9/29/2008

La clapada universal

Chiara Cirelli i Giulio Tononi, del departament de psiquiatria de la universitat de Wisconsin, van publicar a l’agost un assaig recapitul·lant el què es coneix sobre la necessitat o no de dormir. Aquest post segueix en la línia proposada per l’Homorgasmus i que es va iniciar amb un post sobre els somnis, aquí.

L’assaig comença de manera engrescadora: “Tothom sap que dormir és important, però la funció del son s‘assembla al fènix mitològic: “Che via sia ciascum lo dice, dove sia nessum lo sa” (“que n’hi ha un tothom ho diu, on pot estar ningú no ho sap”) (Mozart, 1790).

Els autors es fan un pregunta inicial: I si dormir no és necessari sino que és un estat d’extrema indolència on els animals es deixen caure quan no han de fer res més important, com menjar o reproduir-se? Podria ser que dormir fos una manera ben segura de passar l’estona, enlloc de passejar amunt i avall exposant-se al perill.

Les funció del son no està gaire clara així que els autors tornen a la hipòtesi nul·la: no hi ha una funció específica i necessària de la son. Per tal de testar la hipòtesi es busca verificar els tres corol·laris que se’n deriven:

1.- S’han de poder trobar animals que no dormin mai.

2.- I també animals que no necessitin recuperar hores de son després d’estar desperts molt de temps.

3.- I animals a qui la falta de son no representi cap problema ni tingui conseqüències serioses.

La revisió del primer corol·lari porta a concloure que no hi ha cap animal estudiat que no dormi. L’únic animal que porta a dubte és una espècie de gripau de qui es va publicar al 1967 que no dormia, però sembla ser que dels experiments presentats no es pot concloure tal cosa. La revisió del segon corol·lari porta a concloure que tampoc existeix cap animal que no compensi d’alguna manera o altra les hores de son perdudes quan se l’ha privat de dormir.

Del tercer corol·lari tres quarts del mateix. La privació de son comporta seriosos problemes i fins i tot la mort, com en el cas dels malalts d’insomni fatal familiar, i en tots els animals sobre els quals s’han fet estudis seriosos. La privació de la son sovint comporta dèficit cognitiu i també un fenòmen que anomenen intrusió de la son. Es refereix a la intrusió de la son quan estem desperts, provocant períodes de microson (microsleep) que en experiments en rates, per exemple, s’ha vist que permeten dormir un 10% del temps encara que sembli que aquestes hagin estat despertes tota l’estona. Encara que semblin ben despertes (com en l’exemple de Randy Gardner, que comentàvem aquí), les persones que es sotmeten a experiments de privació de son presenten encefalogrames enlentits i s’observen microsleeps.

Un altre efecte de la privació de son és la sensació de cansament o de ganes de dormir. Els mecansimes que li diuen al cervell que és hora de dormir es poden enganyar, com passa amb el jet-lag. Per tant es podria pensar que dormim perquè el mecanisme en ho demana, no perquè realment ho necessitem. Un altre possibilitat és que el cervell realment es cansa de treballar i dispara els mecanismes per anar a dormir.

En tot cas la conclusió de l’assaig és que dormir és un fenòmen universal, que està ben regulat i la privació del qual pot portar serioses conseqüències. De moment, cal descartar la hipòtesi nul·la.

Sobre la funció de la son els autors diserten de la següent manera. A partir de rebutjar la hipòtesi nul·la estaria clar, aleshores, que la son realitza un funció esencial que molt probablement és la mateixa en tots els animals, hagi sorgit una vegada o vàries en el transcurs de l’evolució. També es probable que, mentre que la son juga un paper en diverses funcions de l’organisme, tingui una funció truncal especialment necessitada de dormir i d’altres que se’n beneficien de forma col·lateral. La funció que sembla més bona candidata a truncal és la neural, doncs el dèficit cognitiu és la conseqüència més immediata de la privació de son, mentre que un múscul, per exemple, pot descansar si no se’l mou encara que s’estigui despert (simplificant, eh). La funció que es busca, per tant, és una en què no n’hi hagi prou en descansar despert sinó que requereixi una desconnexió de veritat. La consolidació de la memòria, per exemple, sembla requerir periodes de son. Un proposta dels autors fa referència a la plasticitat sinàptica. El nombre de sinapsis i el reforç d’aquestes es produeix durant el dia mentre l’animal interactua amb l’ambient i aprèn. Això és un consum energètic considerable i podria saturar el sistema si no es puguessin filtrar i renormalitzar els canvis durant el son.

