ella!
- Pero tu de que vas cabrón! Ni te acerques a mi 0,7 neng!

Ah! Que dieu que ja passa?? Bé, és que no surto massa...
No obstant, la gran majoria ens reproduïm, i per descomptat que no tots amb cossos 0,7 o amb 0,9, i no tots anem repartint estopa, així que alguna cosa més hi deu intervindre. Però deixaré la incògnita fins al pròxim dia...

Frij

L'hegemonia dels petits

2010-01-26T20:12:00.006+01:00

Segons com vinguis amb l'ego de casa, si tothom al teu voltant és més gran que tu et pots sentir intimidat, menystingut i si va a més et pots començar a imaginar somriures fotetes inexistents de persones sobre la base dels seus petits espasmes facials involuntaris. Més tard, en la solitud de la nit, et permets els fugaç aflorament d'un anhel reprimit: l'hegemonia dels petits.

Un mascle gran i poderós llueix més davant la femella quan 1) no s'ha mort de gana. 2) hi ha depredadors pels voltants que li permeten fer-se el xulo.

Però si la cosa canvia, si desplacem l'escenari a una illa petita on els depredadors més temuts siguin els mosquits i on el menjar escasseja, el petit podrà campar sense por i a més, amb menys combustible. El gran, per contra, passarà gana i amb la gana se li passarà la libido. Per atractiu que un mascle pugui resultar, si no té libido la femella acabarà per fixar la vista sobre el petit que, en segon pla, ara galopa radiant i trempat per l'escassa verdissa.

Aquest és el punt de partida, que mai sortirà als llibres de text gràcies a déu, de l'efecte de la insularitat sobre la mida. És com si l'evolució es dediqués en el seu temps lliure a fer bonsais. Com més gran és la bèstia original més impactant és el resultat.

Elefants, hipopòtams, búfals, mamuts.... Si, siiiii, mamuts! S'han trobat tres poblacions de mamuts pigmeus: a Sardenya, a les illes del canal de Califòrnia i a la illa de Wrangel, a Sibèria. D'elefants pigmeus ni ha un porró a moltes illes del Mediterrani (Xipre, Sicília, Malta, o Creta, com el de la imatge.) però l'únic exemplar de mamut pigmeu és el que es va trobar a Sardenya al 1983 i es va batejar amb el nom de Mammuthus lamarmorae. Aquesta espècia petitona prové de Mammuthus trogontheri, el més gran dels mamuts (4,3m d'alçada i almenys 10 tones de pes), de qui també provenen el M. Columbi (el mamut americà) i el nostre estimat i pelut M.primigenius.

Fa poc, l'elefant pigmeu de Creta (l'Elephas cretus) va ser considerat a partir d'un estudi del seu ADN que en realitat pertanyia al llinatge dels mamuts, però més tard sembla que es va tombar l'estudi amb un altre del qual en cito un tros de l'abstract:

“According to the authors of this study, a deep taxonomic revision of Cretan dwarf elephants would be needed, as the sequence exhibits clear affinities with woolly mammoth haplotypes. However, we point here many aspects that seriously weaken the strength of the ancient DNA evidence reported.” (Article)

A les illes del canal de Califòrnia s'han trobat restes de bonsais de mamut a més de 140 localitats, la majoria d'elles a la illa de Santa Rosa. Per pebrots hi van haver d'anar nedant perquè aquesta illa sembla que mai ha estat comunicada amb terra ferma. Al 1994 es va trobar un esquelet complet del mamut nan de 15000 anys d'antiguitat, que per cert s'anomena amb propietat (i encert) Mammuthus exilis. Aquest pobret té menys de la meitat de l'alçada (1,2-1,8m) i pesaven com el 10% (1 tona) del que els seus ancestres de terra ferma (en aquest cas M. Columbi).

L'any 1993 tothom (tothom, tothom, encara que potser no ho recordeu) es va posar molt content en saber-se que s'havia trobat un mamut inherentment petitó (1,8m) a la illa de Wrangel. Les dades del carboni mostraven que una població havia viscut allà durant els últims anys dels mamuts (entre fa 10,200 i 3,900 anys). També es va trobar la versió reduida del mamut a una illa d'Alaska (Saint Paul).

Deixem estar els mamuts una estona. El nanisme insular ha afectat també a hipopòtams en illes del Mediterrani (les mateixes: Creta, Sicília, Malta, Xipre..., que s'hi trobem elefants pigmeus) i a Madagascar, i d'altres mamífers (sobretot, però també dinosaures). En aquesta entrada de la wiki hi ha una relació d'exemple.

Fa un temps, el Paleofreak (via altres blogs) en deia que havien trobat el fòssil d'un búfal de només 60cm d'alçada de la illa de Cebu a les Filipines (Bubalus cebuensis). Un altre espècie no tan petita encara es troba a Filipines (Bubalus mindorensis).

Amb aquesta cistella d'exemples potser podem acceptar millor la hipòtesi sobre l'origen de la mida reduïda de l'home de Flores. Un home que es va fer petit a mida (i de mida) que va fer passar la seva història en una illa. La seva capacitat craniana va posar-se en 417cm3 (en el cas del fossil LB1), similar a la dels austrolpitecs i per sota dels 509 dels habilis. Però ull, la reducció del tamany del cervell no ha de comportar la pèrdua d'habilitats cognitives. En humans ho veiem, els nans sapiens amb enanisme primordial osteodisplàsic amb microcefàlia de tipus 2 us ho explicaran molt bé.

Dodger

Un conte de fades

2010-01-21T19:40:00.006+01:00

Ara ja fa uns anys, amb en Dodger vam assistir al que podríem anomenar una conferències instructives i enlluernadores sobre el futur de la nostra societat. La història aquesta es montava en la sala d'una casa de Barcelona.

Ningú no ens hi havia obligat, no era una promesa, ni l'interlocutor era amic nostre. Hi vam anar per voluntat pròpia!
Ens trobàvem al centre d'Estudis Gnòstics de Barcelona (si, si,...una puta secta!). Assegudets amb els cataplins per corbata i observant sense perdre detall del que passava al nostre voltant. Jo intuïa que algun dia la nostre epopeia veuria la llum; i per fi ha arribat el dia...

Bé, doncs estàvem asseguts, envoltats d'una colla de gent que com nosaltres havíen anat allà perquè volien (bé,..jeje...és una manera de dir-ho). Era gent ben normaleta...si, si,...cabells liles, ulleres sense patilles, dones amb calça curta sense depilar... Llavors el terme no existia, però avui en diríem "friquisdelaòstia". No desentonàvem tampoc, perquè en aquela època nosaltres érem així:

Dodger en vermell

L'orador va començar la seva feina i un a un els seus arguments anaven enrojolant les nostres galtes com aquelles bofetades que et deixen els dits marcats. Nosaltres impertèrrits, per no causar cap sospita, aguantàvem l'atac des de la trinxera. Érem joves estudiants de biologia i hi havia coses que no se'ns podien dir sense desencadenar el plor: Que si el Ieti existeix, que si les esfinx són portes interestel·lars, que si Darwin era un capullo, que si els Atlantes, que si,....No, no i no!!
Entre altres coses, donaven per fet que tota una sèrie d'éssers mitològics existien i com a únic argument per provar-ne l'existència deien que si sortissin del seu amagatall, els humans els agafarien per fer proves i torturar-los....és lògic, no se'n va salvar ni E.T.
Així que les fades existeixen, i encara hem tingut sort que algú les ha pogut dibuixar!
Explico tota aquesta història absurda i sense cap interès científic per lligar-ho amb un article que ha publicat el senyor Wotton sobre la possibilitat del vol d'alguns éssers mitològics com els àngels, els dracs i les fades.
Prenent com a font fidedigne les il·lustracions de diferents èpoques (de fet, és l'únic que tenim), ha intentat resoldre si l'anatomia d'aquestes éssers els permetria volar.
Les ales dels àngels i els querubins sembla que derivin de les ales dels ocells degut a la seva forma. Els ocells s'adaptaren al vol gràcies a una pèrdua de densitat de l'exosquelet, de fet, sembla que si pesen més d'uns 15 kilos, ja són aus que no poden volar. Curiosament, no s'observa cap diferència en el cos dels àngels, tots són de talla normal, fins i tot, alguns més regordets com per exemple els querubins.
A més, entre els ocells es donen 2 tipus de vol, el propulsat o el planejat. És evident que els pobres angelets serien incapaços d'elevar el seu vol per si sols. Així que només ens queda la hipòtesi del vol planejat. Però resulta que els vents als quals haurien d'estar sotmesos per poder enlairar-se haurien de ser bestials... Haurem d'estar pendents del cel un dia de vent....
Finalment, també ens queda una mica penjada l'aparició de la nova extremitat ales, en ocells les ales són una adaptació de les extremitats superiors, que mantenen uns músculs pectorals molt desenvolupats per permetre el vol... En els nostres angelets és difícil d'interpretar aquesta aparició: on s'insereixen els músculs pectorals? On amaguen aquests músculs poderosos? Perquè no han reduït el seu cos?
Per altra banda també resta per estudiar el mecanisme de vol d'un dels àngels de Giotto, amb una sola ala...sembla que podria ser una adaptació.

En els dracs ocorre una cosa semblant, les seves ales estan recobertes de pell i podrien derivar de pterosaures i/o ratpenats. Molts mantenen les 4 extremitats a part de les ales, el que resulta un problema d'interpretació evolutiva. Però d'altres, els dracs heràldics tenen ales que provenen de les extremitats superiors, fins i tot, mantenint les capacitats prènsils amb urpes i tot. Si el mecanisme de vol ha de ser semblant als dels ratpenats, el seu múscul pectoral hauria de ser important. Sinó, també podria ser que utilitzessin el vol planejat. O sigui, que anem amb compte amb els dies de vent, No, no! No per si us cau un arbre al cap, més que res, perquè el cel potser està ple de bitxos d'aquests!! També podria ser que utilitzessin les ales a l'estil esquirol-volador, planejant entre els arbres, però no me'ls imagino pas....
En el cas de les fades, la història és una altra. Les ales de les fades provenen, amb tota seguretat, de les ales dels insectes. Sovint se les representa amb ales de papallona, tot i que algunes vegades les han perdut (hi ha representacions sense ales).
Les ales dels insectes provenen d'excissions de l'exosquelet en un parell de segments toràcics que provoquen unes distorcions en la part anterior del tòrax que allibera tensions i permet el vol. Normalment, les ales de les fades ja surten de l'esquena, cap inconvenient fins aquí. Però hi ha dubtes per resoldre. La manera com se les ingenyien per produïr la cutícula típica dels insectes és encara un misteri. O com s'ho fan per suportar la incòmode distorsió del tòrax també queda pendent.
Els misteris no acaben aquí encara. Les ales dels insectes apareixen quan l'individu adult abandona el seu estat larvari. Curiosament encara ningú no ha trobat cap representació d'una fada en estat larvari, o de pupa,....

Si voleu saber quina classe de energúmens són aquests dels gnòstics, he trobat això:
- http://www.redune.org/testimonio5.html

Frij

Com lloros

2009-12-11T12:07:00.003+01:00

Intenteu no convertir-vos en uns éssers que repeteixen com lloros el que diuen els altres. Intenteu ser crítics i contrasteu la informació.
Aquesta imatge còmica que he trobat a atheistcartoons mostra un dels motius pels quals encara sobreviuen les religions al món. I no només les religions, m'he trobat en ciència molta gent que es dedica a fer el mateix.
Així que no us cregueu res del que expliquem en aquest blog!! És tot mentida!!

Frij

Qui no desitja ser un FRS?*

2009-12-04T00:00:00.007+01:00

El 2010 la Royal Society farà 350 anys. Pam més pam menys, perquè oficialment es va constituir l'any 1662. Però no ens discutirem per això i els números rodons fan més il·lusió. És una de les societat científiques més antigues d'Europa i encara belluga amb en Martin Rees a la presidència, encara que li queda poquet, les presidències són de cinc anys i ell va començar al finals del 2005. És el mateix Martin Rees, astrònom amic dels forats negres, que parlàvem aquí? Doncs mira, si.

Per la Royal Society han passat científics de pes, ja com a presidents ja com a membres. Trobem en Newton, dos Huxleys, Watson i Crick, en Hawkings, i un llarguíssim etc. En total una porrada de premis Nobel. Nombre que es triplicaria si aquests premis s'haguessin començat a donar a partir de 1660.

Per celebrar l'aniversari han fet una aplicació web molt mona que m'ha enviat en Miquel, que com que viu a Londres està el corrent de tots els actes, festejos, raves i orgies que es faran durant tot l'any en nom de la Royal Society.

Cliqueu aquí.Podreu explorar una línia cronològica d'on pengen descobriments rellevants de la humanitat per membres de la societat, i d'on podreu descarregar l'article original! Val la pena llegir l'article de Newton sobre els seus experiments amb la llum i els prismes i veure quin estil tenien a l'època pel que fa a la redacció científica. I també per veure que si considerava que aquell dibuix que posa era el que millor li havia quedat, no voldria veure els altres (dit amb tots els respectes al senyor Newton, només faltaria).

A la imatge, a sobre dels personatges, hi ha un escut amb una cinta. No es veu gens bé però hi apareix escrit el lema de la societat: Nullius in verba. Que vol dir "en paraules de ningú". És una obscura metàfora que ve a dir que la societat rebutja el principi d'autoritat i abraça l'argument vàlid vingui d'on vingui.

En aquesta entrada de la wiki, veureu que un membre famós de la societat és una tal "conchi sin camisón". Si ho diu la wiki, jo m'ho crec.

*Si ets membre de la societat pot afegir aquestes sigles al teu nom: Fellow of the Royal Society (FRS).

Dodger

Amaga l'ovulació!

2009-12-01T20:46:00.004+01:00

En la inmensa majoria de mamífers (per no dir tots els éssers vius) les energies no es malbaraten, és una màxima en biologia. Així que els moments en que la dona està ovulant i es troba en el pic de fertilitat s'han d'anunciar a bombu i platillu per no malgastar forces en el sexe (o fer l'amor, a vegades...) quan la dona no és fèrtil.

Això ens porta a aquelles imatges que ho exemplifiquen tan bé: femelles mostrant les seves parts inflades i vermelles exposades, mentre els tan "mesurats" mascles van saltant i perseguint-les amb la il·lusió de ser ells qui aquest cop aconsegueixin transmetre els seus gens amb tan formosa fèmina.Aquest senyal es dóna de forma molt clara en la majoria dels mamífers; i tot i que per a nosaltres no és gens evident, si que ho és per a qui ho ha de ser, essent molts cops senyals olorífics més que visuals que a nosaltres se'ns escapen.
Però ara, fixeu-vos en la senyora/noia que teniu asseguda al vostre costat, o recordeu aquella senyora tan perfumada que us heu creuat a l'ascensor. Estava ovulant? Amb tota seguretat, no en teniu ni la més remota idea...
Fa molts anys ja, mentre ens estàvem convertint en humans, va resultar més eficaç amagar l'ovulació que fer-la evident. Les dones passaven a estar sempre atractives per als homes, allargant així les senyals de fertilitat durant tot el cicle. Quin avantatge podria tenir?
És evident que les cries humanes necessiten dels progenitors per al seu desenvolupament (s'han descrit alguns casos en què és necesasri fins passats els 30...). A més, les mares no poden totes soles com en altres espècies, i el pare es fa necessari en tasques d'educació, d'alimentació,...
Una de les maneres que les mares humanes aconseguirien inculcar la monogàmia als mascles seria aquesta, l'ovulació encoberta (fins i tot per a elles, perquè així de pas no es nota que enganyen...). El mascle, que mai sap quan està ovulant la femella, es queda al seu costat gastant espermatozoides, fins i tot durant l'embaràs i durant l'alletament per assegurar que els fills són seus, i de pas l'ajuda en la criança dels fills.

Però hi ha una altra opció.
El parricidi és una pràctica habitual en espècies properes a nosaltres i probablement ho devia ser en els inicis de la nostra. Els mascles que aconsegueixen una femella i volen formar un nucli familiar, maten a tots els fills que encara estiguin sota el càrrec de la femella, bàsicament per dues raons: 1) Aquells gens no són seus (no malgastem energia portant-los menjar) i 2) hem de deixar que la femella sigui fèrtil altre cop (en el cas que estigui alletant alguna de les criatures).
És clar, en aquest assassinat qui hi perd més és la femella (a part dels malaguanyats, lògicament), aquells gens si que éren dels seus...
L'evolució va dotar a la femella amb aquesta petita trampa. Elles, que eren molt vives, tenien ovulació encoberta i, de tant en tant, tenien alguna relació extramatrimonial; finalment els mascles perdien la pista de si els fills eren seus o no.
M'explico: la femella amaga la seva ovulació, el seu mascle se'n va a caçar més o menys tranquil. Total, que un altre mascle vé a per la femella (unga, unga!!! -Li diu), la femella vol i dol (ai si, ai no, ai que no ho tinc clar...) i Patapam!!!. Ara, quan neixin nens podran ser de dos mascles diferents, algú els matarà?? Cap d'ells s'atrevirà, potser porten els seus gens.
Això pot portar a situacions realment sorprenents, com per exemple, mascles control·lant les seves parelles les 24 hores del dia (arribant a extrems de tancar-les en una habitació) per assegurar-se que els fills seran seus. O femelles deixant-se flirtejar pels mascles més bons caçadors (sinònim de bons gens) per aconseguir els seus fills mentre a casa hi tenen al bonatxón de turnu que tindrà cura de les criatures pensant que són seves.

Ja ho veuen, una guerra on ningú vol perdre pistonada i tothom se les empesca per aportar el màxim numero de gens a cada generació. De moment: Dones-1, Homes-0.

Nota: No obstant l'ovulació sembla encoberta a tots els efectes, els mascles (tot i no saber-ho), hem desenvolupat una espècie de sentit per detectar l'ovulació de les dones. Si no us ho creieu, mireu aquest estudi.
La batalla continua: Dones-1, Homes-1.

Frij

Lle-teta!!!!

2009-11-22T20:59:00.006+01:00

Doncs els ratpenats, a més de ser una espècie molt avançada en tot el que serien les arts sofisticades del plaer, també resulta que són una de les poques espècies de mamífers en les quals els mascles ajuden en les tasques de lactància dels fills. Concretament aquest comportament ha estat descrit en els Dyacopterus spadecius.

És lògic pensar que aquesta característica que segur els ha estat de molt valor adaptatiu en el llarg camí evolutiu. M'imagino que tot devia començar un dia tapadot que estaven a la cova morts d'avorriment:
- Ei ratpenat, perquè no m'ajudes amb les criatures?
- Què vols dir ratapenada?
- Va, siusplau, dona'ls-hi tu també una mica de llet.
- D'acord, però si tu em llepes una mica l'escrot...

Des de llavors, els ratpenats i les ratespenades ho porten molt millor. I se'ls hi veu a la cara...

En canvi els humans en això sóm diferents, no hi ha manera que ni el més calçonassu dels mascles perdi una mica d'energia en amamantar la descendència. La pregunta és: perquè no ens ha estat útil evolutivament parlant?

Per què els mascles humans se'n desentenen ràpid diran alguns/es. Si els homes ja no ajuden en altres tasques de cura parental perquè haurien de fer-ho en la lactància?
Però això no és cert. El mascle humà espera fins a 9 mesos (durant els quals cap aparellament serà efectiu) per poder veure néixer el seu fillet i en aquest temps no se separa de la vora de la seva estimada. I després fins i tot l'ajuden en el seu desenvolupament aconseguint-li menjar, educant-lo, comprant-li la Game Boy, una pantalla plana o apuntant-lo a ballet clàssic (i això per un pare no ha de ser fàcil...). Això, comparant-ho amb altres espècies, és un comportament monogàmic clàssic, per tant, hi ha un gran interès genètic en el nadó.
En els mamífers la gran majoria d'espècies són poligàmiques i el mascle acostuma a desaparèixer tan bon punt ha deixat anar la seva càrrega sexual.
En Jared Diamond reflexiona: Si un mascle humà mantingués relacions "extramatrimonials" un cop al mes durant l'embaràs de la seva parella (val a dir que tampoc és un ritme frenètic, els papamosques es foten les banyes cada 34 minuts), la quantitat d'espermatozoides alliberats serien suficients per fecundar tota la població mundial femenina en estat fèrtil. És la lògica que segueixen molts mamífers mascles...
Així que si un mascle humà es queda 9 mesos assegut al sofà amb el comandament de la tele, és que ha triat perdre milions d'oportunitats i jugar-s'ho tot a aquell grupet de gens embolicat en forma de nadó. I li convindria (almenys biològicament) que sobrevisquessin; i la lactància podria ser una bona opció.

Potser és que hi ha una constricció anatòmica que ha fet difícil que l'evolució permetés la lactància en mascles? Doncs tampoc. L'evidència suggereix just el contrari.
Per exemple els mascles humans tenim mugrons (Osti sí! Que cony fot això aquí?) amb els seus conductes i les seves coses. No només això, sinó que els pits d'homes i dones són totalment indistingibles fins ben entrada la pubertat. Ja es podria haver enrollat l'evolució i haver-se estirat ja fins a l'edat adulta...
Per altra banda, s'han descrit casos de producció de llet en homes. Per exemple, després de l'estimulació manual dels mugrons masculins, augmenten els nivells de prolactina en sang (hormona que estimula la producció de llet).

Durant la segona guerra mundial, es van descriure casos de lactància en presoners dels camps de concentració degut a la malnutrició. Durant aquests períodes els subjectes patien atròfia del fetge, dels testicles i de la pituitària. Al tornar a menjar, els testicles i la pituitària es recuperen ràpid i comencen a produïr estrògens i andrògens de nou, mentre que el fetge és molt més lent a recuperar-se i tarda a metabolitzar-los. Així, els nivells sanguinis d'hormones es veien alterats i això conduïa a la lactància masculina.
És curiós com sent una pràctica possible i que s'ha descrit en alguns mamífers, la gran majoria (dels monògams) han obviat aquesta pressió selectiva que els portava a ajudar en les tasques d'alimentació.
S'han proposat altres possibilitats per explicar aquesta falta d'evidència entre els mamífers, com per exemple una forta competència entre mascles, una forta pressió per part de depredadors, defensa del territori, poligamia, etc. Però sembla que cap d'elles es dóna en la nostra espècie.

Cal tenir en compte un altre fet, i és que el mascle mai pot estar convençut que els fills als que alimentarà són seus, al contrari que la dona. La culpa de tot això la té l'ovulació encoberta de la dona (aquí van estar molt vives, jeje) i espero poder-ne parlar aviat...

Frij

I així es tanca el cicle

2009-11-20T15:21:00.003+01:00

O els científics fem malament la feina, o algú pel mig ho manipula o la població és molt poc crítica i ens ho creiem tot... Però alguna cosa passa perquè el que exemplifica aquesta vinyeta còmica no és gens allunyat de la realitat

Vist a:
www.phdcomics.com

Que la sigan mamando

2009-11-13T13:40:00.011+01:00

Fellatio.

Hem estat sempre comvençuts que els humans som els únics prou sofisticats sexualment per practicar-la. A part d'ocasionals excepcions com sempre contingudes dins l'univers utòpic, bisexual i orgiàstic dels bonobos.

És una pràctica ociosa, divertida però neutre en termes adaptatius? No en tenim ni idea, teories no en falten. Recordo, de quan tenia vida sexual, i això era abans de patir una dolorosa castració a mans (o més ben dit, a dents) d'un castor que mai havia presentat prèviament una conducta violenta, que m'ho passava quasi millor amb la pràctica de comportaments de dubtós valor adaptatiu que amb els clarament adaptatius.

Però la visió de tot l'assumpte de la fel·lació s'haurà de revisar a la llum del descobriment de l'any. Una espècie de ratpenat, el de la fruita (Cynopterus sphinx) realitza el francès de manera rutinària durant les seves relacions sexuals. Ja no estem sols. Els ratpenats també es poden sentir al·ludits per les últimes declaracions del Maradona (sempre i quan, a més, hagin criticat al Messi i a la sel·lecció argentina).

L'estudi l'han realitzat uns xinesos procedents de diverses universitats del seu país, reunits per l'atractiva possibilitat de congeniar les dues grans passions de la seva vida: la recerca i la fel·lació. Van enganxar 30 mascles i 30 femelles i els van aparellar a l'atzar en gàbies permanentment vigilades per càmeres de vídeo. L'objectiu era esbrinar com forniquen aquests animalons, doncs normalment, sent com són animals nocturns, les seves tendències estan a resguard en la intimitat de la foscor i el niu. Fins ara.

