Això ens porta a aquelles imatges que ho exemplifiquen tan bé: femelles mostrant les seves parts inflades i vermelles exposades, mentre els tan "mesurats" mascles van saltant i perseguint-les amb la il·lusió de ser ells qui aquest cop aconsegueixin transmetre els seus gens amb tan formosa fèmina.
Aquest senyal es dóna de forma molt clara en la majoria dels mamífers; i tot i que per a nosaltres no és gens evident, si que ho és per a qui ho ha de ser, essent molts cops senyals olorífics més que visuals que a nosaltres se'ns escapen.
Però ara, fixeu-vos en la senyora/noia que teniu asseguda al vostre costat, o recordeu aquella senyora tan perfumada que us heu creuat a l'ascensor. Estava ovulant? Amb tota seguretat, no en teniu ni la més remota idea...
Fa molts anys ja, mentre ens estàvem convertint en humans, va resultar més eficaç amagar l'ovulació que fer-la evident. Les dones passaven a estar sempre atractives per als homes, allargant així les senyals de fertilitat durant tot el cicle. Quin avantatge podria tenir?
És evident que les cries humanes necessiten dels progenitors per al seu desenvolupament (s'han descrit alguns casos en què és necesasri fins passats els 30...). A més, les mares no poden totes soles com en altres espècies, i el pare es fa necessari en tasques d'educació, d'alimentació,...
Una de les maneres que les mares humanes aconseguirien inculcar la monogàmia als mascles seria aquesta, l'ovulació encoberta (fins i tot per a elles, perquè així de pas no es nota que enganyen...). El mascle, que mai sap quan està ovulant la femella, es queda al seu costat gastant espermatozoides, fins i tot durant l'embaràs i durant l'alletament per assegurar que els fills són seus, i de pas l'ajuda en la criança dels fills.
Però hi ha una altra opció.
El parricidi és una pràctica habitual en espècies properes a nosaltres i probablement ho devia ser en els inicis de la nostra. Els mascles que aconsegueixen una femella i volen formar un nucli familiar, maten a tots els fills que encara estiguin sota el càrrec de la femella, bàsicament per dues raons: 1) Aquells gens no són seus (no malgastem energia portant-los menjar) i 2) hem de deixar que la femella sigui fèrtil altre cop (en el cas que estigui alletant alguna de les criatures).
És clar, en aquest assassinat qui hi perd més és la femella (a part dels malaguanyats, lògicament), aquells gens si que éren dels seus...
L'evolució va dotar a la femella amb aquesta petita trampa. Elles, que eren molt vives, tenien ovulació encoberta i, de tant en tant, tenien alguna relació extramatrimonial; finalment els mascles perdien la pista de si els fills eren seus o no.
M'explico: la femella amaga la seva ovulació, el seu mascle se'n va a caçar més o menys tranquil. Total, que un altre mascle vé a per la femella (
unga, unga!!! -Li diu), la femella vol i dol (
ai si, ai no, ai que no ho tinc clar...) i Patapam!!!. Ara, quan neixin nens podran ser de dos mascles diferents, algú els matarà?? Cap d'ells s'atrevirà, potser porten els seus gens.
Això pot portar a situacions realment sorprenents, com per exemple, mascles control·lant les seves parelles les 24 hores del dia (arribant a extrems de tancar-les en una habitació) per assegurar-se que els fills seran seus. O femelles deixant-se flirtejar pels mascles més bons caçadors (sinònim de bons gens) per aconseguir els seus fills mentre a casa hi tenen al
bonatxón de turnu que tindrà cura de les criatures pensant que són seves.
Ja ho veuen, una guerra on ningú vol perdre pistonada i tothom se les empesca per aportar el màxim numero de gens a cada generació. De moment: Dones-1, Homes-0.
Nota: No obstant l'ovulació sembla encoberta a tots els efectes, els mascles (tot i no saber-ho), hem desenvolupat una espècie de sentit per detectar l'ovulació de les dones. Si no us ho creieu, mireu
.
La batalla continua: Dones-1, Homes-1.