La metàfora del fènix és bona. Carai com costa de trobar una explicació total i convincent sobre el perquè dormim.

Referència:

- Cirelli C, Tononi G. Is sleep essential? PLoS Biol. 2008 Aug 26;6(8):e216.

Dodger

El retorn del creata

La veritat és que en el fons no m'agrada escriure un post sobre aquest tipus de coses. Crec que en el fons aquest tipus de gent és el que vol, que es parli de les seves descabellades idees. Però és que no ho puc evitar, em supera i acabo tornant a fer-ne un post de nou, que a la vegada serveix de crida per a tots els qui puguin tenir un fòssil en possessió, perque avui poden ser rics!!
El cas és que un senyor anomenat Adnan Oktar, autor del famós Atles de la Creació, condemnat a tres anys de presó per establir una organització amb fins del·lictius i que fa uns dies va dir que tots els terroristes eren darwinistes; acaba de donar-nos una fabulosa notícia.
Aquest senyor ha llençat un desafiament als que creuen en el fet de l'evolució, i donarà 3 trillons de lires turques (uns 6,2 billons d'euros) a qui li presenti un fòssil que sigui una prova intermèdia en el procés evolutiu.
Doncs se m'acuden alguns dels que hem vist últimament al magnífic bloc d'en Paleofreak, com per exemple els fòssils d'Amphistium que demostren que la posició dels ulls del llenguado va evolucionar de forma gradual. O el Georgiacetus, un fòssil d'una balena amb peus enlloc d'aleta caudal.
Però molt em temo que el premi quedarà desert perquè aquest home no espera aquesta classe de fòssil. Al no voler entendre l'evolució (és el que té ser un arquitecte creacionista), crec que espera algun monstre deforme, però si us hi animeu, el premi és suculent....
El més trist és que sembla que ultimament el senyor Oktar està de moda. Fa un temps havia intentat prohibir el llibre de Richard Dawkins The God Delusion, i no ho va aconseguir, però ara ha guanyat un judici a Turquia per prohibir l'accés a la pàgina d'en Richard Dawkins per tenir continguts difamatoris i blasfemis.
Increïble!! Els turcs no poden visitar la web d'en Richard Dawkins!!

Frij

9/23/2008

La fabulosa dimensió humana

Un dels missatges més clars que s’obté de l’estudi dels mecanismes que en permeten prendre decisions a la vida és el que Antonio Damasio va resumir en el seu “sento, doncs existeixo”. És l’error de Descartes, la idea de què l’home pensa, doncs existeix. La idea de què l’home pertany a una classe especial, superior, i els seus pensaments, decisons i moral es troben aïllats dels sentiments i les emocions.

L’estudi de pacients amb lesions al cervell que són incapaços de prendre decisions bones per la seva vida, encara que racionalment “correctes”, mostren en alguns casos que el mecanisme de les emocions està alterat, i que aquest està involucrat en tot allò que pensem, recordem i fem.

Els instints i la capacitat d’experimentar emocions són innats, però la manera que tenen d’expressar-se i el moment, estan influits per les experiències vitals de cada persona; alguns, com la por, són més automàtics i d’expressió més primarenca que altres, com la vergonya. Els sentiments i les emocions són la clau i el mecanisme de l’organisme per orientar els seus actes cap a la supervivència amb benestar.

Un altra visió antropocèntrica és la que sovint estableix que l’home es diferencia dels altres animals en què aquests últims es mouen com màquines dirigides pels seus instints sense capacitat d’emocionar-se, en canvi l’home és esencialment lliure i moral. L’herència animal de l’home és perniciosa per la societat, diuen. Naturalment no estic dient que l’home no tingui ètica i moral, només que tant la moral, com el bé i el mal, són ficcions útils, paraules, amb les que referir-se als mecanismes naturals per construir una societat. A diferència de la idea platònica de bé, mal, bellesa, justícia i moral, aquí insisteixo en què tots aquests conceptes tenen una base biològica en les emocions i els sentiments, i no en el món de les idees ni en Déu.