Violada la seva privacitat, als quiròpters no els va costar massa posar-se a la feina amb una parella completament desconeguda. Estaven ben alimentats, però cal anotar el fet que els investigadors els subministraven únicament aigua vitaminada i plàtans. Plàtans. La crítica a l'estudi és òbvia: qui pot assegurar que l'inconscient quiròpter no estigui governat per una simbologia freudiana similar a la nostra? No podrien haver triat la xirimoia?

Anem als resultats. En transcric una paràgraf perquè veient la voladura de l'estudi no em fa recança traduir-lo jo mateix, tenint en compte que el què ve a continuació té la qualitat literària d'un guió/ storyboard d'una peli porno.

“Durant la còpula, la parella es movia i endarrere rítmicament. [...] Un cop al niu del mascle, la femella estira les ales, mou el cap lentament cap a ell i li ensuma la cara i el coll. Després, els caps de la parella s'apropen l'un a l'altre i comencen a llepar-se. En aquest moment, el mascle comença a apropar-se la femella amb els polses. Després de col·locar-se a l'esquena de la famella, el mascle s'ajusta la posició per trobar la postura idònia per la còpula [...]. El mascle sovint manté una subjecció estreta de la femella amb els polses o mossegant-li el coll. Quan la còpula s'ha completat, el mascle es llepa el penis durant nombrosos segons. [...] També vam observar que la femella abaixava el cap durant la còpula per llepar la base del penis del seu company. Això es va observar en 14 de les 20 còpules. La duració mitjana de la llepada de penis va ser d'uns 19 segons, un 9% aproximat de la durada total de la còpula.”

La gràcia del tema (a part, jo també me n'he adonat, de què el mascle es pot llepar el seu propi penis, habilitat que fins ara només s'ha pogut atribuir i de forma més aviat mítica al Marilyn Manson aquell) és que la durada de la fel·lació correlacionava perfectament amb la durada de la còpula. Vés per on, per cada segon de fel·lació s'allarga 6 segons la còpula.

Els autors especulen, amb una audàcia increible, que la femella llepa el penis del mascle per mantenir la seva erecció. Fan notar que en les relacions entre rat-penats la femella no és un subjecte passiu de la oració, sinó que és un subjecte oralment actiu (jaja! Ara m'he fet gràcia). Però a més, proposen explicacions adaptatives. Primer: la fel·lació pot incrementar la lubricació i facilitar tant la durada com la pròpia acció de la còpula, augmentant la possibilitat de quedar-se prenyada. Segon: la còpula prolongada pot tenir relació amb estretament de les relacions unisexuals. Tercer: la fel·lació pot tenir l'avantatge de conferir beneficis bactericides per evitar la transmissió de malalties sexuals. La saliva, com bé se sap, té propietats antibacterianes i antifúngiques. I per últim: la fel·lació pot facilitar la detecció de substàncies químiques dependents de MHC (complex major d'histocompatibilitat) que han estat relacionats en la tria de parella. N'havíem parlat en un post sobre les feromones.

Així que ja ho veieu, pingüins homosexuals que adopten cries, ratpenats que es fan fel·lacions... No ens hem inventat res! Ho deixem aquí, me'n vaig a documentar sobre pràctiques sadomasoquistes en els crustacis.

Nota: Vull agraïr a la Laia aquesta informació sobre els ratpenats, qui per motius purament d'oci i extra laborals es manté molt al dia sobre el tema.

Referència:
Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time Tan M, Jones G, Zhu G, Ye J, Hong T, et al. 2009 Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time. PLoS ONE 4(10): e7595

Dodger

Ja m'ho ensumava

2009-11-12T00:10:00.003+01:00

Sense dubte, els humans estem adaptats al medi terrestre. Tan sols cal veure com ens desenvolupem en el medi terrestre. Ràpidament em ve al cap en Moussambani (qui no el recordi pot veure la seva humil exhibició en els Jocs Olímpics, amb tots els meus respectes). Tots sabem, a part, que els nostres sentits sota l'aigua no ens permetrien ni caçar un lluç mancu.
Al obrir els ulls sota l'aigua hi veiem menys que si el Barrag an es tragués les ulleres (la qual cosa em recorda com vaig sentir cruixir el meu crani, quan nedant en una piscina, de cop se'm va acabar. Guardo el record al meu front). Ja ens poden cridar sota l'aigua que quan aconseguissim desxifrar de quin costat venia el crit, ja hi hauria un cadàver. I si per si fós poc, no podem olorar res...
Un dels temes que sempre m'ha intrigat molt, és si els pets es podrien olorar sota l'aigua o no.
Per respondre aquesta pregunta, em vaig vestir com l'ocasió demanava i em vaig llençar al mar.
Primer intent: intentar pillar alguna bombolleta a mig camí abans que arribi a la superfície. No ho féu mai, perseguint bombolletes només aconsegueixes que vingui el socorrista amb un flotador i una màscara de gas.
Segon intent: A base de concentració, intentar fer pets sense bombolles i....olorar l'aigua.
Efectivament, entre estossecs, també acaba venint el socorrista a salvar-te.
Total, que encara no he resolt la meva qüestió.
Qui més qui menys, tots sabíem que l'aigua no es pot olorar. Això es deu a què durant el procés d'adaptació al medi terrestre que van realitzar els nostres avantpassats (els amfibis), vam reaprofitar la cavitat nasal per realitzar la respiració.
El sistema olfactiu és un dels primers sistemes quimico-sensorials que van apareixer, i permetia rebre informació química de l'exterior de forma independent del sistema respiratori i de la cavitat bucal. De fet, encara nosaltres no hem aconseguit alliberar-nos de la dependència de l'aigua, i en l'epitel·li olfactiu la detecció es dóna encara en medi aquós.
Els mamífers al utilitzar la cavitat nasal majoritariament per a funcions respiratòries, hem perdut la manera de olorar sota l'aigua.
De fet, alguns mamífers que han tornat a l'aigua han perdut el sentit de l'olfacte ja que no els servia de res. És el cas d'alguns cetacis, que se'ls anomena anòsmics.
Malgrat aquesta limitació, alguns mamífers han aconseguit vèncer les adversitats i se les han enginyat per poder captar olors sota l'aigua. De moment, que se sàpiga ho han aconseguit aquests dos: el talp de nas estrellat i la mussaranya aquàtica.
El mecanisme per respirar és ben senzill. En quin medi és el que olorem bé? En l'aire , no? Doncs fem una bombolla d'aire que toqui l'objecte que volem olorar i llavors hi posem el nas "talqueasín".

Així les molècules odoríferes poden viatjar en l'aire i arribar lliurement a l'epitel·li olfactiu.
D'acord, ja m'hi he fixat, no són els animals més bonics del món, però és que no hi havia massa per triar i van preferir respirar sota l'aigua.

Bibliografia:
- Catania, K., Underwater "sniffing" by semi-aquatic mammals. Nature Vol.444, Desembre (2006)

Frij

No cal aïllar-se per especiar-se

2009-11-03T00:00:00.007+01:00

L'any Darwin ja està a les acaballes, però els hereus de les seves idees encara ens fotem la pitxa un lio quan es tracta de saber com carall definir el que és una espècie. El defensors del concepte biològic d'espècie, cofois pensadors de la primera meitat del segle passat (Dobzhansky i Mayr) van declarar que dos bitxos pertanyen a espècies diferents quan no es poden reproduir o si ho fan és a costa d'aportar a la naturalesa un engendre infernal sense capacitat reproductiva. A més, segons ells el mecanisme d'especiació depenia quasi exclusivament de l'aïllament geogràfic, i només acceptaven el quasi quan algú els amenaçava de mort, i només si la mort era lenta, i només si a més de lenta incloïa la contemplació d'imatges com la d'una prova nuclear a les Galápagos.

Aquest tipus de mecanisme promotor de l'especiació és ben senzill i en efecte comú. És el mateix que dir especiació al·lopàtrida. Un grup d'una població es separa i se'n va a viure en un altre lloc. Si no hi ha flux gènic entre les dues poblacions, cadascuna evoluciona a la seva bola.

Conseqüentment, és possible que si ha passat prou temps, quan es tornin a trobar ja no es puguin reproduir amb èxit, si és que en tenen ganes a pesar dels canvis. Exemple futurista agafant una població humana contra la qual no pesa el racisme europeu i per tant és políticament correcta fer-ne brometes absurdes: els esquimals (homenatge a una de les múltiples neurosis del nostre amic en Josep). Si els esquimals quedessin finalment aïllats de veritat en el gel durant prou temps podrien acumular prou canvis (sobretot haurien de ser reproductius) per convertir-se en un espècie nova d'homo.

Ai, però l'aïllament geogràfic ja s'ha vist que no ho explica tot ni de bon tros. També es veu pel món que dues poblacions es poden convertir en dues espècies diferents a la mateixa pàtria, especiació simpàtrida, que es diu. Només pel fet de canviar d'hoste (en insecte, per exemple), de desincronitzar-se sexualment, i múltiples possibilitats més. Però bueno, direu, una vegada són dues espècies diferents s'ha acabat el flux gènic entre elles. Pos aquí està el tema del post, NO!

O no sempre, més aviat. El flux gènic es pot donar, se n'han vist múltiples exemples, encara que això no vol dir que la integritat de l'espècie com a tal s'hagi de veure en perill. Cal dir, i això és molt interessant, agafant dues espècies properes, les zones del genoma que contenen gens responsables de la divergència entre elles, són menys sensibles al flux gènic. Per què? Doncs perquè sovint els gens de la divergències estan en zones on hi ha hagut una inversió cromosòmica. Ajà! De manera que d'encreuar-se un membre d'una espècie amb un de l'altra, els seus cromosomes no es podrien recombinar, perquè no encaixen bé. Si n'és de llesta la natura. Mentre que altres zones amb gens més semblants entre elles, tant li fot que es mesclin.

Si, estem parlant d'hibridisme sense conseqüències. Però al tanto. La hibridació també es un motor d'especiació (l'aïllament geogràfic ja fa rato que ens el passem pel forro, veieu?). En plantes la hibridació és tan comuna que ja no fa ni il·lusió. La majoria de falgueres i fanerògames, els genomes de les quals s'ha duplicat, contenen genomes sencers l'origen dels quals és híbrid. Aquí ve un altre tema interessant. Per què moltes plantes tenen aquesta curiosa tendència a presentar un nombre de genomes tan capritxós i sobretot nombrós? No podrien conformar-se amb una dosi doble de gens com nosaltres? Puessss és justament això el què garanteix que els híbrids siguin reproductivament estables. M'explico: els problemes reproductius dels híbrids venen donats moltes vegades perquè els cromosomes no s'aparellen correctament, ja que un ve d'un espècie i l'altre d'una altra. Això fa que la meiosi sigui un desastre, les parelles cromosòmiques es detesten i es miren amb angúnia, els gàmetes sexuals se'n resenteixen i la cosa acaba sense final feliç. En canvi, si es dupliquen els genomes problema enllestit. Cada un se'n va amb el seu bessó i la meiosi es pot realitzar repartint un cromosoma de cada espècie parental a la descendència. La nissaga de l'híbrid es por perpetuar, i ja tenim una espècie nova. Especiació instantània, que en diuen, encara que s'ha de matizar. Esmento el fet que també s'ha observat que en alguns casos la hibridació també es pot donar sense duplicar genomes, és el cas de diverses espècies de gira-sol.

L'híbrid ha esta considerat moltes vegades un desgraciadet que s'arrossega com pot per una trista existència. Però en determinades circumstàncies, l'híbrid pot presentar major capacitat adptativa que les espècies "pures". Pel fet que potser per deteminat caràcter combina les avantatges del pare i les de la mare. En alguns casos l'aptitut és equivalent, i en molts casos, inferior, pobrets, que no vol dir que s'hagin d'extingir. L'atzar és una força major que cal contemplar abans de dictaminar un destí a l'híbrid.

Quan parlo d'hibrídació només parlo de plantes? No, no, no faria el post si fos així, que a mi les plantes a part de la carxofa... No. Un 25% de les espècies vegetals ho fan, però també un 10% de les animals. De moment ens quedem aquí, però la història del flux gènic continuarà en un proper post sobre un altre fenòmen anomenat "transferència horitzontal". I comentarem perquè aquest fenomen no implica que haguem de celebrar l'any Lamark.

Aquest post ha sorgit de l'apassionada lectura de l'especial de la Societat Catalana de Biologia per l'any Darwin anomenat: Cent cinquanta anys després de l'origen de les espècies de Darwin. Hi ha molts treballs de lo milloret d'aquest país nostre, però la referència que vull mencionar és de l'article titulat: L'espècie horitzontal, de l'Antoni Fontdevila.

Dodger

Sense moral

2009-10-23T19:20:00.003+02:00

Dóna la sensació que amb el pas dels anys la religió va perdent més protagonisme en el dia a dia, o si més no, la seva paraula ja "no va a missa" com havia passat anys enrera i mica en mica la seva doctrina i els seus ensenyaments agafen papers més concrets a l'hora d'afrontar els valors d'una societat, a l'hora de marcar els codis morals, de fer de guia espiritual (qui ho necessiti),...
L'evidència acumulada i la història l'han anat deixant en evidència un cop rere l'altre i han acabat arroconant el seu paper al no mataràs, respectaràs al pròxim, a la bondat del totpoderós,... Han trobat el seu nou lloc i la societat ha acabat acceptant i donant suport al seu paper com a indispensable en (almenys la nostra) societat. Un clar exemple n'és la "multitudinària" manifestació de la setmana passada, on ara es posa les mans al cap per l'assassinat d'embrions de 3 mesos camuflant-los en imatges de recent nascuts i mentre, resta impassible a la matança diària d'humans que provoquen (per exemple) les últimes guerres que s'han dut a terme amb el seu consentiment.
En fi, ens poden servir les religions com a eina per dictaminar un codi moral i ètic avui en dia?
Als Estats Units d'Amèrica (un païs profundament més religiós que el nostre) es va fer una enquesta per esbrinar la religió que seguien la gent que hi havia en les presons, i es va comparar amb els resultats de la gent normal (tot i que segueixen sent americans...) que no comet actes penals.
Així doncs, mentre en la població americana trobem un 16% d'ateus (sí, aquests malvats energúmens que trien com a opció personal la tirania més absoluta i viure sense codi moral), en les presons tan sols el 0,2% dels presos es confessen ateus.
A part d'aquest exemple, existeixen prous exemples que tant creients com no-creients tendeixen a tenir almenys la mateixa sensibilitat davant de testos que valoren la moralitat (com aquest).

Podríem començar a pensar que qualsevol organisme al viure en societat és essencial que mantingui uns mínims "morals" per continuar sobrevivint com a espècie? I que potser van inclosos en la nostra herència evolutiva tot i que no estiguin escrits en un llibre?

Vist a : El retorno de los charlatanes

Frij

La Lluna. La pruna.

2009-10-15T22:01:00.005+02:00

Avui iniciem una nova secció en la que intentarem anar esbrinant si els mites populars que estan acceptats en la societat tenen alguna raó de ser o no. La veritat és que no assegurem complir els nostres propòsits, una mica com sempre aquí a Abulafia, que parlem de fer moltes coses i després res de res...

El mite del que volia parlar avui l'he descobert últimament. Cada cop més persones al nostre voltant s'inicien en l'aventura de tenir fills, i així mica en mica em vaig familiaritzant amb alguns temes dels que fins ara en sabia molt poc. Així doncs, una de les coses que he descobert és que existeix el mite popular que els nadons tenen predil·lecció per néixer en la fase de Lluna plena.

Davant de la meva ingent quantitat de preguntes tot té una resposta: el nostre cos és quasi un 70% aigua, i una dona embarassada encara ho pot ser una mica més gràcies al líquid amniòtic. Si la Lluna exereceix una força sobre les grans masses d'aigua (marees) també és "evident" que el tingui sobre nosaltres, al cap i a la fi, som aigua. Així, de pas, gràcies a aquest mite matem dos pardals d'un tir, i hi colem l'horòscop, que s'explica per l'efecte que tenen altres planetes sobre cada un de nosaltres.
Però, ja està? Això ho explica tot?
Un dels clàssics en ciència, és que sempre algú ha pensat el que t'interesa abans que tu i aquest cas no n'és una excepció.
Hi ha un bon carro d'articles que han posat a prova aquesta hipòtesi: Hi ha alguna evidència en tot això?

Tenint en compte que cada cicle llunar consta de 29 dies i mig (més o menys), cal tenir present que els dies i les nits de lluna plena no tenen perquè coincidir amb els dies o nits visibles. Així que, per estudiar aquest efecte, els autors dels treballs han tingut en compte tant el dia anterior com el posterior a la Lluna plena; i els han agrupat en els Dies de Força Lunars o DFL. La resta, els dies en que teòricament la Lluna no exerciria aquesta força, els han posat en el grup dels Dies en Que No Neix ni Cristo o DQNNC...sí, me sembla que anava així.
Un dels estudis (1) estudia els 3499 naixements que es van donar durant un període de 3 anys (gener 1977-desembre 1979) en un hospital d'Ohio. Un altre (2) té en compte els 564.039 naixements que hi va haver a North Carolina des de 1997 fins el 2001. O un anàlisi (3) que fan uns alemanys tenint en compte els 4.071.669 parts que va haver-hi des de 1966 fins al 2003 en una regió anomenada Baden-Württemberg.
Tots ells utilitzen diverses eines estadístiques per comprovar si realment hi ha alguna diferència en la freqüència de naixements, de complicacions en el part, o de naixement de prematurs, en relació amb la fase lunar.
Tots i cadacun d'ells arriben a la mateixa conclusió: no hi ha cap relació entre els dos fets. Malgrat la falta d'evidència, el mite continua i (probablement) continuarà existint, tot i que els numeros demostren que no té cap raó de ser.
Però no acaba aquí, ara vé la part més interessant. Un dels treballs (1), compara el número de naixements entre els diferents dies de la setmana, entre les diferents hores del dia i entre els diferents mesos de l'any. Què troben?
Doncs que hi hauria raons suficients per crear el mite dels divendres. És el dia en què hi ha més naixements. Arriba el cap de setmana i ens hem de donar manya... I els diumenges? Doncs es clar, és el dia del senyor, i si un part ppot esperar, esperarà...És el dia amb menys naixements de la setmana.
Si tenim en compte les hores del dia, separades en blocs de 6 hores (0-6h, 6-12h, 12-18h i 18-24h), trobem que sembla que la gran majoria es posa d'acord per néixer durant les hores de feina...A la nit es dorm, collons!!
I si mirem en qui mes neix la gent? Doncs trobem que són l'agost i el setembre els predil·lectes pels nadons per néixer. Si tirem 9 mesos enrere el que hi trobem és el desembre i el gener; la gent està a casa, fa fred, deixa'm apropar una mica, tapa'm amb aquella manta, el roce hace el carinyo i...patapaaam!!!
Tot i així, apostaria a que continuarà existint el mite de la Lluna plena, enfront el mite dels divendres d'agost al matí. No hi ha cap evidència, però les explicacions inexplicables en les que apareix la Lluna i les forces ocultes dels astres, sempre seràn molt més màgiques que un divendres d'agost.

Referències:
1) Time variations, births, and lunar association. Nalepka C., et al. Issues Compr Pediatr Nurs. 1983.
2) The effect of the lunar cycle on frequency of births and birth complications. Arliss J. et al. Am J Obstet Gynecol. 2005
3) Lunar cycle and number of births: a spectral analysis of 4,071,669 births from South-Western Germany. Acta Obstet Gynecol Scand

Frij

Prou tisorada!

2009-10-07T23:10:00.003+02:00

Des d'aquest blog ens unim a la iniciativa d'en Javi Peláez, que en el seu blog "La aldea irreductible" ha aconseguit aglutinar uns 800 bloggers amb el mateix propòsit: Escriure avui un post per manifestar-nos en contra de la meravellosa idea del govern del païs al que paguem els impostos, de retallar la despesa en investigació i desenvolupament, un 15% de cara al pròxim 2010.
Com que vivim en un païs de "tarugos" que prometen aprovar coses que després són incapaços de complir, en investigació no podien ser menys i, després de parlar i parlar d'una aposta seriosa en la investigació, han decidit, davant de la crisi en la que estem immersos, posar pedaços com sempre i retallar, a més, els pressupostos en el que un païs creiem que ha de basar el seu futur, polítiques socials i investigació.
Així que, els investigadors de la pública que, malauradament, no tenim masses maneres més de continuar que no sigui gràcies a aquests diners, per això molts anirem al carrer i moltes línies d'investigació que donarien fruits a mig termini hauran de ser tancades. De nou, haurem de mirar cap a altres països per buscar-nos un futur. Per aquests i molts altres motius que s'hauran comentar llargament en altres blogs durant el dia d'avui, a Abulafia ens unim a aquesta iniciativa.
Prou retalls!!

Vida colorida

2009-10-06T22:00:00.005+02:00

Una de les notícies d'aquests dies d'absència "bloggil" ha estat la troballa d'aigua pura sota la superfície de Mart i la de Lluna. Aquest és un dels requisists indispensables de cara a la cerca d'altres formes de vida extraterrestre, ja sigui en el present o en el passat. Tot i que molta gent al sentir això, ja s'imagina els típics "marcianitus" verds amb les seves antenes i les seves naus espaials, no s'ajusta massa a les expectatives dels científics, i el que trobarem tard o d'hora (que no en tinc cap dubte) en algun o altre planeta, no són formes de vida tan sofisticades, sinó aquelles petites cel·luletes preparades per viure en condicions extremes, que molts cops s'associen entre elles per aprofitar tots els recursos (com els tapissos microbians). Això, no ens hauria de resultar tant extrany, perquè qualsevol alíenigena que hagués pogut visitar la Terra fa uns 500 milions d'anys, no hi hagués trobat altra cosa. De fet, si tenim en compte el temps en què hi ha hagut vida a la Terra, en un 80 % del temps, l'absència de formes pluricel·lulars ha estat l'"avorrit" dia a dia.
Així que, ja seria prou sort que en planetes propers la vida s'acomplexés, que a sobre, ho hauria d'haver fet al mateix temps en que nosaltres sóm aquí...
Malgrat això però, és que com més lluny anem, més incrementen les possibilitats de poder trobar algun tipus de vida complexa. I, tenint en compte la nostra experiència terrícola, el que trobaríem serien formes que aprofiten una de les coses més abundants i interminables de que disposem: La llum d'una estrella.
Pel cap baix, els científics han observat més enllà del planeta solar, uns 200 planetes que estan en òrbita al voltant d'altres estrelles a una distància coherent amb la vida.
Aprofitar la llum solar mitjançant la fotosíntesi ja ho van descobrir fa molts i molts anys els primers organismes que habitaven en aquest planeta, i així ho podrien fer també en altres móns. La fotosíntesi és tan eficaç que la probabilitat de que si existeix vida extraterrestre, utilitzi aquest sistema, és molt elevada.
Actualment, el que fan les agències espaials és buscar senyals de fotosíntesi en aquests planetes estudiant els espectres de llum que reflexen.
Però no és tan fàcil...Perquè hauríem de pensar que els organismes fotosintètics són verds?
A la Terra, tot ho veiem ben verd perquè és el color que reflexen les plantes. Tot i que l'espectre de la llum solar a nivell terrestre té un pic energètic en la zona del blau-verd, les plantes el desprecien i el reflexen perquè la quantitat de fotons rojos és molt més elevada que la dels verds. Així, aprofiten els blaus per la qualitat i els rojos per la quantitat. Però, malgrat aquest fet, no hem d'obviar que la vida ho aprofita tot, i també podem trobar en la Terra plantes vermelles o bacteries de qualsevol dels colors presents en l'arc de sant martí.
I fora del nostre planeta? Doncs, dependrà del tipus d'estrella dida al que estant orbitant.
Estudiant la interacció entre la radiació estel·lar i els possibles components atmosfèrics, uns quants científics (també en interacció) han arribat a la conclusió que les plantes en els planetes al voltant d'una estrella tipus F (les més calentes) reflexarien quasi tota la llum en l'espectre del blau. Al voltant d'una de tipus M (les nanes roges), els organismes fotosintètics reflexarien tant poca llum que les veuriem negres; i al voltant d'una estrella tipus G o K (el nostre sol és tipus G), les veuriem sobretot en l'espectre del verd.
Són alguns dels exemples, però també podrien ser grogues o vermelles depenent de si es troben en la superfíe o no. Així, que la fotosíntesi en altres planetes, si existeix, no hauria de ser necessariament una "fotosíntesi verda".

Més informació:
- Investigación y Ciencia. Juny 2008

Frij

Caminar en cercles

2009-09-03T16:56:00.004+02:00

L’home occidental, que és el que conec més, tot i viure al Raval, té certa aversió a la circularitat i més afinitat per la línia recta. La primera és a vegades sinònim d’estancament, monotonia i obsessió. La segona s’entén més com progrés, aventura i canvi. Quan algú es troba emocionalment perdut sucumbeix a la circularitat del pensament. Quan algú es troba realment perdut, perquè ja no troba les marques del GR i plou, es fa de nit i no ha portat frontal, o perquè una caixera sòmines del Corte Inglés l’ha enviat a buscar les canyes de pescar a la secció de bisuteria, llavors diem que camina en cercles.

Diem que camina en cercles perque ho fa. I ha deixat de ser una intuició general per passar a ser un fet constat científicament. Un grup compost d’alemanys, francesos i canadencs han publicat un estudi en l’últim número de la revista Current Biology que aclara la qüestió.

D’entrada anuncien la creença general de que la gent perduda camina en cercles. Les fonts estan a tot arreu i fan referència des de a Tolstoy fins al Senyor dels Anells.

Els investigadors van agafar un conjunt de gent i els van fer caminar per un bosc durant hores i hores amb l’única condició de que intentessin mantenir la direcció el més recta possible. Hi havia dues condicions: amb sol o sense sol. Tots portaven un GPS que transmetia la seva posició. A la imatge s’observa clarament que en un dia núvol fotien més giragonces que la Britney muntant-s’ho amb el Ricky Martin. Mentre que si fèia sol, anaven ben rectes.

Sense treballs empírics darrera, hi havia certes teories de perquè ocorre. Una dèia que tenia a veure amb una tendència general de tot animal a tombar cap un cantó i no cap a l’altre, degut a asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina. Una altra, dèia que la clau estava en les asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altre.Qualsevol de les dues, en absència de punts de referència que et facin corregir el rumb, acabaven fent donar el cercle complet.

Els investigadors no han observat cap relació entre els factors, la gent girava ara cap aquí ara cap allà, sense diferències estadísticament significatives.

De manera més aviat incosncient, els participants util·litzaven el sol per guiar-se, tot i que no el miraven quasi mai. Com que l’experiment durava hores, si haguessin mantingut l’azimut s’haurien desviat. D’alguna manera compensaven el moviment del sol durant el dia (quasi com les abelles o els coloms).L’habilitat per compensar no saben d’on surt, rellotge intern? Pistes visuals?

Quan les pistes visuals són escasses, el nostre sentit de recte es va modificant amb el temps, per acumulació d’errors en el rumb. Quan existeix una situació d’estrés, perquè ens sentim perduts i entrem en pànic, és fàcil que inclús ingnorem les pistes visuals més òbvies i acabem tornant al lloc d’on hem sortit.

Ja ho veuen: anar recte per la vida no és tan fàcil.

Referència:

Walking Straight into Circles. Souman JL, Frissen I, Sreenivasa MN, Ernst MO. Curr Biol. 2009 Aug 19

Dodger

Cerca. Lejos.

2009-08-06T21:00:00.003+02:00

Recordo de petit (bé, de fet ho recordo més per les conyes recurrents que s'han anat fent en anys posteriors) un programa que tots hem vist, a la tele on sortia un bitxet blau que t'ensenyava la diferència entre prop i lluny.

Després de practicar amb en Coco, encara avui desconec si "a cagar a la via" està aprop o lluny...
Al final però, sembla que res d'això caldria, perquè el cervell ja té unes estructures que permeten diferenciar allò que és proper del que és llunyà. Vaja, que ningú de nosaltres és capaç d'adonar-se'n, però utilitzem zones diferents per discernir-ho. No només això, sinó que homes i dones tenim diferències en aquesta capacitat, com sembla corroborar un estudi recent.
Com comentavem fa uns dies, els homes tenen més puntuació en proves d'orientació i llançaments a dianes; i les dones són més bones en treballs minuciosos o en el reconeixement de cares. Com es corrobora en aquest treball, els homes són millors en les coses a distància i les dones en tot allò proper.
Si això és així, em començo a explicar aquell dia que un company de la Universitat, des de dalt de la facultat de Química i Física (qui no ho sàpiga, és un edifici prou alt amb uns vidres que et permeten contemplar la pau i la calma de la Diagonal) va exclamar: Osti quin cul aquella!! Resulta que l'aquella en qüestió estava asseguda a la parada de l'autobús. Lluny, lluny, lluny,... Sempre he sabut que aquest amic era un mascle autèntic; ara ja entenc la seva exagerada capacitat visual. El que encara no m'explico són els rajos X que ha de posseïr per veure el cul d'algú assegut. Algun dia....tot això se sabrà.
Tornant al nostre cervell; de totes les coses properes se n'encarrega la via visual dorsal i són aquelles que podríem tocar estirant la mà, a saber: el teclat, el bolígraf, els collonets,.. I en aquestes habilitats, tots sabem que les dones són molt millors (glups!). En canvi, de les coses llunyanes, que són la resta, se n'encarrega la via visual ventral, i ara mateix podren ser: la porta de l'habitació, la calva del veí de sota o la lluna. la cosa canvia però, si em doneu un bastó. Ara les coses a què puc arribar estirant la mà, augmenten. Per exemple, ara ja puc tancar la porta de l'habitació (la calva del veí segueix inabastable). En el meu cervell ja ha passat a ser processat com a espai proper. Si em cau el bastó ho tornarà a interpretar com a espai llunyà.Aquesta diferenciació en dues estructures queda pal·lesa en estudis amb humans que han patit algun tipus de lesió en el lòbul parietal. Alguns d'ells disminueixen les seves habilitats en espais llunyans mentre queden intactes les habilitats properes, d'altres a l'inrevés, etc. depenent de la zona afectada.
En l'estudi aquest, han demostrat que les dones tenien més habilitat a l'hora d'encertar el punt mig d'una línia propera amb un punter làser, mentre que els homes eren superiors al fer-ho en línies llunyanes.
Això no fa més que suportar la hipòtesi que l'evolució va fer la seva feina en els nostres cervells de caçadors-recol·lectors. Un home amb una bona punteria portava més preses a casa i una dona més eficient en la recol·lecció i amb més facilitat per captar els petits canvis en la propera cara del seu nadó hauria aconseguit tirar més fills endavant.
Aquest estudi, però, li faltaria una cosa, poder descartar que els subjectes d'estudi no s'havien passat toda la vida jugant a dards o fent punt de creu, la qual cosa hauria ajudat en la especialització diferencial.

Frij

Crònica d'una discussió de merda

2009-07-22T23:37:00.006+02:00

El setembre de l’any passat es va publicar la troballa d’uns copròlits de fins 14.000 anys d’antiguitat a Pasley Caves (Oregon). L’estudi de l’ADN d’aquests va mostrar que era humà i va, juntament amb la troballa d’unes eines amb algues incrustades al jaciment de Monteverde de també 14.000 anys, acabar d’evidenciar la presència d’humans abans dels Clovis (en vam parlar en més detall aquí i aquí).

Però la cosa dels copròlits ha resultat no està tan clara per alguns. Que hi ha hagut bufetades, vaja. Molt entretingut. L’equip de Thomas Gilbert, de la Universitat de Copenhaguen, els autors dels anàlisis dels copròlits, ha hagut de fer front a dues publicacions al Science en forma de « Technical comment » que els deixen verds. Us comentaré les acusacions i les rèpliques en ordre cronològic.

1) L’article original.

Tres dels copròlits analitzats daten de 14.000 anys d’antiguitat i segons els anàlisis genètics són humans. Admeten contaminació de les mostres, cosa inevitable degut a que l’excavació ho és tot menys estèril, i també la presència d’ADN de cànid en els copròlits. La primera contaminació es resol veient l’haplotip de tots els membres de l’excavació, cap d’ells tenia haplotip de nadiu americà, i si que es troba en la mostra. El problema dels cànids s’explica pel fet que és molt probable que els gossos pixessin sobre les caques dels seus amos. Un altra font de contaminació de l’ADN és el filtratge (leaching) d’ADN extern als copròlits a través del sòl, aquesta s’exclou mitjançant dos tests. Un prova d’amplificar ADN de rosegador dels copròlits i surt negatiu. L’altre prova d’amplificar ADN humà en 14 mostres de sediment proper agafades a l’atzar, algunes surten contaminades d’ADN humà, però cap amb l’haplotip de nadiu americà. Finalment, la datació d’artefactes associats d’obsidiana mitjançant la tècnica de la hidratació de l’obsidiana dóna una època similar.

2) Poinar i col·legues ataquen

“We question the aunhenticity of their DNA results and argue that in the absence of intact stratigraphy and diagnostic artifacts, and in view of carbon isotope anomalies, the radiocarbon dates of the oldest specimens are unreliable”.

Ni un dels punts de l’article original queda indemne segons aquests autors. Critiquen la tècnica d’amplificació i seqüenciació, critiquen la falta de quantificació de les quantitats d’ADN endògen respecte el contaminant, només posen els ratios i aquests només afavoreixen la presència de l’haplotip americà en una de les mostres i aquesta és de només 6000 anys i no serveix per res, que per aquestes èpoques ja se sap que estava a rebentar d’americans.

També es carreguen els test del leaching d’ADN a través del sòl. No hi ha prou controls de la sensibilitat del test, diuen. També qüestionen el fet que hi hagi tan poca contaminació d’ADN humà en les 14 mostres de sediment que miraven per descartar el leaching. Segons Poinar et al. El leaching està molt lluny de ser descartat.

També diuen que a jutjar pel tipus d’anàlisi realitzat els copròlits tenen tantes possibilitats de ser humanes com de cànid. També critiquen que per tal de descartar la contaminació del grup de treball, s’hauria de poder atribuir l’ADN contaminant a persones determinades del grup, per exemple, seqüenciant la regió hipervariable mitocondrial (aquí es passen una mica, si). Com que no sabem de qui és què, diuen, la contaminació pot haver vingut de qualsevol lloc i que ells no tenen perquè creure’s que el jaciment només ha estat contaminat per l’equip d’en Gilbert, i que entre els contaminants anònims bé podria haver-n’hi un amb l’haplotip americà.

La datació de l’obsidiana també se la passen pel forro. Com pot ser que un artefacte es dati en 16.900 anys d’antiguitat, 2.500 anys més vell que la bonyiga del mateix estrat?
I per últim, es fiquen amb els anàlisi de C13 de les mostres de copròlits, que segons Poinar, cauen en el rang de del què s’esperaria d’una dieta herbívora, i no d’un omnívor. Els és igual que sigui de gos que de vaca, mentre no sigui humana.

3) Rèplica d’en Gilbert et al.

“The arguments of Poinar et al. neither challenge our conclusions nor would contribute to the verification of our data. We counter their questions about the authenticity of our ancient DNA results and the reliability of the radiocarbon data and stand by the conclusion that our data provide strong evidence of pre-Clovis Americans”

Segons Gilbert, ells han aplicat els millors controls en ADN antic que s’han aplicat fins el moment. “These controls were stricter than those used by our critics in related studies on coprolites, ancient humans, or both” Toma ya, que s’han pensat aquests, criticar és molt fàcil.

Sobre això d’haver d’identificar qui del grup va contaminar les mostres, els autors diuen que això va ser impossible degut al nivell de contaminació i a la degradació de l’ADN. Posen de manifest que la font de contaminació més probable és de la gent de l’època. Seria molt sorprenent, diuen, que humans i els seus gossos no defequessin tots a la mateixa zona. Els és igual, la qüestió és que hi ha ADN amb haplotip americà a les bonyigues.

Sobre el tema del requeriment de dades més quantitatives sobre de l’ADN, els autors diuen que no és freqüent de presentar-les en aquest tipus d’estudi i cita dos articles del grup de Poinar per refregar-li per la cara que ell tampoc no ho fa (com nens). Gilbert explica amb tot detall perquè això no és un problema amb la tècnica de seqüenciació que ells utilitzen. Els primers que fan servir han d’amplificar tots o res, i l’única manera de que la sensibilitat del primer afectés és que diferències al·lèliques (d’un sol nucleòtid, eh, SNP) dels fragments afectessin la unió del primer, la qual cosa és una burrada, en principi.

El tema del leaching d’ADN sobre els copròlits si que els preocupa més, però posar-se a fer PCR de tota la cova és una bestiesa. Els autors consideren que han fet prou controls, i si les mostres de sediment no estaven tant contaminades d’ADN modern com els copròlits és perquè els copròlits els toquetejaven i el sediment anava directe als contenidors perquè no era tant divertit per jugar.

Sobre el contingut vegetal dels cagallons, els autors diuen que és que precisament van agafar només matèria vegetal fibrosa del copròlit per datar. Per altra banda, en Gilbert fa notar que en Poinar en un treball similar va agafar el copròlit i el va matxacar abans de datar-lo, per la qual cosa és normal que observi aquestes diferències en el contingut de C13. Sobre els artefactes d’obsidiana, estan ben datat si punt, i si els estrats fan formes rares no és culpa de ningú tret de la capritxosa geologia de les coves.

4) Goldberg ataca

“Results of our micromorphological and Fourier transform infrered spectroscopy analyses of one of the reported coprolites are difficult to reconcile with the DNA results identifying the coprolite as human”

Va nois, una mica més que ja acabo amb la brasa. Al 2007, el grup d’en Gilbert va encarregar un anàlisi del coprolit al grup de Goldberg. Però en Gilbert va decidir no incloure els resultats a la publicació. Analitzant la famosa merdarufa, Goldberg i col. van trobar-hi restes vegetals, fibres que podrien ser plomes, petits ossets i brutícia (?). De tot això van agafar petits trossets i en van fer l’anàlisi micromorfològic (és a dir, mirar les formes al microscopi). On van veure la tira de fibres vegetals i fitòlits. Externament tenien claríssim que s’assemblaven molt a la cagada d’un herbívor. L’analisi de Fourier per veure els compostos, va ensenyar que hi havia molts silicats i matèria orgànica (de la corrupció dels compostos orgànics), però molt poc fosfat. Els zurullos humans són ben rics en fosfats (6% de mitjana).

En una altra mostra analitzada el 2009 d’un copròlit hi van veure un fragment de ploma encara queratinitzada, la qual cosa indica que potser no va passar pel tracte digestiu de ningú, sinó que va caure allà sobre. Tampoc es veia en cap de los dues mostres el típic ciment groguenc repulsiu que es troba en les defecacions dels humans o carnívors.

A més, quan els humans mengen cel·lulosa com que no la poden digerir bé es veu a les cacotes perquè és birefringent al microscopi. En aquest copròlits no es vèia birefringència, la qual cosa indica un cel·lulosa ben digerida.

Res tu. Que això és un herbívor, una caca de vaca. Què me’n dius d’això Gilbert?

5) Rèplica de Rasmussen del grup d’en Gilbert

“We argue that the diagnostic capability of the technics used by Goldebrg et al. are limited, and we present new genetic data that support our original claims”

Ni curts ni mandrosos, Rasmussen i col. s’en van a rescatar una caca humana de l’interior del cul d’un mòmia núbia, o més aviat de l’evaginació postmortem del cólon, per si no era prou desagradable. A part de tenir un bon nombre de fitòlits, també, demostren la incosistència del mètode alhora d’identificar els components amb aquesta tècnica.

Les coses trobades en el copròlits americans no tenen res d’extranys, diuen els autors tot citant un apassionant treball de dos autors (Bryant i Cummings) que s’han dedicat a analitzar centenars de merdes humanes i animals per tot arreu. La merda humana varia enormement. Pot tenir la tira de coses incloses les plomes i les llavors trobades a Pasley Caves, i poden ser fàcilment confoses per caca d’herbívor. Sobre el tema dels fosfats, altres han vist que varia molt amb la dieta i l’aigua dels autors de la cagada. Sobre les llavors tampoc n’hi ha per soprendre’s tant, s’ha vist que algunes poblacions de nadius americans mengen llavors de 161 espècies de plantes diferents.

De totes maneres els autors tornen a engrapar les pipetes per fer PCR i descobrir si es troba en els corpòlits ADN d’herbívor. Però no, totes les seqüències d’ADN de mamífer eren humanes... i una mica de Bos taurus (vaca). Hostia! Però traquil tothom, la vaca encara no havia arribat a Amèrica en aquelles èpoques i no ho faria fins que la portessin els europeus, a més, és un contaminant freqüent en els reactius de laboratori.

I ja està. Ja veieu quin festival. Això no està gaire clar, encara, oi? Sens dubte el tema no s’acabarà aquí. El poblament pre-Clovis però cal recordar que no sols es basa en aquestes tifes. Seguirem informant.

Referències en ordre cronològic:

1) DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America.
Gilbert MT, Jenkins DL, Götherstrom A, Naveran N, Sanchez JJ, Hofreiter M, Thomsen PF, Binladen J, Higham TF, Yohe RM 2nd, Parr R, Cummings LS, Willerslev E. Science. 2008 May 9;320(5877):786-9. Epub 2008 Apr 3.

2) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America".
Poinar H, Fiedel S, King CE, Devault AM, Bos K, Kuch M, Debruyne R.
Science. 2009 Jul 10;325(5937):148; I la rèplica

3) Comment on "DNA from pre-Clovis human coprolites in Oregon, North America". Goldberg P, Berna F, Macphail RI. I la rèplica.

Dodger

Trepanació a consciència

2009-07-14T19:47:00.006+02:00

Si teniu ganes d'eliminar tota una sèrie de pensaments dolents i desitjos egoïstes del vostre interior, no esteu sols. Parlo d'aquelles males passades que ens juga la ment a vegades, com quedar-te els diners de la cartera que has trobat al terra, o fer-te el dormit quan puja una iaia al metro per no haver de ser tu el que s'aixeca.
Estic segur que després us inunda un sentiment de mala persona, segur que us agradaria alliberar el cervell de la presó en què es troba, ser una persona més pura, tenir plena consciència, ser més clarivident i més innocent...
Existeixen varies opcions: 1) passar d'aquesta xorrada neo-hippie, deixar d'agobiar-vos i esperar que comenci el nou capítol del Gran Hermano. 2) intentar canviar aquests pensaments amb força de voluntat. 3) trucar ràpidament per demanar visita a el Gran Maestro Mandango, aleja los malos pensamientos con el mango. 4) foradar-te el crani.

Si, això mateix. Aquesta és la opció que va triar Bart Hughes per tal de deslliurar el cervell de la presó en què es troba. Corria l'any 1962 quan ell se'n va assabentar que el grau de consciència d'hom està relacionat amb el volum de sang que arriba al cervell (potser va ser la mescalina el que va fer que se n'adonés...).
Per ell, era evident que l'evolució s'havia equivocat al posar-nos el cervell per sobre del cor; l'havia d'haver posat arran de terra!!
Per sort hi ha maneres de corregir aquest petit defecte. Qui no s'ha posat mai cap avall amb la intenció d'augmentar el nivell de consciència? Llàstima que és un pèl incòmode... Hi ha altres maneres d'incrementar el reg en el cap, com les drogues, però totes tenen la pega de que són temporals... Bart Hughes volia arribar a un nivell visionari perpetu.
Ell pensava que els nens tenien un estat mental més elevat i ho va relacionar amb el fet que neixem amb el crani per segellar, de fet, fins entrada l'adolescència no s'acaba de tancar. Al créixer el crani se'ns va tancant, i per això els adults perden el contacte amb els somnis, la imaginació i les percepcions perden intensitat. Creia, que per aquesta raó l'estat mental de l'adult s'omplia d'egoïsme i neurosis varies (i això que encara no s'havia fet el forat!). Així, que la trepanació era la solució.
La trepanació, com ja us imagineu, consta en fer un tall a l'òs i extreure'n un bocinet, deixant un forat.
En Bart Hughes al llarg dels anys va anar acumulant deixebles i seguidors dels llocs més inhòspits del planeta (un total de 2): en Joseph Mellen i la seva companya, n'Amanda Fielding.
La senyora Amanda va acabar grabant un video en directe de la seva pròpia trepanació, s'anomenava HeartBeat in the Brain i el van anar passant arreu d'Europa i Amèrica a grups de doctors i altres persones interessades.
En Joseph va ser a qui més li va costar... Després de força intents fallits i visites a urgències per pèrdua de consciència, el metge li va dir que li havia anat d'un mil·límetre de palmar, i que desistís en el seu intent. En Joseph va tornar a casa, i aprofitant el forat que ja tenia, va seguir burxant fins a foradar-se el crani. I no només això, sinó que més endavant se'n va fer un altre. Així demostrava dues coses: que els metges no sempre l'encerten; i que estava com un llum de ganxo.
Però bé, això no és una cosa nova, i si no que li ho preguntin al registre fòssil, que ens ha anat deixant cranis trepanats, convertint-se en un dels mètodes més antics coneguts de cirurgia.
Sembla que els cranis més antics trepanats pertanyen a el jaciment Vasilyevica II, a Ucraïna, i tenen una antiguitat d'uns 8000 anys. Posteriorment, ho han practicat els antics egipcis, els xinesos, indis, romans, grecs,...
Les primeres trepanacions es pensa que es podrien haver realitzat amb pedres afilades com l'obsidiana o sílex, per acabar convertint-se en estris molt complicats en l'edat mitjana, o en un trepant elèctric en el cas d'en Bart. (Segurament el Memecio ens podria demostrar l'evolució cultural mitjançant la filogènia dels estris trepanandors).
El per què les civilitzacions antigues practicaven trepanacions és encara una incògnita, ja que molts cops eren realitzades en absència de traumatismes. A diferència d'avui en dia, que encara ho utilitzem en casos de tumors cerebrals o en traumatismes cranials per alliberar l'hemorràgia interna que es produeix. Justament aquest fet és el que indica que d'alguna manera, ja havien relacionat el comportament amb el cervell, i ho podien utilitzar en casos de mals de cap, epilèpsies, desordres mentals, supersticions rituals,...
Finalment, el que si és comprobable, és que l'operació tenia un gran èxit de supervivència. S'han estudiat col·leccions cranials inques i pre-inques, on un 6% dels cranis són trepanats. Dels quals, un 60% presentaven signes de formació d'òs nou abans de la mort. Una xifra no gens menyspreable...

Finalment per acabar, us deixo el link d'un video d'una trepanació en directe duta a terme per la tribu dels Kisi (Kenya). Aviso de nou, és una trepanació en directe, si us impressionen aquest tipus de coses (no sou extranys), millor no veureu-ho.

Links:
- http://neurophilosophy.wordpress.com/2007/06/12/an-illustrated-history-of-trepanation/
- http://www.trepanationguide.com/history.htm

Frij

Sinapsis iròniques

2009-07-12T13:44:00.004+02:00

Fa pocs dies li vaig demanar el cotxe al meu pare, no per mi, ja veus tu, sinó per ajudar a ma germana a fer un trasllat. Va costar que acceptés, com sempre. És la seva eina de treball i li fa por que el llenci al Besós o escales avall per la boca del metro. Tranquil·litzant-lo amb tota la retòrica forjada per milenis d’evolució cultural, amb la selecció de les millors frases extretes de generacions de joves demanant la mula, el carruatge i ara el cotxe al seus pares, vaig aconseguir el meu universal propòsit.

Conduïa com si estés transportant un carregament de plutoni sobre un llit de mines antipersona. Les àrees d’atenció del meu cervell brillaven a través del crani sense necessitat d’un equip de neuroimatge, i enlluarnaven la meva germana. Però tot va anar com una seda. Vam fer el viatje i ja tornàvem que va trucar el meu pare per dir que s’esperava a la porta del parking. Just vaig girar la cantonada del carrer que el vaig veure, vaig extremar encara més les precaucions. I vaig estampar el cotxe contra una merda de pirulo negre dels collons. La sorpresa del meu pare va guanyar la indignació (només durant una estona, curta) i la meva germana encara s’està descollonant.

Explico aquesta tragèdia perquè des de llavors m’he dedicat a buscar altres pistes que m’acabin de confirmar que sóc subnormal profund. N’he trobat algunes altres, si, però també he trobat una cosa encara més interessant (si cap) al Science de la setmana passada.

L’article es diu: “com pensar, dir o fer exactament la cosa pitjor a cada ocasió”. Parla justament d’aquest tipus d’errors. D’aquells que estem concentrats intentant evitar. Els típics errors de les comèdies. Et diuen que no mencionis a fulanet el nom de manganeta i tot just te’l trobes que al cap de dues frases i sense que puguis fer res per evitar-ho ja no només has mencionat a manganeta sinó que li estàs ensenyant un àlbum de fotos d’ella i pensant com puc ser tan burro. O veus un bassal al final del carrer i hi acabes amb els dos peus. És aquesta una classe d’errors especial, l’error previst i comès igualment. Com si tinguéssim un dimoniet que ens avisa del perill i sàdicament ens hi llença de cap.