Un exemple del paper de les emocions en les “coses grans” de la humanitat queda ben retratat en un estudi publicat a Science aquesta setmana. Douglas Oxley i col·laboradors, del departament de ciències polítiques de la Universitat de Nebraska, han observat que l’actitut política de les persones respon a components molt més “automàtics” del què sovint tenim presents. Ja es coneixien certs estudis que donaven un paper molt important a les emocions com la por o el fàstic alhora d’explicar determinades posicions polítiques. Aquest estudi ha trobat una forta correlació entre les respostes fisiològiques disparades per la sensació d’amenaça i que es poden mesurar a partir dels canvis de conductància de la pell i l’orientació política. En resum, les persones que responien de manera més forta a un estímul d’amenaça eren més propenses a polítiques bèliques, la pena de mort, patriòtiques i en augmentar la despesa en defensa. Mentre que les persones més resistents emocionalment a l’amenaça, eren més propenses a polítiques més liberals en temes d’immigració, pacifistes i favorables a un control de les armes. Ja dona una mica la sensació que la gent molt bèl·lica el què està en realitat és molt acollonida. Aquest treball ho comfirma.

L’altra aspecte que volia comentar és el fet freqüent de negar les emocions que considerem més humanes als altres animal. Els conductistes ja deien que si la nostra conducta i emocions són fruit de l’evolució s’han de poder rastrejar en altres animals, i així és, i per això util·litzaven models animals com rates i coloms (vam parlar dels coloms d’Skinner aquí). Evidentment els exemples del comportament emocional en animals són considerables, no excepcions marginals com diuen alguns, i que també inclouen les emocions socials com la simpatia, la vergonya, l’orgull, els gelos, l’enveja, la gratitut, la indignació, l’admiració o la culpabilitat. Totes aquestes emocions no són exclusives de l’Homo sapiens i es poden observar en primats, dofins, elefants, gossos, gats i un llarg etcètera. Una notícia recent il·lustra amb una sola imatge que l’afecte de les mares goril·la per les seves cries va més enllà de l’instint robotitzat i inclou una dimensió emocional. La goril·la de la imatge va estar diversos dies sense separar-se del cadàver de la seva criatura, la mort de la qual podria haver provocat ella mateixa.

Aquest post una mica arravatat ha sorgit parcialment d’una discussió en un blog anomenat Frustración voluntaria entre el seu responsable i Abulafia. En el blogs d’aquest blogger, al marge de l’orientació furibúndament anti-abortista i homòfoba de què fa gala, queden ben representats els aspectes que es pretenen criticar en aquest post. La discussió s’ha fet una mica llarga, us deixo al link aquí, per si algú hi vol participar.

Referències:

- Els llibres El Error de Descartes i En Busca de Spinoza d'Antonio Damasio.

- Oxley DR, Smith KB, Alford JR, Hibbing MV, Miller JL, Scalora M, Hatemi PK, Hibbing JR. Political attitudes vary with physiological traits. Science. 2008 Sep 19;321(5896):1667-70.

Dodger

9/22/2008

Religió a la carta (II)

Per continuar amb el post que vam deixar a mitjes ara fa uns dies, acabaré de comentar algunes de les religions més curioses i divertides que es poden trobar per la xarxa. Que no són les que més o menys tots coneixem (tot i que també són divertides), però que es basen en elles per fer-ne una paròdia.

Discordianisme

És una religió fundada el 1958 per dos persones conegudes amb els sobrenoms de Malaclypse el Jove i Omar Khayyam Ravenhurst. Aquesta religió reconeix el caos i la discòrdia com a qualitats desitjables.
Els seguidors d'aquesta religió creuen que la humanitat es víctima d'un desequilibri psicològic i espiritual degut a la Maldició de Caragris (Greyface). El senyor Caragris deia als volts de l'any 1166 a.C.: "Mira tot l'ordre que hi ha al teu voltant". Amb aquesta frase va aconseguir una gran quantitat de fidels que el seguien i l'adoraven, ja que ningú es va preocupar de mirar al seu voltant i veure que, en contra del que Caragris deia, hi havia desordre arreu. A conseqüència d'això la humanitat pateix aquest desequilibri, que és definit per la por, que en el fons, és un mal tripi.
El seu llibre sagrat és el Principia Discordia, del qual n'hi ha varies versions, però si mai voleu més informació, no està de més saber que recomanen que cadascú ho consulti amb la seva glàndula pineal.
Si creieu que aquesta és la vostra religió, heu de saber que podeu fer-vos-en sacerdot, Papa, profeta o sant en qualsevol moment i imprimir-vos una targeta que així ho acrediti. Us deixo aquí l'enllaç (Jo ja sóc Papa!!).