Afortunadament, la majoria de vegades, els sistemes de vigilància que activem per evitar un perill serveixen per evitar-lo. El nostres cervell ens fa imaginar el pitjor i d’aquesta manera sentim que ens avancem i tenim el control. Però per què altres vegades és el mateix mecanisme que ens fa tenir presents un perill el que ens hi porta? És el què els autors anomenen « procés irònic de control mental ».

Queda perfectament il·lustrat amb un fet ben estudiat, quan et diuen no pensis en una cosa, no penses en altra cosa. No pensis en un ós blanc, i l’ós blanc està en tot moment en el teu cap. Seria un altre exemple del procés irònic. Quan es pregunta a la gent en els estudis, diuen que el pensament que s’intenta suprimir torna una vegada per minut com a mínim. Hi ha gent més hàbil suprimint pensaments, però a la majoria fer-ho de forma conscient ens resulta complicadot. El problema es dona pel fet que per tal de suprimir un pensament hem de tenir una part del cervell recordant que ha de suprimir el pensament. El procés irònic té dos components: el primer és un esforç conscient per mantenir un estat mental desitjat, intentant per exemple pensar en altres coses. El segon és inconscient, i intenta justament arribar a l’estat mental que volem suprimir, ens manté incosncientment alerta de qualsevol cosa que ens pugui fer entrar el pensament prohibit. Aquest procés, que en principi va bé, de tant en tant comet erros. Quan estem sota determinats estressors que interfereixen en el nostre esforç cosncient de pensar en altres coses, llavors el segon component pren les regnes i ens planta de ple en l’estat mental que manteniem a ratlla. Estressors o el fet de dormir : Quan es diu a unes persones que intentin suprimir uns pensaments neutres just abans de dormir, després expliquen que han somiat més freqüentment en ells.

És un procés ocult tant poderós que s’observa a diari i en molts estudis. Per exemple, quan a unes persones els investigadors els prohibeixen dir un determinada paraula i els posen en un exercici d’associació de paraules sota pressió se senten inclinats a pronunciar justament aquella paraula. Em recorda al fet de com més ens concentrem en no dir paraulotes més en diem si ens posen sota pressió.

Aquest sistema però, normalment funciona esporàdicament. El més normal, en condicions de vida quotidiana, el primer mecanisme acaba per desplaçar la necessitat de que el segon continui funcionant. Si no volem pensar en un os blanc, deixarem de pensar en ell quan deixem de pensar que hem de deixer de pensar en ell (buf), perquè ens hem distret amb èxit amb altres pensaments.

De tota manera, el procés irònic és prou important per afectar a la memòria. Els records o pensaments que hem intentat suprimir és més probable que es quedin allà instal·lats. També pot afectar a altres nivells. Persones a qui s’ha prohibit que pensin en sexe es troben més excitades. O els homes molt homofòbics presenten una resposta d’excitació sexual exagerada a imatges de sexe homosexual.

Els desitjos prohibits són més forts, i ara que parlem del procés irònic es veu més clar. En un estudi de laboratori, es van aparellar de manera aleatòria unes quantes persones i se les va convidar a fer peuets (“footsie”) per sota la taula (quin estudi més raro, no?). Les parelles sentien més atracció mutua després de l’experiment si se’ls havia demanat que mantinguessin les seves activitats en secret. Una enquesta també va mostrar que el desig que evocava un amor passat era major quan aquest havia començat en secret. El procés irònic hi està present en tot això, com quan es demana a una persona que no pensi en una relació passada, aquesta mostra una major excitació psicofisiològica que recordant-ne d’altres quan després se li permet de pensar-hi.

Quan estem intentant manetnir una informació en secret, el procés irònic també ens juga males passades. En un experiment hi ha unes targetes amb figures. Totes estan a la vista i una oculta. La oculta és un triangle gran, i sobre la taula n’hi ha un de més petit. Quan la persona que coneix la carta oculta ha da descriure les cartes que estan sobre la taula descriu el triangle descobert com un triangle petit. Incosncientment està dient que n’hi ha un de gran.

El procés irònic també pot estar darrera de les expressions de prejudicis sexuals, racials o etnics justament quan s’està intentant ser políticament correcte però sota pressió. El procés irònic ens pot fer treure un prejudici de manera exagerada justament a qui estava més preocupat per ser just i equànim.

No sempre es tracta de cagar-la en públic respecte les demandes de la societat. També afecta les tasques o objectius que nosaltres ens marquem. Si agafem un péndol i el volem fer oscil·lar en una direcció determinada, és molt probable que el pèndol oscil·li justament en la direcció oposada. Ocorre segons la teoria del procés irònic, l’efecte és més clar si estem sent distrets al mateix temps i l’intent de suprimir el pensament que ens ensenya com destruir la nostra tasca per tal d’evitar-ho ens fa cometre incoscientment l’error.

Els psicòlegs de l’esport estan molt familiaritzats amb aquest procés, el fet de fer un moviment que és justament el que es pretenia evitar. Golfistes que els diuen no tiris tan fort, quan estan sota estrés és exactament el què faran.

Els autors ja ens avisen que l’error irònic és molt menys freqüent que l’èxit del procés en evitar perills. En molts experiments l’error irònic ha estat provocat per estressors artificials i d’altres pressions que el magnfiquen. Hi ha persones que se’ls dona molt bé evitar els errors del procés irònic, són més capaces de controlar els seus pensaments, com per exemple les persones més susceptibles a la hipnosis, que presenten per alguna raó menys errors irònics.

El què sembla que funciona per la resta dels mortals és un el rotllo Zen: Relaxem-nos alhora d’intentar controlar tant les coses, acceptem les coses tal com són. Encara que els autors ja diuen que és aviat per recomenar determinades pràctiques clíniques abans de tenir estudis ben fets. Encara que les investigacions actuals apunten efectivament a que la clau és evitar l’evitament. Be water, my freind.

Referència:

- How to Think, Say, or Do Precisely the Worst Thing for Any Occasion. Daniel M. WegnerScience 3 July 2009: 48-50.

Dodger

Mems

2009-07-02T19:19:00.011+02:00

Amb la invenció de la roda, no només les mercaderies van poder viatjar d'una banda a una altra, sinó que també la idea de la roda va poder viatjar d'un cervell a un altre.*

Així que, a través dels nostres cervell viatgen una gran (grandiosa) quantitat de unitats d'informació que van infectant un cervell rere l'altre. I molts cops sense l'ajut de la nostra voluntat anem escampant tota aquesta informació que així aconsegueix transmetre's en la societat.

Aquest mecanisme té una gran similitut amb els gens, d'aquí que a aquests paquets d'informació se'ls anomeni mems (també pel joc que dóna l'arrel de la paraula amb memory i mimesis), paraula que va introduïr Richard dawkins en el seu llibre El gen egoista. I així com la genètica estudia de quina manera es dóna l'herència d'una generació a la següent, la memètica intenta estudiar l'evolució cultural a través dels mems.
Ara, en aquest vagó de metro us en puc dir alguns de mems que han arrassat: el calçat, bosses de mà, ulleres de sol, clips del cabell,... Tots ells han estat grans idees que algú va tenir en el seu dia i que amb el temps s'han extès en la població, degut en gran part, a que són molt funcionals. Però també s'extenen molts d'altres mems l'avantatge dels quals no és tant evident. En aquest vagó també n'hi ha molts: gorres amb la visera al revés, pantalons caiguts a mig cul, pantalons amples on hi caben 3 cames per camall, les corbates de les que va parlar al seu dia sa monea, sabates de taló d'agulla de pam i mig. També pot haver-hi grans paquets d'informació que l'un sense l'altre no són res, vindríen a ser com els gens que regulen la formació de la cama, tots junts formen un gran mem, com per exemple qualsevol de les religions que professen més de la meitat dels individus que m'acompanyen en aquest vagó.
A l'igual que els gens "lluiten egoïstament" entre ells per ser el millor replicador, els trets culturals es transmeten a través de la replicació de mems.

Els mems, al igual que els gens, que es repliquen i s'expandeixen, estan sotmesos a les lleis de la sel·lecció natural. Els replicadors més eficients continuaran presents en el patrimoni memètic. I així com els gens, els mems no triomfen perquè siguin bons per se, sinó que simplement són més bons replicadors que els mems amb els que competeixen. Només així es pot explicar l'èxit d'alguns temes musicals que s'escolten arreu del territori com aquest.
A diferència dels gens però, els mems no estan sotmesos a un sistema darwinià de sel·lecció, sinó que és més aviat lamarckià (com les girafes que estiren el coll). Els mems ens els transmetren, habiten en el nostre cervell, fins i tot de forma totalment inconscient, els podem modificar i transmetre'ls de nou.

Bé, per il·lustrar-vos més en la matèria us convido a visitar el blog del Memecio, que està sempre al lloro de tot el que té a veure amb la propagació dels mems.
A més, us deixo una xerrada del mestre Daniel Dennet sobre mems perillosos que no té pèrdua.

* Daniel Dennet. La conciencia explicada

Frij

Per què va costar tant aprendre a tocar la flauta?

2009-06-25T17:49:00.009+02:00

Es publica a Nature (1) la troballa d’unes flautes d’òs al jaciment de Hohle Fels. Una d’elles, d’os de voltor, és l’instrument musical més antic trobat fins ara, dels principis de l’Aurignacià, al començament del paleolític superior. A partir del colagen de l’os, s’ha datat en 40.000 anys d’antiguitat. Hi ha set flautes més, sumant també les d’altres jaciments d’aquesta zona d’Alemanya (alguns excavats els anys 70), algunes d’elles d’altres aus i també de mamut (de mamut! Si. Tranquil, Dodger, tranquil). La flauta de voltor presenta cinc forats i les marques al costat de cada un. Aquestes marquen creuen que servien per assenyalar el lloc on s’havien de fer les perforacions per tal que l’instrument sonés bé. M’ha fet gràcia una cosa que recollia la Vanguardia. En Nicholas Conrad, el primer firmant del Nature, de la universitat de Tübingen i colegues van fabricar una flauta a partir d’os de voltot fent els forats al mateix lloc i es veu que sonava força bé. “Hem intentat tocar l’himne americà i recordava la versió de Jimmy Hendrix a Woodstock”. Jaja, eh? Quina gràcia. La pregunta més important que ara queda per respondre és: Per què uns alemanys troben una flauta a Alemanya i els dona per interpretar l’himne americà? No ha de ser bo anar a exacavar encara tenint al cap la Segona Guerra Mundial.

No ens quedem aquí. Es considera que la demostració d’habilitats musicals, va molt de la mà de les altres habilitats que considerem de “comportament modern”. Dius, vale, l’home modern, l’Homo sapiens tal i com el coneixem morfològicament, va aparèixer per allà a l’Àfrica farà entre 150 i 200 mil anys. Però quan preguntes per les primeres obres i creacions dels nostres avantpassats sempre acabem parlant de fa uns 45.000-30.000 anys, de finals dels pleistocè. És quan a Europa comença la transició al paleolític superior, que apareixerà més tard a Asia oriental, Austràlia i Àfrica. En aquesta època comença a desplegar-se el pack de virtuts humanes totes al mateix temps; que si ornamentació personal (ocres, cargolets perforats, etc), eines de pedra molt petites i especialitzades, artefactes d’os, evidències de rituals, estratègies de caça millorades amb millor tecnologia (propulsors de llança, arcs, boomerangs i xarxes), obtenció de materials de fonts més llunyanes, i etcètera. I instruments musicals, com aquesta flauta. De fet, al jaciment de Hohle Fels ja s’havien trobat altres restes importants d’art figuratiu, com una figura femenina de 35.000 anys, la venus de Hohle Fels, publicada recentment, o un híbrid entre home i lleó de 30.000. També un talla d’au aquàtica i l’escultureta d’un cap de cavall.

Desde que apareix el primer sapiens fins a fa 45.000 anys queden una quantitat espectacular d’anys que fan pensar: i què carai fotien aquells? Si que s’ho van rumiar abans no van començar a tocar la flauta o a fer figuretes amb els ossos i les pedres, etc. Així que la pregunta que ens fem avui és: Què faltava, o què havia de passar, durant tot aquest llarguíssim temps previ a l’aparició de totes aquetes primeres joies de la humanitat perquè comencessin a aparèxier?

Es podria pensar que van desenvolupar les capacitats cognitives necessàries mica en mica. Fins que no van tenir el hardware a la versió “Pentium” adequada no van poder començar a demostrar les seves noves capacitats.

Aquesta teoria implicaria unes mutacions que s’haurien d’haver extès amb l’Out of Africa i per tant haver-se produït abans. A més, la teoria té un problema més greu. No explica les troballes esporàdiques d’alguns d’aquests elements de “cultura superior” que s’han anat trobant de manera desconnectada però de molta més antiguitat. Dic de manera desconnectada per expressar que no venen amb tot el pack del paleolític superior, sinó que són allò i prou, en un lloc molt concret i que potser el registre arqueològic s’interromp allà durant milers i milers d’anys fins la següent troballa del fet en qüestió. L’Homorgasmus en va parlar en alguns posts. Per una banda tenim la publicació al Nature el 2007 que ens presenta evidències de pigments i util·lització de recursos marins a la base dels sapiens, fa 164.000 anys. Després tenims les primeres proves d’ornamentació personal amb objectes; són les closques de cargol perforades de la cova dels coloms, al Marroc, de fa 85.000 anys. Les segones més antigues són les de la famosa cova de Blombos, a Sud Àfrica, 41 closques de 77.000 anys. A la mateixa cova, es van trobar ocres de 100.000 anys. Falta per determinar la veracitat del les closques que podrien ser les més antigues de totes, del jaciment Skhul (Israel). entre 100.000 i 135.000 anys. segons la datació del sediment de la closca. Sembla que faltaven dades importants sobre l’estratigrafia del jaciment a la publicació. Homorgasmus dixit again.

Així que podríem dir que el potencial per ornamentar-se i pintar-se i canviar les estratègies d’obtenció de recursos ja hi era. Faltava alguna cosa per l’eclosió del paleolítc superior, però no sembla que hagués de ser una mutació i una organització sinàptica diferent.

Arran d’aquesta qüestió s’han proposat diverses opcions, i moltes d’elles tenen a veure amb la demografia. Les coses s’inventen quan es necessiten, i aquesta necessitat la pot provocar l’expansió deguda a una demografia creixent. La competició intergrupal també és un bon estimulant de l’enginy tecnològic (i si no recordem la guerra freda, per exemple, o les pel·lícules sobre la mateixa, els que no puguem recordar res).

Fa dues setmanes, es va publicar a Science (2) un estudi que parteix d’altres que recolzen la teoria de que un augment del tamany d’una població incrementa també l’acumulació d’habilitats beneficioses heredades culturalment. En aquest nou estudi, intenten modelitzar d’una manera més finals-del-pleistocènica la pèrdua o guany de complexitat cultural en relació a factors demogràfics com el tamany de la població o les migracions.

Les simulacions que presenten semblen capaces d’explicar 1) l’aparició primerenca del comportament modern i la subsegüent desparició del registre fòssil.2) Les diferències en el temps de l’aparició d’aquest trets a diferents indrets del món. 3) El retard en l’aparició de la conducta moderna desde l’aparició dels primers sapiens. Tots aquests factors estan en estreta relació amb els demogràfics. Els nous trets apareixen quan la densitat demogràfica necessària es dona. Per exemple, les estimacions per Nord Àfrica de quan hauria de tenir la densitat poblacional adequda és de fa 40.000 anys, consistent més o menys amb el què diu el registre arqueològic de l’aparició del comportament modern en aquesta zona. Les estimacions sobre les densitats de població a finals del pleistocè es poden treure de l’estudi de l’ADN mitocondrial.

Sobre el fet que algunes d’aquestes mostres de comportament modern han aparegut molt en el passat de manera independent semblen qüestionar el model. Si hi havia prou població per fer sorgir aquelles habilitats culturals (closques, ocres) què va passar després? Es va reduir la població? El mètode que hem dit per reconstruir les grandàries poblacionals no indica als autors que hi hagués un pèrdua de població. Els propis autors critiquen aquests mètode d’estimació d’històries demogràfiques, diuen que molts esdeveniments pasen desaparceburts pel mètode. En canvi, estudis paleoclimàtics mostren que les condicions van empitjorar força fa entre 75 i 60.000 anys, possiblement reduint la població. Aquesta interrupció s’ha trobat en alguns jaciments de sudàfrica.

Tot i que falten dades reals per testar un cop i un altre aquest model, sembla que sobre el paper i reduint la transmissió cultural d’habilitats a un tal factor alpha, factors demogràfics com la grandària poblacional, la densitat de poblacions i les migracions han pogut ser la clau de l’aparició del nostre comportament modern fa uns 40.000 anys.

Referències:

- 1) New flutes document the earliest musical tradition in southwestern Germany .Nicholas J. Conard, Maria Malina & Susanne C. Münzel

- 2) Late Pleistocene demography and the appearance of modern human behavior. Powell A, Shennan S, Thomas MG. Science. 2009 Jun 5;324(5932):1298-301.

Dodger

Mamutets (3): Liuba i el senyor Fisher

2009-06-22T19:18:00.008+02:00

I ja l’últim mamutet del que parlarem, la famosa Liuba. La cria de mamut millor conservada de la història, millor que Dima, que està un pel esclafat, i sens subte molt millor que Masha, que fa pena i tot de veure, ara ja ho podem dir.

Doncs resulta que anaven un pastor de rens, de nom Yuri Judi, i tres fills seus xino xano per la ribera del riu Yuribei, a la península del Yamal (la mateixa on es va trobar a Masha). Era la primavera del 2007, i la família va i es topa amb el cadàver d’un animal. Al principi es pensen que es tracta del tipus de bèstia que ell treu a pasturar, però en apropar-se s’adonen de què es tracta: un mamut! I això canvia molt les coses.

Les canvia perquè Yuri i família són nenets (com el nen de la foto). Els nenets són un poble indégena del nord de Rússia, són nòmades i es dediquen a la pesca i la pastura de rens. En Yuri no és cap sorpresa en aquest sentit. Parlen la seva pròpia llengua nenets i és freqüent que si volen casar-se hagin de pagar al sogre un bon remant de rens.

Segons els nenets el morts campen per sota terra, i si no se’ls fa una mica de cas és possible que s’emprenyin. Però els morts no estan sols allà sota, també estan els mamuts. Segons les creences Nenets i d’altres pobles de Sibèria menys els Yukagir (que simplement pensen que anaven per sobre del terra i que es van extingir), els mamuts corretegen per l’inframón. Tocar les restes d’un mamut que aflora a la superfície (o sigui, que es descongela del permafrost) porta mala sort i pot ser presagi de mort prematura.

Així que en Yuri estava excitat i putejat a parts iguals per la troballa. Va decidir aplacar els esperits del mal rotllo amb el sacrifici d’una cria de ren acompanyada d’una libació de vodka. De tonto no en tenia un pèl, i es va adonar de seguida que aquell exemplar estava excepcionalment conservat. Sense tocar-lo, no fos cas que prenguéssim mal, va emprendre un viatge de 240 Km fins a la ciutat més propera on va avisar a un conegut que es va posar en contacte amb el museu d’allà i van pujar-se a un helicòpter per anar a recuperar la bestiola. Quan van arribar ja no hi era. Quina merda! Hostia! T’ho juro que estava aquí.

Unes quantes averiguacions més tard van estar convençuts que un cosí espavilat d’en Yuri no tenia tantes reserves mitològiques pel què feia a tocar mamuts morts i se l’havia endut damunt d’un trineu per vendre’l. Quan va arribar a la ciutat on el cosí pretenia vendre’l, es van trobar a la pobra mamuteta recolzada a la paret d’una botiga. El botiguer li havia comprat al cosí per dues motos de neu i menjar per un any. Però ja li estava treient partit, hi havia gent ja fotografiant-se al costat del mamut! Liuba ja no estava tant ben preservada com al principi. Uns gossos li havien arrencat la cua i una orella. A la foto, l'amic del Yuri a l'esquerra, i en Bernard Buigues a la dreta.

Amb l’ajut de la policia van recuperar el mamut i el van enviar cap al museu de la capital de la regió, Salejard. I en agraïment a Yuri, es va posar al mamut que conservava els genitals femenins, Liuba, com la seva dona. En algunes de les primeres notes de premsa del maig del 2007, es pot llegir que el mamut es va batejar com a Yuri. Això va ser abans que algú se li acudís mirar què hi tenia entre les cames.

I a partir de llavors ja va ser quan a Liuba se li va tirar al damunt un grup de científics per mirar-li moltes més coses que l’entrecuix. Entre ells tornem a trobar Alexei Tijonov, el de Masha que dèiem aquí, Bernard Buigues, com no podria ser d’altra manera; i també Dan Fisher i Naoki Suzuki. Fisher és un paleontòleg de 60 anys expert en la vida dels mamuts. Per això sovint es fixa en les dents. Les dents es van formant a capes que poden fer-ho cada any, o en semanes o dies, i poden donar molta informació sobre les condicions de vida de l’animal (en parlàvem en un post recent de paleopatologia). Capes gruixudes significa bona alimentació i viceversa. La maduresa sexual, cap als 12 anys, també s’hi veu reflectida a les capes. Les capes més properes a l’arrel són les que fa servir en Fisher per intentar esbrinar les circumstàncies de la mort (sobtada o bé deguda a una llarga malaltia o a males condicions de vida). Diversos elements químics també l’ajuden a saber coses sobre la dieta o sobre la regió.

El fet que la majoria de dents que estudiaba no anessin enganxades a un cos sencer feia que les seves deduccions fossin difícils de validar. Amb Liuba tenia la prova de foc, estava sencera, era el moment de comprovar si s’havia passat la vida dient bestieses. El tercer dia d’autòpsia a Sant Petersburg, ja era el juny del 2008, després de treure-li greix de la gepa, pel i trossos d’intestí els dies anterior, Fisher li va obrir la cara i li va extreure un ullal de llet i uns quants premolars. Les proves li van mostrar que Liuba estava perfectament alimentada i en plena forma, agafant per tant, la hipòtesi de la mort sobtada. Els seus intestins tenien restes dels excrements de la mare, un costum desagradable però extès també entre els elefants, per tal d’obtenir la microfauna necessària per la digestió dels vegetals. Les dents també li van dir que tenia un meset d’edat. Una cosa que ajudava força a la hipotesi de la mort sobtada és que la boca i la trompa estaven plenes de fang. Estan prácticament convençuts que Liuba es va allunyar un momentet de la mare per explorar i va caure en un toll, respirant fang i ofegant-se.

La datació per carboni 14 es va fer a Holanda i va donar uns 40.000 anys. Després, al desembre del 2007, abans de l’autòpsia, van transportar el cos de Liuba al Japó, on en Naoki Suzuki li va realitzar una tomografia preciosa, que us poso aquí mateix.

Referències:

- Tom Mueller i Francis Latreille. El Bebé del Hielo. National Geographic. Maig 2009.
- Adrian Lister i Paul Bahn. Mammoths. Giants of the ice Age. University of California Press 2007.

Dodger

Metrosexualitat Evolutiva

2009-06-10T21:04:00.005+02:00

Com li diuen a això? Ah si, metrosexual.
És el que es porta, un tio tot depiladet, embadurnat de cremetes per tot arreu, amb les seves locions,...És la pràctica d'assemblar-se el màxim possible a un nen, de retrassar l'envelliment, un retorn a la pell suau, descoberta de pèl, a les formes arrodonides,... És el que en biologia s'anomena Neotènia, el fet de retenir els caràcters infantils durant la fase adulta.
Aquest fet, la Neotènia ha estat d'una importància cabdal en l'evolució de la nostra espècie; potser el metrosexualisme també ho serà, però bé, això encara està per veure.
La neotènia és un procés que s'ha donat força vegades en l'evolució de les espècies. Un cas clàssic, és el de l'Ambistoma mexicanum, una espècie de salamandra que passa tota la seva vida mantenint el seu estat de capgròs, i fins i tot, arriba a reproduir-se en aquesta condició.
Que què tens tu de neotènic?
Doncs és molt simple, tan sols cal que et comparis amb els teus parents més pròxims (No! Deixa de mirar la tieta Tula), vull dir, els simis.
Els humans mantenim una sèrie de caràcters, abans infantils, fins i tot passada la maduresa sexual. Un dels més destacats i que ens ha estat de molt profit a l'hora de mantenir els nostres gens a dia d'avui en aquest planeta, és el creixement del cervell. Al néixer, el nostre cervell, tot i ser molt gran, tan sols, és (més o menys) el 25% del seu tamany adult i no deixa de créixer fins passats els 20 anys. Si ho comparem amb un simi estandard, el seu cervell al néixer ja està format un 70%, i abans de l'any d'edat, ja ha crecut tot el que havia de créixer. La diferència és evident.
Hi ha, però, molts altres caràcters pedomòrfics que posseïm, per exemple un crani arrodonit i un coll llarg i fi, una cara aixafada sense prognatisme, el tamany petit de la dentició, la falta d'abultament dels arcs supraciliars o la falta de pèl en tot el cos. Quan mirem, per exemple, una cria de ximpanzè ens sembla que té uns trets molt més humans que un adult.

Avui en dia, encara apareixen nous trets neotènics, entre ells, l'arxiconegut cas del retard en l'abandonament del niu familiar. Mentre fa uns anys (tots els avis ho diuen) la gent marxava de casa als 16 anys, avui en dia encara existeixen subjectes que fins als 35 anys no poden assolir la maduració biològica suficient per abandonar la llar parental Què lloguers cars ni què punyetes!!
Essent l'últim tret (dels seriosos) el que salta més a la vista. Perquè d'entre tots els primats som els únics que hem perdut el pèl en tot el cos? Quin o quins possibles avantatges ens va permetre l'absència l'absència d'un recobriment pilós? (Sense comptar amb que es lliga més a les discoteques; que abans no n'hi havia...).
Podrien ser varis els avantatges que oferia als nostres avantpassats aquest caràcter neotènic, i segurament algun desavantatge també que podria ser resolt amb algunes innovacions especíques de la nostra espècie. I és aquí on entrem en el terreny de l'especulació.
El baixar dels arbres i convertir-nos a la vida de caçadors, va comportar molts canvis, entre els quals tenir una llar fixa (si més no, més fixa que al habitar en els arbres), el que comportava a la vegada, més facilitat de ser atacats per les puces que per completar el seu cicle necessiten tenir l'hoste ben aprop al deixar el seu estat larvari. Al mantenir una residència fixa, el fet de perdre el pèl hauria estat un avantatge per fer front a plagues i malalties.
Si com alguns pensen, la nostra espècie va passar per un estat de mono aquàtic a l'abandonar les selves tropicals, i s'alimentava de marisc i altre animals costaners, la pèrdua del pèl hauria estat un clar avantatge per bellugar-nos en aquest ambient. És curiós el fet que els pelets fins que encara conservem a l'esquena apunten tots, a diferència d'altres simis, cap enrera i en direcció a la columna seguint la corrent que discorre per sobre del nadador. Indicant que potser la capa pilosa es va modificar abans de desaparèixer. A favor també trobem que el cap és una zona on conservem abundant pèl, així ens podria protegir dels rajos solars, ja que és una zona que queda sovint exposada fora de l'aigua. Som també els únics primats que tenim una capa subcutània de greix, el que podria aïllar-nos del fred com fan balenes o foques.
Però també trobem desavantatges, la pèrdua de pèl en un marc de caçador de camp obert augmenta la pèrdua de calor i augmenta l'absorció dels rajos solars, la qual cosa no es presenta un escenari massa favorable. Potser la diferència està en que, en contra del que fan els altres mamífers caçadors de camp obert, als nostres avantpassats no els calia passar-se hores corrent darrera les preses, noves armes letals i un cervell més gran, així com un augment de les glàndules sudorípares van permetre-li arribar a un compromís on aquestes característiques el permetien passar els moments àlgids de la cacera i poder despendre's del pèl de cara a altres facetes de la vida.
És la grandesa de la metrosexualitat evolutiva.

Lectura recomanada:
- El mono desnudo. Desmond Morris

Frij

Mamutets (2): Masha i el senyor Tijonov

2009-05-26T22:56:00.007+02:00

La mamuteta Masha se la va trobar el capità d’un vaixell que va tenir la desgràcia, i la sort al mateix temps, de patir una avaria. El vaixell es va haver d’aturar en un costat del riu Yuribeteyaja, a la península del Yamal, i en fer-ho, el capità va avistar el cos de Masha. Én aquell moment, l’any 1988, era la troballa de mamut més a l’oest de Sibèria. El recent descobriment de Liuba a la mateixa península ha fet que comparteixi el títol amb aquesta altra cria de mamut.

Qui va encarregar-se del cos va ser Alexei Tijonov. Aquest senyor podríem dir que és l’hereu de Vereshchagin de qui vam parlar aquí, i treballa com ell va fer al Museu de Zoologia de Sant Petersburg. És un Master of Mammoths com déu mana. Masha és el nom de la seva filla, i és el nom amb què va batejar la mamuteta.

Masha no és gaire famosa. El fet és que Dima està molt més ben conservat. De fet ningú no en parla sinó és per dir que reposa al costat de Dima al museu de Sant Petersburg.

Ja posats, vull parlar d’aquesta frase que diu textualment: “Recordó que en 1998 fueron descubiertos los restos de un mamut de cuatro meses, "Masha", que actualmente se exponen en el Museo de Historia Zoológica de San Petersburgo junto a "Dima", otro ejemplar hallado en 1977 en el extremo oriente de Rusia.” La mateixa frase, excatament, calcada, apareix a dotzenes de pàgines webs de diaris, blogs, revistes digitals, etc. Però és que el més fort és que és falsa! Va ser al 1988 que es va descobrir! Així es copien els teletips de les agències de notícies i circulen les troles a velocitat de la llum.

La causa de la mort es deconeix del tot, però es diu que una profunda ferida a una pota del darrera podria tenir-hi alguna cosa a veure. 4 mesos tenia quan va morir.

Referència:

- Mammoths, Giants of the Ice Age. Adrian Lister i Paul Bahn

Dodger

Cervells diferents (2)

2009-05-25T21:33:00.004+02:00

Fa uns dies vam deixar un post una mica penjat. Vam avançar que en el cervell podem trobar algunes diferències entre homes i dones que sembla que podrien tenir una base genètica; tal com vam dir, el cervell dels homes està més lateralitzt i està més ben preparat per a visualitzacions espaials, entre altres, en canvi, el cervell femení sembla que està més ben comunicat entre hemisferis i és capaç de captar millor les emocions i el llenguatge.

Però, sobre aquesta base que ja ve de sèrie hi pot actuar l'ambient de diferents maneres.

Per exemple, enmig d'aquesta guerra, els qui defensen que l'ambient és el que ens diferencia han proposat que és la manera d'educar-nos quan sóm nens el que ens prepara per a fer aquestes tasques de forma diferent. Els nens quan són petits són educats per assemblar-se al pare, i com que tots els pares són uns grans llançadors de dards i matemàtics imiten aquest comportament i així es van comvertint en uns erudits del raonament matemàtic. Per la seva banda, les nenes que es fixen en la seva mare acaben tenint un gran domini del llenguatge. Avui en dia, aquesta teoria per si sola és incapaç d'explicar la diferència entre sexes i té molt pocs seguidors, ja que per exemple, l'ortografia és un tret que molt dificilment es pot transmetre de pares i fills, i tot i així, les dones, segueixen sent superiors als homes en aquest aspecte.
En canvi, hi ha un altre factor en l'ambient que si que sembla que podria ser de gran importància en el desenvolupament del cervell: les hormones sexuals.

La diferenciació del cervell degut a les hormones sexuals és de gran importància durant la vida fetal. La presència d'un o altre cromosoma sexual (l'X o l'Y) determina el desenvolupament d'uns òrgans sexuals o uns altres.
Bé, de fet, no és ben bé així, sinó que és la presència del cromosoma Y el que determina que es fomrin els òrgans masculins i la seva absència la que deteremina que es formin els femenins. Un cop s'han format els òrgans sexuals, aquests comencen amb la producció en sèrie de les hormones sexuals masculines (andrògens i progesterona) o les femenines (estrògens i progesterona). I aquestes hormones viatgen fins al cervell i intervenen de forma molt complexa en la formació dels circuits nerviosos. De fet, tots posseïm una mica de totes les hormones sexuals, i les seves concentracions depenen de l'època de la vida i també de l'estació de l'any (sobretot en l'home), això explica tots els canvis que van lligats a la primavera i que segur que tots coneixeu tant bé (no?); que curiosament coincideix amb els nivells més baixos de testosterona...
I quina millor manera d'estudiar l'efecte de les hormones sobre el cervell que fixar-nos en algunes de les malalties que són causades per alteracions en la seva síntesi o recaptació?
Una d'aquestes malalties és la síndrome d'Androgenització fetal, que ocorre per què el fetus està exposat a alts nivells d'andrògens durant el tercer mes de vida, ja sigui degut a que la mare prèn un medicament per no abortar o bé de forma natural, quan els seus òrgans sexuals en produeixen quantitats anormals. El resultat, és un efecte masculinitzant en les nenes que tenen comportaments més agresius i una elevada habilitat espaial.
També pot passar, que un fetus masculí, per raons desconegudes desenvolupi una resistència a les hormones masculines, aquests nens tenen el que s'anomena Insensibilitat andrògena. Els seus nivells d'andrògens són els normals, però en són insensibles, per tant, es desenvolupen com si fóssin noies. Els seus òrgans masculins no es desenvolupen (externament) i creixen com si fossin noies, i són molt més bons en les habilitats verbasl que en les matemàtiques.
La Síndrome de Turner, està caracteritzada per una anomalía genètica. Són noies que els falta un cromosoma X, així, es desenvolupen amb nivells molt baixos d'hormones sexuals. Aquestes noies tenen deficiències en les habilitats visuo-espaials i en jutjar les emocions.
Veiem doncs, que la diferenciació del cervell també pot estar control·lada per factors externs com les hormones sexuals.
I no només intervenen en l'estadi fetal, sinó que durant la vida adulta també trobem fluctuacions, i s'ha comprovat que dones amb nivells alts d'hormones masculines són per terme mig més bones en tasques espaials que les que tenen nivells més baixos, o que durant la primavera, quan els homes tenen els nivells d'andrògens més baixos el seu rendiment en proves espaials millora.
Aquest últim fet és curiós, per què també, els homes que tenen els nivells més alts d'andrògens realitzen pitjor les tasques espaials, el que vindria a demostrar que hi ha un nivell òptim d'hormones masculinitzants per realitzar aquest tipus de proves i si, ens sobrepassem d'aquest rang, les nostres habilitats empitjoren.
En resum, l'ambient és un factor molt important a tenir en compte en el desenvolupament del cevell i que interactúa amb la base genètica per tal de formar les estructures anatòmiques. Aquest fet és molt visible en el cervell, gràcies a la gran plasticitat que ens ha donat l'evolució en aquesta estructura.

Link:
http://www.ludusvitalis.org/textos/25/25_burges.pdf

Frij

Neurociència a través dels premis Nobel (2)

2009-05-20T17:49:00.006+02:00

Continuem amb els premis Nobel otorgats en el camp de les neurociències que vam començar aquí amb els descobriments de Ramon y Cajal i Golgi. El següent premi es va otorgar l’any 1932 a la parella d’investigadors sir Charles Scott Sherrington i lord Edgar Douglas Adrian. “Sir” i “lord”, eh, poca conya.

I què van descobrir aquests senyors? Nem poc a poc.

En Sherrington, fan indisutible de Cajal, va voler anar més lluny del fet de mirar pel microscopi i dibuixar (sense desmerèixer, òbviament, les verídiques i enginyoses observacions que Cajal va fer amb aquest mètode) i va dedicar-se a estudiar com funcionava tot plegat. Molt bé, tenim les neurones, però com s’organitza una xarxa per donar una funció determinada?

Sherrington va posar la banya a la medul·la espinal del gat. Els nervis passen la informació sensorial de la pell a la medul·la i aquesta pot emetre una resposta en direcció contrària cap als nervis que controlen el moviment muscular. Aquest moviment pot ser totalment incosncient i no necessitar per res que la informació arribi al cervell i es faci conscient, això és l’arc reflex, com quan ens donen copets a la ròtula d’aquella forma tant irritant, amb aquell instrument especial per donar copets a l ròtula, que algun llest haurà patentat i ara s’estarà forrant gràcies a que l’interès d’alguns per donar copets a la ròtula sembla no esgotar-se mai.

Amb aquest senzill model, el seu equivalent en gats, compost per un senzill circuit neuronal, Sherringotn va descobrir que no totes les neurones exciten la neurona següent, sinó que algunes la inhibeixen. D’aquesta manera el circuit excitatori que fa que la cama es llenci endavant quan es colpeja la ròtula, té associat un altres circuit inhibitori que impedeix el moviment contrari, llençar la cama cap enrera. Després s’ha descobert que la majoria de neurones inhibidores són interneurones. D’aquí, en Sherrington va deduir que les funcions del cervell funcionaven mitjançant la integració de senyal excitadores i inhibidores.

L’aportació de l’altre premiat, Lord Adrian, va partir dels descobriments del segle XIV de Herman von Helmholtz. Aquest havia vist que els axons de les neurones produien electricitat. I no ho feien com a resultat de la seva activitat, sinó activament per tal de transmetre informació d’un lloc a un altre. En un experiment al 1959, Helmholtz va aconseguir mesurar la velocitat en què viatjava el missatge elèctric per l’axó, i va veure que la cosa era ben diferent a com ho fa per un cable de coure. En un cable metàl·lic, la velocitat viatja a una velocitat propera a la de la llum, encara que la força es va deteriorant pel fet que es transporta de manera passiva. Si per l’axó es propagués de manera passiva, una persona ja hauria mort de vella abans d’enterar-se de que quan tenia 18 anys es va fotre un cop al peu. A l’axó, el senyal viatja a uns 30 metres per segon (una persona de 30 metres d’alçada, trigaria un segon en adonar-se que s’ha fet mal al peu). I no perd força durant el viatge. Aquestes senyals més tard es varen començar a anomenar potencials d’acció.

En Lord Adrian es va interessar per com carai el cervell es servia dels potencials d’acció per interpretar un estímul. Va desenvolupar mètodes per enregistrar els potencial d’acció que es propagaven per neurones sensorial individuals de la pell. Conectant l’electrode que punxava l’axó a un altaveu, va ser el primer en escoltar l’activitat de les neurones. Quan tocava la pell, una sèrie de dispars es podies escoltar per l’altaveu.

Va veure que el potencial d’acció sempre és el mateix. La mateixa durada i amplitud a tot arreu. Una vegada es dispara, sempre és igual. Llavors, es va preguntar, com s’ho fa el cervell per interpretar estímuls més o menys intensos? Va veure que estímuls més intensos provocaven major nombre de potencials d’acció, i vicerversa. Era un tema de quantitat, els potencials eren exactament iguals.

A diferència de Cajal i Golgi, en Sherrington i l’Adrian van ser molt amiguets. Quan els van donar el Nobel, l’Adrian li va escriure una autèntica carta d’amor:

I won’t repeat what you must be almost tired of hearing- how much we prize your work and yourself- but I must let you know what acute pleasure it gives me to be associated with you like this. I would not have dreamt of it, and in cold blood I would not have wished it, for you honor should be undivided, but as it is I cannnot help rejoicing at my good fortune.

Referència:

In search for memory. Eric Kandel.

Dodger

Cervells diferents

2009-05-13T20:11:00.018+02:00

L'altre dia estava parlant amb la meva mare. Bé, parlant, jo ho intentava, estava rascant el típic paperet de la lotto 6/49 que rascavem de petits amb la ungla (o un duro) i era incapaç de mantenir l'atenció a les seves explicacions fins que em va fotre un crit perquè no l'escoltava. Incapaç de dur a terme dues accions de tant complicada execució: escoltar i rascar. La meva mare, en canvi, estava mirant la televisió (que jo no sabia ni que estava encesa), m'estava planxant una samarreta, m'estava parlant i estava pendent que jo l'escoltés.
Encara no entenc com ho podia fer tot a la vegada. I no és una cosa tan sols de la meva mare, tot i que de petit pensava que era la única, ho comparteixen totes les dones del món.
Perquè jo sóc incapaç de fer-ho? Hi ha alguna cosa en el meu cervell que m'impedeix escoltar la meva companya de pis mentre estic escrivint això?
No tinc resposta per aquests dubtes, però el que si és cert és que els nostres cervells tenen algunes diferències. Per posar un exemple, podem fer referència a aquest estudi que conclou que els homes miren als ulls a les dones despullades, no com les dones (jeje).

Definitivament, els nostres cervells són diferents, i no només en els pensaments, cosa que podem comprovar amb les nostres observacions diàries i mundanes, sinó també anatòmicament.
Històricament el que s'ha cregut era que l'home era superior intel·lectualment a la dona; això es justificava per un cervell més gran en els mascles. Després amb el temps, hem sabut que la intel·ligència no depèn de la grandària absoluta del cervell, sinó de la grandària relativa respecte la grandària del cos. Fins i tot, a finals del segle XIX, un deixeble de Paul Broca (que va descriure les regions implicades en el llenguatge, deia:
"Hi ha nombroses dones que tenen una mida del cervell més pròxima del goril·la que no pas del cervell masculí. Aquesta inferioritat és tant evident que hom no pot posar-la en dubte ni un instant; només el seu grau pot ser objecte de discusió. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de les dones reconeixen que presenten una forma inferior de l'evolució i que són més properes del nen o el salvatge que de l'home civilitzat".
Bé,està clar que no calen comentaris....
Sembla, que els nostres cervells són diferents pel que fa a la lateralitat. Com ja sabem, els nostres cervells tenen una dominància pel que fa als hemisferis. Els dretans tenen dominància de l'hemisferi esquerre i els esquerrans tenen dominància de l'hemisferi dret. A part, moltes de les funcions del cervell estan també lateralitzades, així, trobem que una part de l'hemisferi esquerre està especialitzat en el llenguatge, mentre que en el dret podem trobar regions especialitzades en habilitats espaials. Diversos estudis senyalen que les dones tenen menys lateralització, o sigui, que les dones tenen més repartides les funcions cognitives entre els dos hemisferis mentre que els homes tenen centrades les habilitats verbals en l'esquerre i les espaials en el dret. Això permet, que les dones tinguin un major domini del llenguatge en proves de fluidesa verbal (per exemple). I els homes més habilitats en rotació d'objectes o en llençament a blancs.
Per altra banda, també s'han trobat diferències intrahemisfèriques. Les dones tenen les regions del llenguatge localitzades en una zona anterior, mentre que en els homes les trobem desperdigades i difoses al llarg de l'hemisferi esquerre. A favor d'aquesta hipòtesi, trobem que lesions en l'hemisferi esquerre produeixen moltes més afasies i apraxies en homes que en dones, degut, segurament, a que la gran majoria d'aquestes lesions es donen en regions posteriors del cervell.
Una altra diferència, és el tamany del cos callós. Aquesta estructura és l'encarregada de connectar els dos hemisferis. Per ella travessen milions d'axons que transporten informació entre un hemisferi i l'altre. Sembla ser, que el cos callós és més llarg en les dones. I com que ningú es posarà a contar el numero de fibres que hi passen en els dos sexes, es pensa que n'hi ha més, el que comporta una comunicació major entre hemisferis en les dones. Això les hi podria otorgar una major sensitivitat a la comunicació emocional i podria estar relacionat amb la famosa "intuició femenina". Aquest fet, seria un desavantatge pels homes, i per això ens és molt més difícil expressar les emocions (i aquesta excusa no val per justificar a la mare que no li dius que l'estimes).
Hi ha una altra estructura que connecta els dos hemisferis, és la comissura anterior, que comunica informació visual, olfactiva i auditòria, i sembla que també és més gran en les dones que en els homes. En aquesta estructura s'hi va fixar Allen quan va comparar el cervell d'homosexuals i d'heterosexuals, va trobar, que aquesta regió era més gran en homosexuals.
Finalment, hi ha una altra zona del cervell que sembla que podria ser diferent, és l'hipocamp. L'hipocamp està involucrat en l'aprenentatge espaial, i sembla que podria ser més gran en homes que en dones.
Totes aquestes diferències podrien dur-nos a les diferències que observem entre uns i altres i que ja he comentat abans. Les dones, per terme mig, són més hàbils en el domini del llenguatge, la qual cosa ens pot portar erròniament (no?) al tòpic que les dones parlen més que els homes com ens il·lustra aquesta vinyeta. I els homes se'n surten molt millor amb la rotació d'objectes o en el raonament matemàtic.
Val a dir, que tot aquest conjunt de diferències només són vàlides si les observem a nivell global, i que està clar que cada individu tindrà les seves habilitats pròpies que poden ser superiors o inferiors a les d'un individu del sexe contrari en concret.

Tot això, no pot deixar de fer volar la meva imaginació cap a uns quants milers d'anys enrere, quan els nostres avantpassats practicaven la caça i la recol·lecció. Ja veig aquells homes descuidats, amb el seu taparrabos anant a la caça d'algun gran mamífer. Tots en silenci, afinant la punteria, interpretant els moviments de la presa,....està clar que els que tinguessin un cervell amb unes condicions per interpretar l'espai més elevades obtindrien més preses, en canvi, el llenguatge els hi seria de ben poc servei, ja que si els sentissin els animals fugirien corrents. I què dir de les dones, duent a terme la dura tasca de la recol·lecció i la cura dels nens. Sembla lògic pensar que un cervell que els permetés explotar les habilitats de precisió, captar les emocions amb facilitat i parlar amb la canalla i entendre'ls, els hi seria molt beneficiós.
Podríem dir doncs, que el nostre cervell, tot i que té moltíssimes més semblances entre sexes que diferències, ha estat modulat per l'evolució de tal manera que homes i dones poguessin diferir en petites capacitats que els donarien prous avantatges.
De tota manera, això no és tot, i com ja hem dit altres vegades, el cervell és altament plàstic (aquesta si que és una característica que ens ha permès tenir un èxit evolutiu bestial) i pot variar en certs aspectes depenent de l'ambient (hormones, rols que es donen en la nostra cultura,...) com ja explicaré el pròxim dia perquè avui això s'està fent molt llarg i serà infumable.

Frij

Mamutets (1): Dima i el senyor Vereshchagin

2009-05-06T12:49:00.013+02:00

Aquest més, la revista National Geographic publica els resultats de l’autòpsia realitzada a Liuba, la cria de mamut que es va treure del permafrost siberià el maig del 2007, i que representa l’exemplar més ben conservat de tota la història. Per un fan dels mamuts això és una gran notícia, i aprofitaré l’entusiasme per fer un post dedicat a les cries de mamut, les tres més famoses: Dima, Masha i Liuba.

El primer en sortir a la llum va ser el petit Dima. Un dia de juny de 1977, Anatoly Logachev estava assegut a la seva excavadora amb la que treballava en un jaciment d’or, en un indret del noroest de Sibèria. De sobte la pala de l’excavadora es va quedar incrustada en alguna cosa dura, que tenia tota la pinta de ser una arrel. Pero no, mirat de mes a prop era més aviat un animal. Amb l’ajuda d’altres miners i una manguera d’aigua calenta, van descongelar el gel i descobrir el cos de Dima.

En Logachev va insistir en no desfer-se del cos i continuar treballant com si no hagués passat res. Intuïa que la cosa era important. I ho era, Dima era el mamut més ben conservat que mai s’havia trobat. El cap de la mina va avisar del descobriment i l’avís va arribar finalment a l’institut de zoologia de Leningrad (com es dèia Sant Petersburg en època sovètica).

Un dels experts que es va desplaçar a Sibèria va ser Nikolai Vereshchagin. Aquest senyor es mereixeria un post en exclusiva. Ha estat involucrat en gran quantitat de descobriments de mamuts, i des dels anys 70 va estar el cap del Mammoth Comittee de l’Acadèmia de Ciències Rusa. El museu de Zoologia de Sant Petersburg, on ha treballat tota la vida, és una autèntica meca dels fans dels mamuts, on s’hi exposen gran quantitats d’exemplars entre ells les cries de les que avui parlem. Vereshchagin va morir l'octubre del 2008 amb 99 anys a tres setmanes de fer els 100, i encara va tenir temps de donar la seva opinió sobre Liuba. Per una breu biografia seva vegeu la que van escriure per la Society of Vertebrate Paleontology, aquí.

Només arribar, Vereshchagin va felicitar a Logachev per haver informat del descobriment. El va recompensar amb l’única cosa que estava permesa: un rellotge especial de l’Acadèmia Soviètica de les Ciències. En Richard Stone ens dona més informació:

“Un any després, el govern soviètic va assegurar l’espècimen per 10 milion de rubles abans d’enviar-lo a Londres per una exposició. Vereshchagin, avergonyit, va demanar al secretari del Partit Comunista de Magadan que augmentés la escassa recompensa de Logachev i els seus homes regalant-los una altra excavadora. […] El funcionari es va negar, però al cor dels científics sempre va haver-hi un lloc per Logachev, que més endavant va ocupar un lloc d’honor al Museu Zoològic de Sant Petersburg, on s’exhibeix una fotografia color sèpia […]. La imatge está penjada entre dos pots de vidre: en un hi ha el cor de Dima; a l’altre, el penis embalsamat de 30 cm del mamontyonok”.