Església del Virus

Aquesta religió ja la vam comentar en aquest bloc al seu dia, però no podia faltar en aquest recull de religions. Una religió per a gent crítica, atea i que es vol deixar infectar pel Virus.

Comunitat de Brahatmanariyu

Són seguidors de Brahatmanariyu, fill de Jehovà, nebot de Buda, cosí d'Alà i nét de Zeus. Ell va néixer essent tan sols un nen, i el dia del seu aniversari va celebrar el seu primer any de vida. Es regeixen per les lleis de l'estupidisme:

"L'estupidisme no és néixer estúpid ni tampoc ser-ho. Es tracta d'aconseguir nivells extrems de sabiduria fins arribar al nivell de la involució mental, on tot forma part d'una gran broma còsmica."

-Brahatmanariyu, Lleis de l'Estupidisme 14:12-

Per a Brahatmanariyu, el món seria com una gran festa on tots seriem rics, famosos i preciosos. No existiria la fam, el treball, ni la mort i tindries relacions sexuals amb tan sols imaginar-ho. Llàstima, que per ara, Brahatmanariyu encara no té prou poder...

Església maradoniana

Per acabar, he de comentar que entre les religions de culte, podem trobar aquesta en honor al gran jugador de futbol Diego Armando Maradona.
L'era maradoniana comença l'any 1961, que és l'any 1 D.D. (Després de Diego).
Tenen els 10 manaments com d'altres religions i una de les seves oracions és aquesta:

Creo.

Creo en Diego.
Futbolista todopoderoso,
Creador de magia y de pasión.
Creo en Pelusa, nuestro D10s, nuestro Señor.
Que fue concebido por obra y gracia de Tota y Don Diego.
Nació en Villa Fiorito,
Padeció bajo el poder de Havelange,
Fue crucificado, muerto y mal tratado.
Suspendido de las canchas.
Le cortaron las piernas.
Pero él volvió y resucitó su hechizo.
Estará dentro de nuestros corazones,
por siempre y en la eternidad.
Creo en el espíritu futbolero,
La santa Iglesia Maradoniana,
El gol a los ingleses,
La zurda mágica,
La eterna gambeta endiablada,
Y en un Diego eterno.

9/15/2008

Religió a la carta (I)

M'agrada molt una frase del comediant Emo Phillips (me'n vaig assabentar llegint a Daniel Dennet) on ridiculitza la religió. Diu: "Quan era un nen, acostumava a implorar-li a Déu per una bicicleta. Però més tard me'n vaig assabentar que Déu no obra d'aquesta forma, així que vaig robar una bicicleta i vaig implorar pel seu perdó!!"
Quan busquem preguntes i respostes en qualsevol religió, veiem que tot s'aguanta sobre una estructura de retòrica infalsejable, on a la nostra manera d'observar no hi cap diferència entre per exemple l'existència de Déu i la no existència. Això ràpidament recorda la idea de Carl Sagan que tenia un drac al seu garatge. En el seu llibre "The demon-haunted world" explicava alguna cosa així:

"- En el meu garatge hi viu un drac que escup foc per la boca
- Ensenyi-me'l- diu vostè.
Jo el porto al garatge, vostè mira i hi veu, una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però el drac no hi és.
- On està el drac?- em pregunta.
- Oh, està aquí- contesto movent la mà vagament-. Em vaig oblidar de dir-li que és un drac invisible.
Em proposa que cobreixi de farina el terra del garatge perquè quedin marcades les petjades del drac.
- Bona idea- replico-, però aquest drac flota en l'aire.
Llavors em proposa utilitzar un sensor infrarroig per detectar el foc invisible.
- Bona idea, però el foc invisible tampoc genera calor.
- Es pot pintar el drac amb sprai i fer-lo invisible.
- Bona idea, però el drac és incorpori i la pintura no s'hi enganxaria."