Lamentablement, el cos de Dima, mentre esperaba que se l’emportessin es va assecar i començar a descomposar. A més, es va establir una forta controvèrsia sobre la jurisdicció de la troballa entre la secció siberiana de l’Acadèmia Soviètica de les Ciències i Vereshchagin. Qui finalment va arribar a l’acord de publicar conjuntament els resultats de l’estudi futur de Dima. El cos de Dima havia de volar a Leningrad, al museu de zoologia, però es va cometre un terrible error. Els taxidermistes que havien d’embalsamar el cos per alguna extranya raó primer el van empapar en bencè. El poc pel que li quedava enganxat (perquè ja ni havia caigut molt mentre s’assecava a l’aire lliure) va desaparèixer en pràcticament la seva totalitat. El to de pell va canviar de marró pàlid a negre.

Quan vam parlar aquí, de l’estudi de Gilbert i Schuster sobre la seqüenciació de l’ADN mitocondrial a partir de l’arrel del pèl que s’havia dut a terme sobre 18 mamuts, establint dues poblacions genètiques diferents, vam dir que un dels 18 era Dima. Sembla ser que tot i l’aspecte completament afeitat de Dima, encara tenia pel en alguna banda. Si mireu a les potes, encara se'n poden veure uns quants.

Les proves sobre les restes maltractades de Dima va mostrar que trotava pel món ara fa més d'uns 40.000 anys. El mamutet tenia entre 6 i 8 mesos, i ja pesava els seus 90 quilets. Tot i els processos de congelació, descongelació i recongelació, Dima encara tenia algunes parts toves del cos conservades. En Vereshchagin va trobar un enorme coàgul de sang als intestins i restes de llet materna a l’estómac. Els C.S.I.s van fer una reconstrucció de la seva mort que consistia en l’abandó de la mare durant una setmana (probablement la mare va patir un accident, perquè d’altra manera no s’explica), de manera que Dima, afamat, va començar a consumir el seu greix escàs. Finalment es proposa que va caure en un toll fangós on es va ofegar, després de dramàtics i extenuants intents de sortir-se’n.

En properes entregues: Masha i Liuba

Per cert, si algú en vol una reproducció per la xemaneia, aquí.

Lectura: Mamut, de Richard Stone

Podeu veure la notícia original portada de la Vanguàrdia del 1977 en aquest link de l'hemeroteca.

Dodger

Insectes per donar i vendre

2009-04-28T00:37:00.005+02:00

Si es posem a mirar les espècies llistades descobertes, salta a la vista que els insectes s’enduen la palma. Hi ha insectes per donar i per vendre, hi ha insectes per tots els gustos i per tots els racons. Per què carai, es podria un preguntar, hi ha tantes espècies d’insectes? A la imatge més propera a aquesta frase, podem veure els diferents taxa representats amb diferents tamanys segons la seva diversitat d’espècies. Veieu quin escarbat més gros?

Què fa que els insectes s’hagin diversificat tant ? En Terry Pratchett va abordar el problema en un dels seus llibres, El País del Fin del Mundo, de la saga del Mundodisco. Uns mags es troben amb Déu i en un moment ja el tenen atabalat amb mil preguntes…:

“Y de repente echó a correr a través de la caverna atestada […].
- Lo siento, pero he de hacer uno –dijo-. Me calman, ¿sabe?
Ponder lo siguió. La caverna que había al otro lado de las puertas era más grande y se hallaba brillantemente iluminada. El aire estaba lleno de cositas relucientes: había millones de ellas, y todas flotaban en el vacío como cuentas colgadas de hilos invisibles.
- ¿Escarabajos? – Preguntó Ponder.
- ¡Cuando te sientes deprimido, no hay nada como un escarabajo!- Dijo el dios. Se había detenido junto a un gran escritorio metálico y estaba abriendo febrilmente los cajones y sacando recipientes de ellos-. ¿Podría pasarme la caja de las antenas? Está en ese estante de ahí. Oh, sí, nada como un escarabajo para levantarte el ánimo… A veces pienso que en el fondo todo se reduce a eso, ¿sabe?
- ¿A qué todo se refiere? – Preguntó Ponder.
El dios hendió el aire con un brazo.
- ¡A todo!- Dijo alegremente-. A todo lo que existe. Árboles, hierba, flores… ¿Para qué creía que servía todo eso?
- Bueno, nunca pensé que fuera para los escarabajos- dijo Ponder-. ¿Qué me dice de… los elefantes, para empezar?
El dios ya sostenía un escarabajo a medio terminar en una mano. El escarabajo era verde.
- Estiércol- dijo triunfalmente.
Cuando es unida a un cuerpo ninguna cabeza debería producir el mismo sonido que un corcho al ser introducido en una botella, pero ése fue exactamente el sonido que produjo la cabeza del escarabajo entre las manos del dios.
- ¿Qué?- Exclamó Ponder-. Pero eso es tomarse mucha molestia sólo para acabar teniendo un poco de estiércol, ¿no?.
- Bueno me temo que la ecología es así- dijo el dios.
- No, no, eso no puede ser –insistió Ponder-. ¿Qué me dice de las formas de vida superiores?
- ¿Superiores? Ah, las de más arriba… Supongo que se refiere a los pájaros, ¿no?.
- No, me refería a… - Ponder titubeó. El dios había mostrado una notable falta de interés hacia los magos, posiblemente debido a la ausencia de similitud entre ellos y los escarabajos, pero aún así Ponder ya podía divisar un considerable extensión de terreno teológicamente peligroso-. Estaba pensando en… en los monos.
- ¿Los monos? Oh, muy graciosos, desde luego, y obviamente así los escarabajos tienen algo con lo que entretenerse, pero…- El dios le miró-. Oh, cielos… No estrá pensando que son el auténtico propósito de todo el montaje, ¿verdad?
- Había dado por sentado que…
- Cielos, cielos. – Dijo el dios-. Verá el autentico propósito de todo el montaje es, de hecho, ser todo el montaje. Aunque- añadió con un bufido- me encantaría que pudiéramos hacerlo todo con escarabajos.”

Doncs bé, a la teoría de què a Déu li encanten els insectes s’hi afageixen una gran quantitat d’altres toeries que els biòlegs han anat collint de les seves sinapsis i que fa poc es van plantejar en conjunt en un extens review a la revista Biological Reviews, per Peter J. Mayhew, del departament de biologia de la Universitat de York.

El tema es presenta com un problema macroevolutiu: quines característiques de la biologia d’aquest grup són les responsables de la seva riquesa en espècies?

Per explicar això s’han posat damunt la taula la friolera de 18 hipòtesis diferents. L’autor les divideix en dos grups. 1) relacionades amb variables cladogenètiques (edad del clado, taxa d’especiació, taxa d’extinció o limitació a la riquesa d’especìes), i 2) relacionades amb variables fenotípiques o ecològiques.

Els hexàpodes són realment antics, del devonià, de fa uns 411-407 milions d’anys. La primera hipòtesi ens diu que hi ha tants insectes gràcies a una sostinguda, encara que no necessàriament elevada, taxa de diversificació. Una altra hipòtesi ens diu que la clau está en l’elevada taxa d’especiació d’aquests animalons. Encara que aquesta és una mica dubtosa. Ho és menys la que diu que els insectes presenten una menor taxa d’extinció (que els tetràpodes, per exemple). Una altra diu que la capacitat de riquesa d’espècies del grup és particularment alta. Això vol dir que el petit tamany corporal, les especialitzacions ecologiques, el fet que mengin plantes i les múltiples innovacions morfològiques que presenten fan que els insectes tinguin una gran capacitat de presentar espècies noves.

El segon grup d’hipòtesis va més pel tema de les seves característiques morfològiques. Una responsabilitza el pla corporal, amb la boca externa i l’ovopositor, com la causa de la seva major capacitat de colonitzar diferents nínxols i per tant, especiar-se més. Un altre, ens parla de la seva capacitat de volar, i per tant, de dispersar-se també. Altres defensa la metamorfosis insectil, amb les seves formes juvenil i adultes, com a manera d’incrementar les oportunitat de colonitzar habitats diferents. Altres se centren en la boca i les seves múltiples i diversificades/ables parts, com a manera també de ocupar nínxols bens diferents, consumints fonts d’aliment diferents. Altres presenten la hipòtesis d’una manera més genèrica, la segmentació del cos, permetent l’especialització de les parts i altra vegada l’explotació de nínxols diferents. La cutícula, l’exoesquelet, tambés es proposa com a element que afavoreix la resistència a diferents ambients. La sofisticació sensorial i nueronal (ulls amb capacitat de formar imatges) permet també comportaments especialitzats a diferents nínxols. El seu petit tamany corporal, que els permet ficar-se a tot arreu, augmentant les taxes d’especiació, els temps de generació i poblacions de molts individus, que al mateix temps comporta una baixa taxa d’extinció. La seva dispar interacció amb d’altres organismes, en especial les plantes, que els porta a un augment d’especialització, etc. etc. Els factors de selecció sexual que fan que apareixin problemes en trobar parella i faciliten l’aïllament sexual, la qual cosa és un gran motor d’especiació. Una altra una mica més patillera ens anomena com a causa la distribució tropical, si estás al tropic on hi ha una gran diversitat el teu grup es beneficia d’aquest efecte. Per últim, la versatilitat genètica permetria als insectes agunatar canvis ambientals i aprofitar nous nínxols i oportunitats ràpidament.
No està malament, eh? No serà per falta d’hipòtesis. Si algú us pregunta per què hi ha tants insectes pel món escolliu l’explicació que us agradi més. De moment totes estan sobre la taula.

Referència:

Peter J. Mayhew. Why are there so many onsect species? Biological Reviews 82 (2007) 425-454.

Dodger

Compartint carn

2009-04-21T11:12:00.004+02:00

Ja fa uns dies, en una altra entrada, proposavem la hipòtesi d'en D. Symons per explicar l'origen de la dieta carnívora en els humans, que tants canvis a permès efectuar a la sel·lecció natural a nivell del cervell.

En D. Symons proposa que els primers humans que tenien una dieta bàsicament vegetariana, aconseguien els favors femenins a través de compartir la carn que caçaven. És el que s'anomena la hipòtesi de "meat-for-sex" (correquetepillo vindria a ser la traducció...).

Segons un estudi publicat en la revista Plos One la setmana passada, els ximpanzès en estat salvatge intercanvien carn per relacions sexuals a llarg plaç.
Els investigadors han observat el comportament d'una comunitat de zimpanzès salvatges del Parc Nacional de Taï (Costa d'Ivori) durant un plaç de 3 anys i han conclòs que els mascles que havien compartit carn amb una femella almenys una vegada tenien més numeros per ser escollits per les femelles per tenir relacions sexuals. En canvi, els que no havien compartit carn ho tenien bastant més magre; a no ser que fossin uns mascles amb alt rang dins del grup, la qual cosa els hi donava alguna possibilitat més.
Un fet curiós és que no importava si la el troç que es compartia de carn era molt gran o no, l'important era el fet (no, no sé si es pot fer extensiu als humans. O sigui que deixa't els calers i pilla-li un bon anell de diamants!).

A més, els mascles preferien compartir la cacera amb les femelles en estre, tot i que la majoria de vegades ho feien amb les que no estaven en estre, degut a que eren molt més abundants les segones en les batudes.
Tot i així, no en totes les poblacions de ximpanzès es dóna d'aquesta forma. Almenys estudis previs no havien trobat diferències entre compartir la carn o no compartir-la sempre i quan es miressin les relacions sexuals que s'obtenien a curt termini, durant el període d'un estre.
Així doncs, el fet de caçar i compartir la carn podria estar en la base de la cohesió de parella, creant lligams sexuals a llarg termini.

Frij

Homo enculatus

2009-04-07T23:51:00.003+02:00

Els grans experts en canvi climàtic, en reciclatge, en cultura de la pau, en l'explotació del tercer món, en aprofitament dels recursos, en l'alliberament del mercat, en creixement sostenible i en els drets de tots els éssers vius s'han reunit aquest cap de setmana i han arribat a la conclusió que de tot continuar com fins ara, la nostra expècie evoluciona cap a un altre hominoide que estarà ben donat pel cul...

Frij

Tattoopuntura

2009-04-06T16:58:00.008+02:00

Quan parlem de tatuatges, jo m'imagino aquell tio que surt a la tele ple de colors fins a la punta dels cabells (ja no recordo si no en té) i tot d'arrecades penjant-li per tot arreu.

Des de sempre, els tatuatges sembla que han estat un senyal de distinció, d'ostentació i poder. I per això, aquest tio de la tele és el meu gurú, el meu mestre, el meu tsentsei,....
L'home dels gels és el primer registre tatuat que tenim. Estem parlant de l'Ötzi, un home que va morir fa uns 5200 anys allí per la zona dels Alps italians, i gràcies al seu cos momificat, s'han pogut escriure les primeres històries sobre traïcions i assassinats. A més, (ja en va parlar en Memecio) en el cos de l'Ötzi, s'han trobat molts tatuatges són els primers tattoos dels que tenim constància. Es disposen el llarg de l'esquena, canells i cames formant 15 grups de línies i/o formes geomètriques. Tot i que Ötzi podria haver estat el cap desbancat d'una tribu que e smovia per la zona, els seus tatuatges no impressionen massa i no semblen pas ornamentals, ja que la majoria no passen de simples ratlletes verticals o creus.

És possible que aquests tatuatges tinguéssin una importànciua mèdica?
Alguns autors han estat estudiant aquesta hipòtesi, basant-se en els punts clàssics de l'acupuntura xinesa.
De tots els tatuatges sque s'han trobat en el cos momificat de l'home dels gels, 9 d'ells estan situats just a sobre un punt utilitzat per l'acupuntura tradicional, i 6 més estan a una distància de 6-10 mm del punt més pròxim.
En l'acupuntura, aquests punts energètics es distribueixen en 12 meridians, canals o vies de comunicació, i cada una d'aquestes vies, correspon a un òrgan. En el cas de l'Ötzi, 9 dels 15 grups de tatuatges, estan sobre el meridià de la bufeta urinaria i 3 sobre el meridià de la vesícula biliar.
A més, si avui en dia, un acupunturista (desconec si es diu així) ens diagnostiqués artrosi lumbar, ens punxaria amb l'agulla en els punts que utilitza el sistema urinari del cap fins als peus. Sembla que un punt molt important en el tractament de l'artrosi, és el punt UB60, just en aqeust punt, l'home dels gels hi té un tatuatge. Per confirmar aquesta hipòtesi, s'han fet diversos estudis radiològics de la mòmia que han confirmat una artrosi moderada en genolls, turmells i columna vertebral.
Queden encara uns altres grups de tatuatges, els que es troben sobre els meridians del fetge i la melsa. Aquests llocs són utilitzats per l'acupuntura en el tractament de malalties abdominals. Doncs bé, estudis en el còlon de la mòmia han servit per trobar ous del cuc Trichuris trichiuria, un paràsit intestinal. A més, entre les pertenences de l'Ötzi s'hi van trobar uns trossos del bolet Piptoporus betulinus, que és conegut per ser un remei de la fitoterapia contra els problemes del sistema digestiu.

S'han fet estudis histològics dels tatuatges de l'Ötzi i s'hi han trobat pigments que podrien ser de carbó vegetal. Sent així, el que pensen els investigadors, és qeu els tatuatges e spodrien haver realitzat mitjançant un tall a la pell i cremant alguna espècie vegetal a sobre. Aquesta tècnica és molt semblant a la que s'utilitza actualment en els tatuatges terapèutics en l'Àfrica i l'Índia.

Els següents tatuatges dels que es tenen constància són els que s'han trobat en algunes mòmies de l'antic Egipte, la gran majoria dones, com per exemple la de la deesa Amaunet, que també tenia tatuatges geometrics en abdomen, cuixes i braços. I sembla que podria tenir la mateixa funció.
Avui en dia segueixen sent un distintiu ornamental o simplement un tret més de la moda, com molts altres mems de les nostres societats copiadores actuals, però potser, en el seu inici, es realitzaven tatuatges per guarir malalties i amb el temps han perdut la seva funció.

Link interessant:
- http://iceman.eurac.edu/ (pots fer-li un zoom a la mòmia de l'Ötzi)

Frij

Paleopatologia, natura bucòlica al Museu Egipci

2009-03-27T20:56:00.013+01:00

Per fi, després de molts intents acabats en fracàs, hem aconseguit visitar l’exposició temporal del Museu Egipci de la Fundació Clos sobre paleopatologia titulada: esquelets malalts. Ha estat una grata sorpresa, la veritat. Molt material (136 peces de diferents col·leccions) i molt ben recolzat amb textos ben redactats i amb gran quantitat d’informació útil. Aprofitem, per tant, per felicitar als comissaris de l’exposició, el Dr. Albert Isidro, Traumatòleg i Cirurgià de l’Hopsital Universitari Sagrat Cor de Barcelona. Paleopatòleg i membre del Grup de Recerca en Osteobiografia de la Universitat Autònoma de Barcelona; i la Dra. Assumpció Malgosa, directora del Grup de Recerca en Osteobiografia citat.

L’exposició comença amb un repàs molt breu de la paleopatologia aplicada a restes fòssils no sapiens. Desde malformacions congènites a trilòbits, a evidències de tumors i artrosi presents en dinosaures. Algú s’havia imaginat mai un tiranosaure artrític? Després ens informen de patologies detectades en homínids extingits com infeccions dentals o marques de depredació trobades en restes d’austrolopitecs. Hipervitaminosi i miositis ossificant en Homo erectus; artrosi i altres afeccions osteomusculars en neandertals; i diversos tipus de tumors, infeccions i malformacions en l’home del paleolític superior. Ens mostren una reproducció del famós crani 5 d’un Heidelbergensis de la Sima de los Huesos amb una infecció dental extesa fins a una òrbita ocular. I un individu de l’edat de ferro de Mongòlia que patia d’atrèsia anal, o altrament dit, anus imperforat, oh déu meu! L’Homorgasmus va fer una sèrie de post en el seu estil profusa i rigurosament referenciat de paleopatologia humana que podeu llegir clicant aquí, on parla més detalladament d’alguns d’aquests casos.

L’estudi de determinades malalties en el passat poden donar informació, i aquesta és la idea, sobre el medi, els patògens i sobretot, el grau de cura dels malalts que es tenia, en funció, per exemple, dels anys que va sobreviure un malalt a una malaltia incapacitant en determinada època. Com que les UCI són més aviat modernes, en el passat una gota o un tumor podia ben bé posar a prova l’abnegació dels familiars o del grup.

L’efecte d’alguns patògens microscòpics com Treponema palidum, causant de la sífilis, ha deixat records tan macos com diversos cranis esponjats i destrossats o la pèrdua total del nas. O el Mycobacterium leprae, deixant marques terribles com un forat enorme al paladar. Els forats al crani, però, no sempre han estat causats per microorganismes. De vegades els han causat macroorganismes tals com el veí trepanador del costat. A l’edat mitjana, els mestres barbers presentaven entre els seus serveis arrencar dents corcades o trepanar el crani. Les trepanacions que es troben a diferents indrets i èpoques poden tenir motius rituals o clínics per tal d’alleujar determinadas malalties, i es pot realitzar amb barrines o rascant el crani fins que es forada. En tot cas la cosa és probablement tan dolorosa com sembla i es possible que els narcotitzessin fins dalt, almenys això indiquen els panells pel què fa als homes. Vol dir això que a les dones ho feien sense miraments? No hu vull pensar. Un dels cranis que presenten es pot util·litzar de colador, va resistir un seguit de trepanacions múltiples i a jutjar per la regeneració del teixit ossi del voltant del forat, va sobreviure sense més incidents. Quina angúnia i quin patir, no? Doctor, puc fer puenting amb el crani multitrepanat?

Altres traumatisme anguniosos són els causats per aquelles discussions tontes que acaben amb un cop de massa al crani o amb un mandoble al front. Aquests impulsos acostumen a deixar una marca inborrable a l’individu tals com foradots al cap, com el del cartell de l'exposició. Es mostren els cranis de guerrers que van posar-se a intercanviar punts de vista a les estepes de Mongòlia al segle V-VI. Un d’ells, que anava particularment desencaminat, mostra marques al crani interpretades com l’evidència d’una extracció hàbil de tot el cuir cabellut.

Els arqueòlegs i paleopatòlegs de vegades aconsegueixen fites increïbles, com les de trobar elements tan petits i indicadors com pedres del ronyó, es mostren càlculs renals d’un jaciment de Casserres del segles V-VIII! Elements més petits encara són restes conservades d’ADN, que en alguns casos permeten trobar mutacions patogèniques com en determinats oncogens. Al 1999, per exemple, es va trobar una mutació al gen K-Ras, que va provocar un adenocarcinoma i la mort del rei Ferran I d’Aragó.

Acabo animant-vos a visitar aquesta exposició, que de moment acaba al 30 de juny, i que tot i que val uns quants euros val realment la pena. És lògic pensar que les malalties d’ara també són les d’abans, i així és. Però en tenir aquestes restes al davant permet pintar-se un quadre mental molt més ric i entenedor del què havia de significar això a nivell social, en especial quan veus terribles i cruels fractures, o deformacions varies, que van soldar-se molt abans que l’individu morís. Recomano molt especialment aquesta exposició a tots aquells partidaris del disseny intel·ligent. M’ofereixo a esperar-los a la porta de sortida i fotre’ls un calbot si encara insisteixen en el tema després de veure tot això.

Dodger

Schadenfreude

2009-03-26T00:16:00.003+01:00

És fàcil entendre que el dolor físic s'hagi lligat evolutivament a tota una circuiteria cerebral que ens provoca dolor i rebuig (per corroborar-ho podriem preguntar-los-hi als que corrien davant de les porres ara fa uns dies...). És altament comprensible, que si no evitem lesions físiques el nostre èxit reproductiu pot veure's afectat de forma dràstica.
Ara bé, poden els fets psicològics produir-nos aquest tipus d'experiències també? Tots els que esteu llegint això sabeu prou bé que si. I com pot ser això? La resposta directa és senzilla: perquè utilitzem les mateixes estructures cerebrals per a processar-les.
Aquesta és la conclusió a la que van arribar uns científics japonesos en un article publicat a la revista Science, ara fa uns mesos.
Van observar que els nuclis del dolor s'activaven de forma creixent quan més gran era l'enveja que els voluntaris sentien per una persona. Val a dir, a més, que la correlació era exacta entre les possessions de la persona que se li presentava i l'activació d'aquestes regions. O sigui, que el nostre cervell interpreta igual un dolor físic que l'enveja que pot sentir vers algú. D'aquí va néixer la frase: "em cau com una patada als collons". Aquestes regions consistien en el tàlam i l'escorça cingulada dorsal anterior entre d'altres.
Per altra banda, en l'estudi es va poder constatar un altre fet que tots algun dia hem experimentat. Es podria definir com el plaer pel dolor aliè, però que els investigadors han preferit anomenar: Schadenfreude (així ningú entèn res).
O sigui, la cosa era que si a aquesta persona que tenia tantes possessions i li tenien tanta tirria, li ocorria algun fet desafortunat, automàticament, a l'envejós se li activaven les zones relacionades amb el plaer i la recompensa, per ser exactes, el nucli estriat ventral (del qual el component més important és el nucli accumbens).
Siguem sincers, qui no ha volgut mai que se li cagués un colom tamany Nyu de la sabana en tot el tarro al president del govern o al de l'oposició (en aquest cas les possessions venen a ser les mateixes) en la presentació d'algun acte oficial?

Doncs bé, no us preocupeu per tenir aquests desitjos tant deplorables. Si aconseguissim que un dia se li cagués a sobre, experimentariem un plaer semblant a un orgasme, a una abraçada, a un bany després de passejar-nos amb abric per Barcelona en ple agost o a una dosi de la nostra droga preferida. Si més no, s'activaria la mateixa àrea cerebral.
Llavors, tornant al principi. Què ha fet que l'evolució hagi actuat a nivell cerebral de manera que es mantinguin les mateixes xarxes neuronals relacionades amb el dolor físic i les experiències psicològiques? Tot apunta a que les relacions interpersonals han estat d'una importància cabdal en l'evolució de l'espècie i que ha valgut la pena que ens fés mal la pèrdua d'algun ésser estimat o que algí fós deshonest amb nosaltres, per tal d'envoltar-nos de gent cooperativa i honesta, amb la qula cosa, augmentavem la nostra supervivència.
Aquests mecanismes han estat amb tota seguretat, un dels substrats per a crear i promoure el manteniment dels vincles grupals, als quals avui dia estem "addictes".

Frij

Per si de cas...

2009-03-18T16:02:00.004+01:00

Per si de cas, deixeu-me fer una petita entrada portant la contrària al vicari de Crist.
Ho sento tio, però sóc dels revolucionaris que pensen que la distribució de preservatius a l'Àfrica és una de les mesures a adoptar per lluitar contra el SIDA.
El Papa ha comentat a més, que la distribució de condons pot augmentar el problema.
És bàsic per la seva utilització saber posar-se'l, la qual cosa, gràcies a Déu (mai més ben dit) ja ens l'ensenyen de petits a l'escola. Potser és que ell encara no ha après a posar-se'l.

Per si de cas, la meva recomanació és que us el poseu, tant a l'Àfrica com arreu.

Frij

Deixeu-vos untar amb baves de cargol

2009-03-17T23:07:00.007+01:00

Avui a la tarda he passat a fer una visita a la meva àvia. Després de preparar el meu organisme per resisitir un dejuni de dues setmanes sense necessitat de fabricar cossos cetònics, li he dit:

“Mira abuelita (jo li dic abuelita). Tengo la piel hecha una caca, una caca seca, parezco un lagarto.” I és veritat, em cau a tires i no m’hi poso cap pasterada perquè abans que res soc molt mascle. Però deixo que me la posin, coses de la psicopatologia de la vida quotidina, que diria Freud. No vull averiguar els motius de la meva conducta, si teniu hipòtesis us les guardeu.

“Ah, pues mira! Justo una vecina (breu biografia de la veína) me ha traído un tarro de una crema muy buena. Es de baba de caracol”

“Qué! Aleja eso de mi! No, nunca, ni de coña”

He agafat el pot i me l’he remirat per dalt i per baix. L'he posat sobre el bidet i li he fet una foto davant la meva abuelita estupefacte.

En arribar a casa he fet una mica de recerca del tema. En efecte les baves del cargol s’util·litzen per eliminar arrugues. Als seus polisacàrids i proteïnes s’atribueixen propietats antioxidants i regeneradores de la pell. La bava s’extreu del cargol comú Cryptomphalus aspersus. Però té alguna base científica tot plegat? Sembla ser que si. Però alerta! Que diria en Monegal. No tot els productes cosmètics que es venen amb la bava són fiables. Alguns són un timo perquè el què és important és el mètode d’extracció. La bava que coneixem, la que deixa el cargol per terra en moure’s no té cap propietat útil per la pell, a no sé que vulguis repel·lir les persones del voltant. La bava que s’util·litza és la que fabrica el cargol en resposta a un estrés de radiació o mecànic sobre la seva pell per tal de regenerar-la. Per produïr-la, agafen els cargols, els putegen a base de bé, però no els maten la qual cosa permet cicles de puteig continuats, i n’extreuen aquesta bava especial.

La bava aquesta conté un munt de coses entre elles: alantoïna (glioxil-diurea), un estimul·lant de la proliferació cel·lular de l’epiteli de la pell que serveix per substituir teixit necrotitzat i protegeix de les substàncies irritants. Antibiòtics naturals. Vitamines. Àcid hilaurònic (hidratant) i glicòlic (que elimina la capa de cèl·lules mortes afavorint l’acció de l’alantoïna). I anti-proteases, per tal d’evitar la destrucció del colàgen i l’elastina.

Les accions es resumeixen aquí:

1) Activitat colagenasa per eliminar el colagen desnatural·litzat i fer-ne de nou.
2) Millora del citoesquelet gràcies a la inducció de l’activació dels fibroblasts (mitjançant el FGF-beta, el factor de creixement de fibroblasts). Això fa augmentar la producció d’àcid hialurònic, de colàgen i elestina, i de fibronectina de la matriu extracel·lular (augmenta la fermesa de la pell).
3) Activitat ainti-oxidant per l’activitat de la SOD (superòxid dismutasa) i la GSH-T (la glutatió transferasa), principal enzims de la defensa contra els radicals lliures.

La patent d’aquesta potinga la té la Indústria Farmacèutica Cantabria (IFC). I estan molt interessats en demostrar que moltes altres potingues basades en babes de cargol no tenen cap base científica.

Després de llegir tot això m’he quedat preguntant-me per què carai no m’havia deixat enbadurnar. Ah, si, ja me’n recordo. Perque eren baves de cargol!

Referència:

Link amb l'explicació del producte i les cites als estudis que avalen el tema

Dodger

Neurociència a través dels premis Nobel (1)

2009-03-12T22:05:00.011+01:00

Per donar resposta a moltes coses en aquesta vida, esbrinar com funciona el cervell és “la madre del cordero”. No és d’extranyar, per tant, que la branca de la neurociència s’estigui començant a doblegar per culpa del pes dels premis Nobel orotgats. Aquest grapat de Nobels marquen les grans fites que en qüestió d’un segle han esclarit considerablement molts aspecte de les cosetes que pasen en el merder de neurones contingudes dins els nostres cranis.

Aquest és el primer d’una sèrie de post que pretenen explicar el què hi ha darrera de cada un d’aquest premis en el camp de la neurociència.

Nobel 1 (1906) Santiago Ramón i Cajal i Camillo Golgi.

Així resumint, en Cajal va tirar per terra amb alegria la teoria reticular vigent a l’època. Aquesta, defensada per tot cristo, inclòs en Golgi, afirmava que la unitat funcional del sistema nerviós era una xarxa immensa de connexions. Realment això és el què es veia en les preparacions microscòpiques, menys amb el mètode de tinció de Golgi. Aquest mètode, Cajal el va util·litzar en cervells en desenvolupament (que tenien menys neurones) i va veure que aquella xarxa infernal i incomprensible es podia dividir en cèl·lules. Cèl·lules raretes, si, no s’assemblaven gens a cap altra del cos, però cèl·lules al cap i a la fi.

Donant voltes a tot plegat i observant els seus preciosos dibuixos d’allò que veia pel microscopi, en Cajal va anar més lluny i va deixar anar al món la teoria neuronal i els seus 4 principis:

1) La neurona és la unitat funcional i estructural del cervell. Una neurona util·litza les seves dendrites per rebre senyals d’una altra neurona i els axons per enviar-la a la neurona següent.

2) Va inferir que la comunicació entre els axons i les dendrites es produïa en llocs especialitzats (que més tard es van anomenar sinapsis). També, que les sinapsis entre dues neurones es caracteritza per un petitíssim espai (més tard anomenada fenedura sinàptica), però que mai s’arribaven a tocar. Aquí Cajal va forçar la vista de veritat.

3) Les neurones no formen sinapsis com els dona la gana, sinó que segueixen circuïts específics. Els senyals circul·len segons patrons predictibles.

4) La polarització dinàmica, amb el que pretenia explicar que el senyal viatja en una única direcció: de la dendrita a l’axó, i no al revés.

El més curiós de tot plegat és que aquestes observacions no les hauria pogut realitzar si no hagués estat pel mètode de Golgi, però en Golgi va morir sense creure’s un borrall del que deia en Cajal. Tot i tenir un premi Nobel a la xemenèia per aquest descobriment. A la xerrada que havien de donar cadascú en rebre el premi, en Golgi va aprofitar per tornar a carregar-se la teoria neuronal amb tota la obcecació que va aconseguir reunir en el seu interior, però va ser prou “polite”: “In my opinion, we cannot draw any conclusion, one way or the other, from all that has been said… in being for or against the neuron doctrin”.

Més tard, en Cajal escriuria: “What a cruel irony of fate to pair, like Siamese twins, united by the shoulders, scientific adversaries of such contrasting character.”

Refrència:

- Les memòries d'Eric Kandel. In Search of Memory. Ed. Norton and Co.2006.

Dodger

Qui més qui menys tothom es casca

2009-03-03T14:47:00.007+01:00

Pocs dies després de la creació d’Abulafia, un comentarista ens va suggerir fer un post sobre la violència en els humans. Doncs, ara va, que més val tard que mai.

Sovint les ciències socials i la humanitat en general ha trobat lògic pensar que la cultura té molt a veure en la conducta violenta, i és cert, sens dubte. Però sovint es va més lluny afirmant que no hi ha base genètica de l’instint assassí, que res té a veure amb l’herència animal de l’home i que d’haver nascut a no sé quina tribu i en estat salvatge, ens estaríem regalant flors en comptes de punyalades. Això últim és la falàcia del bon salvatge.

Abans de res mirem què tal ho porten o portàven en realitat els « bons salvatges ». Per contabilitzar els morts per accions violentes naturalment no valen nombres absoluts, com diu Steven Pinker, dos morts en una banda de cinquanta persones equival a deu milions de morts en un país del tamany d’Estats Units. « Si les guerres del segle XX a Europa i Nord Amèrica s’haguessin carregat la mateixa proporció de població que mor en les guerres d’una típica societat tribal, hi hagués hagut dos bilions de morts i no 100 milions”. A la gràfica de dalt es veu la porporció observada per l’arqueòleg Lawrence Keeley de morts de varons degudes a la guerra en diferents societats. Menys l’última barra, totes pertanyen a pobles indígenes d’Amèrica del Sud i Nova Guinea. Pinker continua informant que l’antropòloga Carol Embert ve veure que el 90% de les societats caçadores-recolectores participaven en guerres i que el 64% ho feien com a mínim dues vegades l’any. Com a dada divertida “a principis dels anys setanta, el New York Times informava del descobriment dels “bons tasaday” de la selva tropical de Filipines, un poble que no tenia paraules per designar el conflicte, la violència o les armes. Va resultar que els tasaday eren uns grangers locals que s’havien vestit amb fulles per fer-se una foto, amb la finalitat d’aconseguir que els amics de Ferdinand Marcos puguessin parlar de la seva “patria” com una reserva i disfrutar en exclusiva dels drets miners i de la fusta”.

Historiadors, criminòlegs i arqueòlegs afirmen que, en la majoria de llocs i durant la història d’Europa entre el segle XII i el present, els altercats violents acabats amb mort eren més freqüents en el passat que en l’actualitat. Per exemple, de 32 homicidis per cada 100.000 habitants per any als segles XIII i XIV a 1,4 al segle XX. Per tant, si busquem un origen evolutiu a la violència que ja hem vist que és universal, hem de tenir en compte que és en efecte fortament regulable per altres factors no genètics. La violència apareix, però també pot disminuir, a un ritme molt ràpid (7 segles, en l’exemple d’abans) per pensar de bones a primeres en adaptacions evolutives.

Que l’instint de violència hagi aparegut evolutivament, com en moltes coses, no invalida que la cultura el pugui modul·lar, que quedi clar. Però anem a veure per quins motiu podem pensar que l’instint assassí és una herència incrustada en els gens.

Aquells que defensen la “teoria de l’homicidi adaptatiu” proposen que l’home sovint treu partit adaptatiu de matar un altre individu, per exemple l’infanticidi pel control demogràfic o l’eliminació de rivals pels recursos o per la parella sexual. És obligatori mencionar el fet que la teoria de l’homicidi adaptatiu és una proposta conflictiva alternativa a la més popular: la que dius que la mort violenta no és una finalitat recolzada per un instint de matar sinó una conseqüència inevitable de perseguir amb molt d’ímpetu un objectiu. És a dir, la mort violenta dels individus és tan sols un dany colateral de lluitar per aconseguir per exemple major èxit reproductiu o major estatus.

Un dels arguments per considerar-ho producte biològic de l’evolució és el fet que l’instint está majoritàriament present en homes que no pas en dones. Als homes el destí ens ha portat a haver de competir molt més que les dones entre nosaltres per obtenir estatus social o sexe. L’instint assassí pot afavorir la capacitat de competir per aconseguir-ho. Per altra banda, perdre un home en un altercat violent és menys costós genèticament parlant que perdre una dona. En general, la mort de la mare perjudica més la supervivència dels fills que la del pare. La del pare és greu també, no fotem, però quan els recursos escassegen és possible que el risc de morir per ells valgui la pena. Les dones, per tant, s’haurien seleccionat a favor de resoldre els seus problemes més pacíficament. Els estudis de comportament en homes i dones mostren que les dones presenten majors nivells d’empatia i da capacitat d’autocontrol que els homes. Salta a la vista a tot arreu menys a les tertúlies televisives i als rols cinematogràfics de Penélope Cruz.

Una base biològica també es deduiex de l’estudi dels cervells d’assassins. Sovint s’observen diferències en l’escorça prefrontal i major activitat d’estructures límbiques. Diferències en la neurobiologia de l’agressivitat (en concret en el volum de l’escorça orbitofrontal) també s’han observat entre homes i dones.

Més que la violència individual, el què pot ser més fàcil d’explicar a nivell adaptatiu és la violència entre grups. Com sempre, pot resultar informatiu veure què passa entre els nostres parents més propers. Si observem el ximpancès trobem violència entre bandes? Si, i tant. Petits grups de mascles ximpancès sovint es matxaquen per ampliar el seu rang de recerca de menjar. Richard Wrangham, un antropòleg de Harvard, i altres investigadors han comparat les taxes de mort per conflictes entre grups de ximpancès i d’humans de societats de caçadors-recolectors o grangers de subsitència. Tant uns com altres presentaven nivells semblants de morts violentes.

Sens dubte, barreres morals en els humans protegeixen de molts altercats violents. Però en paraules de Robert Hinde (Zoòleg de Cambridge) ideologies, propaganda i denigració dels de fora del grup poden reforçar la barrera entre el “nosaltres” i el “ells”, de manera que matar es torna moralment permissible. Paral·lelament, els humans hem desenvolupat una gran capacitat d’odiar els altres i estimar els del propi grup. Dos economistes (Choi i Bowles) van desenvolupar un model on s’observava com co-evolucionava la guerra al mateix temps que l’altruisme (la guerra entre grups i l’altruïsme i el bon rotllo dins el propi grup).

He parlat poc de com influeix la cultura en tot això, però hem vist dades suficients com per refutar la concepció falaç de que venim al món purs com l’esperit sant. Acabo per no torturar-vos més. La informació está extreta de les dues referències que poso a continuació i que recomano on hi ha més o menys el mateix que aquí però més ben escrit.

Refrències:

- Human behaviour: killer instincts. Jones D. Nature. 2008 Jan 31;451(7178):512-5.

- La Tabula Rasa. Steven Pinker. 2002.

Dodger

Sacrificar i extirpar

2009-02-24T13:49:00.005+01:00

La humanitat no pregunta a la naturalesa sobre els seus secrets, li extirpa. Sacrifiquem centenars de vides a l’altar del coneixement mentre som conscients que la dimensió ètica del fet no està gens clara. De tant en tant, però, algunes notícies colmen el got i tots ens posem les mans al cap i reprovem, reprovem molt.

L’any passat, la prestigiosa revista Polar Biology va publicar els resultats d’unes medicions que un grup principalment japonès havia realitzat sobre les reserves energètiques lipídiques de Balaenoptera bonaerensis, balena de minke, d’aigües antàrtiques.

L’estudi conclou que les reserves lipídiques d’aquestes balenes ha decaigut durant les últimes dues dècades. No se sap del cert si és per culpa d’una disminució de krill, però és la explicació que proposen com a més probable.

És un treball suficientment interessant, molt bé. Canviarà la vostra apreciació si us dic que per realitzar aquest estudi, els investigadors van sortir al mar en tres vaixells equipats amb arpons explosius (i rifles de gran cal·libre, per rematar la balena si la mort no era instantània), i en 18 anys es van pelar 2890 balenes mascle i 1814 famelles embarassades?

Un espant, oi? Els dos reviewers i l’editor de la revista van considerar que el treball estava ben fet. A ningú li va semblar que fos pesca de balenes encoberta. I aquí tenim el treball (referència al final).

Reprovem-ho. Però pensem perquè ho reprovem. En quatre anys de tesi m’he carregat centenars de ratolins. La majoria d’ells han mort inútilment. Mai he aconseguit satisfer-me amb les raons que ens donem els científics per justificar aquestes matances. Com saber si un sacrifici valdrà la pena ? Aquest treball de balenes ha passat els comitès ètics del Japó "under a special permit issued by the Government of Japan, based on Article VIII of the International Convention for the Regulation of Whaling". No estem davant un problema legal sinó moral.

Preguntant-me per què això de les balenes m’indigna més que la mort dels ratolins a les meves mans (que també, i molt) he tornat a donar voltes als criteris dels humans per no matar un animal abans que un altre (moltes vegades contradictoris) :

1- És bonic, gràcil, matar-lo es violar la bellesa i l’armonia (i.e. Matem l’escolopendra, salvem el tigre)
.
2- Proximitat filogenètica. (i.e. Matem el tigre, salvem el ximpancè)

3- Capacitat de causar molèsties o perill (Matem l’abella, salvem el gos)

4- Utilitat práctica o el seu paper en l’ecosistema (matem el gos, salvem l’abella).

5- És salvatge o está criat per morir a les nostres mans (matem la vaca o el ratolí de l’estabulari, salvem la serp).

6- Valor simbòlic. (Salvem la vaca, matem la serp).

7- Perill d'extinció. (Salvem el linx ibèric, matem el gat)

Sobre aquest confús entramat d’arguments flota, a més, l’imperatiu ètic de no matar res a no ser que sigui necessari per la supervivència. Això deixa fora, per exemple, la investigació animal per desenvolupar productes cosmètics i part de la recerca en biomedicina. Reprovem aquesta inútil matança de balenes, si. Però no siguem hipòcrites i reprovem-nos una mica a nosaltres mateixos per exemple cada vegada que ens prenem un analgèsic quan tenim una miqueta de mal de cap o quan ens empastifem la cara de cosmètics.

Referència:

- Kenji Konishi, Tsutomu Tamura, Ryoko Zenitani, Takeharu Bando, Hidehiro Kato, Lars Walløe. 2008. Decline in energy storage in the Antarctic minke whale (Balaenoptera bonaerensis ) in the Southern Ocean. Polar Biology 31: 509-1520.

Dodger

Origen de la menstruació

2009-02-16T21:59:00.007+01:00

La menstruació és un tema difícil de tractar sense que algú et salti al coll. Rius d'hormones que van amunt i avall, dolors i altres símptomes desagradables, sang i canvis d'humor que tots coneixem tant per una part com per l'altra.

Ja ho puc sentir al clatell, tot de dones que comencen a respirar fons i se'ls hi obren els ulls en espera de les paraules que hi ha escrites en els pròxims paràgrafs... Quanta pressió, no és fàcil de tractar... potser abans us recomano el test de Born-Steiner . Si esteu dins del grup "irritable de la muerte" no continueu si us plau.

Bromes a part, tots estaríem d'acord en que la menstruació porta més mal de caps que al·legries. Llavors, la pregunta lògica seria: Per què recoi existeix la menstruació? I fins i tot encara diria més: Per què recoi existeix la menstruació? I més quan, tan sols els micos del Vell Món, els simis i 4 animals despistats (l'elefant africà, els ratpenats i el coyote) la pateixen.
En contra del que molts pensen ni gossos ni gats tenen el període, la sang que perden a vegades es deu a la inflamació dels genitals interns just abans del període de zel.
Totes les cultures d'ençà que ens reunim vora el foc a comentar la jugada, han intentat donar una explicació al seu origen.
Alguns hi han vist un fet miraculós, suposant que les dones éren més properes al misteri de la vida. Altres ho han relacionat als cicles lunars, pensen que la primera regla es produeix perquè una nit, la Lluna prèn forma d'home i poseeix una verge. Tampoc falten les lògiques relacions entre els genitals femenins i les ferides; així, la mossegada d'un llangardaix, d'un cocodril, d'una serp o d'un ocell podria produïr l'hemorràgia.
Fins i tot hi ha qui s'ha permès el luxe de fer broma sobre l'existència del període i opinen que és el tribut que es paga mensualment per l'alegria de la no-fecundació. També hi ha qui ho ha anomenat: la Monstruació, però no en tinc ni idea perquè...
L'última teoria pertany a un filòsof amb moltes llums (m'atreviria a aventurar) que va postular:"L'ésser humà és racional, i l'excepció té la regla" (Ups!)
A dia d'avui, moltes d'aquestes explicacions no ens serveixen i demanem una explicació des del punt de vista evolutiu. Però la veritat és que encara anem una mica peixos en aquest sentit...

Fent un ràpid resum: la menstruació té lloc quan al final del cicle i de no haver-se fecundat l'òvul, els materials acumulats per l'úter degeneren i s'expulsen a l'exterior (de fet només s'expulsa un 30%), la qual cosa és una excepció, perquè quasi tots els animals el que fan és reabsorvir-ho tot.
I per què es presenta en forma de cicles, no seria més fàcil mantenir l'úter preparat de forma constant? L'antropòloga Beverly Strassman suggereix que el fet de tenir cicles és molt més barat metabòlicament parlant, i les dones s'estalvien d'aquesta forma 6 dies de menjar per cada 4 cicles. Surt a compte no?
Ara, com és que es menstrua i no es reabsorveix? Podríem dir que es contemplen dues teories.

Marjorie Profet sosté que la menstruació va evolucionar per tal d'alliberar l'úter dels patògens continguts en l'esperma. És una teoria amb força punts dèbils, ja que les dones en les societats tradicionals no menstruen durant períodes molt llargs (perquè estan embarrassades o donen el pit) tot i estar sexualment actives durant aquests. A part s'ha observat també que les dones acostumen a tenir més infeccions uterines després de la menstruació i no abans com es donaria seguint l'argument de Profet. La qual cosa no extranya gens, ja que la sang sembla un medi de cultiu ideal pel creixement bacterià.
Així, la teoria ara per ara més acceptada és la proposada per Strassman que manté que l'hemorràgia menstrual no té cap funció adaptativa, i és un efecte secundari de la naturalesa cíclica de l'ovari. S'ha observat, a més, que les espècies amb menstruacions més copioses són les que tenen una relació "mida úter/mida mare" més gran, i bé podria ser que aquests úters emmaguetzemessin massa sang i no pogués ser reabsorvida tota de forma efectiva.
Així, la menstruació seria tan sols un fet accidental, que en les societats actuals puteja bastant, però en les societats tradicionals on les dones tenien de mitja una regla anual, era un fet força més suportable.

Bibliografia:
- Cómo evolucionaron los humanos. R. Boyd i J. Silk. Ariel Cinecia.

Frij

Abulafia no existeix

2009-02-13T10:38:00.005+01:00

A partir d'ara ja podem expressar tots el que pensem...
Al final era qüestió de temps que algú invertís una estona en això

Allò que Darwin ja sabia

2009-02-12T21:27:00.007+01:00

Bé, ja hem arribat al dia assenyalat en què tots el habitants de l’univers han d’aparcar un moment les seves tasques quotidianes i cel·lebrar l’aniversari de qui, al planeta Terra, va descobrir i explicar als altres els mecanismes de l’evolució de la vida, de tota la vida, allà on hi hagi vida.

Homenatjant a Darwin, homenatgem també tota la colla d’observacions i coneixements que ja existien a l’època de Darwin i que van ser el substrat de la teoria de l’evolució. D’alguna manera el món ja estava madur perquè la idea eclosionés. Recentment és freqüent trobar articles en relació a l’efemèride sobre “allò que Darwin no sabia”, que trobo un títol un pèl autocomplaent, Darwin no sabia que eren els gens Hox, com tampoc sabia util·litzar un GPS o fer-se el sopar amb una TermoMix. Però bé, per tal de canviar l’enfoc i homenatjar també el grau de maduresa del món alhora d’acceptar la teoria de l’evolució parlaré una miqueta d’”allò que Darwin ja sabia”.

L’evolució dels organismes era una noció que ja planejava pel món desde feia temps. Les idees fixistes, segons les quals Déu va col·locar les bèsties pel planeta segons un pla ocult, anaven deixant de quadrar entre alguns científics ja cap a mitjans del segle XVIII. Les observacions que començaven a esmicolar el paradigma fixista venien sobretot de tres camps: l’estudi dels fòssils, l’embriologia i la infant biologia.

El national geogràfic d’aquest més porta un article on es dicuteix la importància dels fòssils que Darwin va trobar per sud-amèrica en la gestació de la teoria en la seva ment, per sobre de la més que anomenades observacions sobre els pinsans de les Galàpagos. Tot i la resistència que oposaven alguns a la possibilitat que hi hagués animals en el passat que haguéssin desaparegut (com el cas de Jefferson enviant expedicions a buscar mamuts vius per Amèrica), grans especialistes d’anatomia comparada com Cuvier presentaven animals extingits. Les poc subtils restes de dinosaures també feien replantejar-se d’una manera clara tot l’assumpte de l’Arca de Noé, o si Déu va calcular bé les mides de l’Arca.