I així es podria seguir eternament fins que haguessim d'acceptar l'exitència d'aquest drac com a única sortida. Al final, seria el mateix creure en un drac invisible, que flota, incorpori, que no genera calor,...que no creure en el drac. És una historieta que il·lustra com bé com actuen les religions per explicar els seus miracles i l'existència dels seus Creadors.
En els últims anys estan apareixen moltes religions que intenten fer una mica de parodia de les religions (diguem-ne) serioses i organitzades.
Si sou d'aquells que necessiteu creure en alguna cosa teniu opcions de sobres!!

Pastafarisme

Aquesta religió convoca a tots els seguidors del Montre de l'Espagueti Volador (MEV) que s'anomenen a ells mateixos com pastafaris.
Aquesta religió fou creada el 2005 per Bobby Henderson en resposta a la decisió del govern de Kansas d'impartir, a les escoles, el mateix número d'hores en ensenyar el disseny intel·ligent i la teoria de l'evolució.
Els seguidors d'aquesta religió (que van vestits de pirata) creuen en la creació de l'Univers per part del MEV i que totes les evidències que de forma errònia estan a favor de l'evolució, van ser posades per Ell com a prova de fe. També creuen en la intervenció del MEV en les datacions que fan els científics dels diferents isòtops; els científics no ho saben, però Ell intervé de manera que tot sembli més vell.
Otorguen la culpa del calentament global al descens de pirates que hi ha hagut en les últimes dècades, com es veu clarament en el gràfic.
En el pastafarisme també existeix un cel, on hi ha volcans de cervesa i una fàbrica de ballarines d'striptease. En canvi, a l'infern la cervesa és rància i les ballarines tenen malalties venèries.

La Unicorni Rosa Invisible

Els seguidors d'aquesta religió creuen en una Unicorni rosa i invisible que rapta mitjons per mostrar-se i prefereix la pizza de pernil i pinya a la de pepperoni i xampinyons. Creuen que la de pepperoni i xampinyons li agrada a la Ostra Morada, que abans era una seguidora de la Unicorni Rosa Invisble, però va ser expulsada de les seves pastures per intentar convèncer als creients de que preferia la pizza de pepperoni i xampinyons. Els seus seguidors són beneïts amb les Seves visites, que es mostren amb senyals en la roba de la rentadora. El seu numero sagrat és el 42; aquest numero resulta de sumar els dígits de l'any que ella es va revel·lar (1+9+9+4), s'obté 23, que si li sumem 4 (les seves ferradures), més 2 (les seves orelles), més 2 (els seus ulls), més 1 (la seva banya), més 1 (la seva cua) i més 9, s'obté el numero 42.
Si us pregunteu com se sap que és invisible, la respota és fàcil.
Heu vist mai a un unicorni rosa amagant-se darrera d'un arbre? És clar que no. Això demostra que no té perquè amagar-se, ja que és invisible.

Tetera de Russell

Aquesta és una analogia que va escriure el filòsof Bertrand Russell el 1952. Ell suggereix que hi ha una tetera de porcellana xina girant al voltant del sol en òrbita el·líptica. Com que aquesta tetera és massa petita per veure-la, utilitzant els telescopis més potents, ningú podria refutar aquesta asseveració. Afegeix que si la seva existència s'expliqués en llibres antics i s'ensenyés cada diumenge com a veritat sagrada qui dubtés d'ella necessitaria ser ingressat en un psiquiàtra.

Església dels SubGenis

Aquesta corrent va ser fundada en 1953, es descriuen com una ordre de heretges i blasfems, dedicats a la vagància total, aprofunditzant en la ciència de la burla, sadofuturisme, megafísica, escatolografia, esquizofrènica, moralisme, sarcastrofia, cinisreligió, apocalipticonomia, espectoracionalisme, hipnopediatria, subliminalisme, distoutopianitat , sardonicologia, apariencionisme, ridiculofàgia i teologia miscelània.

De moment ho deixem aquí, intentaré fer una segona entrega, de totes formes ja en tenim per triar i remenar!!