El tema dels fòssils en efecte portava temps fent expremer el cervell a molts científics. Buffon, d’Hollbach, Lavoisier i d’altres van relacionar els coneixements créixents en geologia, que mostraven que la Terra era molt més antiga del què els fans de la Bíblia proposaven, i els diferents tipus de fòssils que es recollien dels diferents estrats. Els animals d’ara diferien dels d’abans, i els d’abans dels de més abans encara.

El naturalista francès Buffon, és a dir, George-Louis Leclerc, compte de Buffon, va ser el primer en donar a tot plegat una visió de “transformació” tant de la Terra com de la vida, essent les transformacions de la primera (clima, moviments de roques i oceans, etc.) les que incideixen en els canvis de la segona. De totes maneres, segons les seves reflexions, les espècies es podien extingir i transformar però sempre es mantenien com a espècies diferenciades. El seu fixisme es recolzava en què no coneixia cap especie nova descrita en tota la història coneguda, veia que la infertilitat dels híbrids mantenia les espècies per sempre aïllades, i que si les especies vinguessin unes de les altres hi hauria d’haver un gran nombre d’organismes intermitjos que no trobava per enlloc.

Mentrestant els embriòlegs preformistes com Charles Bonnet començaven a fer ús de la noció d’evolució. Segons els preformistes tots els organismes provenen de gèrmens creats per déu, que són l’organisme en petitet. La transformació aparent de les espècies ve donada perque l’organsime, a més, porta gèrmens per desenvolupar d’altres organismes. Les catàstrofes mundials poden extingir els organismes però no els seus gèrmens de criatures noves, que es desenvolupen i hereden la terra.

A mida que els microscopis van començar a furular millor, és va veure que el desenvolupament embrionari era una mica més complicat, i que diversos estadis del desenvolupament recordaven al d’altres espècies animals. Els preformistes van readaptar la teoria de l’adult en miniatura a una seqüència d’adults en miniatura d’espècies inferiors. Oposat al preformisme, l’epigenetisme, que es va fer dominant a mitjans del segle XIX, proposava que l’embrió no estava preformat sinó que es desenvolupava des d’un origen material homogeni. El botànic alemany Treviranus, a partir dels estudis en embrions va afirmar que els animals passaven per les mateixes fases durant el seu desenvolupament embrionari que els seus avantpassat havien passat durant la seva transformació cap a les formes superiors. Per recolzar la seva hipòtesi de la transformació, Treviranus assenyalava el registre fòssil.

Deixant de banda els embrions, una altra colla de botànics i zoòlegs ja deien coses curioses des de principis del XVIII. El botànic Jame Marchant hipotetitzava que Déu podria haver creat uns quants tipus genèrics dels quals després haurien sortit les espècies. Linné, Duchesne van identificar cadascun gèneres de plantes nous que afirmaven que no havien existit abans. Michel Adanson suggeria que les espècies vegetals podien patir canvis mitjançant la reproducció sexual o altres que les podien convertir en altres espècies. Soulavie, va afirmar que certes famílies de crustacis provenien d’altres famílies ja desaparegudes.

Doncs ja està, ja hem recordat que la immutabilitat de les espècies ja habia estat qüestionada i que certa noció d’evolució ja campava per l’ambient científic. El problema és que aquesta idea d’evolució no tenia una teoria darrera. El primer que n’hi va posar una de ben arreglada va ser Lamarck, però avui no és el seu dia i ja m’he allargat massa. Però se li ha d’agraïr, a ell i a tots aquests altres i als d’abans, el fet d’haver preparat el terreny perquè el nostre gloriós Darwin (i en Wallace, eh) fotessin la clau al pany adequat.

Feliç dia Darwin!

Últim apunt: Per cert, digueu-me ignorant però no tenia ni idea (gràcies Meri) de que un tal Walter Drawbridge Crick, sabater principiant, li va enviar un escarbat a Darwin que tenia enganzat un petit bivalve i sobre el qual Darwin en va fer la seva última publicació. La conya és que aquest Walter D. Crick era l’avi de Francis Crick! Que juntament amb Watson i la Franklin van descriure l’estructura de l’ADN. Com diria l’Iker: Atzar? Casualitat? No!... Serendipias.

Referències:

- Las ideas transformistas antes de. Darwin. Antonio León Sánchez.

- National Geographic Febrer 2009

Dodger

Avui fa 100 posts que vam començar

2009-02-10T15:49:00.000+01:00

Reproducció EXACTE de la conversa mantinguda entre dos científics fa aproximadament un any:

- Tio, hem de fer algu. Ara que he acabat el curs de macramé teòric sóc incapaç d’omplir el temps.
- Ja tio, estic igual. Podríem embarcar-nos en un projecte comú…
-Jajaja, què dius tio! No siguis pastel!!
-Osti, és que això d’investigar tot el dia la mateixa proteïna al final és una mica avorrit, no? Ja no em serveix ni com excusa per lligar…
- Ja ho tinc! Perquè no fem un blog de ciència? Com el Memecio, com el Paleofreak, com el Cenpteus…
- Jajajajajaja!! Estàs flipant!!! Encara no t’has tret aquesta idea del cap? I què explicarem? Tu creus que dóna per tant això de la ciència? Si ens seguiran 4 beneits i amb una mica de sort mon pare...
-Què va! Serà innovador i trencador...els diaris n’aniran plens...rodes de premsa...sopars amb glamour...festes privades.......no??
- Si, si...tu tranquil...amb una mica de sort et deixa la nòvia.
- Burro!
- Però tu no creus que anriríem millor si ens dediquéssim a coses més socials, més físiques, no sé... fer-nos d’un grup d’excursionistes com els NBE, Nenúfars Bisexuals de l’Empordà. Caminar no caminen gaire, però...
- No. Un bloc és el que necessita el nostre esperit inquiet.
- El tens inquiet perquè encara no coneixes el empordanencs bisexuals. Però vale, vinga, intentem-ho.

Total, que ja en portem 100 i encara no ens hem cansat de sentir-nos, que era el principal perill que corríem. Només ens vam equivocar en una cosa…no ens llegeixen els nostres pares.

Diamants de sang de mamut

2009-02-06T18:32:00.013+01:00

No. No em penso cansar de parlar de mamuts. És fotut, però és així. Avui tornarem a donar voltes al tema de la seva desaparició, concretament d’Amèrica del Nord. Recordem primer de tot les tres teories en dansa, de les que ja vàrem parlar aquí: 1) El canvi climàtic. 2) La cacera despietada per part dels Clovis. 3) Un virus mortal.

Agafar únicament la 1 o la 2 té els seus problemes. Algunes crítiques ja les vam comentar en el post anterior esmentat. Altres fets que les posen en dubte el canvi climàtic (en aquest cas parlem de glaciació sobtada) són per exemple que s’han donat altres fenòmens de glaciació durant el pleistocè que han deixat els mamuts impertèrrits, què té de diferent aquest últim per aconseguir extingir-los? Si no és el canvi climàtic i proposem la cacera, com s’explica que mai s’hagin trobat restes d’altres 33 gèneres d’animals dels pleistocè que també es van extingir per aquelles dates? Sobre el virus mortal la crítica és la de sempre: troba el virus que dius McPhee, i llavors en parlarem. De moment, ni rastre.

El tema de les extincions de la megafauna del pleistocè a Nord-Amèrica encén el debat com pocs entre els científics. La qüestió és que alguna cosa va passar pels voltants de fa 13.000 anys que va acabar tant amb la megafauna (inclosos mamuts) com amb la cultura Clovis (segons indica l’abrupte buit de troballes arqueològiques). Per damunt de molts jaciments Clovis i amb una datació de 12.900 anys bp (before present) sempre es troba un estrat negrós i finet que coincideix amb el principi d’una intèrval de glaciació que va durar uns 1300 anys i que s’ha anomenat Dryas recent (Young Dryas). Dryas octopetala, de qui rep el nom aquest sobtat periode glacial, és una flor alpina la mar de mona. La cultura clovis, per tant, realment va durar poquets segles i a partir del Dryas recent es va veure substituida per moltes altres cultures locals post-Clovis.

Per què de sobte apareix el Dryas recent, per què es moren els mamuts i per què els Clovis es transformen són tres preguntes a les que un grupet de científics va proposar l’any passat una sola resposta : l’impacte d’un pedrolo extraterrestre.

A partir d’aquesta proposta que no van tardar gaire en publicar al PNAS (1) es va produir un revol·lució mediàtica amb reportatges al National Geografic, als diaris i per tot arreu (les caixes dels cereals, etc.). Mentrestant, molts altres científics arrufaven el nas amb clara senyal d'hostil desaprovació. Alguns (p.e. en Dr. Koeberl, geoquímic especialista en impactes) ho van expressar de manera subtil: “Tot l’assumpte és controvertit. Les seves dades no lliguen amb res del què sabem sobre impactes. Simplement no té cap sentit. La navalla d’Occam s’ha ben desat en algun calaix”. En el fons, el malestar entre partidaris (els autors) i detractors (els altres) es resumeix en una qüestió de diamants.

- Què dius ara de diamants?

Si. M’explico. Els arguments publicats al PNAS a favor d’un impacte a Amèrica del Nord, com a causa de tot el què hem comentat, es basaven en la presumpta troballa de nanodiamants i iridi a l’estrat negrós que marca l’origen del Dryas recent. Els nanodiamants es veu que es troben associats a impactes de cossos de l’espai, com en el cas de les restes de l’impacte que es va endur els dinosaures. Els asteroides el poden transportar i també es poden formar a partir del grafit per culpa del propi impacte; també es poden formar per condensació de vapor de carboni en el núvol de l’impacte. Pel què fa a l’iridi, sembla ser que és un element que es troba en molt poqueta quantitat a l’escorça terrestre, però com els nanodiamants, es pot trobar present en els meteorits.

Per tant, molt bé. Aleshores, quin problema hi ha, no són proves prou clares?

El PNAS va ser molt discutit (2) per culpa de les tècniques util·litzades per detectar nanodiamants. Mentre que en el congrés on es van presentar les primeres dades els autors deien que habien util·litzat microscopia electrònica de transmissió (TEM), en el PNAS només apareixien experiments fets amb ressonància magnètica nuclear (NMR). Els experts amb aquesta última tècnica i a la llum de les dades publicades van llançar-se al coll dels autors. El dr. Cody, geoquímic, per exemple va afirmar que ell mai hauria dit que aquell espectre de NMR tingués res a veure amb nanodiamants.

Amb l’Iridi, els autors tampoc ho van tenir fàcil. Van enviar a un altre analista mostres del sediments del Dryas recent i aquest no va ser capaç de trobar Iridi per enlloc. El debat va acabar l’any 2007 amb frases com aquesta a la revista GSA today: “spectacular stories to explain unespectacular evidence consume the finite commodity of scientific credibility”. Toma cleca!

Però això no es podia acabar aquí. El 2 de gener del 2009 apareix un brevia al Science amb aquest títol: Nanodiamonds in the Younger Dryas Boundary Sediement Layer (3). Si, els mateixos autors ataquen de nou amb la teoria d’un cos de l’espai que va matxacar Amèrica del Nord, una vegada fragmentat al cel, amb una sèrie de shocks aeris (rollo el meteorit de Tunguska). Aquesta vegada presenten evidències de la presència de nanodiamants util·litzant la tècnica promesa de TEM a l’estrat finet negrós, però no per sobre ni per sota d’aquest.

Però això no ha acabat amb el debat ni molt menys (4). Els científics no es convencen a la pirmera de canto. Les frases més neutres són “Potser han trobat nanodiamants, o potser no” o “Sembla interessant , però no hi ha prou informació a l’article per dir si han trobat diamants”. Les més negatives podrien ser “Hi ha molts materials que tenen aquesta estructura. Podria ser només metall”. Les més positives potser en realitat són les més negatives com “Estic convençut de que són nanodiamants, però això no ha d’estar relacionat necessàriament amb impactes ».

La qüestió que preocupa ara és averiguar d’on venen realment aquests nanodiamants. Hi ha moltes coses que no se saben sobre la seva proporció en estrats no relacionats amb impactes. Hi ha investigadors que n’han començat a trobar en zones que sempre han estat geològicament molt tranquil·letes. Ja es veurà, ja es veurà, l’asunto està que crema!

Referències:

1- Evidence for an extraterrestrial impact 12,900 years ago that contributed to the megafaunal extinctions and the Younger Dryas cooling.

2- Paleontology. Experts find no evidence for a mammoth-killer impact.

3- Nanodiamonds in the Younger Dryas boundary sediment layer.

4- Planetary impacts. Did the mammoth slayer leave a diamond calling card?

Dodger

Metil·la'm un gen...

2009-02-01T19:18:00.009+01:00

L'epigenètica era la gran desconeguda i avui en dia se li comença a donar un paper força important a l'hora de regular les múltiples funcions cel·lulars. De fet, fa escassos 10 anys que es va observar per primer cop que els patrons de metil·lació eren importants en la regulació dels gens. El que fins llavors havia estat impepinable: tens tal gen, tens tal malaltia, es comença a posar en dubte. Diferents patrons de metil·lació podrien fer que s'expressi o no un gen (una malaltia) o que s'expressi molt més endavant en el temps.
La metil·lació el que fa és inhibir l'expressió gènica, si el gen el trobem metil·lat, aquell gen deixarà de traduïr-se a proteïna. En canvi, si no està metil·lat, el gen s'expressa. Sembla ser que aquest procés podria tenir un paper en varies malalties com per exemple diferents càncers, malalties cardiovasculars, neurològiques,...
L'epigenètica explica coses que fins ara no tenien explicació, com la diferència en l'expressió d'un càncer per germans bessons, o les diferències que es presenten entre clons, les grans diferències que veiem entre un humà i un ximpanzè mentre compartim el 99% de nostre genoma,...
Totes aquestes modificacions epigenètiques són les que li donen joc al genoma, el gen és el que és, però tenim l'epigenoma que ens dóna l'interruptor que ens permet triar quan i com i on aquell gen farà la seva funció.
El que ha atret una gran espectació és el fet que s'estigui iniciant la medicació epigenòmica, o sigui, un medicament que metil·la o desmetil·la l’ADN, pràctica que ja s’utilitza en el tractament de leucèmies i limfomes. A més, sembla que la metil·lació podria modificar-se amb els hàbits, i el tabac, l’alcohol i d’altres podrien influir en els patrons de metil·lació.

El gran problema, com sovint, és que això ho han aprofitat una sèrie de “xarlatans” (dit d’aquell que aprofita avenços científics per criticar als propis científics, sempre traient-ne uns quartus; necesita viure d’alguna cosa també) que han vist una llum en la possibilitat de modificar amb el pensament i el bon rotllo, els patrons de metil·lació i guarir càncers, depressions,…total, que et poses al Youtube buscant epigenètica i esperes el típic video on surten unes proteïnes i uns grups metils per poder-li explicar graficament a la teva mare com funciona tota aquesta maquinària. I que et trobes? Doncs que tots els videos tracten sobre el mateix. Us deixo una mostra.

Em sobta que cada gen pugui donar 30 000 proteïnes...és bastant curiós, quan es calcula que el proteoma humà consta d’unes 300 000 proteïnes, que no són poques, però és que amics de Mercola, no tenim 10 gens…
També és curiós això de que amb la ment es pot modificar l’epigenoma….ben trobat. Un 10 per aquest Mercola! Espero que no es concentri en excés i es confongui de gen al enviar tot aquest poder mental…

Via: Sandra

Frij

Cultura diferent, dislèxia diferent

2009-02-01T13:48:00.018+01:00

L'altre dia vam anar a veure l'exposició sobre la Xina al CCCB. Hi ha coses ben curioses i impactants que junt amb altres coses la fan recomanable, al meu parer. Una de les que em van semblar interessants és la diferència que existeix entre les àrees del cervell emprades per aprendre a llegir el xinès en comparació amb els llenguates alfabètics que nosaltres aprenem. Sobre aquest tema tractarà el post d'avui, perquè mentre que els llenguatges del món comparteixen universals també presenten diferències, algunes tan importants que efecten els circuits neuronals.

Investigant una mica sobre el tema, un s'adona que tard o d'hora s'acaba topant amb un nom: Tan li Hai. Aquest senyor forma part del laboratori de ciències cognitives i del cervell de la universitat de Hong Kong i ha dedicat tota la seva exitosa carrera a l'estudi de les àrees involucrades en l'aprenentatge del xinès, així com les àrees que fallen en la dislèxia d'aquest idioma. Gran part del què se sap sobre el tema porta la seva firma.

El caràcter xinès no es pot descomposar en sons com a nosaltres ens ensenyen a fer quan aprenem a llegir sinó que s'ha d'aprendre sencer, de memòria pura i dura. Els nens xinesos han d'aprendre que aquest caràcter en forma de quadradet vol dir tal cosa i es pronuncia de tal manera; i axí centenars de caràcters. Necessàriament, l'aprenentatge del xinès ha d'involucrar molt més, i així s'ha trobat, les àrees de memòria visuo-espacial i zones de la meitat esquerra del lòbul frontal, per la memòria de treball verbal. Reconèixer la figura, quin so representa i quin significat, implica diferents zones del cervell que han de treballar en paral·lel i ben coordinades.

Com sempre que s'estudia quines àrees implica determinada funció cognitiva, és de gran ajuda observar què no funciona a les persones que tenen dificultats duent a terme aquestes funcions. En el cas del llegir tenim la dislèxia. La dislèxia es caracteritza per una dificultat en la lectura que no té res a veure amb la intel·ligència de qui la pateix, ni amb una escolarització deficient ni tampoc amb problemes socioculturals. Els estudis de neuroimatge realitzats sobre dislèxics de llenguatges alfabètics han mostrat que realment hi ha certes zones que no xuten gaire bé. Bàsicament són tres: La que s'encarrega de la conversió d'una lletra en un so (zona temporal-parietal esquerra); la que s'encarrega de l'analisi dels sons (zona mitja-superior esquerra del temporal); i la que sembla que funciona com un sistema ràpid de reconeixament de paraules (zona esquerra inferior del girus temporo-occipital).

La dislèxia s'ha considerat “linguocèntricament”, un fenòmen universal causat per les mateixes disfuncions cerebrals. Però en Tan li Hai i col·laboradors van acabar amb aquesta idea fa quatre anys. Partien de la idea de que mentre que la dislèxia en llenguatges alfabètics era causada per problemes alhora de relacionar ortografia amb sons, en el xinès això no es podia aplicar. Mentre es llegeix en xinès, treballen en paral·lel tan les àrees que connecten grafia amb so, com les que connecten grafia amb significat. El què van observar mitjançant tècniques de neuroimatge, va ser que a diferència de la dislèxia en llenguatges alfabètics, la disleia xinesa estava associada a un reducció de la funcions localitzades en una àrea de la part mitja esquerra del girus frontal (a diferència de les zones posteriors afectades en els dislèxics d'idiomes occidentals). Aquesta àrea sembla que funciona coordinant diferents inputs per la memòria de treball.

La qüestió és interessant perquè representa un exemple de com una diferència cultural, com és util·litzar idiomes diferents, comporta diferències en el cervell tan funcionals com morfològiques. La dislèxia, que es considerava un desordre universal que afectava les meteixes regions del cervell, s'ha de considerar ara com a mínim dos desordres diferents que afecten diferents zones, i que s'ha de tenir molt en compte quin llenguatge s'ha après de petit.

Referències:

-Siok, W.T., Niu, Z.D., Jin, Z., Perfetti, C.A., & Tan, L.H. (2008). A structural-functional basis for dyslexia in the cortex of Chinese readers. Proc. Natl. Acad. Sci., 105, 5561-5566

-Siok, W.T., Perfetti, C.A., Jin, Z., & Tan, L.H. (2004). Biological abnormality of impaired reading is constrained by culture. Nature, 431: 71-76.

Dodger

L'altre autobús agnòstic

2009-01-28T23:00:00.009+01:00

Havíem dit que si vèiem un autobús d’aquest que porten lemes pro-ateus o pro-religiosos en faríem una foto i la penjaríem al blog. La veritat és que pensàvem que seria difícil ensopegar el moment. Però l’altre dia surto de casa pel matí, abans de prendre el cafè, amb tot l’organisme encara arrencant el sistema operatiu, i em topo davant la porta amb un autobús d’aquests que anava circul·lant. Donant-ho tot, cridant “Abulaaaaafia!” com un almogàver i corrent com un boig sense pensar si esquivava del tot o no els cotxets amb nens i les iaies amb pròtesis de pelvis, desenfundant la càmera digital amb el moviment expert d’un caçador de nyus, li vaig disparar una foto.

Després vaig llegir el que posava: “Autobús agnòstic. Aquí paguen justos i pecadors”. Coi, no era cap dels que coneixia. Aquest sembla ser que l'ha pagat el Terrat, la productora del Buenafuente. Que ve a dir: Me la repixa si déu existeix o no, però no us coleu a l’autobús.

En realitat, el missatge original de l’autobús ateu també és agnòstic en el sentit que no diu que déu no existeix, sinó que probablement no existeix.

Aquest país és un catxondeo, aquesta campanya aquí no podia tardar ni dos dies en convertir-se en a veure qui la diu més grossa (cap problema, per altra banda). Fins i tot la revista Pronto ho ha util·litzat per fer propaganda amb un autobús que diu: “Hi ha autobusos que ens pregunten: Déu existeix? Aquest autobús et garantitza que la revista Pronto existeix”.

Dodger

Millorant l'esperma

2009-01-25T19:37:00.004+01:00

La competència intraespecífica produeix un efecte sobre la generació següent, en comparació amb el que hauria passat si no hi haguéssin competidors. I condueix a una reducció de la supervivència, el desenvolupament, el creixement i/o la reproducció dels indvividus de l'espècie. Hi pot haver competència sempre i quan el recurs sigui limitat en relació amb la densitat d'individus, la qual cosa porta a que la sel·lecció natural actuï al nivell de les diferents característiques que fan possible l'obtenció del recurs.
Així, tots estem competint entre nosaltres. Millorant constantment les prestacions del nostre hardware. Tots els individus d'una espècie lluitant per endur-se el premi més preuat en biologia: Reproduïr-se.

És fàcil d'entendre i ilustrar-ho, ho podem comprovar qualsevol nit de l'any en qualsevol discoteca de qualsevol racó del món. Podem presenciar un dels espectacles més extesos en el món animal. Un conjunt d'individus d'una mateixa espècie (en aquest cas la humana) es reuneixen en un lloc on es barallaran pel seu botí. Llueixen les seves armes, les seves eines, les seves dots i d'alguna manera també realitzen el ball nupcial (que s'ha de reconèixer que en els últims anys ha degenerat. És incomparable la bellesa d'un tango amb el que es balla en els locals de moda actuals). Hi ha una autèntica guerra entre els dos sexes per endur-se el gat a l'aigua.
És cert però, que en el nostre cas no hi intervé estrictament una component genètica, o sigui, els beneficis que en trauria el més alt, amb les esquenes més amples, la dels pits més grans o la cintura més estreta o (en alguns casos) qui té la cornamenta més gran i visible. Som víctimes també d'una sel·lecció artificial que ens ha de dur a l'èxit reproductiu.
Una mica de gimnàs, gomina a manta, lentilles de colors, roba interior que realça les pròpies característiques. Tot ajuda en aquesta guerra sexual on reproduïr-se és l'últim fi que respon a les nostres necessitats evolutivament sel·leccionades.

Bé, tota aquesta divagació ve a "cuento" per un treball publicat en els darrers dies en la revista PNAS.
En aquest treball, els autors es preguntaven si la competència entre mascles d'una mateixa espècie podia produïr una millora en les carcterístiques dels espermatozoides.
Quan he de competir per una femella amb el tio del costat, em creixerà la cornamenta, em vestiré de colors vius, m'enfortiré, sabré construir els millors nius,....Però, el meu esperma també es trobarà sota l'atenta mirada de la sel·lecció natural?
Doncs sembla ser que si.
Els investigadors van escollir 29 espècies de peixos d'aigües dolces tropicals que pertanyen a la família dels cíclids, però que presenten els comportaments més variats, des de la monogàmia estricta fins a la més llibertina poligàmia posada en pràctica per unes femelles que practiquen el que produïria calfreds en el mascle més assedegat, la incubació bucal.
I just. Les espècies monògames tenien un esperma bastant cutrillo, lent i petit.
Per la seva banda, hi havia les espècies polígames, on la gran competència imperant havia portat als mascles a produir un esperma gran, ràpid, amb una vida més llarga i més abundant.
Per realitzar aquesta gran despesa metabòlica, els investigadors assenyalen que algun tret independent a l'esperma s'ha hagut de veure adversament afectat. Podria ser, com diu el tòpic, que quan destines tanta energia a les parts baixes, sacrifiques la que es destina a les parts altes?

Frij