Pàgines web:
- Pastafarisme
- Unicorni Rosa Invisible
- Església SubGenis
Frij

9/11/2008

La selecció natural d'universos


El món està actualment pendent i admirat amb l’estrena del gran col·lisionador de partícules del CERN. Els que no som físics estem amb el front arrugat intentant comprendre què té de pimpant el famós bosó de Higgs i què ve a dir el model estàndard. Jo personalment us recomano mirar un documental molt gràfic i entenedor que es diu el Universo Elegante i que explica una miqueta de tot, però sobretot la famosa teoria de les Super Cordes. Una altra cosa que preocupa als desinformats és la possibilitat de morir tots en una horrible catàstrofe ocasioanada per un forat negre que es formi dins els col·lisionador (també preocupa que després no quedi ningú per partir-li la cara al científic responsable). En Centpeus ja en parla d’això, però afegiré que el reconegut astrofísic i cosmòleg Martin Rees, entre d’altres naturalment, s’ha dedicat a estudiar en profunditat si algun experiment realitzat en un accelerador de partícules podria acabar amb el món o inclús amb l’univers sencer. La tranquil·litzadora resposta és que les col·lisions entre rajos còsmics que ocorren de manera natural a l’univers són de bon tros molt més energètiques que qualsevol experiment que es pugui realitzar mai en un accelerador de patícules. No hi ha risc, tothom tranquil.

Però l’objectiu del post no era parlar de l’accelerador sinó d’una idea que flota entre els cosmòlegs i astrofísics que penso que no està prou present entre la resta dels mortals. Parlo de la idea del físic teòric Lee Smolin sobre la selecció natural d’universos. Aquest senyor s’ha fet famós entre d’altres coses pels seus treballs sobre una teoria que englobi la mecànica quàntica amb la relativitat general d’Einstein. Aquest, com és ben sabut, és el gran repte de la física d’avui en dia, i la teoria de supercordes és una de les que intenten abordar aquest problema. La teoria que defensa Smolin es la gravetat quàntica de bucles i entre les coses que diu aquesta és que el temps i l’espai que nosaltres percebem com un continu, està en realitat format per unitats discretes (l’espai de Planck, i el temps de Planck). Tot l’univers és el resultat de les relacions dinàmiques entre aquestes unitats d’espai i temps.

Smolin també va abordar un altre problema funamental: Per què l’univers té les propietats que té (permetent la complexitat i l’evolució de la vida) i no unes altres? La resposta més freqüent és que les lleis de la natura estan prefixades per digue’s-li Deu o per principis matemàtics immutables. La qüestió és que les condicions de l’univers i les propietats de les partícules elementals són les precises per permetre complexitat d’estructures i l’aparició de la vida; de ser qualsevol altre combinació l’univers seria un aburriment. Aquesta observació porta al principi antròpic. Aquest principi té dues versions: la forta i la dèbil. La forta és, com comenta Smolin, més religió que ciència, i diu que les lleis són aquestes justamement perque l’univers pugui contenir vida. La versió dèbil és que l’univers és així precisament perquè d’altra manera no podríem dir que és així (no cal anar gaire lluny, per dir això). Aquesta segona versió només considera una forma de vida com la nostra, i aquesta és una de la seves principals crítiques. Smolin, incòmode amb aquesta explicació, es posa a buscar per quins processos les propietats de les partícules elementals es podrien haver seleccionat per acabar donant lloc a univers tan “improbable” com el nostre.

Després d’il·lustrar-se en el concepte de selecció especialment de la mà de Richard Dawkins (la triselecció), el concepte d’auto-organització i també sobre la hipòtesi Gaia, Smolin aplica el mateix concepte de sistema auto-organitzat subjecte a selecció natural a l’univers, o més aviat als universos!

Per quin mecanisme la selecció natural podria seleccionar un conjunt de lleis i propietats en els universos? La proposta, i això és només un primer mecanisme entre d’altres que es podrien proposar, es basa en la teoria de que a l’interior d’un forat negre pot néixer un altre univers, segons Smolin amb les meteixes propietats que l’univers pare (o mare). Aquesta idea del neixament d’universos en forats negres també la defensa el pare de la teoria de l’origen inflacionari de l’univers, Alan Guth.

Per tant l’analogia del mecanisme darwinià de selecció d’universos és el següent: els universos que presentin unes propietats i lleis que maximitzin la complexitat d’estructures, i per tant tinguin major quantitat de forats negres, tindran més descendència que els que no. Deu ni dó, eh?

La qüestió és com verificar aquesta teoria, perquè teòricament es pot. Una aproximació seria veure com s’alteraria el nombre de forats negres si canviem certes lleis i propietats de les partícules. Teòricament la història evolutiva del nostre univers l’ha d’haver portat a unes propietats que tendeixin a maximitzar el nombre de forats negres, i una alteració de les propietats hauria d’ocasionar una disminució d’aquest nombre. Mentre que Smolin i col·legues han trobat maneres de modificar les propietats de l’univers que fan disminuir el nombre de forats negres, no han trobat cap combinació que l’augmenti. En canvi Martin Rees assegura el contrari, dient que hi ha maneres de canviar les lleis de la física per fer augmentar el nombre de forats. Fins que no es contrasti la de forma unànime la hipòtesi i tinguem més informació de què passa amb els forats negres realment la idea es queda aquí. Però no em negareu que és un idea molt atractiva per tal de rebatre les idees creacionistes de l’origen de les lleis de la física i de les propietats de les partícules elementals!


Llibre:

La Tercera Cultura. Ed. de John Brockman. Metatemas 43
Dodger

9/09/2008

Stonehenge o el regne dels morts

Aquest any s’ha sentit a parlar molt de més o menys noves perspectives per explicar Stonehenge. Ja vam parlar aquí de les excavacions a l’interior del monument d’uns arqueòlegs que proposaven Stonehenge com a candidat a una espècie de Lourdes primitiu.

Doncs la National Geographic Society ha finançat part d’unes excavacions a Stonehenge i llocs propers amb els diners dels membres, i part dels resultats i especulacions dels autors es van publicar al juny a la revista versió anglesa. El mateix article ha sortit aquest més a la versió espanyola, i de cop i volta he recordat que no havia ni mencionat el tema. Si que ho van fer l’Homorgasmus (no ell, sino la perspicaç IA que habita el planetoide Calamocha) i Magonia.

Cada any visiten el monument unes 800.000 persones, que és el més famós d’entre els aproximadament 1300 monuments megalítics circulars del regne unit. Stonehenge deixa flipat a qualsevol, però encara no en sabem del cert gaire coses i moltes, molt probablement, no les sabrem mai. És el que té la prehistòria.

L’excavació finançada per la NG, dirigida per l’arqueòleg Michael Parker Pearson, de la Universidat de Sheffield, aporta dues idees particularment interessants. La primera és que re-datant restes humanes enterrades pertanyents a algun tipus d’èlit social neolítica han descobert que com a mínim Stonhenge va ser un cementiri durant més de 500 anys (del 3000 adC al 2340 adC).


La segona cosa és el resultat de les excavacions del poblat neolític, que ja comentavem aquí, que es va descobrir a la zona de Durrington Walls (veure el mapa), a uns tres quilòmetres d’Stonehenge. Aquest poblat es troba al costat d’un enorme henge que ja s’havia identificat a principis del segle XIX. Aquí és on es suggereix que hi van viure els constructors d’Stonehenge i s’estima que hi podrien haver unes 300 cases. La proposta de Parker Pearson es basa en estudiar les troballes d’aquesta zona en conjunt, i donar sentit als dos jaciments tot rel·lacionant-los; en resum el què suggereix és el següent: Durrington representa el regne dels vius i Stonehenge, el regne dels morts.

Per comparació amb jaciments i cultures d’on havia treballat amb anterioritat, a Madagascar (una mica lluny de Salisbury, jo també ho penso), Parker Pearson proposa que la pedra es considerava la immutabilitat, la masculinitat i el millor per commemorar la mort. Mentre que la fusta, al descomposar-se era una metàfora excel·lent de la transitorietat de la vida; “sua i dúctil com les dones i els nadons”. Stonhenge és de pedra, Durrington de fusta (totes les seves construccions incluits els woodhenges). Una avinguda amb rases a banda i banda comunica tant Stonhenge com Durrington amb el riu Avon. Però l’avinguda Avon-Stonhenge és molt més llarga, la qual cosa suggereix a Pearson una funció ceremonial. Un altre aspecte és l’orientació dels complexes: Stonhenge està orientat de manera que queda alineat amb l’eix de la sortida del sol al solstici d’estiu i amb l’eix de la posta de sol al solstici d’hivern. Mentre que un dels cercles més gran de l’interior de henge (el cercle sud) durant el soltici d’hivern queda alineat amb la sortida del sol. Per últim la cosa més òbvia: Stonehenge està plè de cadàvers incinerats o enterrats i Durrington quasi no presenta restes humanes.

Stonehenge és un gran cementiri, doncs, això no es pot negar. La teoria del regne dels morts? això ja costarà més de demostrar. Però que s’hi posin amb ansia perquè se li tira al damunt encara una altra teoria.

Referència:

- Caroline Alexander. Si las piedras hablasen, en busca del significado de Stonhenge. NG Setembre 2008.

Dodger

9/05/2008

Poden les abelles aprendre dialectes?

Quan les abelles de la mel ferretgeres identifiquen una font d’aliment tornen a la colònia i informen. Per nosaltres això seria una cosa fàcil de comunicar amb el mateix llenguatge que comuniquem qualsevol altra cosa. Les abelles comuniquen aquesta classe d’informació amb un sistema especial, el descobriment del qual va fer merèixer el premi Nobel a Karl von Frisch l’any 1973. Aquest llenguatge abellil s’anomena la Dança de l’abella, i serveix per comunicar dos paràmetres: la distància del rusc a l’aliment, i la direcció expressada segons l’angle respecte la posició del sol. La dança més complexa, quan l’aliment es troba molt lluny, consisteix en un moviment en forma de vuit orientada en l’angle respecte el sol on l’abella belluga l’abdomen més o menys estona segons la distància a la font. La wiki deixa un link que poso aquí mateix on hi ha un programa per jugar amb les distàncies i la posició del sol per veure com es tradueix en el llenguatge de la dança. La dança es produeix no a l’aire sinó sobre la superficie del propi rusc i l’angle respecte el sol es reprodueix com l’angle respecte la gravetat (perquè la superficie del rusc és vertical).

S’ha observat que les diferents espècies d’abelles de la mel es comuniquen amb dances un pèl diferents, els investigadors parlen de “dialectes”, així entre cometes, de la dança. Però es podrien entendre entre elles?

Uns investigadors xinesos han decidit averiguar-ho. La idea ha estat crear una colònia mixta entre dues espècies (les europees Apis mellifera i les asiàtiques Apis cerana) i veure si aprenien a entendre’s.

Això de crear una colònia mixta es diu molt ràpid però és la primera vegada que es fa amb èxit. Estudiar què passa quan poses una abella d’una espècie entre abelles d’una altra es complicat perquè la colònia anfitriona detecta feromones que no toquen i l’ataquen. Però els autors han aprofitat el fet que aquestes dues espècies es toleren millor quan es barregen treballadores jovenetes que quan es posen larves de femelles.

De totes maneres la colònia mixta que van aconseguir va experimentar alguns moments d’inestabilitat, sobretot quan es tractava de fer feines de neteja, escassejava l’aliment o feia mal temps. Els investigadors van aplacar els disturbis donant sucre, espraiant aigua amb mel i aïllant els individus més conflictius.

Els dialectes entre les dues espècies varien en la durada del que fan bellugar l’abdomen per indicar una mateixa distància. Les asiàtiques el belluguen molta més estona que les europees. Quan van observar quines dances feien una vegada barrejades, van veure que eren iguals que si no les haguessin barrejat, és a dir, mantenien cadascuna el seu dialecte. Però el què si passava és que les abelles asiàtiques eren correctament informades i reclutades també per les ferratgeres europees, és a dir, que s’entenien mutuament.

Abelles fent la dança en una colònia mixta

video video

Aquest divertidíssim estudi que val la pena de llegir sencer apunta, com diuen els autors, a considerar un component d’aprenentatge en el llenguatge de les abelles.

Referència:

- Su S, Cai F, Si A, Zhang S, Tautz J, et al. (2008) East Learns from West: Asiatic Honeybees Can Understand Dance Language of European Honeybees. PLoS ONE 3(6): e2365.

Dodger